DB Multiverse

Capítol 105

Traduït per Neferpitou

El ring tornava a ser al seu lloc i els Vargues van anunciar el següent combat:

—Crido a la Son Bra de l’univers 16 i a l’Eleim de l’univers 19!

—Maleït sia! Com pot ser que el meu pare encara no hagi tornat? Què redimonis deu fer? —va murmurar la Bra enfadada i serrant les dents.

En Cor Petit li va respondre tranquil·lament:

—No ens hem de preocupar de res. Centra't en el teu combat i no et distreguis per res més.

I s'enlairà sense respondre’l, aterrant feixugament sobre el ring i provocant un cràter. La gravetat de 100G, afegida a la roba extremadament pesada que duia, seria capaç de placar contra el sòl la majoria de les criatures de tots els universos. Però la Bra era algú excepcional!

«Hm! Tot aquest pes em servirà per entrenar-me de valent! Considerant que el meu adversari és un nyicris... —va pensar la Bra mentre esperava.»

A baix, a l’espai 19, l’Eleim es preparava. Rebia els encoratjaments per part dels seus amics i camarades de guerra. Mentre s'envolava cap al ring, una frase feia contínuament eco en el seu cap:

«Ets la nostra última esperança, Eleim.»

No en tenien ni idea... El torneig era una oportunitat inesperada i només s’havien registrat tres dels seus. I no s'esperaven pas que existissin uns éssers tan poderosos i, a més, sense l’ajuda de tecnologia! Després de la mort d’en Tidar, la derrota d’en Xeniloum i del robatori de la seva armadura, encara que l'havien recuperada... l’Eleim era, definitivament, la seva última esperança. Carregava una gran responsabilitat sobre les seves espatlles. Tothom comptava amb ell.

Sol... Només quedava ell. Al ring, cara a cara davant d’una adversària que sabia que era molt formidable i només podia confiar en si mateix, en els seus reflexos, en la seva experiència i en la seva determinació.

«Amb aquesta gravetat tan potent, l'anti-G de la meva armadura l’haurà d’equilibrar contínuament. I aquesta nena s’hi afegeix un handicap només per divertir-se! Faré servir-ho a favor meu... Podria ser la meva única oportunitat.»

La Bra no s’havia mogut. Això era un avantatge que havia d'aprofitar des del principi. L'Eleim va disparar després d'alçar el seu braç esquerre. L'esfera de llum que va sortir del canó es dirigia lentament vers el seu objectiu, el qual encara no s'havia bellugat pas.

«Hmm! Aquest és el seu truc tan lent i poderós. Au va, som-hi!»

La Bra, recolzant-se amb força sobre les seves cames, es va propulsar ràpidament transformada en Superguerrera. Però la feixuguesa de la seva roba la va alentir significativament, permetent que l'Eleim reaccionés anticipadament. La Bra havia bordejat aquell atac que va esclatar darrere d'ella amb el puny estès endavant vers el militar. El darrer va activar, in extremis, l’escut de la seva armadura aturant el cop tot produint un xoc eixordador. Malgrat això, el cop va obligar-lo a col·locar un genoll a terra.

Però la Bra no s'aturà. Amb un gran somriure als llavis, va decidir posar a prova la força d’aquell escut amb un encadenament de cops.

L’Eleim podia apreciar que ella es creia guanyadora. Suava mentre reflexionava a tota velocitat en la manera de trobar-li una debilitat, un punt feble, quelcom! I ho va trobar.

Després de diversos cops, de sobte la Bra va notar que una força molt més elevada l’atreia cap al sòl. No s'ho esperava pas i es va trobar a terra. L’Eleim es va posar dempeus amb una mà encara estesa vers la seva adversària, qui es dreçava peniblement tot remugant:

—Què és això tan pesant?

—Contra una força descomunal, la gravetat és la meva única aliada. Amb tota la que hi he aplicat, hauries d’haver mort immediatament...

L’Eleim estava més a prop. La Bra serrava les dents, va forçar un somriure i després es va aixecar:

—Ha, ha, ha! Necessitaràs més que això!

