DB Multiverse

Part 3, Capítol 44.

 

Ràbia intensa

Traduït per Skywalker

 

La Hanasia va recordar el seu anterior viatge a l'espai i sabia que deixar la nau enrere la posaria en perill i en una posició de debilitat. Perquè també havia entès que el seu oponent no patia cap dels inconvenients d'aquestes condicions.

 

Potser havia d'esperar que tornés, i aprofitar el respir, per... traçar... un pla? La majoria dels Guerrers de l'Espai no eren bons pensant plans estratègics.

 

Potser s'havia d'apropar a la bomba.

 

Però li havien dit que els Dimonis eren molt intel·ligents.

 

—Com puc assegurar-me que no sospita res? —va pensar.

 

La reina va mirar al seu voltant.

 

Uns quants subjectes rondaven per l'aire, amb els braços penjant o rascant-se el pelatge, sense saber què fer, o mirant, com ella, el forat per on havia sortit el Dimoni. D'altres, amb la resta de rebels, van perseguir l'últim combatent enemic supervivent per atacar-lo. Semblaven un eixam de mosques, o d'abelles, tot i que més grans, més crus, més estúpids i més desordenats. I amb l'únic resultat de perdre un lluitador cada tres segons. Estaven caient com mosques.

 

Podia sentir que aquest lluitador era molt poderós. Després de tot, havia resistit el seu primer atac. Però carai, aquest malparit era tan eficient en l'art d'eliminar oponents! Planificava meticulosament la seva matança. Li va recordar dolorosament al general Chatterton (no sabia el seu nom ni el seu rang, així que li recordava per ser gran, calb i amb el bigoti petit). I pensar que això era el que havia volgut evitar!

 

I això és el que havia de fer. Cuida-se'n d'aquest paio abans que el dimoni tornés.

 

Però primer, havia de calmar els seus aliats idiotitzats.

 

Va enviar una bola d'energia poderosa cap a l'eixam. Una gran onada va colpejar tothom. El poder de la Superguerrera Oozaru va provocar alguns danys. La majoria dels rebels i Guerrers de l'Espai van quedar francament ferits. L'Avoka, en Tagarrion i en Bourgo van rebre el cop serrant les dents. Ella es va precipitar cap al grup. I com s'esperava, tots els membres de l'eixam es van allunyar del seu camí, alguns insultant-la (sobretot mentalment, perquè el dolor no impedeix la intel·ligència). El seu puny estava preparat. Un cop directe seria el millor. I si ho esquivava (i encara que no ho fes), a continuació llençaria una bona bola d'energia.

 

Davant d'aquesta nova situació, es podria pensar que l'Avoka començaria a ponderar les seves opcions. Però això no era el que estava fent. Perquè sí, perquè ja ho tenia previst. Ja havia sospesat les seves opcions hores enrere. Sabia que ni tan sols seria capaç d'immobilitzar aquest monstre enrabiat. Així doncs, va passar al pla 293. Utilitzant de nou el seu poder psíquic, va estirar la cua de la Guerrera de l'Espai com un boig! Però no només això. Va intentar-se-la arrencar girant-li en totes direccions i doblegant-la per la base, per obtenir la màxima eficiència i dolor.

 

Saben aquell que diu que la cua de mico és el punt feble dels Guerrers de l'Espai? I que aquells que l'entrenen perden aquest punt feble? És una fal·làcia. En realitat, són cada cop més durs, però segueix sent una de les parts més sensibles del seu cos. Només has d'anar molt, molt més enllà per a tenir resultats.

 

L'Avoka anava a per totes. I l'atac va ser brutal. Ella no l'havia vist venir, i per una bona raó: encara estava molt lluny d'ella... la Hanasia va sentir un dolor agònic i va aturar el seu moviment d'atac. Però no podia permetre que això passés. Com va poder, va ajuntar totes les forces que tenia i, tot i el dolor, va tornar a dirigir-se cap a ell.

 

En veure-la cada vegada més a prop, el telequinètic es va preguntar si hauria de posar el 100% de la seva força en el seu atac. Però això significava posar-se a mercè dels dos principals rebels que esperaven la més mínima obertura.

