DB Multiverse

Els invasors

Traduït per Bardock

Quan la nau de l'imperi del Fred s'aturà per sobre de la capital, diverses criatures intel·ligents l'envoltaren surant a l'aire des d'una distància poc respectuosa. Un d'aquells éssers començà a tocar la carcassa exterior i s'aturà quan un altre, aparentment el líder de la manada, l'esbroncà.

—Bé, sembla que saben volar sense ales. No tenen armadures. Dominen l'energia suficientment com per surar.

—Una població sencera que sap volar? Xerres massa. És el seu exèrcit d'elit qui ens espera! Mira, s'han col·locat en formació militat. L'autèntic combat serà contra ells. Hem anat a parar a un poble aquarterat.

—I què més!? N'hi ha d'altres que estan flotant i no són de l'exèrcit.

—Simplement, és gent que sap volar i ja està! No hi ha Namekians amb ells... —la porta s'obrí—. Som-hi!

Aquell soldat extraterrestre no sabia com anava, d'errat...

La llum del sol penetrà en la gran obertura de la nau. El 6è desplegament del Governador Chilled, encapçalat pel general Sanana, va sortir en ordre i restà als aires. El darrer havia detectat el potencial d'aquells adversaris i va fer sortir els 200 homes directament. Quan eren tots a fora, amb les seves armes de puny preparades, els indígenes s'havien mobilitzat per enfrontar-los i el seu aparent líder es trobava situat al capdavant.

—I el traductor automàtic? D'acord, ja funciona. Hm. Hm —el general alçà el to de veu esguardant el líder adversari als ulls—. Jo sóc el líder i representant d'aquest exèrcit de l'Imperi dels Dimonis del Fred que governa, des de temps immemorials, tot el que existeix en aquest univers! Vosaltres pertanyeu a aquest imperi i ens deveu obediència! O sigui que ajupiu-vos i claveu els vostres punys a terra com a símbol de submissió! Si no ho feu, sereu destruïts!

Hi hagué un moment de silenci. El líder opositor l'esguardà com si l'amenaça proferida fos totalment absurda. Entre els rangs, un Guerrer de l'Espai esclatà de riure, però no el va seguir ningú i la seva rialla es va perdre a través del vent. La majoria observaven amb atenció aquells éssers estranys amb rostres i colors dispars que constituïen l'exèrcit d'en Chilled.

—Ehem... Jo sóc el líder del nostre exèrcit, l'armada dels Guerrers de l'Espai, que ha governat des de sempre... tot això. Nosaltres no pertanyem a ningú i encara menys a uns éssers amb cares de dinosaures i de pelicans que només fa cinc minuts que han arribat! Si voleu destruir-nos, intenteu-ho!

—Sempre passa el mateix... —digué el general per a si mateix—. Potser haurem de canviar el nostre discurs de benvinguda.

—Vostè sap perfectament que ho fa per provocar hostilitats, General.

—Endavant —cridà en Sanana—. Massacreu aquests indígenes, destruïu les cases, mateu els sobrevivents, les dones i els nens!

Un cant molt fort ressonà en el regiment i els soldats es dispersaren en formacions de grups de tres, -l'especialitat d'aquest destacament-, vers els seus enemics desarmats.

Dos metres i catorze centímetres. Comptant les banyes del bou que s'elevaven verticalment. Una cua de llangardaix amb pues a la seva extremitat, un apèndix caudal que matava un cop per setmana de promig. Al planeta del Governador Chilled, tot error era castigat amb la vida i esclafat per la cua del patró. Era el seu petit plaer. Amb els braços encreuats i les cames clavades, la seva cua va estripar l'aire sobtadament. I l'estúpid sotsoficial fou decapitat en dos per la violència del cop mentre la seva capa voletejava en totes direccions.

La butaca del Governador es trobava al centre de la sala principal de la nau. Però no per pilotar-la, sinó per dirigir tot allò que el rodejava a anys llum al seu voltant. De construcció immensa, fabricada amb els materials més sòlids i extensos, el dirigent podia asseure's sense parar massa atenció a la seva força.

En Chilled estava assegut i joguinejava amb la seva beguda. D'un litre de capacitat, l'objecte de cristall era extremadament fràgil i car. A través dels seus múltiples matisos i gravats, el líquid que contenia canviava de color segons l'angle. Tentinejava a banda i banda d'en Chilled, ja que aquest el sostenia amb el tou dels dits mirant com els reflexes de la llum canviaven.