—Si també sobrevius a això, almenys quedaràs estabornida.

L’Eleim va disparar per segona vegada el seu atac més poderós. Tenia una gran oportunitat de tocar-la, atès que estava paralitzada per la gravetat. Però la jove noia va ser a temps de situar dos dits al seu front i desaparèixer.

Va reaparèixer darrere d’ell, amb el puny llest per pegar i amb un somriure burleta als llavis... que va desaparèixer immediatament. La gravetat va fer efecte malgrat la teletransportació. La Bra va tornar a caure pesadament sobre el ring mentre l’Eleim es girava amb el cor palpitant.

—Adéu! —va cridar tot activant el làser poderós que sortí des d'un dels seus dits.

La Bra va aconseguir rodar cap a un costat esquivant l’atac per un pèl. El làser, ultraperforador, va travessar el ring amb tanta facilitat com si fos un formatge i feia cap a l'espai de 18. L’Ub, desafortunadament, estava de ple en la seva trajectòria i no va aconseguir esquivar-ho a temps. El làser li va tallar el braç dret. Va cridar:

—Com és possible?!

—Ja viiiinc! —va cridar el Bu de l’univers 4 trotant xino-xano des de l'espai 4.

—Oh, no! És l’atac que travessa els nostres escuts, els espectadors estan en perill! —va exclamar un Varga al seu superior Namekià.

En efecte, mentre l’Eleim continuava intentant tocar la Bra, el làser va percudir l'escut que protegia els espectadors i el travessà com si no existís. Centenars de ferits i de morts s'escamparen arreu de les grades en un tres i no res abans que les pròpies graderies s'esfondressin.

En Bu va arribar a l’espai 18 amb un somriure als llavis. L'Ub va anar al seu encontre tot esperant una guarició immediata, però el dimoni digué:

—Tens xocolatines?

—Què? És clar que no!

—Si no hi ha xocolatines, no hi ha braç!

En Goten i en Trunks esclataren de riure a causa de la broma.

—No fa gràcia! —va cridar l’Ub, suant.

—Està bé, només feia broma! Ale-hop!

La seva cresta va brillar un instant més tard. L'Ub tenia un flamant nou braç.

—Per contra, deixaré tots els espectadors a mans dels Namekians... —va sospirar en Bu mentre tornava al seu espai i evitant, sense problemes durant el seu camí, alguns trets del làser.

L’Eleim va adonar-se que la Bra encara podia apanyar-se-les evitant-los durant força més estona inclús havent de rodolar per terra realitzant un esforç peculiar. Això significava que la gravetat no era prou forta.

—Bé, prou de ximpleries! —va fer la noia esguardant severament l'Eleim.

Va agafar la seva roba per tal d’arrancar-se-la, però no ho va aconseguir. El teixit extremadament mal·leable de la samarreta s'allargà però no es va estripar. La Bra va intentar estirar altres parts de la seva roba, però fou en va:

—No m’ho puc treure! —va exclamar.

—Que n’ets de bromista, Cor Petit! —va riure en Goten a l'espai 16.

—Vosaltres sempre voleu roba elàstica com les armadures d’en Freezer! —es defensà el Namekià.

Al ring, la Bra va reprendre la seva concentració:

—Si això segueix d’aquesta manera, hauré d’arribar al segon nivell... Ho he d’evitar!

Estava entre l’espasa i la paret. La seva arrogància sempre l'havia portat a afegir-se handicaps, però aquest s'havia multiplicat súbitament. Semblava que no seria capaç de desfer-se dels seus pesos i amb tots aquells làsers rondant pertot arreu, no podia córrer el risc de perdre ni un segon arrancant-se'ls, ja que era del tot impossible. Ella coneixia aquell tipus de situació i sabia on la conduiria: còlera, frustració... i transformació!

