DB Multiverse

Capítol 34

Traduït per Bardock

El gran Namekià era conscient que carregava, encondolit, el cos flàccid del seu petit protegit.

El somriure burleta dels dos androides denotava que se n'havien adonat.

Ficar-se a la gola del llop havia estat una mala idea. S'afigurava la consternació del Totpoderós en el palau situat per sobre els núvols.

Era allà malgrat la seva interdicció, malgrat la lògica i malgrat la raó. Només per l'amor a un nen que ni tan sols era de la seva raça. El fill del seu antic enemic.

Si hagués sabut que en Vegeta el deixaria sol davant els dos occidors, no l'hauria deixat sortir del palau!

Vegeta! En aquell precís instant, en Cor Petit tenia més ressentiment cap al Guerrer de l'Espai que no pas envers els dos androides assassins.

En aquell moment no es bellugaven. Esperaven, expectants, veure què tramava el salvador de la capa blanca per sortir de la petrificació a què s'havia sotmès voluntàriament.

No sabien que no estava fet de la mateixa matèria que els seus amics Terrícoles. Ell tenia una paciència sense límits. Era perfectament capaç de restar immòbil sense menjar ni beure durant dies i setmanes senceres.

En el joc de romandre immòbil, ells no sabien que havien perdut per endavant!

Un silenci macabre regnava en la petita clariana. Un silenci sempre interromput pel cant de l'única font. Un cant que havia pres una melodia lúgubre, com si estigués plorant tota la sang que tacava les roques i l'escuma que l'emplenava.

Un cant de mort que semblava suspendre el pas del temps.

Una veu plena d'ironia trencà aquell feixuc statu quo.

Tots alçaren la testa. Per amunt, en Vegeta, amb els braços encreuats, semblava que els havia observat durant una estona:

—Quina una en portaves de cap, curt de gambals?

Un involuntari "Vegeta!!" de forma col·legial saludà la seva aparició.

Ningú no se n'havia adonat de la seva presència. Ni tan sols el gran Namekià amb els seus sentits superaguts.

—Has vingut a contemplar l'espectacle de la teva negligència?

En Vegeta va descendir lentament. Es va situar entre els androides, tot ignorant-los per avançar cap al Namekià:

—I tu parles de negligència? No em facis riure!!

L'A-17 i l'A-18 s'esguardaren. Estaven desconcertats de la convicció del Guerrer de l'Espai.

La veu d'en Cor Petit va adoptar un to més greu, mostrant l'ira que habitava dins seu:

—Has enviat el noiet a una mort segura! Me les pagaràs!

En Vegeta no va parpellejar i va fixar la seva mirada negra en aquella plena d'odi del gegant verd que el mirava des de més amunt.

—Quan vulguis! Només m'ho has de demanar!

El seu interlocutor va escopir allò que li feia bullir la boca:

—L'has fet servir d'esquer!

En Vegeta va alçar el seu to de veu, fent-lo més mordaç:

—Pensa el que vulguis. Jo no he de donar explicacions a un llimac verd!

Va seguir aproximant-se al gran guerrer:

—Aquest mocós és un Guerrer de l'Espai i el que faig amb ell no és assumpte teu!

L'enervament d'en Cor Petit va passar a un nivell superior. S'havia tret del damunt el seu estoïcisme habitual:

—És un nen, no una joguina destinada a servir la teva estúpida megalomania!

El comentari va treure de polleguera a en Vegeta:

—Un Guerrer de l'Espai no és una joguina, nyicris! No és un fleuma, tal com us penseu! Per culpa vostra necessitava disciplina! Aquesta pallissa l'ensenyarà a viure! I també a pensar abans d'actuar!

En Vegeta va escombrar la petita clariana amb un braç rabiós:

—Digues què punyetes ha vingut a fer, aquí?! Salvar aquells dos cadàvers i mig?!

Aleshores, va etzibar una mirada plena de menyspreu sobre el guerrer de la capa blanca:

—Però no m'estranya, considerant amb qui es va criar! Vet aquí el sagaç Senyor Salvador... el salvador de qui, eh?! No entens que no corríem cap mena de perill. Aquells dos ninots de llautó l'haurien deixat viure per encarregar-se'n un altre dia i tornar-lo a apallissar! I quant a allò que resta allà baix, la rossa no tenia la intenció que l'altre el rematés! Qualsevol persona ho hauria entès... excepte tu i algú que tu hagis entrenat! Quan penso en tot el que va aprendre durant un any sota la teva tutela, només em venen ganes de vomitar! Vas instruir un covard!

En Cor Petit va grunyir:

—Et prohibeixo que...

En Vegeta va tallar-lo en sec serrant les dents i estrenyent els punys amb un aire amenaçador:

—Intenta-ho! Però mira una mica enrere... quantes vides han costat les teves belles lliçons en el passat? Tu ho hauries de saber millor que ningú, oi que sí?

En Vegeta va adoptar un to encara més amenaçador mentre en Cor Petit acotava el cap davant la seva lògica aclaparadora:

—Avui ha comès moltes espifiades, sí. Però, si més no, ha lluitat fins al final! Si hi ha algú que no pot retreure'm res, aquest ets tu!