SETZENA PART: FLASHBACK

Capítol 76

Traduït per Bardock

A l'espai 8, els membres de la família del Fred rebien un per un els informes dels seus soldats enviats a cercar les Boles de Drac. Tots els reports contenien la mateixa informació: "No he aconseguit localitzar cap Bola de Drac, i m'he arriscat que ens desqualifiquessin".

Però, finalment, havien trobat quelcom interessant per investigar:

—Res de res per les grades ni en els passadissos dels altres universos. Només queda per inspeccionar l'edifici principal dels Vargues... —declarà un soldat a en Freezer, que seia en un tamboret.

—Però està custodiat per Namekians i cap de nosaltres no hem pogut accedir-hi —afegí un segon soldat ben atent.

—Hi aniré jo, sóc el més ràpid de tots —es jactà en Burter aproximant-se amb un somriure als llavis.

—I també el més gros! No destacaries per la teva discreció —respongué en Freezer.

—A més, has estat patèticament vençut per algú força més ràpid que tu —afegí en Cooler que no dubtà ni un sol instant a criticar aquell membre de les Forces Especials del seu germà.

En Freezer no s'immutà i continuà:

—Ha de ser algú petit, ràpid i intel·ligent...

En Cooler va tornar a la seva forma original i es va assenyalar amb el dit polze:

—Et refereixes a mi.

—No, a mi —respongué en Freezer amb un somriure.

—Ja n'hi ha prou —intervingué en Cold—. Cadascú de vosaltres entrarà per un lloc diferent. I no vull ni una sola disputa, d'acord?

—Sí, pare —digueren els seus dos fills a l'uníson.

No obstant això, existia una certa rivalitat entre ells dos. El primer que trobés l'amagatall de les Boles de Drac, guanyaria.

Només havien d'esperar que gairebé tothom dormís passada la mitja nit. Aleshores s'ocuparien de trobar les preuades Boles de Drac.

Hi havia alguns lluitadors del torneig que no necessitaven dormir. Com per exemple en Cèl·lula, que restava immòbil com una estàtua al bell mig del seu espai. Haver d'esperar unes hores no era res per a ell, atès que havia hagut d'esperar deu dies abans no comencessin els Jocs d'en Cèl·lula. En Bu de l'univers 4 tampoc no necessitava dormir, igual que el Monstre Bu de l'onzè, el qual només necessitava dos segons per sentir-se en forma.

Un altre que no dormia era el Doctor Raichi. Es trobava al centre de la seva habitació fosca, surant uns quants centímetres per sobre el terra. Restava pensatiu com era habitual. No havia passat ni una sola hora de la seva existència sense preparar o refer els plans que havia estat ideant durant lustres. La seva última gran tasca fou ajudar en Tapion. Abans d'això, havia ponderat el seu odi terrible vers els Saiyans. Un odi que es va accentuar amb l'arribada dels Vargues. Si no li haguessin comunicat la possible participació d'aquella raça bàrbara, ni tan sols s'hagués interessat en el torneig.

I, per acabar-ho d'adobar, n'existien en diversos universos!

Fins i tot havien gosat apropar-se a ell i adreçar-li la paraula! Tots aquells Guerrers de l'Espai eren una amenaça perpètua, un virus que s'expandia arreu de molts universos. En Raichi volia desfer-se'n.

En el seu univers havia acomplert la seva missió. Es pensava que la seva tasca ja havia arribat a la seva fi, que el seu rol havia finalitzat. Però, amb la visita dels Vargues, va comprovar que anava ben errat. Poc després d'arribar a l'estadi, no va trigar gaire a veure arribar els primers: uns Guerrers de l'Espai vestit amb pells de bèsties que feien honor a la seva naturalesa bàrbara. Després de veure'ls, va entrar en un dels apartaments per tal de reflexionar.

Els altres arribarien més tard. Alguns els coneixia; els altres deduïa que ho eren -percebia la seva naturalesa de Guerrer de l'Espai-. Volia aniquilar-los a tots. Tan sols havia de lluitar i guanyar.

