DB Multiverse
Hanasia, la Reina dels Saiyans
Escrit per Salagir
Adaptació per Bardock, Neferpitou, i Skywalker.
Aquesta història té lloc al planeta dels Saiyans, molt abans que la seva població terroritzés tota la galàxia sota el lideratge del Rei Vegeta...
Si alguna vegada us havíeu preguntat com havien conviscut aquests éssers tan poderosos; si voleu saber el destí d’aquests Guerrers Mil·lenaris abans d’en Broly; o si us fascinen les aventures d’uns lluitadors exhaltats en un món bàrbar, aleshores endinseu-vos en el món de la Saga Hanasia.
Part 1 :123
Part 2 :4567891011121314151617
Part 3 :1819202122232425262728293031323334353637383940414243
![[Chapter Cover]](/imgs/fanfic/hanasia/covers/43B.jpg)
L'estadi espacial
Traduït per Skywalker
A mesura que s'apropaven, l'estadi s'anava fent més gran. El que la Hanasia va pensar que era un sostre de vidre era, de fet, la cúpula lluminosa d'un parc. Tanmateix, finalment, no era un parc, sinó un espai gegantí tan gran com un camp de batalla, amb una mica de verd per ajudar a crear oxigen. Llavors va veure que la vegetació no eren petites arbredes sinó arbres molt grans. Els murs dels costats d'aquesta plana ja estaven ocults del seu camp de visió per les vores de la finestra.
Era realment gegant.
I el racó on s'amagava la bomba... va aconseguir visualitzar el camí, gràcies a les imatges que en Bourgo li havia transferit al cap. Però des d'allà no ho podia veure. Calia sortir del "parc", avançar per llargs passadissos, arribar als llunyans quarters dels refectoris dels soldats, i havia de ser allà, en un cobert, on s'hi guardava la màquina que s'enduria la vida de tots ells.
En Tagarrion va donar instruccions als Guerrer de l'Espai sobre què havien de fer. Els havia portat a l'habitació de la nau per on havien entrat. La gran porta corredissa estava tancada i els guerrers estaven frustrats per no poder veure què hi havia a fora. La porta del passadís darrere d'ells es va tancar amb força.
Va intentar explicar què passaria a continuació, sabent que no tenien vocabulari espacial.
—En pocs segons, la gravetat, l'aire i la calor d'aquesta habitació desapareixeran. Aleshores s'obrirà la porta exterior. Tots volarem cap a l'escut immediatament. Entrar a l'estadi de combat és com entrar a l'aigua, però molt més difícil. Així que us haureu com de submergir, amb les mans juntes al davant, apuntant recte endavant, per perforar la protecció. Un cop fet això, tornareu a estar envoltats d'aire i sotmesos a la gravetat. No perdeu el temps, el buit de l'espai és hostil. I no mireu cap a la dreta.
A la dreta, hi havia el sol.
Estava prou satisfet amb ell mateix, creia que havia parlat clar i senzill.
Diversos Guerrers de l'Espai van aixecar la mà. Un d'ells va parlar abans que els altres:
—Hi ha moltes paraules que no he entès.
En Tagarrion va sospirar.
—Ja no podràs respirar —va respondre la Hanasia.— Ja no podràs respirar. Corre cap a la bombolla de llum, bussejant. Tan ràpid com puguis.
—ARA? —va preguntar un altre Guerrer de l'Espai, preguntant-se si havien de destruir la porta en aquell precís instant.— Hem de... uuuhhh.. trencar... muuuuh!! UH!! (No puc respirar!!)
Els Guerrers de l'Espai amb prou feines s'havien adonat que la baixa gravetat que hi havia havia desaparegut. I tot allò de la temperatura era insignificant en comparació amb el fet que començaven a sufocar-se d'una manera fins ara desconeguda.
La porta de l'enclusa es va obrir. Tots es van llançar cap endavant amb pànic. La majoria van recordar que s'havien de posar en posició de busseig. Alguns van tenir més maldecaps quan van haver de passar per l'escut energètic.
