DB Multiverse

L'Emperador Blizzard

Traduït per Bardock

El Conseller va tornar al lloc de la batalla però la mossa ja havia marxat. Va preguntar on era, però ningú no ho sabia. Devia haver tornat al seu poble natal? Seria sorprenent que ella no estigués interessada en visitar la capital... Volà pels aires i cercà pels carrers circumdants.

Una noia rural -la vestimenta de la qual ho denotava-, que acabava de lluitar -senyals de cops, ferides i cremades sobretot en la seva roba ennegrida per boles de foc, però no causades, òbviament, per la batussa amb la nas de mocs-, és el que descobrí el grup de Guerrers de l'Espai en tornar.

—Una forastera, que acaba de disputar un combat, en la ciutat —digué un.

—... festejant la seva victòria recent —conclogué un segon—. Deu ser ella?

—Ep —va reprendre el primer—. Qui ets?

—S'està cruspint la nostra teca! —va fer la petita, contenta de veure que la seva família arribava—. M'ha trencat dues dents! Hem de matar-la!

—Si vols matar-la, estimada, és el teu problema —va respondre el primer aproximant-se a l'escena.

Després, es va adreçar de nou a la desconeguda—: Ei, Guerrera de l'Espai! Estic parlant amb tu!

—Inc seeee! —va xisclar la desconeguda com a resposta. Després, es va redreçar sobtadament per fer-se escoltar i va ser víctima d'un vertigen. I, en ajupir-se, va notar un gust estrany al fons de la seva gola. En comprendre què estava a punt de succeir-li, va romandre encorbada i va apuntar cap a una d'aquelles rases que hi havia a terra i que permetien a la pluja o a d'altres líquids d'escórrer-s'hi.

La Hanasia va vomitar tots els plats que havia endrapat. Així com els litres de vi.

—Ja estic millor de l'estómac, però no pas de la meva visió —es digué a si mateixa la Hanasia.

Els seus sentits l'enganyaven completament. No podia concentrar-se en res. Veia doble i/o triple i el món girava al seu voltant. També percebia la darrera gerra que havia emplenat, el remei ideal per dissipar el gust detestable causat pel regirament d'estómac que fastiguejava la seva boca.

—Guerrera de l'Espai, nosaltres tenim com a costum presentar-nos abans de seure en una taula. Encara que em sembla que tu ja t'has permès el luxe de seure. Hauries de deixar estar el vi, sinó no pararàs de regurgitar. Aquest producte no cau pas del cel.

—Muts i a la gàbia i omple-me-la —respongué la Hanasia agarrant el Guerrer de l'Espai pel coll, gairebé estrenyent-lo i posant-li davant dels seus nassos la gerra buida—. Sagu que ens una graserva en algu llo...

El Guerrer de l'Espai li atrapà la mà per alliberar-se violentament. Però ella va aprofitar aquell moviment per enviar-lo volant pels aires com si fos una ploma, davant la gran estupefacció dels demés en adonar-se que no havia aplicat gaire força en el seu cop.

—Heeee diiit... —digué ella brandant la gerra buida—, he it que vu beugue—. I saltà per sobre la taula per unir-se al grup.

—Ets tu qui ha vençut el gran monstre, oi? —digué un altre membre del grup amb un to més diplomàtic.

—Sée... —respongué ella etzibant-li una mirada amb la cara ben a prop de la d'ell—. L'he envia a l'atre bagui... L'he vi veni. Bé, me avia he nota la seva presència des de casa meva.

—Doncs així, seu. Ets la nostra convidada —respongué ell—. Aniré a buscar-te beguda.

—TU! TU! —bramà la Hanasia a les seves orelles—. Tu, ets un BON paio.

—I com et dius? —preguntà ell mentre obria un barril amagat sota una taula, començant a omplir les gerres amb cura començant per les persones més pròximes a la Hanasia.

—Chui Hanasia, però tots e meu ami em diuen Hanasia.

La majoria de les mirades dels Guerrers de l'Espai, que estaven asseguts al voltant de les taules endrapant alegrement, es van girar vers la combatent. El pare de la petita havia tornat, sorprès com mai de l'expectació que havia generat. Però ell no cercava problemes i s'assegué. El grup s'encarregà de no divulgar la presència de la Hanasia amb ells, perquè sinó sabien que aquell lloc es farciria de gent com si es tractés d'un lloc de combat.

