DB Multiverse

Capítol 70

Traduït per Bardock

Tothom esperava amb paciència, però hi havia gent que ja sabia quin seria el combat final de la primera ronda. Quedaven diversos participants de diferents universos que s’havien inscrit. Algun altre Kaitoxin de l'univers 1 restava per participar? A l’espai de l’univers 2, hi havia, com a mínim, una dotzena d’espectadors. Un d’ells encara seguia inscrit. Quatre d’ells ja havien participat: la Mary Sue, l’Arale, en Nekomajin Z i en Sun Wukong. A l’univers 6 encara restaven dues de les quatre noies del grup. A l’univers 8 un munt de guerrers de diferents mides i races. Al novè univers, hi havia un noi jove que era totalment apte per participar, igual que un o bé ambdós Son Gohan dels universos 16 i 18. Finalment, l’univers 19 tenia diversos guerrers equipats que esperaven per lluitar.

El Varga, equipat amb el seu micròfon, va trencar les especulacions i el sofriment dels espectadors. Va anunciar la batalla final de la primera ronda tot cridant amb felicitat:

—I ara passarem a l’últim combat de la primera ronda! —començà, fent una petita pausa per donar suspens als noms que anunciaria tot i que algú ja ho sabia.

A l’espai de l’univers 3, el nomenat Raichi, romania assegut a la seva bola lluminosa. Va girar-se cap a l’entrada del seu espai i digué:

—Aquest és l’últim combat de la primera ronda... Ja pots sortir, anònim.

No eren tres al seu univers, tal com en Raichi i en Tapion es pensaven abans de l’aparició sobtada del Saiyà Bardock, qui havia demanat mantenir la seva presència en secret.

Eren quatre. I, mentre el lluitador sortia, va mostrar el seu rostre a milions d’espectadors. El presentador va prosseguir el seu anunci:

—A l’última batalla de la primera ronda s’enfrontaran en Beelzebub de l’univers 2 contra el Gran Rei Dimoni Satanàs Cor Petit.

Carai, quin nom s’ha posat... No s’ho deu ni creure ell..., pensà el Varga després d’apagar el micròfon.

Cor Petit, un nom força conegut entre molts dels participants del torneig, especialment entre les seves dues contraparts: els Cor Petit dels universos 16 i 18. Hi havia una gran diferència amb ells: el Gran Rei Dimoni Satanàs Cor Petit era el pare, i ells eren la seva reencarnació. Van néixer d’un ou de l’últim alè de vida d’en Satanàs Cor Petit després de ser derrotat per en Son Goku.

El Gran Rei Dimoni mantenia la seva joventut per a la lluita. No hi havia cap mena de dubte que havia aconseguit la joventut eterna a través d’en Shenron, igual que les seves contraparts en diversos univeros.

A l’univers 2, en Paifu World Cowa, cridà extasiat:

—De debò? Els hi demanaré un autògraf!

En Paifu estava orgullós de ser un monstre! Considerava que hi havia massa humans en aquell torneig, quan, en realitat, tothom sabia que els monstres eren els més forts! Era cert que aquells humans que canviaven de pentinat eren impressionants, però no ho eren tant com el seu amic Mako. La ronda s'arrodoniria amb un combat ben maco, ja que el presentador havia promès dos monstres d'una qualitat suprema! En Beelzebub era ben conegut pels monstres i pels dimonis. Era una llegenda i era molt trapella. Va posar fi a un món devastat pel sol! Els monstres preferien la nit, després de tot. I pel que fa al Gran Rei Dimoni, no el coneixia, però el seu títol parlava per si mateix.

S'aproximà al famós Beelzebub tot fent saltirons, el qual era dempeus sobre un mur. La seva capa voleiava gràcies al vent provocat pel seu vell amic Thief que agitava un ventall. Ja estava cansat i suava, però aguantaria el que fes falta perquè el seu príncep s’ho mereixia.

—Rei Dimoni, eh? Conec el rei dels dimonis i no fa aquesta fila! Te’n penediràs de voler-te fer passar pel meu pare!

A l’espai 11, un altre dimoni del mateix color de pell que en Beelzebub, però una mica més fosca, murmurà:

—Aquest dimoniet és genial, m’agradaria tenir un fill com ell!

Estava assegut en un banc. El forat de l’estómac que en Cèl·lula li havia causat durant el seu combat havia desaparegut totalment. Havia sigut curat per complet. Que potser un Namekià l'havia ajudat?

—Ei, tu! Com t’has curat? —cridà en Babidi, totalment desconcertat de veure que en Dabra no estava agonitzant a terra.

—Em...

En Dabra volia haver passat desapercebut, però ja era massa tard...

—He sigut jo! —cridà el Monstre Bu grassonet ben alegre—. M’ha donat una llaminadura a canvi!

Va ensenyar una llaminadura que encara estava embolicada en un petit paper de colorins entre els seus dos dits grossos. Estava orgullós perquè encara no se l'havia menjada.

En Babidi, completament histèric, va contestar-li amb la mateixa amabilitat de sempre:

—Tros d’ase, aquella llaminadura l’has creada tu a l’hora de dinar!

