DB Multiverse

Tothom contra el Guerrer Mil·lenari

Traduït per Bardock

La Hanasia va tirar una mica d'aigua al front del seu pare.

Aquest, es trobava en la casa familiar, concretament en el llit on la seva mare havia mort.

—No pateixis, no pateixis... —intentava dir, però la Hanasia no l'entenia realment—. Em cuides com a la teva mare —va rondinar.

En Hartich va tractar d'elevar el seu braç per tocar el rostre de la seva filla, però no va arribar-hi pas.

—Ja saps, filleta —començà a dir sincerament—, que no sóc un bon Guerrer de l'Espai. Quan viatjava per tot el món cercava quelcom diferent, però no vaig trobar-ho. Així doncs, vaig tractar de canviar. Quan vaig tornar, vaig esdevenir el líder però no crec que m'ho mereixés. Al contrari de tu. Tu sí que ets una líder. Ets la més forta de tots els Guerrers de l'Espai. T'ho mereixes més que ningú i, igual que jo, tens sentiments envers els altres. No ho sents. Ho vius. No ets una Guerrera de l'Espai. Tu formes part de tots els Guerrers de l'Espai. Quan algú d'ells pateix, tu també. Quan són feliços, tu també. Portes a dins tots els Guerrers de l'Espai i per això tu ets la més poderosa. Podràs dirigir-los i lluitar al seu costat. Tu...

La Hanasia no va entendre mai aquell discurs. Va veure, sota les seves llàgrimes, que els ulls del seu pare es tancaven mentre la seva boca seguia movent-se de forma incoherent.

—Què passa? Quin és el teu missatge?

El Tsuful panteixava a la porta d'entrada sense poder obrir boca. La seva mirada es desplaçava pertot arreu. Volia parlar, però els seus pulmons estaven mancats d'aire. Seguia refent-se. Que tranquil·la estava aquella sala de control! Però la inquietud seguia creixent i tots els ulls estaven fixats en el missatger.

Els Tusfuls eren criatures serioses. La Chiin-Lee no sabia el seu nom, però havia parlat diverses vegades amb aquell empleat i el considerava assenyat. Suava, aterrat, com si hagués vist el dimoni en primera persona. Era incapaç de donar la notícia personalment per la qual havia corregut, tot i que podien comunicar-se d'una sala a l'altra. Tothom estava preocupat.

Això no era tot. Darrere d'ell i de la porta oberta, ressonava un soroll de fons inhabitual. Tot l'edifici estava en ebullició. La Chiin-Lee va agafar el micròfon per preguntar què succeïa a la sala del costat. En la videotrucada no podia veure amb claredat els membres d'aquella sala, els quals corrien en totes direccions.

—Què està passant? —va dir directament.

Els interlocutors van aturar-se en sec, mirant-la a través de la videotrucada com si la pregunta fos estúpida. El paio que romania a la porta va aconseguir parlar, com si de sobte hagués recuperat la força que necessitava per entregar el missatge:

—N'hi ha... dos.

Una lluentor va travessar el fum i un vent poderós va dispersar-lo immediatament. Dempeus al centre d'un cràter de pedra i de terra i rient com un dimoni, en Romanesco, el Guerrer Mil·lenari, no regalimava ni una sola gota de sang. Es podia apreciar un punt negre al ben mig del seu tors; l'aire carbonitzat s'havia enganxat al seu punt d'impacte. Però no tenia ni una sola esgarrinxada ni patia cap mena de dolor.

Era l'atac més poderós que podien disparar. Cinquanta Guerrers de l'Espai junts, entrenats i sincronitzats, no podien fer front al Guerrer Mil·lenari. Què havien de fer? L'exèrcit al complet no s'arreplegaria tan ràpidament. Era inútil tractar de retenir-lo. Segons els Tsufuls, es dedicaria a devastar-ho tot. I va confirmar aquella hipòtesi en colpejar el sòl amb un cop de puny i llançant una bola de foc. El cràter sota els seus peus esclatà pertot arreu i el terra va tremolar en totes direccions. En Nizouki s'enlairà tot efectuant una sèrie de gestos ben evidents: ordenava als membres de l'exèrcit que toquessin el dos.

