DB Multiverse

Ice Kurima

Traduït per Bardock

La reina es llançà sobre el visatge gegant de la seva amiga. Encara duia les enormes cicatrius del combat que van disputar pel lideratge. Era ella, sens dubte. Tenia la mateixa expressió facial a més de les seves marques i la seva veu deformada pels greus de la seva mida. La seva energia, tot i que era feble, pertanyia a la Cetinia.

—Ja... has... vist totes les llunes? —digué la Cetinia a la seva amiga, la seva amigueta just davant dels seus ulls. Amb la mirada clavada al cel rogenc del crepuscle, a menys que aquella tonalitat fos causada per la sang, es delectà de la seva darrera visió. El seu cor cessà de bategar. Ja no tornaria a ser la líder del seu poble. Sentia que l'aigua queia sobre els seus ulls. La Hanasia, aquella tanoca, estava plorant.

La Reina dels Guerrers de l'Espai es va aixecar. No va mirar el cel perquè no volia transformar-se en mico gegant. En el seu camp de visió hi havia tot el poble Saiyà. S'aliarien per contenir els seus compatriotes bersekers, els quals encara atacaven. Una escena idèntica succeí al lluny. Els hipnotitzats estaven de pega ja que dos d'ells havien estat liquidats per llurs germans.

Un gran crit ressonà en la planura. Un crit de ràbia com només els Guerrers de l'Espai poden emetre. Una immensa lluor d'or acompanyada d'un remolí de vent i de calor esclatà sobre el cos difunt de la mico gegant Cetinia. I quan la Hanasia alçà els ulls vers l'ésser que havia violat el seu cervell, va adoptar la mirada dura i decidida del Superguerrer de la llegenda. No tindria pietat ni li concediria la més mínima opció al seu adversari.

«Ja no està sota el meu control —pensà en Chili tot perplex».

No va tenir temps de rumiar res més, ja que la Guerrera de l'Espai, que no estava sota el seu domini, s'abalançà a sobre d'ell fent desaparèixer el centenar de metres que els separaven. El lapse de temps que trigués a protegir el seu cos amb els braços ja seria mort. I pràcticament fou així.

En Chili va notar que una ona de xoc el travessava. Es creia mort, però sols va ser un desplaçament d'aire sobre un cop fallit. Havia pogut apreciar el cos il·luminat volant fora del seu abast per esclafar-lo amb un cop de peu que contenia tota la ràbia possible. Una imponent massa negra era davant d'ell. Qui li havia salvat la vida?

El general Chatterton es va tombar cap a ell.

«Maleït sigui —es digué a si mateix en Chili grinyolant les dents—. Li dec la vida al general! Preferiria morir».

—Assassí del Governador Chilled —cridà en Peronipe assenyalant amb el dit l'ésser de la llum groguenca característica mentre es col·locava en posició de combat—. Assassí del nostre senyor!

—Sí —va fer en Mipan—. Hem fet sortir la bèstia immunda del seu cau.

En Chili no sabia pas que el general es trobava en l'exèrcit d'invasió. Era conscient que no havia viatjat en les seves naus. De fet, si hi hagués viatjat, hauria sortit al principi de la batalla i hauria mort la meitat dels micos gegants tot solet. Aleshores, d'on havia sortit?

Els altres membres de l'esquadró es van fer la mateixa pregunta. I mentre ho feien restaren bocabadats durant potser mig segon tot admirant l'ésser que segurament li havia tret la vida a un Dimoni del Fred.

La Reina dels Guerrers de l'Espai estava de tornada. Brillava amb el poder groguenc que li conferia la invencibilitat. No es transformaria en Oozaru, el terme utilitzat per els Guerrers de l'Espai per descriure el mico gegant, ja que ella era més forta. Era la Reina. Hanasia la magnífica.

Jove soldada de l'armada del Rei, encara que en aquell moment era la Reina, havia estat vista combatre d'igual a igual amb el monstruós Guerrer Mil·lenari i contra l'innoble invasor dotat d'una closca d'insecte gegant.

L'esperança fou revifada gràcies a aquella Guerrera de l'Espai d'origen camperol. Era la segona vegada que la batalla es capgirava. Tothom comptava amb ella.

—Tothom amb la Reina!! —cridaren en baríton—. Tothom amb la Reina! —repetiren saltant ben amunt al cel per incorporar-se amb els seus enemics, els quals suraven tot convençuts que mantenien una distància suficient per escapar-se de la quitxalla general.