El Monstre Bu va deixar de somriure. I, fent el petarrell, va mirar cap al ring mentre s’empassava la llaminadura:

—Me l'ha donada quan...

Per la seva part, en Babidi no podia fer res. Ah sí, tenia un o dos encanteris per fer patir en Dabra. Però per què havia de perdre el temps? Hauria de netejar-ho tot, però sí que li agradaria perdre’l de vista.

A l’espai 13, els quatre guerrers comentaven entre ells:

—Tss, un altre pallús d’aquest univers 2 —remugà en Nappa, predient que aquell combat no seria gens interessant.

—I un altre Namekià —afegí en Raditz—. Encara no se n’han adonat que no estan a l’altura?

A l’espai de l’univers 18, el susdit Cor Petit, així com els participants i els espectadors xerraven entre ells:

—Ostres, és en Satanàs! —digué en Son Goku somrient.

Aquell va ser el responsable de la primera mort d’en Krilin, però ell mateix el va venjar.

—Així que aquest és el famós Satanàs Cor Petit... —sospirà en Son Gohan.

N’havia sentit molt a parlar, d'ell. No només a través d’en Cor Petit, sinó que el seu pare li havia explicat moltes coses d'ell quan era petit. Era la primera vegada que en Gohan el veia en carn i ossos. El torneig multivers era tot un indret ple de sorpreses.

—Crec que hi ha alguna cosa diferent en ell. Ho noto —digué en Cor Petit.

—Ara que ho dius, sí —afegí en Goku deixant de somriure—. Jo també ho noto.

A l’espai 16, un altre lluitador també ho va notar:

—Sí, no és el mateix Cor Petit amb el qual en Son Goku es va enfrontar i va derrotar, antany. El recordo perfectament. És molt més poderós, ara... Però encara hi ha més... No és només en Satanàs Cor Petit...

Al ring, preparat per lluitar, però no col·locat en la típica posició d’arts marcials, el lluitador de l'univers 3 veia l'aterrament del seu rival al ring.

—Què representa aquest dimoni ridícul?

—Hum! No ets un dimoni, ets un Namequelcom, igual que els organitzadors! —contestà el petit dimoni.

Renoi, em sento molt pesat en aquesta pilota, pensà en aquell instant. Però el lluitador no flaquejaria. Va seguir provocant el seu oponent:

—Jo sóc un autèntic dimoni! —digué, assenyalant-se amb el dit polze, somrient, arrufant les celles i orgullós—. Per exemple, fa uns dies, em van donar xocolatines i no les vaig compartir amb els meus amics!

Va deixar passar uns segons per tal de crear expectació:

—I, a més, me les vaig cruspir abans de sopar!

A l’espai 2, en Paifu estava meravellat:

—Uau! Quin dimoni I segur que ni tan sols es va respatllar les dents! En Beelzebub és capaç de qualsevol cosa!

El vell Thief, per augmentar la reputació del seu príncep, li digué a cau d’orella:

—Sí, sí, sí —digué—. El nostre príncep és terrible!

En Cor Petit estava en estat de xoc, però, òbviament, intentava dissimular-ho. Va preguntar-se si el que havia sentit havia de considerar-ho impressionant. Va adonar-se que el seu oponent era un marrec. No tenia ni idea del món real. Perfecte! A en Cor Petit li encantava estomacar nens. Armat amb el seu somriure malèfic, no seria difícil situar en Beelzebub al lloc que li corresponia:

—I jo he liquidat a milions de persones!

—Què? Que no hi toques? Estàs boig! —cridà el dimoniet tot catatònic.

—No estic boig! —cridà el Namekià abalançant-se contra el seu adversari—. Sóc pura maldat! —digué, clavant-li un cop de puny que en Beelzebub no va tenir temps d’esquivar ni de parar.

En Beelzebub va rebotar al terra amb els peus i va repartir a l'atac. Sabia que no s'havia de deixar maltractar ni humiliar. Malgrat el mal que li havia causat el cop de puny a la cara havia de passar a l'atacar. Va intentar oblidar-se’n i va grinyolar les dents. Però en Cor Petit va clavar-li una puntada de peu vertical, tot enviant el dimoniet pels aires. Va caure feixugament al sòl.

És un trampós!

En Cor Petit es disposava a atacar de nou, quan, de sobte, va sentir una veu que li deia que parés atenció a la seva esquerra. Va aturar-se, i va tombar el cap en aquella direcció. Però no hi havia res.

En Beelzebub va colpejar-lo amb tota la seva força a l'orella, i va allunyar-se immediatament.

—Nas de mocs...

El Namekià va disparar-li una bola d’energia, però el petit dimoni la va esquivar fent un salt lateral com si hagués endevinat les seves intencions. En Cor Petit escoltà de nou una veu dins del seu cap: “darrere teu!”