A l'altra banda, les condicions eren més properes a les que coneixien i van poder calmar-se, respirar profundament i retornar els primers atacs energètics que venien des de baix.
La Hanasia es va transformar en Superguerrera i va arribar d'entre els primers. Va mirar al seu voltant de la manera més eficient possible per veure què els esperava. Un exèrcit de soldats prou corrents, com en els altres dos atacs. Encara que la Hanasia no s'havia creuat mai amb aquests soldats vius, coneixia el seu poder. Sabia que els Guerrers de l'Espai i els rebels no tindrien problemes per derrotar-los. Però no passava res si aconseguia esborrar de l'estadi a la meitat d'un sol cop.
Va fer tot el possible per ignorar el dimoni d'aspecte maligne plantat al mig de l'exèrcit i va identificar els poders més grans després d'ell.
Va estendre els braços i una pluja de d'energia va ploure sobre l'arena.
Quin mal dia per al soldat d'en Frosty anomenat Ganicou.
De cop i volta l'ambient a l'estadi ja no era gens agradable. Qualsevol soldat experimentat de l'exèrcit d'un Dimoni del Fred sabia que el seu líder mai lluitava, excepte quan el seu exèrcit tenia les de perdre. I allà hi era en Frosty, que estava enmig dels seus homes, com si res... Allò només volia dir que els considerava morts ja.
Després van arribar els enemics. Venint del buit de l'espai, havien passat per la cúpula protectora. Sense vestit espacial. Sense armadura. Sabien que les naus s'havien aturat a prop, però tot i així era increïble!
Llavors els seus companys van obrir foc. No eren soldats de pa sucat amb oli, en Frosty no es va envoltar de petits alevins. Tots eren força poderosos, encara que estaven lluny de ser d'elit. Això significava que, un, sabien com apuntar i, segon, les seves armes de foc eren bastant genials. Era un canó d'energia unit al braç, que podia destruir un mur blindat. El més modern. El millor de l'època. Potent. Els seus raigs van colpejar amb precisió als nouvinguts. I només van dir: "Au!"
Au?? La gent no diu Au quan rep un tret d'en Ganicou! Normalment diuen Aaaarghhh!! El meu braç! On és el meu braç?! De què estaven fets aquests guerrers espacials?
Per si no fos prou, un ésser amb una aura lluminosa va començar a llançar d'atacs d'energia a tort i a dret que es precipitaven a una velocitat sorprenent...
I allà va acabar el dia d'en Ganicou.
Tots els soldats que estaven allà agrupats van morir a l'instant.
Tots els soldats que eren fins i tot una mica forts van morir a l'instant.
Els vuit soldats d'elit van morir a l'instant.
—Quina llum més boni... —va tenir temps per pensar en Yikoun, que va morir a l'instant.
L'Avoka gairebé va morir a l'instant. De fet, una bola d'energia havia anat de dret cap a ell. Però ho havia anticipat i havia generat un escut. Aquest es va desfer com la mantega. Però ho havia anticipat i havia començat el seu moviment cap enrere, amb tots els músculs contrets, amb els braços davant la cara. La seva roba va quedar cremada i esbocinada. Però ho havia anticipat i s'havia agafat un recanvi de robes de la seva habitació per després de la batalla.
La Hanasia va sentir que un dels dos soldats més forts havia sobreviscut. Però no va tenir temps per intentar arreglar-ho. El poder del Dimoni havia canviat de lloc gairebé a l'instant. De cop i volta estava darrere d'ella. Va quedar aclaparada per l'aura malèfica.
—M'agrada el teu estil —li va xiuxiuejar a l'orella.
Però ho va arribar a escoltar ella? El puny d'en Frosty s'havia incrustat de cop i volta a les costelles amb tanta força que va perdre el coneixement abans fins i tot de tocar el terra de l'estadi.
