VINT-I-SETENA PART: LES NOVES HABILITATS DE LA FUSIÓ

Capítol 131

Traduït per Bardock

En Cèl·lula contemplava les seves mans mentre el compte enrere continuava. Notava a sobre d’ell la mirada del vell assegut a la seva bola, però tant li feia. En aquell moment només li importava en Vegeta i sabia que aquest l’observava. Dins seu sabia que aquest enfrontament havia estat només un enuig, tant per a ell com per al seu antic enemic. Havia millorat una mica. Però no era suficient. Seria esclafat en un tres i no res contra en Vegeku i la seva filla... i també contra la bola rosa presonera. En Gast podria ser un rival suficientment abordable, però pel que fa a en Vegeta i en Goku... ignorava l’abast dels seus progressos. Si eren més forts que en Gohan, la batalla seria formidable, però segurament no guanyaria. No n’estava segur, però. En Gohan era una exquisidesa i el seu poder era magistral. Necessitava reflexionar.

Es dirigí al seu espai on l’esperaven sis cel·luletes fent saltirons d’alegria i d’excitació. Es van calmar immediatament després d’etzibar-los una mirada glacial. Sense aturar-se, va partir vers els seus apartaments, deixant anar mandrosament:

—Vaig a rentar-me. No feu bestieses.

—No liquidis la teva canalla pel camí! —s’exclamà en Vegeku amb un to sarcàstic des de l’espai veí.

En Cèl·lula es va crispar i va estrènyer els punys abans de detenir-se i reprendre el seu camí. En Vegeku es va complaure en recordar-li l’esvoranc incommensurable que els separava i no perdia ni una sola oportunitat per a empipar-lo. Mentre l’ésser perfecte es perdia en els meandres del passadís, en Gohan va advertir al seu pare amb un to obscur:

—No hauries de provocar-lo tant, pare. Podria ser perillós. Ni jo mateix estic segur de poder-me comparar amb ell. Dius que sóc el número dos de l’univers, però aquí n’hi ha uns quants que són molt més forts que jo. En Broly gairebé et va superar, el Monstre Bu i potencialment en Cèl·lula. Evita cridar l’atenció.

—No passarà res mentre jo sigui aquí —va replicar en Vegeku burlescament i frunzint les celles—. Si et dediquessis al combat tal com t’aconsello constantment, no hauries de preocupar-te d’enemics de baix nivell!

—Aquest és el problema! Per a tu tot és inferior! —va respondre en Gohan amb l’esguard impregnat de còlera—. No deixes de comportar-te com un nen que es creu que tot és permès! Ja és hora que comencis a ser més modest i t’apliquis les lliçons que dones sobre autocontrol!

—Ei, calmeu-vos! —intervingué la Bra, qui percebia que la situació empitjorava amb en Vegeku que s’enervava—. Tens raó, Gohan, però és veritat que mentre el pare sigui aquí no hem de patir per a res. I tu, pare, deixa de comportar-te com un egoista empedreït! Que potser vols provocar una batussa general? Espera que hagi estovat els meus adversaris i guanyat el torneig! Després et deixarem fer el que vulguis!

—Somiatruites! —es mofà en Trunks darrere d’ella abans de rebre, una fracció de segon després, el puny de la Bra en ple rostre fent-lo estavellar contra la paret.

En Cèl·lula, amb la mà sobre el pom de la porta que conduïa a la seva habitació, s’havia aturat i escoltava des de lluny la conversa. En efecte, en Gohan seguia sent el mateix, tan propens a la pau i a les solucions pacífiques. Ni tan sols havia perdut el control en veure la seva filla perir a mans d’una escòria. Va somriure nostàlgicament i també d’alegria: la còlera i la naturalesa d’en Gohan eren el motor de la seva força. Sabia pertinentment que en Gohan mentia expressament al seu pare: el poder que havia desplegat a la primera contenint la seva còlera era suficient per fer-lo front, a més que la confrontació entre ells durant la intervenció d’en Bu a la ronda anterior demostrava que, si hagués volgut, en Gohan hauria disputat un combat extraordinari, sempre que no hagués ficat el nas aquella xacra que l’havia desposseït de les seves ales. Quina llàstima que s’hagués tornat tan pacífic...

Quan amb prou feines havia entrat a l’habitació, un terrible dolor va col·lapsar el seu cap després de tancar la porta. Es va deixar caure a terra remugant contra aquell suplici mentre un bruixot minúscul reia amb força i crueltat en alguns apartaments al lluny.