Instintivament, es va girar. Va sentir un una mica de mal al seu panxell dret, i després un cop de puny que va anar a petar al ben mig de la seva esquena. El va notar, però no era suficientment poderós per fer-li perdre l’equilibri. Va girar-se i va etzibar una puntada de peu, però no va tocar el seu objectiu. El dimoni s’havia escapat.

“Mira cap a dalt!”

—Ah, ja ho capto —digué el Gran Rei Dimoni—. Saps comunicar-te a través dels pensaments, oi que sí? Deu ser pràctic. Et diré una cosa...

Em sembla que ja ho ha esbrinat. Hauré de propiciar-li el cop secret: li diré que miri exactament cap a la direcció en què arribaré! Aleshores no mirarà i serà la meva!

— D'alguna manera, jo també puc llegir la ment. No intentis dir-me per on vindràs, perquè et trobaré igualment.

—És impossible! Com ho fas?! —va fer en Beelzebub totalment sorprès.

—Suposo que tu també pots llegir-me el pensament, cosa que explica com t’ho has manegat per evitar alguns cops... Bé, tan sols he d’augmentar la velocitat, o no pensar en la meva estratègia!

Va procedir. Va pensar en diversos bons moments de la seva vida, com per exemple la dominació de la Terra, i, mentrestant, canalitzava l'energia dels seus braços a les seves mans, les quals adoptaren un color groguenc.

Va disparar estenent el seu braç dret. Va apuntar intencionadament als peus d’en Beelzebub, per obligar-lo a saltar. El dimoniet va saltar, i, amb l’altra mà, en Cor Petit va disparar cap al seu enemic. No sabia volar i estava apunt de ser fregit per l’atac.

Però el dimoniet rosa encara amagava algunes sorpreses! Va obrir àmpliament la seva boca mentre la bola d’energia es dirigia vers el seu cap i va aspirar profundament... per engolir l'atac!

No el va retenir gaire a la seva boca: la seva llengua bullia! En Beelzebub va escopir la bola de foc cap a baix. Sorprenentment, en Cor Petit no va evitar l'atac.

Després de l’explosió en el ring, i que el fum s’esvaís, el Gran Rei Dimoni Satanàs Cor Petit seguia dempeus. La seva túnica estava lleugerament estripada i tenia algunes cremades lleus a la pell.

—Gens malament... Malgrat que aquest atac t’hagués fet miques, a mi no em fa ni fred ni calor!

En Cor Petit va volar ràpidament amb l'idea de picar en Beelzebub amb el peu. Però, com aquest no podia volar, no podria evitar l’atac. Estava angoixat! El Gran Rei Dimoni estava satisfet per com rutllaven les coses.

El cop va ser potent. En Beelzebub es va estavellar contra el ring, amb el cap totalment enterrat i les cames rígides. El compte enrere va començar, però, després de deu segons, en Beelzebub va deixar de fer l'orni, es va sacsejar, mirà el seu oponent i va caure d'esquenes inconscient. El compte enrere es va reprendre fins als trenta segons amb cap altre moviment per part del jove dimoni.

—Guanyador del combat, el Gran Rei Dimoni Satanàs Cor Petit de l’univers 3!

—Estic fent una mostra d’una infinita amabilitat deixant viu un mosquit com tu! —comentà el dimoni Cor Petit—. Però, per altra banda, si no hi ha supervivents, qui gaudirà del meu triomf?

Va caminar pel ring i de seguida va trobar-se capgirat divisant els espais dels altres universos els quals, des del seu punt de vista, estaven en la part superior de la seva visió. Va esguardar l’univers 7... El seu proper oponent era un Namekià. Però no era un Namekià qualsevol... era com ell, el Gran Satanàs, però diferent alhora.

Tenien algunes coses en comú: eren dos Supernamekians i dos lluitadors increïbles. Però el Rei Dimoni no tenia res més en comú amb ell. En Gast no havia absorbit en Cor Petit.

En Cor Petit va tornar al seu espai quan diversos personatges de l’univers 2 van anar a buscar en Beelzebub. Un Namekià curador va arribar en aquell moment i va començar la seva guarició, col·locant la seva mà al tors del dimoni. Es va despertar pocs segons després, però seguia estirat a terra.

—Quina una llàstima que no hagis tingut temps de desplegar tots els teus poders —el consolà en Thief.

—Sí, però estic segur que no hagués canviat res, ell era increïblement fort.

—Genial, has estat formidable! —declarà en Paifu—. Ets un superdimoni! Mira que n’ets de malvat, menjant entre àpats!

—Gràcies...

Després de dos minuts de curació, en Beelzebub es sentia en plena forma. Es va aixecar i va tornar a l’espai de l’univers 2 acompanyat dels seus amics i admiradors. En aquell moment passava a ser un simple espectador, com la preciosa Mary Sue, o el mico Sun Wukong.

—Sóc feliç d’haver-me enfrontat amb ell —confessà en Beelzebub—. Si hagués sigut més fort, l'hauria mort. Encara tinc l'oportunitat de veure un dels quatre clons del meu pare.

—Puc venir amb tu? —preguntà en Paifu.

Allò li permetria de seguir el seu ídol i conèixer algun altre dimoni...