 

Caram! Aquell tità s'acostava molt ràpid. L'esforç de l'Avoka per arrencar-li la cua va ser en va. Va provocar-li molt dolor, però ella era massa resistent, no ho aconseguiria. Havia de fugir mentre esperava que en Frosty tornés. De fet... tindria valor per a fer-ho? Va somriure per dins. Li agradava la idea: donar-li una bufetada telequinètica a en Frosty per despertar-lo de la inconsciència. Encara que després el matés com a represàlia, llavors almenys hauria ajornat la seva mort fins una mica més tard... Però... Quan en Frosty es dediqués un segon per veure on era i tornar, l'Avoka ja haurà tingut temps de morir tres vegades. Era massa arriscat. Així que...

 

Hi ha algunes tècniques de lluita que només funcionen una vegada. El que tots coneixeu és el Puny del Sol, que genera una llum enlluernadora. Sorpresos, tothom tanca els ulls de dolor. Els preciosos segons guanyats van salvar la vida de molts lluitadors. L'Avoka en tenia un, amb ones sonores. Faria vibrar el seu propi cos utilitzant la seva precisió telequinètica i, per un moment, emanaria d'ell un so terrible que abastaria totes les freqüències. Les orelles sovint sagnaven i els objectes es trencaven. Va anomenar aquesta tècnica Sonikubū.

 

L'Avoka va deixar anar el seu control inútil sobre la Hanasia. Es va oblidar dels seus altres oponents i va llançar el seu atac.

 

 

L'ona de xoc poderosa d'aquell so va sacsejar els arbres de sota. La Hanasia va caure cap enrere i va cridar, posant-se les mans a les orelles, malauradament massa tard. En Tagarrion va girar pels aires, perdent tot control. I tots els rebels més febles i els Guerrers de l'Espai que restaven vius gesticulaven amb una nova agonia.

 

 

Probablement no podria matar la Superguerrera, i en Frosty s'enfadaria amb ell, però com a mínim podria eliminar els dos rebels més perillosos. Es va girar cap en Bourgo, però no el va trobar.

 

Una sensació estranya el va fer mirar cap a baix.

 

Ai mare.

 

L'Avoka tenia una mà namekiana sortint-li del pit.

 

I no ho havia previst.

 

En Bourgo havia estirat el braç i l'havia traspassat.

 

Abans de caure en una inconsciència que el precipitaria a la mort, l'Avoka va veure que en Bourgo se li acostava i li deia, condescendent:

 

—El Sonikubū? De debò?

 

En Bourgo sabia com d'enginyosos podien arribar a ser aquests guerrers poderosos. Després va acabar amb la vida de l'Avoka donant-li diversos cops fatals.

 

Degut al mal d'oïda horrible que patien, no van ser gaire eixordadors, però uns quants aliats van cridar per expressar la seva alegria. Aquest darrer soldat de l'imperi havia eliminat massa rebels.

 

—Que tothom torni a les naus —va cridar en Bourgo.— Retirada immediata!

 

—Sí!!! Hem guanyat! Ho hem aconseguit! —van cridar uns quants Guerrers de l'Espai, així com un rebel que no havia seguit els detalls de la lluita entre la Hanasia i en Frosty.

 

—Això no s'ha acabat encara! —va replicar en Bourgo.— Però ara ja no servim per a res, només li farem nosa a la Hanasia. Marxem tots!

 

No calia demanar-s'ho dues vegades als rebels més disciplinats, i es van enlairar. Alguns van fer un parell de voltes per veure si podien trobar i endur-se algun amic viu.

 

—No ho entenc, qui queda? —va preguntar un mico gegant.

 

La Hanasia va començar a aixecar-se.

 

—Tothom a les naus! —va cridar. I apagueu aquestes putes llunes!

 

—Per què? Et donen un avantatge... —va dir en Bourgo mentre se l'acostava.

 

—Això no canvia res, de totes maneres és massa fort. En aquesta forma, per a mi és un insecte hiperràpid, no puc seguir-lo, seria millor que fóssim de la mateixa mida. I la resta no podran entrar a les naus si són gegants.

 

En Tagarrion ho va sentir va enviar un missatge de ràdio.

 

Les naus havien d'obrir les seves comportes i aturar la generació de noves boles de llum.

 

—Destruïu les llunes! —va insistir la Hanasia.

 

Els rebels encara presents van complir l'ordre. Uns quants Guerrers de l'Espai van disparar amb la boca, fent malbé la cúpula. Així es crearien forats a través de l'escut i les llunes serien expulsades cap a l'espai. Quan ja no se'n van veure més, els Guerrers de l'Espai van tornar a la seva forma humana.