El primer nivell de força dels Superguerrers li havia causat canvis bruscos de comportament però va acabar acostumant-se. Per contra, el segon nivell era incontrolable per a ella. Li conferia un poder insospitat. Un domini del combat reforçat per una energia sense límits, a més d'una mentalitat frenètica que no feia diferència entre amics, enemics, objectes inanimats... En definitiva: una berserker. Sota aquesta forma, fins i tot en Son Gohan estava totalment indefens davant d'ella. Ella no dubtava pas que si assolia el segon nivell podria esclafar amb facilitat tots els participants del torneig. Tret del seu pare, és clar...

I aquesta era l'eina de doble tall del seu poder. Es posaria a atacar l’Eleim com a objectiu del seu combat, els altres competidors, el públic... però seria aturada pel seu pare i humiliada una vegada més davant de tothom... quin horror! No, havia d'evitar a tota costa una pèrdua de control. Havia de suprimir el handicap.

Llavors, a la Son Bra se li va ocórrer una idea.

Es va teletransportar, però no reaparegué pas en un altre lloc situat en el ring. L’Eleim va activar el radar de la seva armadura i la va localitzar:

—Ha abandonat el ring! Hauria de seguir-la?

El deixeble d’en Goku, qui estava concentrat de nou en el combat, també la retrobà. Tenia dos dits sobre el seu front, cosa que li permetia de captar millor la seva energia.

—És darrere l’estadi... —va dir l’Ub.

—Exacte! —va confirmar en Gohan.

—No hi ha ningú allà. Com ha pogut anar-hi? Quina energia ha... —va començar en Son Goku.

—En Vegeku i ella dominen la tècnica de teletransportació dels Kaitoxins, així que poden anar allà vulguin — li va respondre en Cor Petit.

Fora del ring, la Bra es va desfer ràpidament de la seva roba tan pesada, no sense proferir alguns renecs.

—Ara em noto més lleugera, però ell encara disposa de la seva maleïda gravetat. Com puc contrarestar-la? Seré prou ràpida malgrat els 1.000.000.000G? Però... ara ho recordo... A la primera ronda va dir que podia incrementar el pes de tot allò que toca! Desgraciat! Només he d’evitar tocar el ring!

—Si no reapareix aviat, guanyaré... només set...sis... —comptava, esperançat, l’Eleim.

Tot d’una, va detectar unes llums per sobre d’ell. Unes ones d’energia es disposaven a assaltar-lo des de dalt i el seu detector va pampalluguejar. Va tornar a activar el seu escut per tal de protegir-se. L’atac de la Bra va convertir la superfície del ring en un guèiser de flames.

—Ho trobes divertit, oi? —va exclamar levitant ben per sobre del ring mentre continuava la seva ràfega d'atacs d'energia durant llargs segons.

—L’escut no resistirà gaire més! He de sortir d’aquí!

En l’últim moment, va activar els retropropulsors de la seva armadura per enlairar-se i posicionar-se just darrere de la Bra, qui no l’havia perdut de vista ni un instant. L’Eleim va disparar una cosa petita i negra. Per acte reflex, la Bra va fer un revés, però la cosa negra es va enganxar sobre el seu guant en lloc de ser rebutjada cap a un costat. El va esguardar durant un instant i es va adonar ràpidament que allò que s'havia enganxat semblava propagar-se i corcava alhora el seu guant. La Bra se’l va treure amb l'altra mà i el va llançar al ring. El guant ja era gairebé negre.

—Caram, tens bons reflexos... —va complimentar l’Eleim—. Aquesta és la nostra arma definitiva, la carbonita.

—He lluitat contra molts altres covards i mags. Així que he après a estar alerta —va respondre la Son Bra, recordant una història que el seu pare li havia explicat sobre el dimoni Dabra i de la seva escopinada que convertia les coses en pedra. Una tècnica que havia vist amb els seus propis ulls a la primera ronda. El procediment semblava similar....

—Una vegada la partícula toca alguna cosa sòlida, es nodreix i es multiplica. L’objectiu es transforma en una massa de carbonita. No hi ha res capaç de resistir-ho.