Els Guerrers de l'Espai més valuosos es van alçar. Alguns monstres gegants que es feien els morts obriren un ull i, assumint la vergonya d'haver tractat de sobreviure, llançaren un rugit i carregaren en bloc les seves energies.

Aquells que s'havien destransformat per fugir, es van unir als seus per tornar tot nuus a la batalla. Les darreres naus de l'Imperi rebien nous atacs energètics.

El combat s'havia reprès fins i tot abans no se n'adonés l'esquadró Hot.

La Hanasia s'encarregava de tots els seus adversaris alhora. La nouvinguda era clarament més forta. Tots havien de ser aturats peti qui peti, ja que cadascun d'ells podria matar fàcilment els seus éssers estimats a dotzenes. Va girar sobre si mateixa i va disparar una desena de boles d'energia en totes direccions, o almenys això era el que semblava.

Reprenent la consciència, l'esquadró Hot i el general van advertir que desenes de micos s'abalançaven a sobre d'ells. I que la Superguerrera els atacava a tots alhora. Quina presumpció! En Chatterton va rebutjar les boles que li eren destinades i davant la gran estupefacció d'en Chili, va descendir per eliminar micos. Com era possible que el general no s'adjudiqués la part més gustosa del pastís?

En Peronipe va parar les que divergien cap a ell i al mateix temps advertia el primer mico que havia saltat cap a ell cridant. El nostre soldat Saiyà no podia saltar tan amunt i va finalitzar la seva trajectòria volant amb dificultats. En Pero es girà i li envià una bola d'energia, però el mico no era al seu darrere. Per tant, en base a la seva velocitat... Fou pres d'un enorme mal de crani. Contra tot pronòstic, el mico havia accelerat a la fi del seu salt. I, amb un giravolt elegant, va plantar a tota velocitat el seu genoll sobre la testa del combatent. Els dos guerrers es desplomaven veloçment contra el sòl. El gran Pero seguia sota el genoll gegant del seu adversari. Mai a la vida en Peronipe, el verro sense cervell de l'esquadró Hot, que s'havia d'inclinar per passar per totes les portes, s'havia sentit tan petit.

Quant a en Mipan, fou increïblement sorprès per la potència d'aquelles boles que desvià tot cremant-se les mans. Foren llançades tan ràpides, eren tan nombroses i dotades de recerca automàtica, que era impossible de saber si podien ser perilloses. No obstant això, en aquest cas sí que ho eren. Encara que no ho volia fer, va utilitzar la seva velocitat per precipitar-se de seguida sobre aquell adversari. Segurament no la feriria, però les seves fintes podrien desconcertar aquell ésser mentre era posseït de nou pels atacs psíquics d'en Chili.

Aquest també assaltà la Hanasia. El seu hipnotisme no rutllava. Mentre el posava en pràctica, va esquivar un mico agitat tot esclafant-lo contra el sòl amb un atac energètic ben sòlid.

Aleshores, en Pero fou esfondrat al sòl, aixafat pel pes d'un mico gegant. El xoc fou incrementat per la gran velocitat de la caiguda en un planeta amb una forta gravetat. Quan el cràter es va haver format, el soldat de l'exèrcit Saiyà s'escapà instantàniament atès que havia fet un senyal als seus còmplices. Si aquests romanien al sòl no era per un acte de covardia, sinó per generar la poderosa bola de foc que escopiren a l'uníson a través de les seves enormes goles. Van convertir en cendres el fons del cràter tot provocant-ne un de nou més concentrat i vertical, el fons del qual es perdia entre les tenebres. Un altre caigut.

Totes les llums intermitents dels Tsufuls pampalluguejaven de vermell. El nouvingut era més fort que l'esquadró. I fou immediatament identificat pel conseller de la rebel·lió, qui suava gotes gruixudes.

Però, sobretot, era el poder en repòs de l'altre nouvingut, el qual no feia acte de presència. No hauria de ser allà. Va fer transformar les gotes de suor del conseller en núvols de terror.

Van enviar missatges a tots els seus aliats i van cercar moltíssima informació, però totes les branques de la rebel·lió ho van confirmar: no s'hauria de trobar cap Dimoni del Fred en aquell planeta. Però no va ser el cas.

