DB Multiverse

L'ajuda inesperada

Traduït per Bardock

Els Tsufuls s'havien posat en contacte diverses vegades amb altres pobles de l'univers. Sabien que no estaven sols, però la seva tecnologia no els permetia encara d'unir-se a altres sistemes. A més, els seus corresponsals els havien aconsellat de mantenir la seva discreció, perquè, si el seu planeta era catalogat com a habitable, els exèrcits enemics s'afanyarien a envair-los.

Preferint no prendre riscos i esperar dominar el viatge espacial per si mateixos i investigar les civilitzacions que els envoltaven, els Tsufuls van tallar el contacte i van assegurar-se de no deixar cap onada de contaminació al voltant del planeta que denotaria l'existència de civilització. Però això ja ho veurem amb més detall en endavant.

—No tingueu por. Deuen ser éssers extraplanetaris. Però... quin poder! Per què són aquí?

—No crec que sigui cap coincidència. Han detectat l'energia del Guerrer Mil·lenari.

—Han enviat els seus guerrers d'elit per destruir-lo? Sembla massa bo per ser real.

—Això significa que el nostre planeta és detectat per les altres civilitzacions!!

—Una cosa a la vegada. On són? Han desaparegut de les pantalles!

—O sigui que vosaltres vau fabricar aquelles càmeres.

Tots els Tsufuls de la sala es retornaren vers la veu que semblava parlar el seu llenguatge. Els dos extraterrestres eren allà, a la sala. Els Tsufuls entraren en pànic. No tenien armes. I, a més, els sistemes de seguretat estaven situats a l'entrada de l'edifici, i la teletransportació no els semblava pas una opció possible.

Els extraterrestres eren bípedes. Un tenia la pell rogenca i era gros i imponent. El segon era una mica més alt que un Tsuful, de pell púrpura i amb un aire maliciós. Per la seva posició deduïren de seguida que era el líder i el gros el seu servent.

—Hi ha dues civilitzacions totalment oposades, aquí —va fer el gros.

—I justament esteu lluitant. Les naus eren vostres.

—Qui sou? —va demanar la Chiin-Lee, gairebé glaçada.

—Sóc en Kaitoxin, Déu protector de l'Est de l'univers. I aquest és en Kibito. Hem apercebut el poder d'aquest ésser que ens ha portat fins aquí. Hi havia un altre gran poder. Què se n'ha fet?

—Ella? —va fer la Chiin-Lee assenyalant vers una pantalla que mostrava el cos inert de la Hanasia.

—Kibito —va dir en Kaitoxin al seu servent, qui va posar la mà a la seva espatlla i sobtadament desaparegueren per retrobar-se de nou en les pantalles i davant el cos.

En Kaitoxin tocà el cos per palpar-lo, i donà una ordre a en Kibito, qui semblava realitzar una imposició de mans.

—No sé si podré guarir-la.

—Aplica-hi tota la teva força, Kibito. El seu destí és magnífic. He vist i comprès el pla en curs de l'exèrcit de guerrers d'allà baix. Les seves forces individuals són extraordinàries. Però contra ell no hi tenen res a pelar.

I s'envolà a tota velocitat vers l'exèrcit Saiyà.

—S'han oblidat de nosaltres, aquest parell... —va dir un Tsuful veient-los actuar.

—No confien en nosaltres —va intervenir la Chiin-Lee—. Ho noto. No els agrada la nostra forma d'actuar des de la distància. Crec que és inútil parlar-los del verí de la bomba.

—El Guerrer Mil·lenari s'aproxima a l'exèrcit Saiyà!

—Hem de guanyar temps perquè el General pugui ordenar l'atac Saiyà. Feu foc sobre el Guerrer Mil·lenari.

L'exèrcit Saiyà s'aturà bruscament en vista d'aquell espectacle singular. El general Nizouki era sobre un roc volador i, rere d'ell, un Guerrer de l'Espai gegantesc que brillava amb més intensitat que mil feixos de llum i la silueta llunyana del qual feia tremolar. Encara més endarrerides i al cel, dues roques cúbiques i gegantesques levitaven!

Els líders de tropa volaven al capdavant i alguns també eren generals, però en Nizouki era el més veterà i el que més assabentat estava de la situació. Havia pres el control de tota l'armada tot i que no havia participat en la seva elaboració.

—Guerrers Saiyans, vet aquí el Guerrer Mil·lenari! —va fer una curta pausa i, a continuació, va prosseguir—. Hem d'atacar-lo alhora, atès que la seva força supera la de milers de Guerrers de l'Espai junts! Ho durem a terme mitjançant un sol atac, una bola de foc conjunta per tal d'aplegar tot el poder possible!!