La Son Bra va mirar cap al ring. De gris fosc esdevenia negre.

—L’única forma d’aturar-ho és... Destruir-ho tot de cop... Abans no s’expandeixi més!

L’Eleim va apuntar i després va disparar:

—Super Weaver!!

L’atac va polvoritzar fins l'última molècula del ring. No en quedava ni rastre del ring ni de la carbonita. Tot seguit, l'Eleim va apuntar la Bra:

—Em sap greu. Això et matarà, però al cap i a la fi seràs ressuscitada.

—Hm! Et penses que això funcionarà? Només he d’evitar els teus trets, tal com he fet amb el teu làser!

—No fallis, Eleim! —va cridar un membre dels nanoguerrers mentre en Goku recordava quelcom:

—Aquesta és la forma per la qual afirmaven poder vèncer en Broly...

—Em pregunto si això hagués funcionat realment —va fer en Cor Petit—. Podria, la carbonita, devorar les seves cèl·lules?

En Gohan va ponderar la qüestió. Per sobre d'ells, l'Eleim estava convençut que havia d'utilitzar la carbonita sense tenir en compte les conseqüències:

—Si ho esquives, l’estadi es convertirà en el seu objectiu. I tota la vida d’aquest asteroide quedarà aniquilada.

—Utilitzaràs a tothom com a ostatge? —va replicar la Bra.

Es quedà commocionada en comprendre sobtadament per què s’havia molestat a explicar els detalls de la seva arma secreta. Era un cop baix: comptava amb la gentilesa de la Bra per guanyar el combat. Si volia evitar una massacre, hauria de rendir-se.

«Bah. Vols provar la cortesia de la Bra. Realment, no em coneixes gens ni mica! —va pensar ella.»

Però la mirada del seu rival era dura i decidida. No dubtaria pas.

—Eleim! No tens el dret a fer servir la carbonita en aquestes circumstàncies! —va cridar un nanoguerrer.

—I vosaltres no teniu el dret a ajudar el vostre company —va dir un Varga de l'espai 19.

—No l’estic tractant d’ajudar!

En Trunks de l’univers 12, situat al costat de l’A-16, declarà:

—Si ho he entès bé, podria matar-nos a tots?

—No ho farà —va respondre el robot, la programació del qual estava convençuda que era un bluf. Recordava perfectament que havia provat les intencions del guerrer en el combat contra ell. No era malvat. L'Eleim no gosaria disparar vers el públic encara que en aquell moment precís es pensés que en seria capaç.

—No tinc cap més sortida! De totes maneres, si perdo, morirem! No hi ha cap diferència!

—Què vols dir? —va preguntar la Bra, curiosa i tractant de guanyar una mica de temps.

—Per culpa d'un accident, el nostre planeta natal va ser infectat per la carbonita! Aleshores es va transformar en una massa destructiva de dimensions astrals! La mínima col·lisió amb un asteroide podria escampar carbonita per tota la galàxia! I destruiria tota la vida a mida que s’anés propagant! He de guanyar! Tan sols el desig del guanyador podrà suprimir aquesta amenaça!”

La majoria dels contendents comprengueren, aleshores, les motivacions de l’univers 19 a participar en el torneig. Els universos amb Terrícoles que hi participaven no tenien cap desig al cap. D'altres en tenien un molt particular i personal. Tothom havia descobert que aquells guerrers “Ultra” eren allà per salvar el seu univers sencer. Era una pressió que els altres no tenien.

Com reaccionaria, la Son Bra, davant d’aquella terrible revelació?

—No siguis curt de gambals!

Malgrat la seva frase provocativa, la Bra estava molt tranquil·la. Va prosseguir:

—Si el que vols és un desig, nosaltres te’l donarem! Al nostre món, en demanem molt sovint!

—No em deixaré entabanar...

—Salvarem el teu univers —va tallar-lo la Bra—. No tens cap possibilitat en aquest torneig. Deixa’ns lluitar per tu, n’estem acostumats —va acabar dient assenyalant-se amb el dit polze.