«Qui gosa controlar-me?! Quin eixelebrat!!! Com et trobi... Gnnnnnn!!!.»

La bruixeria que s’havia apoderat d’ell es tornava cada vegada més forta i insistent i les seves defenses mentals sucumbien de mica en mica. Durant tots aquests anys no havia hagut de fer front a una mesquinesa màgica com aquella i, per tant, no estava acostumat a combatre-la. Si més no, lluitava feroçment, cosa que disgustava a un Babidi que ja no reia. Estava frustrat de no poder sotmetre aquell insecte verd. Sondant el seu cor, va comprendre què era el que més desitjava i li envià un missatge a través del seu encantament:

«No ets lliure... Vols lluitar, però no t’ho consisteixen... Deixa’t seduir per la meva influència i podràs actuar com vulguis... Aquells Terrícoles contra qui vols lluitar... Seran completament per a tu.»

En Cèl·lula va fer una ganyota a causa d’aquells murmuris. Lluitar contra en Gohan sense risc? Ho desitjava, però en aquelles condicions... Esdevenir un esclau enterament sumís a canvi d’aquella oportunitat? No... Mai! Ja ho havia hagut de fer sota la coacció i la por que l’enviessin a casa. Volia un combat voluntari, grandiós i, sobretot, lliure.

Això no obstant, escoltava, a través d’aquells murmuris incessants, altres mormolejos plens de rancúnia i de vici. En reconegué alguns i comprengué que el que succeïa semblava anar més enllà que una simple temptativa de control. Total, per què no comprovar fins on arribaria? Va notar que podria desempallegar-se d’aquell atac per molt poderós que fos. Una voluntat interna l’embriagava, el seu orgull sobrepassava l’encanteri, però... Seria interessant viure els futurs esdeveniments. Li repugnava haver-se de sotmetre, però què hi faria...

Uns instants després, es redreçà i es dirigí a la dutxa situada a l’habitació contigua amb l’esguard ple de vici i de còlera...

Mentrestant, en els apartaments reservats als membres de l’univers 9, un debat animat acaparava tot el protagonisme. Des de l’arribada del Degà dels Kaitoxins, en Raditz havia utilitzat tota la seva experiència diplomàtica a fi de convèncer-lo que era mereixedor del poder màgic de la divinitat. Però l’ancià li tirava per terra tots els seus arguments. Al voltant d’ells, es trobaven els lluitadors Terrícoles com ara la Videl, en Tenshinhan, en Krilin i en Yamcha.

Cap d’ells no tenia coneixement dels esdeveniments que tenien lloc fora de l’habitació ja que estaven completament aïllats de l’exterior i no podien detectar ni els sons ni els poders. En Yamcha obria la porta de tant en tant per seguir l’evolució de la ronda perquè volia aconsellar i encoratjar l’A-18 per al seu combat. Entre androides havien de donar-se suport. Estava inquiet a causa de la seva reparació desconcertant i havia d’assegurar-se que no succeís res dolent.

La seva atenció fou atreta per la discussió animada que ocorria al voltant de la taula. El tema principal versava sobre el germà del Guerrer de l’Espai, és a dir, el psicòpata anomenat Kakarot.

—Què faries amb l’altre paio? Faries servir el teu poder per eliminar els altres dos Guerrers de l’Espai? Noto un gran ressentiment dins teu cap a ells i, en canvi, per l’altre, afecte. Quines són les teves intencions?

—No puc matar el meu germà —va respondre en Raditz amb calma—. Ell és tot el que tinc. El mantindré vigilat i no deixaré que embogeixi.

—O sigui que hi ha un cor en aquest cos de Saiyà —va constatar en Tenshinhan, el qual era a prop d’en Raditz a fi de vigilar-lo—. No em pensava que fóssiu capaços de tenir sentiments.

—Hi ha excepcions entre ells —el corregí en Krilin—. En Son Goku de l’univers 18 és particularment afectuós, igual que tota la seva família. Fins i tot en Vegeta sembla força agradable en comparació al vostre. Segons diuen, jo sóc el millor amic d’en Son Goku al seu univers. Però el vostre Kakarot no té res a veure amb ell. No sé com t’ho manegaries per amansir la seva follia interior.

—Prou —va tallar-lo en Kaitoxin—. És cert, no menteixes, el teu cor i les teves paraules són sinceres... Vols ocupar-te d’ell i desitges matar els altres dos. Per altra banda, parles d’alliberar el teu univers. No hi ha cap garantia que eximiràs els altres pobles. Menys opressors no significa menys opressió...