 

—Ara foteu el camp! Torneu a les naus! Vinga!! —va cridar la Hanasia alhora que s'empetitia.

 

Els seus soldats van entendre que la cosa era seriosa i que s'havia d'anar per feina. Que desobeir era arriscar-se a rebre uns cops a l'esquena. Van creuar la cúpula, els més intel·ligents havien pres primer un gran glop d'aire.

 

A l'altra banda, es van unir a uns quants rebels més que, com ells, estaven en el buit, atònits.

 

No hi havia naus, només runa.

 

En Tagarrion no havia rebut cap resposta per ràdio, i sospitava per què.

 

En Bourgo també s'havia preguntat per què en Frosty trigava tant a tornar...

 

En veure la mirada desolada dels rebels, la Hanasia es va centrar en el cel i es va adonar que el poder del Dimoni del Fred provenia d'allà dalt...

 

El Dimoni del Fred, un cop recuperat el coneixement, s'havia allunyat de l'estació espacial, l'havia admirat i havia comprovat que els danys eren clarament visibles. Va notar que les naus enemigues no eren gaire lluny. Ningú els estava disparant. I va concloure que un petit desviament no aniria pas malament.

 

Destruir les naus blindades d'un exèrcit d'alta tecnologia era, per a un Dimoni del Fred, com destrossar edificis de Lego per a un nen. O més aviat de Duplo. No, de Kapla millor dit. Bé, siguem sincers: de galetes.

 

En veure arribar els supervivents que fugien, i en veure'ls preguntar-se què podien fer ara que ja no tenien taxi a casa, va somriure. A la foscor de l'espai i sense la capacitat de sentir forces, ningú el podia veure. Els Guerrers de l'Espai es van quedar allà, atònits. Els rebels ja feien marxa enrere. Van entendre que en Frosty hi era per allà, encara que no sabien on. El seu pànic era palpable.

 

Així que va tenir una idea, fer un petit homenatge al seu oponent. Utilitzant les seves habilitats visuals superiors, va detectar cada individu i amb la punta del dit, va disparar un atac d'energia a cadascun. Per a aquestes persones d'enginy lent, va ser com un gran esclat de metralladora, colpejant a tothom alhora. El més ràpid dels rebels encara no havia acabat de girar cua quan tota la tropa ja estava traspassada i assassinada.

 

Una bona neteja.

 

La Hanasia ho va entendre en aquell moment, quan va veure aquelles ratlles de llum que passaven per la cúpula. Llavors va sentir que totes aquelles energies s'apagaven.

 

Les seves pupil·les es van encongir. Els seus músculs es van tensar. La seva ment estava en blanc.

 

Ha matat a tothom.

 

Ella l'havia deixat sol durant tot just un minut i ell havia assassinat els Guerrers de l'Espai, els Tsufuls i la resta.

 

Quin monstre.

 

Sense veure'l, sabia que el cos d'en Mahissu era mort i flotava a l'espai.

 

Una altra massacre.

 

La culpa... de nou... d'aquests paios!!

 

En Frosty va baixar cap a l'estadi espacial. Allà va trobar els únics supervivents.

 

Vaja, l'Avoka era mort. Un individu menys del que desconfiar. Mai se sabia amb una telequinètic súper precís i súper intel·ligent com ell. Si algun dia li pensava estrènyer una vena del cervell mentre dormia o què...

 

En Bourgo es va quedar allà, amb els ulls posats sobre ell, en posició defensiva, suant tota la seva aprensió.

 

En Tagarrion, encara sota la seva armadura, disposat a atacar, esperant una obertura: podia esperar molt de temps.

 

Dos dels rebels més importants que faria bé en eliminar avui.

 

I la Guerrera de l'Espai... Um, on era?

 

Va sentir la brisa del vent i després el cop. Un cop de puny directe a la cara. Atordit, es va anar cap a un costat, però ella ja tornava a atacar. Au! La seva velocitat havia augmentat. Va cridar diverses paraulotes i la seva determinació va guiar els seus punys. Estava furiosa, i això la feia molt més poderosa.

 

Ara la seva ment estava enfocada en un únic pensament. Només tenia un objectiu, només un objectiu que dirigia les seves accions: la destrucció total i absoluta del Dimoni. Un poder sense precedents la va posseir, generat únicament per a l'execució del Dimoni.