En Goku es va apropar a l'espai 19 tot acompanyat del seu fill Goten:

—És cert, no hem vingut aquí pels desitjos. Us donaré el meu si guanyo.

—Nosaltres també —va dir en Goten parlant en nom seu i d'en Trunks—. A més, tenim dret a demanar-ne tres!

L’Eleim va hesitar però, cada vegada que pensava en el seu món natal, estava convençut que no hi havia altra opció.

—No permetré que...

—Si t’ho prens així... —va tornar a interrompre'l la Bra abans de teletransportar-se darrere del seu oponent.

Va posar- una mà sobre la seva espatlla i llavors es va teletransportar de nou. Dos segons més tard, va tornar i va declarar als Vargues:

—Comenceu a comptar els trenta segons, sisplau...

A cent anys llum d'allà, l’Eleim es va trobar completament sol en el buit sideral. No podia veure res tot i que estava protegit per un escut que cobria tot el seu cos. Cap llum tret de la que provenia de la seva pròpia armadura. L’horitzó estava mancat de tota vida.

—Meeeeeerda!!!

Havia perdut i ho sabia... va serrar amb força les dents tot comptant els segons fins a la seva derrota total. La Bra el va anar a buscar immediatament després que el compte enrere finalitzés i van aparèixer a l'espai 19.

La Bra havia guanyat en un obrir i tancar d'ulls i amb una facilitat desconcertant. El bluf de l’Eleim havia estat en va. Es va adonar que tenia raó. Si l’hagués derrotat, un altre adversari menys procliu a donar-li un desig l’hauria eliminat. De tota manera, no creia en el seu regal. L’Eleim tenia l'experiència suficient com per saber que, malauradament, la gent és deshonesta i que les promeses són sempre unes pantomimes.

L'Eleim no gosà mirar els seus companys:

—Hem perdut. Ara només ens queda tornar al nostre univers i veure’l morir.

—No! —va irrompre l'Ub a prop de l'Eleim—. Si guanyem, el nostre primer desig serà per a vosaltres. Lluitarem pel vostre univers!

—Sí —va afirmar en Son Goku darrere del seu deixeble.

Els Helioïtes van obrir els ulls, esparverats. El mateix participant que havia estat greument ferit contra en Tidar realment els volia ajudar?

—Senyors —va fer en Goten—, amb el segell de qualitat "Son Goku", aquí present, el vostre univers es salvarà amb el doble d’eficiència. Se’n surt de totes les situacions i només mor de tant en tant. I per un suplement, el vostre adversari esdevindrà benvolent i s’aliarà amb vosaltres.

En Goten es referia a totes les històries que li havien explicat. Entre les persones més o menys “malvades” que en Goku s'havia trobat, moltes s'havien unit a ell per fer el bé: en Yamcha, en Tenshinhan, en Cor Petit, en Vegeta i fins i tot el Monstre Bu.

—Ara ja no tenim cap repte —reprengué en Goku—, sinó un objectiu! Hem de guanyar aquest torneig!

L'Eleim restava estoic, però aquesta era la seva última oportunitat... i semblaven sincers. En Goku es va apropar i li va estendre la mà:

—Gràcies!

A la Bra tant li feia les escenes commovedores d'agraïments. Va marxar d'allà per unir-se a l'espai 16, on en Cor Petit li va preguntar:

—Hmm... Suposo que ja no vols l’uniforme d’entrenament...

—Al contrari... Vull exactament el mateix, però amb el doble de pes! Ara he de salvar un univers. Necessito entrenar-me.

Prop d’ells, les grades estaven essent reconstruïdes, els espectadors ferits havien estat curats i els morts decapitats traslladats a una cambra freda. Els àpats dels Guerrers de l'Espai havien permès de tenir, en una aclucada d'ulls, els frigorífics totalment buits. El ring era el darrer element que es reparava per art de màgia al centre de l'estadi en vista del combat següent que oposaria el Rei Cold al Saiyà Bardock.