—Tu, Hanasia! —anuncià una petita veu.

La Hanasia es va girar per veure la nena.

—Avui ets venerada, però demà seràs odiada! Jo, la Brusselle VII, et venceré. Et mataré!

La Hanasia entretancà els ulls i aproximà el seu rostre cap a la noieta i frunzí una cella. Després respongué:

—Ens... coneixem?

Els Guerrers de l'Espai no empresonaven mai a ningú.

Era un concepte molt complicat. O mataven el seu adversari o el deixaven fugir.

Però el mot presoner no podia existir, atès que cap mur no podria contenir un Guerrer de l'Espai, ni cap corda podia impedir-ho.

En l'estrany cas que s'empresonés algú, la víctima seria forçosament custodiada tot el temps. El Guerrer de l'Espai hauria d'estar allistat a les files de l'exèrcit Saiyà des del començament. I, abans, haver format part de la reduïda guàrdia del Rei. Saber obeir i tenia paciència. Però hi havia coses que havien canviat.

—Bé, d'on sou? —digué el guàrdia al soldat encara conscient al sòl mentre el percudia amb el peu.

—No ho coneixes, bàrbar.

—Viviu a la lluna, oi que sí? Sempre he cregut que la lluna era habitable. Nosaltres no podem respirar en certs llocs massa elevats, i per això vosaltres sou tan estrafolaris.

—No tens ni idea de la immensitat de l'univers, curt de gambals...

El guàrdia colpejà el seu rostre amb un cop de peu violent. El soldat va caure de costat i es va fregar la seva cara sagnant.

—No sóc un curt de gambals. Conec la immensitat de tot. La lluna és molt lluny del cel i és molt gran. Com una muntanya. Deu ser de la mida d'una ciutat. Per tant, podeu viure allà.

—Nosaltres som de més lluny! D'una altra estrella! Ni tan sols som del vostre sistema solar!

—Jo no tinc cap sistema solar. I les estrelles són punts de llum. N'estic segur que, de ben a prop, es deuen veure grans, però no de la mida d'una ciutat. Però tant se val. Esbrinaré de seguida d'on vens perquè no deixes de dir bajanades.

Al costat d'ells, un altre Guerrer de l'Espai vigilava un segon soldat estès en una llitera. De tant en tant el palpava amb el tou del dit amb curiositat com un nen que descobreix un animal mort a la vorera d'emergència d'una carretera.

Els Tsufuls no havien tingut presoners des de feia molt de temps.

Havien passat segles des que la seva unificació els havia portat la pau. Si un Tsuful cometia una falta, un delit o un crim, no l'engarjolaven. La sentència decidia a quin centre de suport seria enviat, i un cop allà, tot envoltat i ajudat, trobava el bon camí cap a una reinserció estable.

El material construït per al Guerrer de l'Espai experimental d'en Moraceae Urticales Trachebionta esdevingué molt útil. Quan la nau Tsuful arribà a la ciutat, algunes caixes ben sòlides i protegides serviren de presó per als pilots de la nau d'en Chilled. Aquests eren uns soldats que no causaven cap mena de problema. Estaven de sort de ser encara vius... de moment.

No s'esperaven que les seves presons fossin unes gàbies grans amb vidres tintats, composes d'arbres i vegetació pertot arreu que reproduïen un paisatge de terres Saiyanes! Però, per als Tsufuls, aquell era l'únic indret segur que tenien. Alguns seients foren afegits a corre-cuita en un espai una mica al descobert.

Alguns agents Tsufuls i robots apuntaren amb foc els navegants que s'assegueren a les cadires.

—Us agraeixo la vostra cooperació —començà el líder Tsuful—. Espero que seguiu així perquè tenim algunes preguntes. Compreneu el que us estic dient?