Tots van fugir en totes direccions. Alguns partiren a gran velocitat a causa de la por. El Guerrer Mil·lenari s'enlairà lentament i, sobtadament, va abalançar-se sobre un d'ells, l'enxampà, i el va sacsejar com si fos un sonall. En Nizouki no s'havia quedat al seu lloc per contemplar l'espectacle. Tenia una missió i l'exèrcit no era competència seva. Es desplaçava a ras de terra, volant amb la màxima velocitat possible cap al poble de la Hanasia. Però trigaria un dia com a mínim...

La Chin-Lee no entenia aquella frase. La sala restà silenciosa. Tothom era allà per seguir el desplaçament de la tortuga mecànica gegant que volava per sobre el mar en direcció al poble del Guerrer Mil·lenari. Però un dels tècnics ho va captar i va començar a teclejar, frenèticament, el seu teclat.

A la pantalla principal va aparèixer el mapa del món amb una fletxa que mostrava la tortuga. Alguns punts indicaven les ciutats Saiyanes més importants i el poble objectiu. També hi havia les vil·les dels Tsufuls i la tortuga estava de camí entre una d'aquelles vil·les i el poble. El tècnic va teclejar i van aparèixer altres símbols en aquell mapa. Una marca vermella pampalluguejant que la Chiin-Lee coneixia: era una senyal de l'energia específica del Guerrer Mil·lenari, una senyal que s'havia il·luminat instantàniament quan la noia va transformar-se en el moment en què el seu poble havia estat atacat.

Però no marcava el poble, sinó la capital dels Guerrers de l'Espai.

—S'ha desplaçat fins aquí, ella? —va preguntar una persona a la sala.

Altres pantalles i imatges hologràfiques s'il·luminaren pertot arreu. Els treballadors de l'altra sala enviaren unes imatges en lloc de respondre verbalment a la pregunta formulada a través de la videotrucada. Enregistraments de la sala del tron, imatges de satèl·lits i altres fonts.

Un altre Guerrer de l'Espai transformat com la noia. N'hi havia dos.

—Imatges del satèl·lit del poble, trobeu-me la noia —va demanar la Chiin-Lee per tal de tranquil·litzar-se.

Mentre s'activaven, va observar les imatges de la sala del tron. Unes lletres indicaven que aquelles imatges estaven essent enregistrades, i al costat, però amb menys detall, es veia en temps real el guerrer sembrant la destrucció pertot arreu per on passava. Hi havia molts materials dels Tsufuls al palau i les nombroses càmeres voladores arribaven sobre el terreny per complementar les imatges del satèl·lit. El jove vailet, anomenat Romanesco, s'havia enutjat durant la seva lluita i, instantàniament, s'havia transformat. Va assolir aquella transformació molt més ràpid que no pas la noia. I, a més, era molt més poderós. La Chiin-Lee no havia mesurat els nivells d'energia, però, en transformar-se, havia destruït el sòl sota els seus peus, havia provocat un vent molt fort i la llum havia envaït tota la sala conferint-li una aura molt més grossa. A més, els seus cabells s'eriçaren i el seu cos havia canviat increïblement. Els seus músculs eren immensos i semblava un monstre.

Era possible que la transformació mil·lenària fos menys imponents en les noies? Aleshores...

—L'he trobada! —va exclamar un Tsuful mostrant una imatge del satèl·lit—. La noia està sortint de casa seva —la càmera voladora, que havia restat en la seva posició, va apropar-se.

Els habitants del poble van aproximar-se a ella i la càmera va descendir per mostrar millors imatges. Va situar-se en el sostre d'una casa i va ampliar el zoom per mostrar els rostres dels Guerrers de l'Espai que envoltaven a la noia. La noia seguia plorant.

La Chiin-Lee va deixar les imatges de banda i començà una comunicació amb el Saiyà que exercia de conseller del rei. El conseller tenia un braçalet que li permetia de comunicar-se amb els Tsufuls. Era un jove guerrer que servia a la família reial i que havia demostrat que era digne de confiança. Esguardava, en la llunyania i dempeus en el punt més alt del palau, el combat del guerrer. Sabia i esperava que els Tsufuls contactessin amb ell.

—Hola, conseller. Com està la situació?

—El Guerrer Mil·lenari ha aparegut. El rei és mort. El nostre general ha reunit l'exèrcit. Una facció ha lluitat a l'exterior del palau i tots han mort. El Guerrer Mil·lenari ha aniquilat els darrers fugitius.