Tot seguit, va aturar-se i va elevar la seva mà. La copa queia ràpidament, però l'engrapà sense trencar-la i va acabar-se la beguda d'un sol glop.

—Com va la batalla? Ensenyeu-me les imatges de l'exterior.

Com si totes les parets fossin fetes de vidre, pogué veure l'exterior amb un angle de 360º al voltant de la nau. Sorpresa. El combat era violent i desigual, però no en el sentit habitual. Els indígenes eren capaços de llançar boles de foc. Podien volar i lluitaven amb poder i velocitat. Feien servir unes tècniques de combat rudimentàries, però aquells guerrers eren enormement poderosos.

—Estem perdent, oi?

—Em temo que sí, Governador. Són nombrosos i molt forts.

—Hm... bé... molt bé... Que comenci l'espectable. De ben segur que em divertiré.

El general Sanana estava malferit. Aquella massacre era una vergonya per al seu regiment. Sabia què succeiria a continuació. La pregunta era si en Chilled faria acte de presència o no. La seva supervivència depenia de l'esbargiment del seu patró. Mentrestant, només podia resistir.

Amb les banyes gairebé fregant la part superior de l'obertura, el monstre gegant que era el patró i el Governador, aparegué com si fos la llum del dia. Amb la seva arribada, la seva presència i la seva altura ben superior a la dels altres invasors, els locals s'adonaren que la seva aparició canviaria el transcurs de la batalla. Els soldats, que també ho sabien, s'allunyaren per deixar que el seu patró s'ocupés dels seus adversaris, els quals ja no eren lluitadors, sinó preses.

Els vint-i-set soldats supervivents es refugiaren a la nau mentre en Chilled levitava entre els Guerrers de l'Espai. Quan ja es trobava al centre del camp de batalla aeri, va trencar el silenci enviant una bola de foc petita i gairebé anodina. S'abalançava aleatòriament i amb rapidesa. Sense que cap Guerrer de l'Espai no pogués moure's perquè estaven com hipnotitzats, va perforar el cap d'un d'ells com si fos una bala de canó en un joc de construcció.

La massacre tan sols havia començat.

—Exactament tal com s'havia previst.

L'Abricota observava amb atenció el monitor mentre el líder va reportar:

—El seu exèrcit no és una amenaça per a un poble desenvolupat com el nostre ni per a un poble poderós com els Guerrers de l'Espai. Però el seu líder... el seu líder monstruós! És això, un Dimoni del Fred! És capaç d'eliminar els Guerrers de l'Espai amb una facilitat tan aclaparadora com algú que fa trampes en un videojoc!

—Mireu —va dir un altre observador—, un esquadró de l'exèrcit Saiyà ha disparat alhora a la seva esquena. Un total de... dotze. Calculant la potència d'atac, podem afirmar que és equivalent al d'una ràfega de canó AT-6. No ha patit cap dany tot i que s'ha deixat entomar de ple l'atac! Només la seva capa ha estat feta xixines.

—És tan massís que l'impacte no l'ha empès. La seva levitació és molt robusta. A més, és evident que s'està escalfant.

—Òndia! Acaba de sobrepassar tres vegades la velocitat del so només rodejant aquest grup! Quin horror, ha travessat els seus cossos amb les seves pròpies mans...

—Si els Dimonis del Fred han fet sucumbir civilitzacions més avançades que la nostra i la força bruta d'aquests Guerrers de l'Espai no hi té res a fer contra ells, què podem fer?

—No ho hem intentat del tot amb la força bàrbara —digué l'Abricota—. Aquella mossa capaç de transformar-se ha marxat de casa seva fa una hora, oi?

—Hm... —va fer un col·lega mirant la pantalla—. Sí... i acaba d'arribar! Aviat ens en sortirem...

Al lluny, la mar es divisava rere la gran ciutat. La Hanasia no havia estat mai a la capital i no sabia que el poder que la guiava l'havia conduït fins allà. Però no hi havia cap mena de dubte. Una vila tan gran amb tals construccions que contrastaven amb els murs podrits del seu poble només podia ser la capital.

La força detectada havia estat desplegada durant els últims minuts. Evidentment, era hostil. I la Hanasia apercebia que les vides Saiyanes s'esvaïen les unes darrere les altres.

—Sóc el Rei d'aquesta ciutat i et desafio!