 

Aquest monstre se les pagaria.

 

 

Cap dels dos rebels supervivents es va queixar del gir dels esdeveniments.

 

—És increïble.

 

—Troba tots els seus recursos que necessita en la seva ràbia. En lloc de perdre el control i deixar-se endur com fa tothom, es manté concentrada i eficient. Això no té precedents.

 

—Tinc certa esperança. Crec que potser aquesta vegada guanyarem.

 

—Tu no ets de la gent optimista, oi, Tagarrion?

 

—Els optimistes mai estan prou preparats, Bourgo. Des del principi, vaig saber que aquesta missió estava condemnada al fracàs.

 

—No obstant això, has participat en l'atac.

 

—Aquesta i totes les anteriors. Tota la rebel·lió estava condemnada al fracàs.

 

—No vas tenir cap esperança quan vas saber de la mort d'en Chilled?

 

—No.

 

—I quan va morir l'Ice? Quan vas saber que l'Snower estava amb nosaltres? Quan vas fer aquest pla per acabar amb en Frosty, no hi confiaves?

 

—No. No hi havia manera que funcionés.

 

—Si tot això és impossible, per què lluites amb nosaltres?

 

—Jo sabia que era impossible. Tu, no. No et podia deixar sol.

 

En Frosty va rebre un cop a l'estómac mentre intentava protegir-se el cap. Després un cop de genoll. Un cop de puny. Un cop de colze.

 

Merda, moriria.

 

Era la primera vegada a la seva vida que pensava així.

 

L'havia cagat, havia estat massa arrogant. Havia decidit no perdre el temps, però de fet sí que ho havia fet.

 

Quin malbaratament! En Frosty, el més poderós dels Dimonis del Fred, que també havia fet del combat la seva especialitat! Sí, efectivament, s'havia entrenat un dia al mes! No era molt? En Frosty tenia 345 anys. Són tants dies d'entrenament com si haguessis fet dues sessions a la setmana durant 30 anys...

 

Entre dos esclats de dolor, va intentar recuperar el control. Volant cap enrere, evitant els cops, finalment en va aturar un, i després es va allunyar prou per a recuperar la respiració. Aquest espai el va salvar. Mentre tossia sang i bilis, retorçant-se de dolor, ella va deixar de colpejar-lo. Probablement també necessitava respirar. Ell la va mirar. Allà, tensa, el va mirar sense parpellejar, amb una mirada assassina. Sabia que tan bon punt acabés de vomitar, ella tornaria a atacar. Això, o en només alguns segons.

 

Va detectar altres moviments. Els dos rebels van carregar contra ell. No eren estúpids, sabien el que la noia enfadada no sabia que en Frosty era el pitjor monstre de l'univers i que no se li havia de donar ni un moment de respir. Tenien raó. El Dimoni va girar el cap cap a la Hanasia i li va mostrar una cara imploradora, barrejada amb un autèntic pànic. No sabia si això li provocaria dubtes o li faria augmentar la seva ira, però havia guanyat un segon per a poder pensar només en en Bourgo. Aquest últim, més ràpid que en Tagarrion, anava cap a ell amb una bola d'energia a cada mà. El Namekià va romandre en guàrdia i es va anticipar a una explosió de contacte proper. El més importava era provocar-li mal a en Frosty, per poc que fos. Si atacava amb els punys, sabia que seria aturat i assassinat d'un sol cop. Va ser una precaució molt innecessària. De sobte, en Frosty va canviar de posició. Es va tombar sobre ell mateix, va semblar que lliscava pel terra, va passar sota els atacs lluminosos i va agafar els dos braços verds. Va fer força i, en un instant, va trencar les extremitats del Namekià, deixant les boles d'energia sense control.

 

 

Mentre les dues explosions assolaven el terreny al seu voltant, va tallar el coll d'en Bourgo; sabia que els namekians tenien una capacitat de regeneració extraordinària. Un menys. L'altre estava just darrere. En Tagarrion havia fet un salt enrere per protegir-se de l'explosió. Ell també es defensava en va. Es va adonar que era el següent i immediatament va desplegar tot el seu arsenal defensiu. La seva armadura es va obrir per revelar desenes d'armes. Els petits coets van disparar per explotar sobre el Dimoni. Les fulles de Katchin van disparar en totes direccions, tallant el terra i la nau, el cos d'en Bourgo, els cabells de la Hanasia. Gas tòxic afegit a la pols que s'aixecava. El verí àcid va fluir per les vores de l'armadura i les vibracions estroboscòpiques desestabilitzadores van alterar el so, l'olor, la llum, el vent i la gravetat al seu voltant. Finalment, un escut energètic el va envoltar.