—Estem al corrent.

—És viu, el general Nizouki? —preguntà el conseller—. És l'únic que sap on es troba el Guerrer de l'Espai que ha entrenat personalment. Cal anar a buscar-lo.

Ah, sí, els projectes dels Guerrers de l'Espai... amb tot, era poc probable que aquell general i el seu guerrer fossin útils.

—Chiin-Lee —va dir un Tsuful de la sala del costat—, hem enviat un buc de guerra a la capital. Arribarà en trenta minuts. Com que la tortuga ja està en plena missió...

—Chiin-Lee —va dir un altre—, hem trobat el general i és l'únic supervivent de la facció massacrada. Es dirigeix cap a l'Est. El Guerrer Mil·lenari l'està empaitant. El general ja ha recorregut desenes de quilòmetres.

—Hm... o sigui que el persegueix... Aviseu el capità del buc de guerra!

—Aquí el capità Aruloku Alebatoru del Rostre Esqueixat al pont Fulminant.

—Disposa d'una d'aquelles naus tan ràpides per a que l'utilitzi un Guerrer de l'Espai?

—Sí, i sí. Crec que hem deixat la cabina oberta.

—Enviï'n una immediatament buida i teledirigida a tota velocitat vers el Guerrer Mil·lenari. Faci-la volar a prop del Saiyà que el guerrer persegueix.

En Nizouki volava el més ràpid possible quan va sentir una presència opressora darrere d'ell. Justa la fusta. Al lluny, el Guerrer Mil·lenari el perseguia! A més de destruir aleatòriament tot allò que l'envoltava, matava tots els seus enemics i no havia donat encara per conclòs el combat!

L'enxamparia en qüestió de minuts i no tenia cap possibilitat contra ell. Però, tot d'una, un objecte va aparèixer a la seva dreta i volava cap a ell a més velocitat, encara. Era un aparell volador metàl·lic i es va col·locar al seu costat. Només podia tractar-se d'un objecte Tsuful. Va escoltar una veu molt feble. Va apropar-se i va apreciar una mena de seient al mig de la carcassa. La veu s'emetia des d'una esfera màgica.

—Pugi a la nau! Segui i deixi's portar! És més ràpida que vostè.

Els Tsufuls l'estaven ajudant?! Increïble... Però no ho refusaria pas. Estava esgotat i no tenia cap més sortida. En Nizouki segué al seient i es cordà un cinturó en un respatller més ample que no pas llarg. Estava cara a cara davant el Guerrer Mil·lenari, el qual s'apropava cada vegada més i més.

—Direcció: el poble de la Guerrera Mil·lenària —va dir la Chiin-Lee—, calqui exactament la velocitat del Guerrer Mil·lenari. Condueixi amb el navegador amb control remot. Si el perseguidor començà a llançar boles de foc, tracti d'esquivar-les amb els seus bons reflexes. Fulminant. Dirigeixi's també al poble. Quan arribi, la tortuga i els dos Guerrers Mil·lenaris ja hi seran. Aquell serà el vostre gran punt de reunió.

—Conseller —va dir la Chiin-Lee canviant de llenguatge i de micròfon—, guiï el seu exèrcit vers la direcció que li enviarem al seu braçalet.

—Com sap cap on vaig? —preguntà en Nizouki a l'esfera.

—L'enviem vers la Guerrera de l'Espai més poderosa del món —respongué la Chiin-Lee—, aquella que vostè estava cercant.

Va tancar el micròfon per tal de respondre a aquelles mirades atònites de la sala:

—Bé, ell cercava el millor Guerrer de l'Espai, oi? És, ni més ni menys, que l'altre Guerrer Mil·lenari.

Decididament, els Tsufuls ho saben tot, de nosaltres..., pensava en Nizouki. No crec que la Hanasia sigui capaç de fer res, però, almenys, serem diversos els que unirem les nostres forces.

—És mort —va dir la Hanasia als vilatans.

—No estiguis trista —va dir un d'ells—. Va lluitar molt bé.

A continuació, va entrar a casa seva per buscar el seu cos. En sortir, els altres ja havien format un cercle i estaven preparats per efectuar la tradició funerària. La Hanasia va prendre una gran inspiració i va llançar el líder del poble verticalment. Un calfred recorria el seu cos en veure els contorns de l'anatomia poderosa del seu pare elevar-se cap al cel.