Aquell menut llangardaix brillant que caminava pel sòl era petit i insignificant, però va matar amb un moviment de mà un mico que romania esclafat al sòl amb els ossos esmicolats per simple telecinesi. El petit ésser de somriure sàdic es dirigia al lloc de la batalla com un peix a l'aigua tot delectant-se de les olors de sang, d'explosió i de terra cremada i remoguda. Era el fill petit de la família més poderosa de l'univers.

Era l'Ice Kurima, l'únic Dimoni del Fred proveït d'un nom compost. Les seves mans amb dits fins i delicats escombraven la polseguera. Aquell moviment va ser tan fort que, enlloc de la pols, tots o gairebé tots els micos gegants sortiren expedits diversos metres al lluny com si fossin fulles de paper súbitament acaparades en una borrasca.

El Dimoni del Fred era allà.

En Mipan va observar que en Chili s'abalançava contra l'adversari i que aquesta no li treia els ulls del damunt. Ella temia el seu poder i enfocava tota la seva atenció.

«Una bona oportunitat per efectuar un cop baix —pensava.»

D'aquesta manera, en Mipan va passar de la vida a la mort: cometent un error de principiant creient que podria sorprendre a algú com la Hanasia. Quan es disposava a colpejar-li l'esquena, ella es desplaçà cap a ell sense girar-se i li va partir el crani amb la mà oberta tot guillotinant el seu cervell amb la seva mà-espasa.

En Mipan hauria volgut morir en els braços d'una bellesa, derrotat pel seu pitjor enemic, combatent a soles en un món postapocalíptic. Hauria matat el seu enemic però moriria a causa de les seves ferides de combat. La seva vida hauria estat llarga i tancaria els ulls sobre un sol ponent, els raigs del qual perforarien diferents capes atmosfèriques creant una miríade de colors i elaborant una paleta irreal en el cel per honorar el darrer combat del guerrer. I sota les llàgrimes de la noia, desesperadament enamorada d'ell, juntament amb els sanglots dels espectadors, els quals hauria salvat com a mínim una vegada al llarg de la seva vida, sentiria la mort envair-lo i alliberar-lo d'aquell món violent.

En Mipan va fer un "glurp" i va perir en el cel. Va desplomar-se com un fruit madur. El seu cervell s'estimbà contra dos rocs diferents tot proferint un "plotx" i un "prutx". Si hom tingués el dret de contemplar la seva mort des del paradís, encara que les autoritats del cel no ho permeten perquè tenen altres competències, en Mipan moriria de vergonya perquè preferiria no veure's vençut abans d'haver mort d'aquella manera.

En Chili quedà glaçat per la mort sobtada del seu amic però no va aturar-se. En lloc de colpejar-la, va girar al voltant d'ella pensant-se que rebria un cop com el d'en Mipan. Però ella no es bellugava. Aleshores, va placar la seva mirada en els seus ulls i va escrutar la seva ànima. Però ja no es tractava de la mateixa persona.

L'esguard fred i dur i les pupil·les blau-verdoses, no atorgaven cap obertura en el seu esperit. En aquell moment, el poder psíquic de la Guerrera de l'Espai el superava amb escreix. Es va allunyar tot terroritzat poc menys d'un segon després. El seu poder ja no funcionava.

La Hanasia ho sabia i va somriure. Es va desplaçar, va agarrar el braç d'un Chili que estava fora de joc i va esmicolar-lo. Es meravellava sentint el so dels seus ossos rebentats. Va colpejar-li el mentó amb el palmell de la mà per fer cessar el seu crit, cosa que va provocar l'esclafament parcial del seu visatge. I li va clavar un cop en una cama per trencar-se-la. Però va aplicar-hi tanta potència que va estar a punt d'amputar-se-la. En Chili només era un titella moribund a les seves mans. Però la seva mort encara no arribaria, no.

El monstre havia de patir per la Cetinia i per tots els Guerrers de l'Espai caiguts sota el cop dels altres hipnotitzats. Però un descens de l'energia dels seus compatriotes va fer-la sortir de la seva fantasia sàdica.

El nouvingut delmava els Guerrers de l'Espai més ràpidament que no pas la malvada tropa que acabava d'eradicar. No podia deixar-los ni un instant més sols!