Tot i que la majoria dels rebels, com a guerrers experimentats, no es van queixar de la sobtada manca d'oponents al camp de batalla (es van llançar sobre les restes, de vegades en grup, per a la màxima eficàcia...), molt Guerrers de l'Espai es queixaven obertament, per aquesta manca de rivals. Fins que una forta vibració al cor els va provocar a tots un dolor insuportable. Els que tenien els peus a terra van caure de genolls. Els que volaven van estampar-se contra el terra.
Qualsevol que no hagi tingut un atac de cor no podia entendre què estaven sentint. Els seus cors havien parat de bategar!
Tal i com havia previst, l'Avoka el telequinètic s'havia adonat que la majoria dels seus oponents eren de la mateixa espècie. I encara que eren molt més poderosos que un soldat, no eren res comparats amb ell. Així que podria netejar d'un sol cop, amb un atac grupal, la púrria nouvinguda apuntant a tots els cors dels Guerrers de l'Espai. Era senzill: va detectar, a partir del ritme cardíac, la seva idèntica pulsació, que cap altre soldat del seu exèrcit tenia, i va exercir una forta pressió per evitar que aquest òrgan fes la seva tasca vital.
El rebel Namekià Bourgo va aterrar davant seu, a 6'34 metres de distància. Sense cap mena de presentació innecessària, va col·locar un braç cap enrere, amb la intenció òbvia de donar un cop de puny potent o un atac d'energia. L'Avoka sabia que en Bourgo podia estendre els braços, així que va considerar la possibilitat de totes dues opcions..
Però per què situar-se just davant seu, en un atac de front? En Bourgo no era un lluitador impulsat per l'honor o el desig de desafiament, dues raons que haurien explicat aquest comportament. Era vigilant, un guerrer eficaç. El qual segurament estava pressionat pel temps perquè aquest estrateg segurament havia entès que l'Avoka era el responsable del dolor dels Guerrers de l'Espai.
Així que va ser una finta. L'Avoka es va llançar a un costat, evitant el traïdor cop d'en Tagarrion, el rebel blindat del qual ningú coneixia la cara.
Bé, tothom coneixia la seva cara, però fa deu anys, no. Era una història breu i poc interessant que involucrava un diari "d'investigació" i un paparazzi.
En Bourgo va llançar el puny com si d'un atac pistola goma goma es tractés, en la direcció on estaria l'Avoka en un segon. Però ell era massa ràpid. L'Avoka va fer un micromoviment i el braç li va passar per davant per uns mil·límetres. I aquest era l'objectiu. L'Avoka estava ara atrapat entre un colze i en Tagarrion que estava carregant contra ell. L'Avoka el telquinètic va volar en direcció vertical. Però amb una velocitat sorprenent. Havia volat i s'havia donat impuls fent levitar el seu propi cos amb els seus poders. També es podria haver impulsat amb una bona puntada de taló a terra, però hi havia límits: era important que mantingués la classe, és a dir, de braços creuats, flotant lleugerament i els peus penjant.
Els seus dos oponents es van sorprendre per la seva eficaç escapada i van maleir mentre el perseguien. Els Guerrers de l'Espai encara patien. Se l'havia de distreure força més per aconseguir que els alliberés! Però ell ja ho tenia planejat. Com si aquestes ridícules onades d'elit de nivell superior poguessin fer-lo sentir pressió...
Els dos rebels ho van entendre i no sabien què fer. L'únic que havia de fer era esquivar-los fins que tres quartes parts del seu exèrcit fossin morts. Després contraatacaria. En Tagarrion va llançar de sobte una espina, projectada a partir de dues plaques de la seva armadura. L'Avoka ja ho tenia... bé, ja ho saps. Va evitar el projectil. La ira creixia dins d'ells. A més, s'havien adonat, més que observat, que la Hanasia havia estat aplanada d'un sol cop. I que ara el Dimoni havia aterrat prop de la Reina dels Guerrers de l'Espai.