Els objectes voladors dispararen en conjunt contra el Guerrer Mil·lenari. Unes grans explosions aèries alentiren en Romanesco, qui s'aturà per entomar més i més atacs. Però aquesta vegada no consentiria més ofensives. Eren les andròmines voladores que atacaven, i havia de ser capaç d'eliminar-les.

Així, es va abalançar sobre els objectes voladors, els quals es dispersaren immediatament sense deixar de bombardejar. Però no sentia res més que uns formigueigs.

—Són amics i ens ajudaran —digué en Nizouki davant l'estupor general—. Això no serà suficient, per tant hem d'aprofitar per carregar el nostre atac. Poseu-vos en posició! Carregueu la vostra energia!

—Prepareu una bola de foc reunint la vostra energia! —digueren els altres líders per tal de fer-se entendre.

Més d'un miler de Guerrers de l'Espai, sota la directriu d'una ordre específica, ajuntaren les seves mans i es concentraren per atacar el Guerrer Mil·lenari. Cadascun d'ells es desplaçava en el cel per poder disparar sense tocar un altre camarada. Tots ells estaven realment concentrats.

En Kaitoxin quedà impressionat en presenciar l'escena. Notava que l'energia de l'exèrcit s'incrementava i s'acumulava. Però, podrien matar el monstre? De cap manera. El pla necessitava un gir.

En aquest univers i en aquest precís instant, en Kaitoxin era l'ésser més poderós que existia. Els únics éssers del seu nivell visqueren milers d'anys abans i eren els altres Kaitoxins i un d'ells, en Kaitoxin del Sud, el sobrepassava de lluny. Però només restava ell després que fossin massacrats per un dimoni anomenat Monstre Bu. Amb tot, després que en Bu fos empresonat, ningú no havia tingut el poder suficient per posar contra les cordes els dos grans Déus.

Però quant al monstre embolcallat d'una aura groga, era més fort que ell en aquell instant.

El seu poder havia augmentat en una aclucada d'ulls. I seguia creixent. Però tenia alguns avantatges sobre ell, com per exemple l'experiència i l'efecte sorpresa, elements que li mancaven al dimoni.

Talment com en Nizouki, va percebre que era el moment idoni perquè l'exèrcit disparés. Va enviar una ordre telepàtica a en Kibito i es precipità sobre el Guerrer Mil·lenari.

Als monitors, la Chiin-Lee veié com el servent rogenc desapareixia, abandonant el cos de la mossa Saiyana. La Tsuful va mirar els seus voltants per si s'havia teletransportat a la sala de control. I, efectivament, era allà.

—Heu d'enviar l'enemic a l'espai.

—Disculpi?

—Dispareu. Envieu-lo al cel. Ha de ser projectat al buit de l'espai, fora de la zona gravitacional del planeta.

—I llavors?

—Morirà.

Tot d'un plegat, el gegant rogenc desaparegué. Recordem que els Tsufuls feien poc més d'un metre d'alçada. El gran Kibito era un gegant per a ells. Aleshores, tornaren a veure'l a prop del cos de la noia reprenent la seva imposició de mans.

—M'afiguro que val més que confiem en el Déu protector de l'Est de l'univers, oi? —va dir la Chiin-Lee tot pensarosa. Després de tot, on era el perill? En el pitjor dels casos els seus plans inicials serien un altre cop utilitzables.

—Comandant? —va fer un dels consellers normalment presents tan sols per observar—. Jo sóc astrònom...

—Ja ho sé. Vostè és el Senyor Asivomisaku de la Família Saori Tessier.

—D'això... nosaltres no som exactament a l'Est de l'univers. Som al Nord. No hi ha cap mena de dubte sobre aquest fet.

—Oh.

En Romanesco no notava la força dels seus enemics. Actuava totalment instintivament. I aquest instint era la seva qualitat més pobra. Tot atac el sorprenia. Però aquell mode de combat resistia eficaçment, considerant que no havia estat mai ferit i les seves respostes eren trompades immensament devastadores.

Fou engrapat pel turmell abans no pogués tocar amb les punta del dit els estranys monstres voladors que escopien foc.

Va tombar el cap per descobrir un ésser que no havia vist mai. Era menut, amb la pell d'un color viu i uns cabells que no eren foscos. L'ésser l'estirà cap a ell i dirigí el seu puny al ventre gegant del seu adversari.

En Romanesco va sentir el poder del cop de ple en els seus budells mentre volava cada vegada més i més amunt a causa de la reculada produïda per la patacada. Va comprendre que acabava de trobar, una vegada més, un adversari del seu nivell. Però aquest era més fort que els precedents. Força més. Fins i tot més que la noia rossa.