En Chilled llançà el cos inert que tenia a la seva mà fent que s'estavellés a 30 metres d'on era. Sí, aquell devia ser el rei. No obstant això, en Chilled no tenia l'obligació de retre-li honor. Sense respondre, s'abalançà a sobre d'ell. Amb prou feines el rei fou capaç d'aturar el cop que va notar que tots els seus ossos es fracturaven. Va escopir sang i el seu coll esmicolat s'estimbà contra una torre del castell reial, situada ben allunyada. En encastar se contra les roques, el Rei perdé la consciència.

Al capdamunt de la mateixa torre, el conseller tingué el mateix sentiment d'impotència que contra el Guerrer Mil·lenari. Era inútil d'atacar. Què podia fer? Un punt venia des de ben lluny a tota velocitat i s'aturà en sec a uns metres del monstre.

Una estranya cabina voladora i uns animals bípedes i hàbils que la miraven. Cadàvers Saiyans i d'animals sobre el sòl i les teulades de les cases. Un o dos Guerrers de l'Espai suraven per l'aire, un s'apuntalava a les costelles, l'altre, amb un braç de menys, intentava ignorar el dolor i la sang que li rajava a borbolls. I al centre, un monstre enorme recobert de sang Saiyana, més gran que, fins i tot, el desconegut de pell rogenca. Era la força malèfica que havia detectat des d'un bon començament.

Tot això fou el que la Hanasia veié en arribar-hi. S'apropà als dos Guerrers de l'Espai restants, els quals estaven preparats per atacar, però s'aturaren en sec amb la seva arribada.

—És ella! La reconec —va fer un d'ells, un soldat que la veié el dia en què la mossa va amenaçar en Nizouki.

—Monstre vingut del cel per matar els meus! Hauria comprès que cerquessis nodrir-te, però tan sols mates per plaer! No sé d'on vens, però tant se me'n fum el teu món immund. Enduu-te el teu art sagnant cap allà! Has delmat tot el cel i ara vens aquí? T'ha arribat l'hora!

El Governador Chilled va fer un somriure ample i va desaparèixer de sobte. Va reaparèixer amb el puny sobre el ventre de la Hanasia. Aquesta, es va doblegar en dos. El seu rival va girar sobre si mateix i la colpejà amb la seva cua. Les pues van esgardissar-la i el xoc va projectar-la centenars de metres contra el sòl.

—Això mateix! —va fer el monstre—. I es va girar vers els altres dos i es va tornar posicionar. Ella no era morta.

La Hanasia es va incorporar fent volar les pedres de la casa. Va fitar la seva ferida. La sang rajava però no semblava pas gaire important. Es va posar dempeus per tal de veure amb més precisió el seu voltant. Malgrat que era lluny del lloc del combat, allà hi jeien diversos cadàvers de Guerrers de l'Espai. La còlera va enfilar d'una revolada al seu interior i s'envolà vers el monstre amb la típica llum groga que l'embolcallava quan es transformava.

—És ben bé ella! La Guerrera de l'Espai que va plantar cara al Guerrer Mil·lenari! —va fer el soldat Saiyà.

—Què és, aquest poder? —va dir en Chilled mentre veia com s'apropava cada vegada a més velocitat. En veure aquella lluïssor, es pensava que li llançaria una bola de foc, però no fou així.

Estava preparat per colpejar-la quan estigués a sobre d'ell, però ella s'aturà al darrer segon i el puny del monstre s'enfonsà en el buit sorgit entre tots dos. Aleshores, ella el martellejà a garrotades aplicant-hi una força que el dimoni no havia experimentat mai per part d'un desconegut.

En Chilled fou esventat a l'esquerra, a la dreta i un altre cop a l'esquerra, sacsejat per tot arreu. No se'n sabia avenir. Aquell poder i aquella força només existia en la família dels Dimonis del Fred. Tal nivell de combat només podia existir entre els membres de la seva família. Havia de refer-se. I ho va aconseguir.

En Chilled escapà d'aquell encadenament de cops i s'allunyà.

—És increïble. És impossible! —va dir mirant la seva adversària estranya—. Eres tu qui propagava aquelles ones inhabituals a través de l'espai?

Els homes d'en Chilled quedaren absorts. No ho havien vist mai. El seu patró, tocat pels cops d'un adversari! Mai.

—Diversos martiritzadors s'han creuat en el meu camí. Eren d'aquells que els agrada matar. Per què ho feu?

—Què? Tens un poder reservat només per a aquells situats en la cúspide de la jerarquia. En aquest univers, tu deus ser l'única persona que no ho entén. El nostre poder està concebut per causar la mort. Tot el que és viu em pertany i jo tinc el dret de decidir quan li arriba l'hora a cadascú.