—Justa la fusta —va respondre, somrient, en Raditz—. De fet, manar, regnar i matar sense cap motiu... no em complau. Tot plegat són coses d’en Vegeta, que és un autèntic megalòman. Jo vull viure aïllat amb el meu germà. Viurem la vida i deixarem l’univers en pau.

—Ah, sí?! De debò deixaràs de sembrar el mal? —l’interrogà la Videl amb escepticisme.

—No ha dit això —l’informà el Déu ajuntant les mans davant d’ell—. Vol dir que continuaran actuant de forma egoista i matant, però només des de la seva regió i a petita escala i no de forma galàctica. Actuaran com a Saiyans, és a dir, de forma roïna i bàrbara. Res a veure amb les massacres del grup de quatre comandades per en Vegeta. Això és el que ha dit. Proposa un mal menor perquè lliga amb la seva finalitat.

—És un bon tracte, oi? —va llançar en Raditz somrient d’orella a orella—. El fet de saber que heu contribuït a alliberar milions d’éssers vius de la tirania d’algú com en Vegeta us deu apaivagar. Pensi-ho deliberadament, Venerable Kaitoxin.

En Raditz estava content de si mateix. Havia dit estrictament la veritat. Sabia que les divinitats podien llegir els seus pensaments o, com a mínim, el cor de la gent. No havia de fer creure que tenia un objectiu noble, ni que canviaria, perquè hauria estat mentida i l’ancià Kaitoxin l’hauria enxampat. Però tenia l’avantatge del seu pretext: l’imperi d’en Vegeta era un autèntic horror que feia que molta gent enyorés l’opressió d’en Freezer. De dos mals, calia escollir-ne un...

Un silenci feixuc s’instaurà, només pertorbat pels sospirs de la divinitat mentre els Terrícoles esguardaven un Raditz que romania amb els ulls tancats i amb un somriure irònic als llavis. Es va sentir una veu provinent de l’exterior:

—El pròxim combat començarà. Cridem en XXI de l’univers 5 contra l’A-18 de l’univers 14!

En Yamcha obrí la porta i els digué:

—Aquest combat m’interessa, marxo una estona. Mantingueu-me informat!

L’androide es va retirar una mica alleujat de sortir d’aquell ambient feixuc que regnava en els apartaments des de l’arribada del Guerrer de l’Espai. Preferia donar suport a l’A-18, especialment perquè el seu rival no era un tros de pa. En arribar a l’estadi, s’envolà vers l’espai 14 de seguida, on l’A-18 es preparava per lluitar després d’haver-se anunciat el combat tota observada pel seu germà, encara torbat per la derrota contra les dues noies. Amb prou feines en Yamcha havia situat un peu a terra, fou afusellat per la mirada dels dos bessons que no deien ni ase ni bèstia. Estava a punt de parlar quan un moviment procedent de l’altra banda de l’estadi va atraure la seva atenció.

El vell responsable de la derrota d’en Vegeku s’havia enlairat en silenci cap al ring amb una expressió indesxifrable en el visatge i conservava de forma obstinant les mans dins les mànigues del seu vestit. En Yamcha tenia un mal pressentiment. Va percebre que l’A-17 també es sentia incòmode analitzant aquell personatge enigmàtic. En Yamcha, amb un to extremadament seriós, va dir a la lluitadora que romania en silenci:

—Bé, ja vas veure que es tracta d’un mag. I, per a més inri, un de molt sagaç. Si vols guanyar-lo, has d’atacar ràpid, immediatament després del milisegon en què toquis el ring, si no podria enviar-te a una altra dimensió com a en Vegeku. Has de ser la més ràpida.

—Vés a pastar fang... —va etzibar-li l’A-18 amb una veu seca i frustrada—. No em diguis què he de fer!

—Sigues prudent —va prosseguir en Yamcha amb un to de contrarietat.

—De fet, és una bona estratègia —va afegir l’A-17 després que el seu company indesitjable s’allunyés per observar millor l’adversari—. Sé què penses i com et sents, però... Ho hauries de tenir en compte.

—Ja ho sé! —va remugar la seva germana mentre pujava a sobre del muret, contrariant el Varga encarregat del seu espai—. Però no li he demanat consell.