Els navegants ho entengueren perfectament. El traductor automàtic sempre era molt eficaç, tret per als idiomes massa pictòrics, talment com el Namekià. La llengua bàrbara dels Guerrers de l'Espai era bufar i fer ampolles per a l'aparell, i el llenguatge exquisit però lògic dels Tsufuls també estava al seu abast. A més, l'interrogador els havia parlat com si fossin nens.

Els presoners es tombaren vers un dels seus, el qual estava assegut al centre. Era el comandant segon de bord, atès que tothom era secundari quan en Chilled encara existia. Fins i tot un cap de família era el segon.

—De debò que el Governador Chilled és mort? —preguntà el comandant com a resposta.

Sempre hi ha avantatges pel sol fet de treballar en la cort de l'Emperador. Però també hi ha desavantatges, evidentment. Per exemple: el fet que cada noble tingui el dret de decidir si un servent ha de viure o morir, així com haver de donar ordres sense haver de preocupar-se per les possibles conseqüències. Sempre és complicat quan l'empleat ha de dur a terme dues tasques al mateix temps ordenades per dos privilegiats diferents, i, per a més inri, totalment contradictòries. Uns privilegiats que estan llestos per liquidar-los si no executen a temps les seves ordres, ja que han d'entendre que ell està massa ocupat i que només mana i prou. Un altre inconvenient és que s'ha d'estar al corrent de tot a fi de no expiar la culpa d'un altre -un servent sempre serà un servent-, o d'esbrinar quan un noble està de mala lluna, o dels seus desitjos sense que els demani. No concedir-los-hi és una falta, i satisfer quelcom que no ha demanat, també. I, a més, alguns d'ells, maten o mutilen sols per plaer.

Però també hi ha avantatges. En primer lloc, el prestigi. No tothom pot treballar a la cort. No tot és arribar i moldre. Només els grans privilegiats són els que poden apropar-se, olorar i, fins i tot, tocar aquelles figures de classe alta que només han vist a través d'una imatge.

També els diners. Per a aquells a qui els importa els diners, un petit servei val a l'equivalent a diversos mesos de salari. "Quants zeros? Dóna-li uns quants milions. No li sap greu pagar aquesta quantitat tenint en compte que amb aquests diners es pot comprar un país? Comptable primmirat... aleshores dóna-li alguns milers i prou".

Finalment, l'ambició. Si algú es fa notar sense fer gaire soroll, perquè, després de tot, les impertinències no són tolerades, es pot casar amb un/a noble/a i així entrar directament en el servei. Amb alguns consells, hom pot convertir-se en conseller personal o general d'un ésser poderós. Al capdavall, aquestes persones no necessiten currículum...

Però en la cort d'aquest emperador, o més ben dit, de l'emperador, ja que només n'hi havia un en aquest univers... els servents eren esclaus. Aquests eren substituïts ràpidament quan la mort els prenia la vida fàcilment. No hi havia tants nobles ni privilegiats, o més ben dit, verros amb força desmesurada que els permetia de sobreviure en aquells indrets.

Per a l'Emperador Blizzard, només importava la força. La força i l'obediència, és clar.

L'Avoka era un guerrer de pell blava capaç de fer volar muntanyes i destruir-les d'un sol atac. Tenia l'honor de no tocar mai el sòl, ja que sempre levitava una mica per sobre. Orgullós i ensopit per naturalesa, liquidava els éssers inferiors mirant-los fixament. Romanent de braços plegats, els esclafava el cor amb la seva telecinesi. Per a una persona normal i corrent, contemplar aquell espectacle era molt terroritzant.

Mai sol, en Yikoun bavejava tot parpellejant en un racó de la sala. Era un monstre que amb prou feines sabia parlar. Una gegantesca urpa retràctil a cada mà, un cos closcat i una ment perversa. Sempre necessitava tenir un esclau al seu costat a fi de percebre vida al seu voltant. Si el darrer fugia, moria. El monstre no vestia un uniforme tal com era habitual en els altres guerrers perquè l'estripava constantment. El seu lloc era allà, ja que l'única cosa que comprenia i respectava era que havia d'obeir els Dimonis del Fred. L'utilitzaven sobretot com a arma vivent i sempre era un plaer veure'l delectar-se amb un exèrcit de soldats.