—No em vinguis amb martingales!

—I una ...! —l'últim mot no ha volgut ser inclòs pel traductor—. Matar els cucs de terra els recorda qui és el seu Déu —[nota: en la seva llengua, el mot "Déu" és el mateix mot que "Dimoni" en "Dimoni del Fred]—. I encara que tu no siguis un cuc de terra, jo segueixo essent el teu Déu. T'ho demostraré. Moriràs.

—El teu únic objectiu a la vida és matar els altres?! Tu seràs qui morirà!

Després de la seva transformació, la Hanasia ja no notava el dolor de la seva ferida, ja que aquesta havia sigut tancada. Estava en plena forma i no permetria que aquell monstre visqués gaire temps més. S'endinsà en la batalla amb la intenció de vèncer-lo i matar-lo.

En Chilled va canviar el seu mode de combat. Estava disputant un combat contra algú del seu nivell. La forma en què aquell ésser s'apropava era terrorífica. Es deia a si mateix que voldria escorcollar tot el planeta de dalt a baix per tal de trobar informació sobre ella. Però no era l'hora de pensar en projectes futurs. Aquell combat no seria pas fàcil.

Entre dos encadenament d'atacs, s'aferraren als braços dels seus respectius rivals i començaren un enfrontament de força pura. Si un d'ells cedia, corria perill de fer-se dislocar els braços i deixar una gran obertura per al proper cop. La llum groga de la noia s'intensificà com si acompanyés el seu esforç. A mida que es fatigava, en Chilled va entendre que tenia menys força física que ella. Era increïble.

En Chilled va acabar cedint i va patir dolors molt intensos als braços, seguits d'un doble cop al ventre. Va sentir com l'impacte recorria tot el seu cos i va guillar per tal d'evitar el proper cop. Però ella era com una paparra. Li disparà boles de foc, però com que foren llançades precipitadament, no eren gaire poderoses i topaven contra la Hanasia com si fossin pedres vulgars. En Chilled va rebre un cop de genoll al rostre i, abans no pogués recuperar la vista, la seva adversària va engrapar-li la mà. Recolzant-se en ell, la Hanasia va estendre el seu cos i els seus peus s'estavellaren contra la testa d'en Cold mentre aquest notava que se li dislocava el braç.

Era massa. Va carregar la seva energia en el seu altre braç esperant reunir una bona quantitat de poder. Es va deixar entomar alguns cops i va llançar la bola de foc. Com que la Hanasia l'estava metrallant cos a cos, no va tenir problemes a atènyer-la. La Hanasia i la bola de foc s'estavellaren contra el sòl. A continuació, la Hanasia s'aixecà de les ruïnes i dels enderrocs. La seva roba bullia i tenia algunes esgarrinxades de poca importància. Va respirar una mica i s'enlairà.

En Chilled va clavar-se un cop a l'espatlla, intentant retenir el seu crit de dolor en notar que els seus ossos es posaven a lloc i es preparà per a la represa del combat.

—Ha valgut la pena deixar-la viure, oi?

—Crec que moltes poblacions de sistemes exteriors desitjarien veure la nostra Guerrera de l'Espai estomacant aquest Dimoni del Fred!

—Tot això ens repercutirà ens molts aspectes —explicà el cap del servei espacial Tsuful—. En primer lloc, aquesta serà la fi del nostre aïllament. Ens podrem comunicar i intercanviar lliurement amb les altres nacions, atès que hem estat descoberts pels Dimonis del Fred. De fet, tots voldran el poder dels Guerrers de l'Espai. Si no volem que naus gegantesques aterrin constantment aquí per estudiar-los i atabalar-los, haurem de protegir-los i vigilar permanentment el nostre planeta amb les nostres naus de guerra preparades.

Tots van estar-hi d'acord. Era la fi d'una era. Segurament, els extraterrestres els sovintejarien durant anys. Tindrien nous enemics i haurien d'explicar als Guerrers de l'Espai els nous perills als quals serien sotmesos.

—Si els Dimonis del Fred són inferiors a un Guerrer de l'Espai superpoderós, això significarà la fi del seu regnat. Posseïm l'arma capaç de destruir-los. Però em faig la següent pregunta: tot això no és massa fàcil?