Frosty va trigar un quart de moment a sospesar les seves opcions. Era molt més poderós que els seus germans. Era molt més poderós que aquesta "Superguerrera". La prova és que aquest guerrer les havia passat magres contra el seu germà petit i s'havia vist ben afectada pel seu atac sorpresa. Per descomptat, en Frosty no havia colpejat amb tot, però tant com per quedar tan afectada? I perdre el coneixement!... A més, estava convulsionant a terra: l'atac de l'Avoka també l'afectava.
El seu cabell s'havia tornat negre com el dels seus companys. Estava sent atacada pel cop psíquic massiu. En resum, era una simple Guerrera de l'Espai, però capaç de "transformar-se". Com un dimoni, però per fer-se més forta en lloc de contenir l'energia. Una forma d'augment en lloc d'una forma de reducció? Hmm, era possible? Un dia s'ho hauria de pensar...
Si el seu oponent era tan feble, almenys per a ell, no hi havia cap risc a... allargar una mica la lluita, oi? Que s'aixequés, que es recompongués... Era una oportunitat única per a mesurar-se amb l'ésser "inferior" més poderós que mai hagués existit... Els Dimonis del Fred sovint somiaven amb poder realitzar una demostració total de força, per posar a prova realment les seves habilitats, com més tard en Freezer voldrà fer contra en Son Goku. Contra un altre Dimoni del Fred... no era el mateix. Hi hauria un judici, una crítica, unes conseqüències... Allà podria desfermar la seva fúria, la seva oponent moriria i ningú més el recordaria per aquella finta fallida durant el seu aniversari 175 anys després.
Això si sobrevivia a l'Avoka. A en Frosty li encantava l'Avoka, i el nivell de domini del seu poder el fascinava. El fascinava de la mateixa manera que un pot quedar bocabadat per la precisió d'un ocell, que amb el seu bec curtet pot crear un niu entrellaçant branquetes. Perquè per a en Frosty, l'Avoka continuava sent bastant. Si l'Avoka pogués aixecar una muntanya sencera amb el seu poder, en Frosty podria canviar l'eix de rotació del planeta. Si l'Avoka pogués matar tots els Guerrers de l'Espai en mig minut amb la facilitat amb la que un ocell fa un niu, en Frosty podria matar tots els Guerrers de l'Espai, els rebels i el seu propi exèrcit en un segon només fent explotar la seva aura, amb la facilitat amb la que un goril·la col·loca un tronc enorme en mig d'un camí.
I ella havia matat en Chili, el líder del Esquadró Calent. I a aquest noi, en Frosty li tenia una mica de por. Mai sabria si hagués estat capaç de resistir-se al seu poder de control mental. Bé, sí. Era obvi que un Dimoni del Fred no es deixaria enganyar. Notar la diferència entre la il·lusió i la realitat era simple! Realment calia ser una d'aquestes subespècies per caure-hi... En canvi, no sabia si podria haver impedit que se li alteressin els sentits, i això podria haver sigut ser perillós.
En resum, tenia moltes ganes de lluitar. Però d'altra banda, dos dels seus germans havien mort. Havien estat arrogants. I en Frosty també n'estava sent un. Anaven directament cap a la "trampa planetària". Tot era important. Així que hauria d'acabar amb aquesta guerrera mentre ella estava a terra. Era la decisió correcta (i avorrida).
Ella tenia molts cabells. Va agafar un bon grapat. Va posar un peu a la base del coll. Calia estirar amb un cop sec i potent, calia trencar-li la columna vertebral. A en Frosty sempre li havia fet gràcia el fet que la majoria de les espècies morissin simplement per tenir l'esquena partida.
—Huhu, sincerament, com poden haver sobreviscut fins ara aquestes espècies amb cossos tan febles? —es va preguntar.
Però per estar-ne segur, després destruiria el seu cos.
De cop i volta, una estranya llum va captar l'atenció d'un extrem de l'ull del Dimoni del Fred.
Tan d'hora? L'Avoka ho havia predit, però aquest esdeveniment estava succeint en la part més ràpida de les seves estimacions. Frustrant.
Desenes de boles de llum havien passat per l'escut, disparades per les següents naus enemigues, les dels Tsufuls. Es van distribuir de manera eficient per tot l'estadi. No uniformes, però sense deixar grans buits tampoc. Una bona cobertura de llum a 17 milions de Zens.