Sense deixar temps al seu germà de respondre, va envolar-se a tota velocitat polvoritzant el muret al seu passatge tot llançant-se de ple vers el bruixot que ni tan sols pestanyejava i romania tan inexpressiu com sempre. Els Vargues, molt atents, s’havien adonat que encara no havia tocat el ring. L’A-18, un cop ja es trobava a poc metres del vell mag, va posar un peu a terra per servir-se d’un impuls suplementari. A continuació, es va propulsar de nou sobre el seu adversari. Va estendre el braç i només necessitava un milisegon per atènyer-lo. No notava que li afectés cap mena de màgia, per tant, havia triomfat allà on el Guerrer de l’Espai tan poderós havia fracassat! Només era a un metre i podia escoltar els crits de suport del seu germà, i...

No res. Com un raig fulminant, la seva visió es va extingir tot d’un plegat talment com la guspira de vida que bullia dins d’ella. En el seu últim instant de consciència, mentre els seus membres començaven a entumir-se, va veure allò que ningú no havia pogut veure des de la distància: els ulls del mag. Aquests estaven entreoberts, eren propis d’un malson, tintats d’unes tenebres intenses i abismals. La seva darrera emoció fou un terror indescriptible abans d’enfonsar-se en la inconsciència.

Tots els presents a l’estadi, espectadors i participants, només veieren el seu cos desplomar-se bruscament a terra de forma vertical a causa de la gravetat completament immobilitzat una fracció de segon després d’estar pels aires. Només restava el cos inert de la mossa amb les pupil·les buides front el mag que no esbossava cap gest. No havia pronunciat ni un sol mot, i en Bu i en Gast estaven més que sorpresos.

—Què?? —s’exclamaren en Yamcha i l’A-17 a l’uníson.

—Com...? —digué en Yamcha, completament corprès.

—Ep, A-18, no facis l’orni! —cridà el seu germà, pres del pànic—. Aixeca’t, no ha fet res, vinga!

Un riure va interrompre’l: una rialla gairebé silenciosa que els va atènyer sense esforç, una riallada sòrdida i pretensiosa. Després, en XXI va pronunciar algunes paraules, cadascuna impregnada d’una certa melodia farcida d’ironia i crueltat, com un rèquiem murmurat davant d’un drama:

—Encara sort que he mantingut pitjat el botó...

Després de desencreuar els braços, va mostrar a tothom unes mans fràgils i arrugades amb ungles afilades i dits fins, entre els quals es trobava un telecomandament. En Trunks de l’univers 12 reconegué de seguida l’aparell.

—Vatua... Un telecomandament!? —va exclamar amb estupor—. El mateix d’en Gero i el que va fabricar la mare! L’ha desactivada!! Però d’on l’ha tret?

—És desconcertant —va fer l’A-16 al seu costat—. És un mag que s’ha servit de tecnologia terrícola. No trobo una resposta racional a la situació.

Uns crits s’alçaren des de l’espai 14. L’A-17 bramava de ràbia i de por i estava contingut per un Yamcha que també tremolava.

—Desgraciat! —xisclava l’A-17—. Me les pagaràs, malparit! Vine cap aquí, degenerat!

—Calma —va grunyir en Yamcha, el qual el subjectava per l’espatlla—. Resta allunyat del seu telecomandament, si no acabaràs com ella. Malauradament, ha respectat el reglament... Si l’ataques, seràs enviat de tornada amb la teva germana inanimada. És això el que vols?

L’A-17 abaixà els punys amb els ulls plens d’un furor intens. En Yamcha va fer-li uns cops a la seva espatlla i va continuar amb un aire seriós al seu visatge:

— L’aniré a recollir. No has estat reparat, per tant no crec que poguessis suportar la gravetat.

Mentre s’allunyava per recuperar l’A-18, el bessó d’aquesta estava ple d’amargor i d’ira: es sentia humiliat i inútil, totalment aclaparat. Ràpidament fou pres de mals de cap però se li van esvair en uns segons. L’odi bullia en el seu esguard, però no era la mateixa ira. Ningú no va adonar-se de res.

«Pobreta... —li xiulà una veu aguda dins el seu cap.»

Mentrestant, en Yamcha arribà a l’androide inerta i la va agafar en braços contemplant-la amb una expressió de tristesa mesclada de ressentiment. Els seus ulls van lliscar fins a en XXI, qui s’envolava cap al seu espai i entrava dins el passadís ombrat que conduïa als seus apartaments sense mirar enrere.

—No m’agrada aquest paio... —murmurà en Yamcha amb un to ombriu—. Gens ni mica.

A l’espai dels Kaitoxins, en Bu i el Gran Kaitoxin sentien el mateix. Aquell mag era, definitivament, un misteri a elucidar ràpidament, ja que les conseqüències del torneig podrien derivar en catàstrofe en qualsevol moment.