Miraren la pantalla gegant on el combat seguia disputant-se. La Guerrera de l'Espai tenia totes les possibilitats de guanyar. Era evident. El dimoni tenia tècniques estranyes i mai vistes, però ella era més forta, més ràpida i més resistent que ell.

—Creieu que amaga alguna cosa? O creieu que és massa anormal que siguem els únics en tot l'univers que donem refugi a uns éssers com els Guerrers de l'Espai? O ambdues coses?

—Suposo, i també crec que si nosaltres vam estar a punt de destruir el Guerrer Mil·lenari, altres civilitzacions també podrien ser-ne capaces. Aleshores, per què no foren eradicats, els Dimonis del Fred?

—El Guerrer Mil·lenari era un animal salvatge. Els Dimonis del Fred són éssers racionals i emperadors.

—Exacte. Una última cosa: per què el Déu de l'Est, que també supervisa els altres punts cardinals, no va destruir els Dimonis del Fred?

—No és competència seva —tots es tombaren vers aquell Tsuful que no havia badat boca fins aleshores—. He trobat aquesta informació en les xarxes extraterrestres. En Kaitoxin de l'Est està en servei des de fa desenes de milers d'anys, o fins i tot abans. Només intervé en casos d'amenaça que posen en perill tot l'univers. Les despietades històries dels tirans del Fred no li corresponen.

Hi hagué un silenci.

—El nostre Guerrer Mil·lenari augmentava el seu poder constantment i matava a tort i a dret. Era una amenaça de gran magnitud i encara més si hagués viatjat de planeta en planeta.

—Ah... —va dir la cap mirant de nou el monitor, els indicadors de poder del qual oscil·laren abruptament—. Crec que el secret que temíem serà despertat.

Consternació en les files de l'exèrcit del Governador Chilled. Estava essent estomacat de valent davant d'aquella espècie de lluor. Veien, per primera vegada, la sang del seu patró. La sang del seu visatge. La seva capa espedaçada i la seva armadura trinxada. La seva posició de combat era defensiva.

Només el general Sanana tenia fe en el seu patró, i sabia què estava a punt de fer.

—Indígena insolent! —exclamà en Chilled, més amunt en el cel que la Hanasia—. Ara sabràs què és un Governador Dimoni del Fred! Patiràs una mort reservada només per als millors. Ja em pots estar agraït!!!

I en Chilled es va arraulir com si fos un fetus. I la seva energia començà a augmentar i a augmentar irracionalment, talment com la del Guerrer Mil·lenari. El seu cos començà a canviar. Les pues de la seva cua començaren a engrandir-se. La seva testa s'inflà i s'allargà fins esdevenir llarga i plana i encara més lletja que l'anterior i també li creixeren pues.

«He de matar-lo ara que no es mou —era l'únic pensament que circulava en la ment de la Hanasia en aquell moment.»

I s'abalançà a sobre d'ell.

Els ulls del general Sanana es sortiren de les seves òrbites. Atacar el seu patró durant la seva transformació! Quina falta de respecte! Com gosava! "Foc!!", va cridar al seu exèrcit. I tots dispararen a la Hanasia.

Unes explosions toparen contra el seu cos sense produir-li danys. Es va tombar i va fer un cop circular en direcció a aquells que l'havien atacat. Una fulla tallant d'energia va sortir disparada amb una precisió inaudita gràcies a un moviment veloç realitzat de forma banal, perforant gairebé tot l'exèrcit apilotat al costat de la nau.

Mentre la meitat dels cossos queien com mosques, la Hanasia ja es trobava sobre el monstre. Va embolcallar-li el cos amb les cames, alhora que engrapava el seu crani amb les seves mans. L'energia de la transformació la brasejava. La Hanasia va tibar amb força. Les noves banyes d'aquella nova transformació esquinçaren els seus braços.

En Chilled va sentir dolor intens. Havia de moure's. Però estava immers en el procés de la seva transformació. Encara no tenia els mitjans per desempallegar-se d'ella. Sabia que cada transformació el guaria i, efectivament, les seves ferides es van tancar. Però el seu coll estava essent atacat. Va contraure els músculs per resistir aquell assalt.

La Hanasia tibava fermament el seu cap malgrat les cremades. Va girar-se, torçant el cap del monstre fins l'eix del coll. Era dur. Però hi havia aplicat tota la seva força.

Un cruiximent força sinistre ressonà. Aquell so, amb què tant es delectaven els Guerrers de l'Espai, era sinònim de victòria per a ells. El rostre del dimoni queia enrere cap a la seva pròpia esquena.