El va llançar molt amunt. Els vilatans esperarien el que fes falta pel seu líder, atès que confiaven en la força de la seva filla. El seu gest havia sigut simple, i no semblava pas que hagués utilitzat tota la seva força. No obstant això, seguia ascendint al cel a una velocitat vertiginosa.

Com era tradició, preparaven una bola d'energia i esperaven que la Hanasia disparés el primer tret. Allò semblava durar una eternitat. Els més veterans recordaven que ningú en el poble havia tingut mai la popularitat i el respecte d'en Hartich, atès que havia sigut un líder excepcional. Tots durien el seu líder al cor.

Descendia per desplomar-se a terra quan, de sobte, la Hanasia va ser embolcallada per un vent violent. Tota la polseguera del sòl es va alçar i l'aire vibrà amb les mateixes ones que la Hanasia havia provocat en el darrer combat, així com contra en Nizouki. Sense moure els braços, tot el seu cos va llançar una bola de foc verticalment fins estavellar-se contra el cos inert.

Els altres van unir-se de seguida, però els seus atacs es van perdre en el buit ja que el cos d'en Hartich ja havia estat desintegrat.

De sobte, un dolor interior va tornar a colpejar la Hanasia, però no era allò que s'esperava.

Era una mena de pressentiment gegantesc que l'oprimia. Una presència amenaçant que era encara pitjor que la pèrdua que acabava de patir. No era, ni tan sols, comparable amb el psicòpata que havia hagut d'afrontar el dia anterior. Era centenars de vegades pitjor.

S'enlairà bruscament.

Lluny, molt lluny, els esdeveniments convergien vers el poble. El punt més important era el que es trobava a ras de terra, al límit de la seva visió. Notava com s'aproximava a tota velocitat. L'ombra de la mort violenta es perfilava.

No podia pensar en el seu pare. No era el moment adequat. Però començava a tenir por. Molta por. Era conscient que en passaria una de molt grossa. Va descendir lentament. Els altres no s'havien mogut pas.

—Què passa, Hanasia?

—Noto que succeiran coses horribles. És l'únic que sé. D'aquí a uns minuts... tot això es convertirà en un indret de sang i fetge.

Els altres es miraren catatònics.

—Toqueu el dos del poble! Fugiu!

—D'això, Hana...

—Té raó! —va cridar un dels veterans del poble—. Percebo la mort! S'acosta!

S'havia enlairat per albirar-ho amb els seus propis ulls. Aquells que sabien volar van prendre altitud també per comprovar-ho.

—Què és això que s'apropa?

Els Guerrers de l'Espai amb els sentits més aguditzats es començaren a terroritzar a mida que allò s'aproximava. Cada instant que passava apreciaven amb més claredat que aquells dos punts que s'apropaven representaven un terror més gros respecte al guerrer invencible del dia anterior.

En Nizouki al·lucinava amb la rapidesa d'aquella andròmina voladora incrementant mica en mica la seva velocitat, ja que en Romanesco també augmentava la rapidesa del seu desplaçament. També el sorprenia el fet que es dirigís de ple vers el poble de la Hanasia. A continuació, va distingir les cases en la llunyania. A aquella velocitat, hi arribarien en qüestió de segons. Es preparava per aterrar.

En Romanesco no estava pas esgotat per aquella cursa de velocitat. També va apreciar el poble i va comprendre que era el seu objectiu. Hi havia diversos Guerrers de l'Espai levitant i esguardant-lo. Era conscient que estava a punt de disputar un nou combat.

—És en Nizouki! Sobre una màquina voladora!

—Sí —va intervenir la Hanasia—. Em porta... el Guerrer Mil·lenari.

—Aquell és el famós guerrer? Mireu, brilla pertot arreu.

—Com la Hanasia...

—No pas com ella —va dir un veterà.

—Escolteu-me... —digué ella—. No heu d'atacar passi el que passi. Entesos?

—Ja tenim els resultats dels anàlisis de les aures. La noia és molt inferior al noi. Per tant, en aquest duel a mort només l'atacarem a ell. Aleshores, actuarem d'acord amb la situació. Els nostres bucs de guerra arribaran en alguns minuts. Així, al principi del combat, serem uns simples espectadors.

—Ja ha arribat al poble.

—Ho sé.