Tots els Guerrers de l'Espai, morint-se i retorçant-se a terra, van notar l'augment de la llum. Plens d'esperança, miraven les llunes plenes artificials. Les seves pupil·les es van contraure fins que es van fer invisibles. Els seus cossos es van engrandir, els seus cabells van començar a créixer, els seus ullals es van allargar encara més ràpidament que les altres dents. Totes les seves extremitats estaven creixent, inclosos els seus òrgans interns: el cor no era una excepció. Creixent deu vegades, també va començar a bategar deu vegades més ràpid, com un Doraemon amb esteroides. Els seus cors ja no eren els cors amb els que l'Avoka s'havia sincronitzat.
Va ser un alliberament total. Es van tornar a sentir vius.
La Hanasia va sentir que la seva força tornava i augmentava. L'energia dels seus companys la va fer recuperar la consciència, i no era l'única cosa que havia recuperat. Tal i com passaria molts anys després, amb un nen mestís entre un Guerrer de l'Espai i una humana, l'aparició de les llunes artificials van accelerar la recuperació de la cua de la reina dels Guerrers de l'Espai.
Va girar el cap i va començar a transformar-se en Oozaru. Els seus cabells llargs es van encongir en proporció, i van escapar-se de les mans d'en Frosty. A mesura que el seu cos es feia gegant, el peu del Dimoni del Fred es va aixecar i el va empènyer cap enrere. Va quedar fascinat per aquest fenomen. L'àcar mutant malvat del planeta Mutaito era capaç d'augmentar el seu volum fins a cinquanta vegades, i era un fenomen impressionant, però la seva mida inicial era de només tres mil·límetres! Aquí, l'estadi espacial es va omplir de gegants peluts, amb la roba estripada, que els hi va caure als peus. El seu primer pensament va ser que això els feia objectius molt més fàcils...
—Oh, però realment ara són molt més forts! —va ser el seu segon pensament.
No només eren grans busca-raons, sinó que també es movien a una velocitat molt més elevada. Un d'ells va enviar una bola d'energia des de la seva boca, casi sense esforç, que va impactar i va destruir part de les parets de la nau!!
En molt poc temps, els últims soldats de l'imperi van ser eliminats. Només quedaven ell i l'Avoka.
L'Avoka va desencreuar els braços. Mentre fugia dels dos rebels, un mico gegant va interposar-se al seu camí. El soldat va fer un moviment amb el del dit, i el cap del mico, manipulat a distància amb un simple moviment, va girar sobre si mateix 180 graus.
Però això només va ser el principi. Ningú volia llançar-se contra el Dimoni del Fred Frosty, probablement l'ésser més poderós de l'univers en aquell moment*.
*Universos 1 i 10: Era cert, excepte els Kaitoxins.
*Altres universos: També era cert, a excepció dels Kaitoxins.
*Universos 2 i 5: No els incloguis, vols?
D'altra banda, participar en el linxament del terrible Avoka, era una cosa de la que tothom en volia formar part! I si potser, per casualitat, era algú d'ells el que li donava el cop definitiu... Una gesta magnífica per afegir a la seva llegenda.
Tots els rebels es van precipitar cap al guerrer telequinètic, així com uns quants Oozarus. Els va evitar com va poder, i només quan podia donava un cop, que inevitablement era fatal.
Però va acabar acorralat i finalment el farien caure els números. I ho havia planejat, és clar, però això no vol dir que hagués trobat una solució al problema.
En Frosty va aixecar la mirada. Estava als peus d'un Oozaru especialment poderós, brillant amb una llum groga encegadora. Oh, quina bella bèstia. Era seva. La seva oponent. La seva joguina. El seu gra, molt gran, sac de boxa.