 

En Frosty ho va rebre tot com si fos una brisa, va ficar la mà entre dues plaques metàl·liques i va matar el rebel. Després va treure dues fulles que li havien quedat enganxades a la pell com si fossin estelles.

 

Tot havia anat molt ràpid, però això no va impedir que el puny carregat de poder de la Guerrera de l'Espai estigués a vuit centímetres de la seva pell.

 

Va ser el moment d'executar el seu darrer cop mestre. Ho havia aconseguit, havia guanyat.

 

Al planeta Terra, això s'anomenava tècnica de transposició o imatge posterior. El puny de la Hanasia va passar a través d'una versió transparent d'en Frosty que va desaparèixer lentament. Es va trobar enmig dels fums i les restes dels disturbis protectors d'en Tagarrion. Gairebé no va tenir cap efecte sobre ella, però va haver de buscar el poder d'en Frosty per a trobar-lo.

 

No hi era.

 

Va volar per guanyar alçada. El va buscar mentre continuava centrant-se en els poders. Res. Com era possible això?

 

En Frosty no sabia que estava amagant la seva força. Va utilitzar una tècnica de meditació transcendental que el feia invisible. Ja no emetia energia, ni so, ni llum. Calia buscar un rastre borrós per a trobar-lo. Ara tocava fugir. Moure's seria trair-se a si mateix, però comptava amb la ràbia de la seva contrincant per a compensar-ho.

 

—On ets?! —va cridar la Hanasia.— Mostra't, covard! Estàs espantat, canalla? Tens por!?

 

Normalment, en Frosty era el primer a reaccionar davant dels insults, però es va contenir com va poder.

 

—No et podràs escapar! Et perseguiré fins als confins de l'univers! Et mataré!!

 

Va carregar els dos punys i va enviar una gran onada d'energia destructiva cap a terra. Tot el sòl es va aixecar i la natura va quedar completament devastada. En Frosty va estirar els braços i va deixar que l'onada de l'explosió el portés cap a la paret. Llavors, a poc a poc, cosa que va ser fàcil perquè tots els moviments li feien mal, va entrar cap a dins. La Hanasia va continuar colpejant el terra, destruint-lo cada vegada més.

 

Va recordar el plànol de l'estadi. La sala de màquines era la més propera, després la infermeria. Va trotar cap al seu primer objectiu. En arribar-hi, va implementar el seu pla, després va surar cap al seu segon objectiu.

 

Fins i tot enfurismada, fins i tot a l'aire, la Hanasia no va poder deixar de sentir els canvis sobtats. Les roques i els arbres ja no queien. Hi havia un vent vertical, com si estigués en una sortida d'aire (aquesta analogia no se li va ocórrer gens a la Hanasia, ja que els Tsufuls no instal·larien els primers ventiladors extractors al territori Saiyà fins 328 anys després). Perquè tot l'aire s'escapava a través d'una cúpula ara desapareguda.

 

A tots els passadissos que conduïen al terreny de combat hi havia un vent encara més fort, per l'estretor dels conductes. Tota la nau s'estava buidant, perquè les portes automàtiques no s'havien activat.

 

Tot l'aire s'escapava. Tot surava lentament, xocant amb una lentitud infinita contra la nau, que era l'únic objecte amb una massa significativa a la zona. Tot s'anava refredant lentament a mesura que les ones infraroges també marxaven.

 

En Frosty havia apagat tots els sistemes de la nau, fins i tot els d'emergència.

 

A la infermeria es va injectar uns analgèsics i uns medicaments reparadors. Res màgic, però ja se sentia una mica millor. Va prendre un últim alè d'aquella petita massa d'aire. Li va recordar el planeta de la seva espècie. L'havia visitat una vegada.

 

Ara només havia d'esperar que la seva oponent s'ofegués.

 

La Hanasia es va adonar que acabava de prendre l'últim glop d'aire i que havia d'acabar amb tot allò molt ràpidament.