Va descendir veloçment per combatre'l. Però va fugir. Un altre adversari s'havia posat al mig de la seva trajectòria. Una espècie de llangardaix brillant. La Hanasia el va ignorar totalment i va voler passar pel seu costat. Però va rebre un terrible i ràpid cop de cua i s'estimbà contra el sòl. Va alçar-se d'una revolada tota perplexa sense mirar el cel perquè no volia esguardar les boles lluminoses. Però notava les presències i advertí efectivament que el més poderós, de lluny, era ell. Aquella cosa tan menuda?

El nostre petit soldat sense nom estava orgullós d'haver participat en l’eliminació d'un dels quatre enemics poderosos que havien capgirat la batalla. I, igual que els altres, es preparava per enfrontar-se al nouvingut, cosa que fou un error.

Amb prou feines va tenir temps de percebre una bufada d'aire que en Peronipe, emergint del seu clot com un guèiser, li arrancà el braç tot cridant.

En Peronipe fumejava, sagnava per totes bandes, la seva armadura estava feta a miques i tenia dents i una orella de menys. Però encara era viu. Amb el seu cos tot adolorit, es venjà immediatament contra aquells que l'havien ensarronat, o contra aquells que romanien prop del clot. De tota forma, tots s'assemblaven entre ells. Un simple soldat de l'armada de la Reina, un habitant de la capital i un visitant d'un poble llunyà, moriren a causa del cop, abatuts per l'assalt a tota velocitat d'en Pero i fent-los esclatar el visatge amb una poderosa bola de foc.

A continuació, en Pero va prendre altitud per recuperar l'alè. Va adonar-se de la presència de l'Ice Kurima en la seva forma final. Va canviar de prioritats; amb un Dimoni allà, ja no quedaria res per combatre: quan un exterminador d'escarabats arriba a un lloc, hom ja no pot fer res més tret d'intentar esclafar inútilment els insectes. Aleshores, va advertir el seu líder desmembrat a les portes de la mort tot flotant per intentar alentir la seva caiguda contra el sòl.

En Pero es precipità cap a en Chili i l'atrapà amb suavitat.

La Hanasia hauria volgut jutjar el seu adversari i esguardar-lo als ulls durant una bona estona mentre el vent feia voletejar els seus cabells. També li hauria agradat fer-li algunes preguntes, com per exemple si era un Dimoni del Fred, ja que no s'assemblava gens al líder dels invasors precedent, el qual, segons semblava, n'era un. Però ella no tenia temps. No obstant això, el seu adversari estava decidit a dedicar-li el seu temps, tal com indicava la seva posició de vol, els seus braços encreuats i un rictus al rostre. Però ella no podia.

Perquè una vida Saiyana s'extingia al seu voltant cada segon que passava. El gran espantall que havia fugit era monstruosament fort, encara que ella era capaç d'esclafar-lo sense problemes. Però abans de matar-lo, havia de desempallegar-se del llangardaix. Era evident.

La Reina dels Guerrers de l'Espai s'apropà al seu enemic i li llançà una bola d'energia per temptejar. L'Ice no es dignà a aturar-la i esclatà al seu ventre. Això provocà una petita fumarada i la Hanasia l'utilitzà per accelerar vertiginosament i colpejar-lo per sorpresa en plena testa. El dimoni encara mantenia els braços encreuats i va entomar el cop abans de ser arrossegat enredera. Va girar-se i es va trobar davant per davant amb ella.

—Això és tot? —va fer, desencreuant un braç i tocant-se la galta, allà on havia rebut el cop—. Amb això vas liquidar el meu estimat germà?

—O sigui que tu també ets un dimoni.

Però la Hanasia no continuà la conversa. Li etzibà un altre cop, però aquesta vegada va ser esquivat, cosa que va satisfer-la molt. Això demostrava el contrari del que ell volia fer creure: que els seus cops podien causar-li mal.

Esquerra, dreta, esquerra, puntada. La Hanasia enllaçava els atacs, però l'altre semblava contrarestar-los sense grans dificultats. Era evident que era més fort que l'altre. De bon tros.

Els dos adversaris precedents de la Hanasia eren força grossos. Llurs punys feien gairebé la mida de la seva testa i ambdós l'esguardaven des de amunt. Aquest, posseïa força i velocitat, però era més petitó que la Guerrera de l'Espai. Els seus cops eren més precisos i més punyents. Gràcies al seu cos finet, les llargues puntades de peu que la Hanasia tractava d'etzibar-li no arribaven a atènyer-lo. Contràriament al Guerrer Mil·lenari, qui es deixava encaixar tots els cops, aquest els evitava amb mestria i contraatacant.