Va volar, casi a poc a poc, per a posar-se a la seva vista, a la meitat del mico, és a dir, a la meitat de l'edifici. Lliscant per l'aire, el puny del goril·la ja estava carregant contra ell. Va col·locar l'avantbraç verticalment al costat i va estabilitzar el seu vol. L'impacte va produir una ona de xoc. Malgrat els seus esforços, en Frosty no havia pogut evitar que el seu cos es mogués uns centímetres. Però la Hanasia ho va entendre: els seus cops no el feririen.
Ell va colpejar el puny amb la seva cua i ella es va allunyar amb dolor. Després va unir les seves dues mans al davant, amb els dits índexs estesos. Immediatament, una enorme bola d'energia es va formar al seu extrem. Va disparar.
Impulsada per la por, la Hanasia havia començat a retirar-se, en va, perquè la bola anava directa cap a l'estómac i li estava a punt de provocar un dany enorme. Si hagués tingut la gràcia d'en Mahissu, o la destresa d'en Luberkut, potser l'hauria intentat esquivar i que passés de llarg. Però ella era la Hanasia, i no podia esquivar-la. Calia posar la mà, i si era possible, desviar-la físicament.
Llavors se li va encendre la bombeta. No. Calia atacar. Si parava el cop, deixaria una obertura per al següent atac. Sí, ell era terrorífic, ràpid, ridículament poderós... Però... però ella també!
Impulsada per una ràbia sobtada, la Hanasia va carregar un atac d'energia per contrarestar el d'en Frosty. Però aquest últim anava directe cap el seu ventre. I els Oozarus només disparaven a través de la boca. Així que per primera i última vegada en tota la història dels Oozarus, va generar una bola d'energia a la seva mà gran i callosa. La va llançar cap a l'atac d'en Frosty. Les dues boles d'energia es van trobar. Ella va empènyer. Mentre que en Frosty havia llançat el seu atac i ja no el controlava, la Hanasia va empènyer amb tota la seva energia. Hi va haver una breu fricció, durant la qual es va forçar cada cop més. Aleshores, de sobte, les dues boles de plasma es van projectar en direcció al dimoni. Sorprès, en Frosty va rebre tot el pes del seu atac combinat amb el de la Hanasia.
Es va estavellar a terra, passant a través de diversos arbres. Ella no li va donar temps per moure's.
La Hanasia es va llançar sobre ell, i augmentant la velocitat del seu salt, a través del seu vol, va enviar un cop de puny enorme a terra, enfonsant-lo uns quants metres. L'impacte va aixecar la resta de l'estadi com un terratrèmol immensament violent que es va estendre com una ondulació per un llac. Tota la plana artificial va pujar i va caure, llaurant tota la terra i arrencant totes les plantes.
Més avall, el fons de la nau es va inflar en una àrea de deu metres quadrats mentre absorbia el xoc. Quan la tensió va arribar al seu punt màxim, va esclatar. Les parts internes més febles de la nau, i després el terra, van ser aspirades per l'enorme forat. Les plantes els van seguir, i uns quants cossos, inclòs el d'en Frosty, que estava perdent el coneixement.
Automàticament, l'escut de l'estadi espacial es va ajustar i va envoltar perfectament l'obertura. El vent violent de succió cap el buit es va aturar. La Hanasia no entenia què havia passat, però sabia que en Frosty estava ara a l'espai, després d'haver passat per aquest "petit" forat. Hauria d'anar-lo a trobar?
L'Avoka havia predit que en algun moment es produiria un forat i la seva succió distrauria a tothom. Van ser els Guerrers de l'Espai els que van quedar més sorpresos, i això va ser suficient per a poder-ne matar cinc des de la distància, durant el microrespir que li van deixar els seus molts adversaris.
A continuació a DBMultiverse!
![[img]](/imgs/promos/minicomic-134-s.png)
![[img]](/imgs/promos/ch105-s.png)
Dibuixat per Chibi Dam'Z.
Llavors, tindrem un altre capítol flashback.
Dibuixat per WaZaKun.
I finalment, tornarem al torneig amb el Goku contra XXI real!
Dibuixat per l'Asura.
![[banner]](/imgs/partners/29-en-v1.png)