Rugí de plaer tot alentint el seu desplaçament. Però el nap-buf ja era a sobre d'ell. La seva velocitat donaria més força encara a la seva trompada. I, efectivament, va tractar d'etzibar-li el mateix cop de puny que abans. Però en Romanesco es va anticipar. Es disposava a aturar-lo amb la seva mà i enviar-lo al sòl amb la seva altra mà.

Però fou una finta. El seu adversari havia frenat en sec el seu puny i va girar sobre si mateix. En l'art del combat aeri, que ningú no havia presenciat mai, va girar tot el seu cos, però no per l'eix de la seva columna vertebral, sinó com una hèlix, fent que les seves cames fossin com una pala i la part superior del seu cos la pala oposada. I això li va atorgar encara més propulsió i velocitat, colpejant i sobrepassant amb els seus peus en Romanesco.

Però no es deixaria ridiculitzar una altra vegada. Apel·lant tot el seu poder de Guerrer Mil·lenari, no es va moure més d'un metre. Va detenir-se a l'instant i va engrapar el nap-buf. No obstant això, en Kaitoxin no solia subestimar els seus adversaris, ans al contrari. Sabia que el Guerrer Mil·lenari era capaç d'allò i no fou sorprès. Va eludir l'atac i començà un ràpid combat cos a cos.

En Kaitoxin de l'Est sempre era immensament cautelós. Carregava el pes de l'univers a les seves espatlles. Després de molt temps, va començar a desconfiar de tot i era molt prudent en cadascuna de les seves accions. No havia de deixar-se entomar un cop d'aquella abominació. Tan sols se n'havia d'ocupar i emplaçar-lo al lloc adient.

Mentre en Romanesco colpejava aleatòriament, el seu adversari llegia els seus cops amb facilitat i els eludia contraatacant al gegant, cosa que enervava força al darrer. Era exactament el que volia. Aleshores, quan es trobà a l'esquena del Guerrer Mil·lenari, en Romanesco va girar sobre si mateix tractant, en va, de revertir les seves articulacions. Es trobava realment fent el beneit.

Totes les naus dels Tsufuls aterraren verticalment a tanta velocitat que donà la impressió que queien feixugament com si fossin roques. En Romanesco lluitava contra un nou adversari, poderós i invisible, i, a diferència d'ell i la Hanasia, en Katoxin no emanava cap llum poderosa, l'únic mitjà en un combat de tanta velocitat que permetia saber on estaven situats els combatents. Ser capaç de veure trossos del combat era pràcticament un privilegi per als espectadors.

En Nizouki va adonar-se que el combat pujava d'intensitat i que les armes dels Tsufuls eren a baix. I tal com s'esperava en Kaitoxin, en Nizouki era intel·ligent i havia comprès que tenien un pla.

—El dispararem ben amunt! En posició! Atenció...!!!

Els Guerrers de l'Espai s'allunyaren els uns dels altres i es situaren en una planura horitzontal. La majoria havien arribat al seu límit carregant les seves boles de foc i aviat esclatarien i haurien de llançar-les cap a un indret imprecís. Però s'ho manegarien per aguantar, perquè sabien que era un esdeveniment històric i havien d'actuar conjuntament com un sol guerrer. I ningú d'ells no volia ser "aquell que, lamentablement, l'havia espifiat contra el Guerrer Mil·lenari".

Durant alguns minuts, o, fins i tot, segons, un miler de Guerrers de l'Espai perderen la seva individualitat. Era un fet insòlit que no podia passar desapercebut.

—FOOOOOOCCCCCCCC!!!!!!!!!

Una bola de foc gegantesca es formà a partir d'un miler de Guerrers de l'Espai. Un rugit, que recordava al crit de guerra dels Guerrers de l'Espai quan es transformaven en goril·les gegants, va envair el planeta. En Nizouki va estrènyer les seves mans i va afegir poder a l'atac. Un guerrer rogenc molt poderós es teletransportà gairebé al cor del remolí per afegir la seva força i la seva velocitat. La bola d'energia travessà el cel. Les armes dels Tsufuls escopiren foc i energia alhora. Per sobre d'elles, una columna vermella s'alçà. Era una arma energètica que no havien utilitzat mai abans. La més efectiva per cooperar amb la bola de foc Saiyana. Els míssils haurien destruït la cohesió i hauria fet perdre poder a l'atac.

En aquell espai, on l'aire s'estava transformant en plasma vermell, on el so estava envaït per les ràfegues d'energia, on la temperatura augmentava en proporcions singulars, en Romanesco tractava d'atrapar el nap-buf que s'aferrava a la seva esquena com un paràsit immund.

I aleshores veié com totes les forces del món arremetien contra ell.