Aquest combat era més difícil que els dos precedents. El mil·lenari era invencible, però rarament precís en les seves accions, força previsible i li deixava temps a la Hanasia perquè recuperés l'alè. El germà invasor era, simplement, menys ràpid, menys resistent i menys fort.

El dimoni tenia la paella pel mànec. Amb prou feines podia seguir els seus moviments i, uns instants després, era ell qui atacava i ella qui es defensava. Els cops emplaçats eren tan freqüents que necessitava fugir per reprendre la respiració. Tot d'un plegat, flotà enrere. L'Ice Kurima es llançà a sobre d'ella, però va colpejar el buit mentre la seva adversària volava cap a baix, canviant súbitament de lloc amb una acceleració superior a la gravetat.

—Pfu! —sospirà ell sense seguir-la. Va preferir bombar el tors i deixar que la seva energia l'embolcallés. La seva força va fer girar l'aire al seu voltant i una espècie d'aura esfèrica el va circumdar.

Però la Hanasia aprofità aquella pausa. Cada semisegon de respir era un plaer per al seu cos que respirava a través de tots els porus. La seva respiració es reprenia i la seva aura va tornar a brillar. Estava ferida a diversos indrets i sentia el dolor pertot arreu.

El menor dels dimonis va somriure i va llançar-se de cap vers la Hanasia tot mantenint la seva aura estranya. Mentre es precipitava cap a ella més i més veloçment, la darrera va comprendre que era un escut i que seria un error si el tractava de colpejar en aquell moment. Així, va volar lateralment, però ell canvià de direcció. Aquest era el seu objectiu. Ella començà a adquirir cada vegada més altitud ben lluny dels seus compatriotes, els quals patien totes les conseqüències del combat. Volar no era pas fatigant per a ella i, fins i tot, li permetia de continuar descansant.

Quan el seu adversari va haver estat enganxat a ella, aquesta es tombà i situà les mans i els peus endavant amb els palmells oberts. Aquell escut allargat seria més fàcil d'aturar que el cos finet del dimoni. Això era un avantatge.

L'Ice es va posar a riure i accelerà súbitament enfront d'aquella postura ridícula. Va accelerar encara més la seva velocitat. La Hanasia va endurir els seus músculs a causa del xoc. Però aquella aura no rutllava d'aquella manera. En lloc de pegar, el dimoni va lliscar a sobre d'ella i prosseguí avançant mentre la Guerrera de l'Espai reprenia el control del seu vol després d'haver estat desviada lateralment.

En Kurima ho trobà divertit i rigué, però aquesta vegada ho va fer amb més serenitat. Havia fet servir aquella aura per travessar unes naus de guerra i un planeta. Havia destruït un munt de coses i no s'havia arribat a imaginar mai que tindria un efecte diferent sobre un guerrer poderós.

Es va frenar, es va girar, va augmentar la seva aura i va disparar centenars de boles d'energia.

La Hanasia va fer uns ulls com dues taronges. Com era capaç d'encadenar un altre atac dotat d'aquella potència? Era terrorífic! Eren massa ràpides i no seria capaç d'eludir-les totes. Havia de...

No tenia temps! Es va situar horitzontalment per tal que la majoria passessin pel seu costat. Va encreuar els braços davant d'ella i dos atacs esclataren en un xoc frontal. Va fer tot el possible per no moure's, ja que altres boles la van fregar. Es va preparar de seguida pel següent atac, atès que el monstre es precipitava cap a ella preparant un hipotètic cop. Afortunadament, el dimoni no estava acostumat a elaborar estratègies de combat i va romandre al lluny per observar com la seva oponent se'n sortia.

L'Ice Kurima no era conscient fins a quin punt adorava lluitar. No havia lluitat mai de forma tan seriosa ni tan durament. Mai, a part de les pertinents correccions del seu pare i dels seus germans, no havia sentit el dolor dels cops sobre el seu cos. Mai no s'havia eixugat la seva pròpia sang del seu dit. En aquell moment, es netejava l'única esgarrinxada profunda que havia patit.

Guanyaria. N'estava segur. Notava un tresor d'energia en reserva. Només sofria uns petits dolors, però estaven recoberts de la sang del seu oponent. Si per casualitat el combat prenia un rumb desfavorable per a ell, el guerrer més poderós de la Cort seria allà per donar-li un cop de mà.