Més ràpida que el llamp, més lleugera que una ploma i la millor assassina que havien tingut mai els Dimonis del Fred. La Dijicharate es desplaçava pels passadissos sense fer soroll, sense provocar cap mena d'aire, era invisible. Poques persones, fins i tot entre els altres guerrers, eren capaços de saber si era allà o no. Ni tan sols sabien de quina espècie era. Algunes teories afirmaven que el seu planeta natal fou completament massacrat per un Dimoni del Fred, d'altres hipòtesis assenyalaven que ella mateixa havia exterminat tots els seus congèneres. Si més no, es deia que la seva velocitat havia estat heretada genèticament i que no suportava veure's sobrepassada pels seus germans. Quan matava, desplaçava el tallant de la seva mà tan veloçment que li atorgava l'efecte d'una navalla d'afaitar per la qual ningú no se'n podia escapar.

L'imponent general Chatteron -conservava sempre el seu títol-, romania prop del seu emperador. El seu haver contenia diversos continents esborrats del mapa, era el més lleial, el més respectuós i el més propens a enfurismar-se contra la insubordinació dels altres envers els Dimonis del Fred. S'irritava particularment per l'estupidesa d'en Yikoun i els modals de la Dijicharate, qui es creia massa útil com per no presentar-li els seus respectes i oblidar-se de les cortesies pertinents tot jugant a ser una noia misteriosa, acceptant ordres inclús sense mostrar el seu rostre.

A part d'aquests mastodonts, hi havia tot un aparador de guerrers que podrien destruir fàcilment una ciutat amb una sola mà i resistir totes les armes conegudes, tret de les atòmiques en alguns casos.

Però tots eren ridículament febles i ningú no s'aproximava en cap aspecte físic -velocitat, resistència, força, etc.-, als Dimonis del Fred. I el padrí de tots, l'Emperador Blizzard, seia al bell mig de la cort com a símbol absolut d'omnipotència.

Més de quatre metres d'alçada. Unes banyes pesants com un quintar que s'estenien i es doblegaven per assenyalar al cel. Un cap quadrat amb trets acolorits que ratllaven el seu visatge, uns ulls penetrants que semblaven mirar més enllà de les parets. Cinc dits a cada mà, tres dits als peus, una cua que s'embolicava diverses vegades al voltant del seu tron i sobre si mateix. Era una cua desmesuradament llarga que només demostrava que no necessitava desplaçar-se. En Blizzard havia romàs allà des de temps immemorials. Els besavis dels esclaus i dels habitants de l'imperi no recordaven com havia esdevingut emperador. De fet, ja feia més de 1.200 anys.

Cada 500 dies celebrava una festa d'aniversari amb un banquet extraordinari on s'hi afegia una estrella d'or. S'alegrava de veure els seus fills sempre absorts admirant les parets recobertes d'estrelles, talment com quan ell ho havia viscut en primera persona amb el seu pare durant segles. Havia sobrepassat l'edat de la mort del darrer des de feia molt de temps i sabia que havia assolit els darrers dies de la seva existència. Però confiava en el futur. Els seus avantpassats no havien pogut mai tenir més de dos fills. Ell, el més fort de tot el llinatge, havia concebut quatre Dimonis del Fred. Suficientment com per assegurar-se l'expansió de l'Imperi per sempre. No hi hauria guerres entre ells. El sentit de la família i de la jerarquia estaven molt arrelades. Cap dels seus fills no s'havia atrevit a posar-li ni una mà a sobre, considerant la seva feblesa i el seu empitjorament.

Oh, els seus fills poderosos! Cap d'ells no semblava tan fort com ell quan estava al cim del seu poder. Però encara tenien temps. El més gran ja devia ser, segurament, més fort que el seu pare difunt. I tres d'ells podrien concebre fills sense problemes. Tots els Dimonis del Fred no naixien amb aquesta capacitat i, entre d'altres raons, això limitava l'existència de la seva espècie.

L'esclau que entrava en la gran sala tremolava perquè sabia que moriria.

Era el portador d'un missatge prioritari i sabia que hauria de tallar-li la paraula a l'Emperador per entregar-lo. No seria liquidat per la seva insolència, no, sinó per culpa de la terrible notícia de la qual n'era l'herald.