Però la ràpida retirada de tot l'univers 10 li havia fet adonar que el seu pla se n'havia anat en orris. Volia exterminar aquells Saiyans i no seria possible si marxaven al seu univers.

El Doctor Raichi va haver d'enginyar un pla en una aclucada d'ulls. Un pla que va posar en marxa de seguida. Aquells Saiyans no eren gaire forts. Ell se n'havia trobat de força més poderosos al seu univers. Només necessitaria un esbirro i, escollint-lo correctament, guanyaria. Va triar el seu soldat ràpidament.

No va trigar gaire a preparar el seu dispositiu, és a dir, el seu pla: fer aparèixer el seu soldat una vegada els Guerrers de l'Espai de l'univers 10 arribessin al seu món. Va funcionar; va col·locar un microxip tan minúscul com una puça a bord de la nau dels Vargues. La puça monitorava l'espai exterior i el soldat estava a punt per fer la seva aparició en el moment més oportú.

La puça va veure com els Guerrers de l'Espai atacaven els Namekians. Aquests, contraatacaren i la nau va estavellar-se. El microxip restà silenciós fins que la nau fou reconstruïda gràcies a les Boles de Drac. Havia esperat pacientment durant el duel entre un Namekià i un Guerrer de l'Espai en el Planeta Vegeta. Va veure com tota la fornada d'Oozarus era esclafada pels Namekians i havia esperat que tots tornessin a la seva forma original, és a dir, completament nuus.

Els Saiyans havien patit una nova derrota. Després de perdre en el torneig i llançar per la borda l'oportunitat d'aconseguir una tecnologia avançada, no van ser capaços ni de vèncer un sol Namekià. Els sentiments de còlera i decepció eren visibles en els rostres d'aquells bàrbars que, lentament, es vestien.

El soldat enviat per en Raichi va decidir sortir del seu amagatall. La puça electrònica va alliberar una petita quantitat d'odi del seu interior, tot adquirint la forma d'un guerrer. O, més ben dit, d'una guerrera.

Era una Guerrera de l'Espai. Qui millor que algú de la seva espècie per exterminar-los? Tenia els cabells llargs, una armadura negra amb una espatllera cúbica a l'espatlla dreta, així com una mena de protecció en el seu canell dret. Una peça de roba de tela vermella cobria el seu braç. També vestia una faldilla vermella.

Tenia els seus propis records fins el dia de la seva mort i una mica més enllà. Pensava per si mateixa, reflexionava, i havia de seguir una sola ordre: aniquilar tots aquells Guerrers de l'Espai.

Quan el seu cos va materialitzar-se per complet, va contemplar durant uns segons el planeta que, en molts universos, havia desaparegut. Aleshores va envolar-se cap a una mena de vila. De fet, tan sols era una reagrupació arcaica d'habitants en molt mal estat.

La Hanasia havia ideat un petit pla. S'infiltraria i eliminaria els petits grups abans no guillessin. No volia perdre el temps caçant-los.

Aconseguiria estendre el pànic liquidant diversos Guerrers de l'Espai d'amagatotis. Aleshores es formaria un reagrupament de Saiyans com a força de defensa i d'atac per trobar aquella amenaça que els estava massacrant. I, aleshores, la Hanasia podria matar-los tots alhora.

No hi havia cap mena de dubte que la Hanasia era ràpida i que era la guerrera més poderosa en aquell planeta. No li va representar cap mena de problema eliminar les seves víctimes, algunes d'elles separades en indrets aïllats. Després, va començar eliminant grups de dos, i, a continuació, grups de més guerrers. Ningú no podia veure res més tret d'una ombra. Tanmateix, tan sols sentien una corrent d'aire.

Unes hores després, els Guerrers de l'Espai no se'n sabien avenir. Alguns creien que es tractava d'un grup de Namekians que pretenien eliminar-los. La Hanasia escoltava aquelles petites discussions i havia d'aguantar-se el riure. Quan un grup va decidir demanar explicacions al rei, ella els va seguir mentre els altres es reagrupaven en la gran plaça de la petita vila.

En el gran palau del Rei Vegeta s'estava formant un gran rebombori. El monarca, escoltat per diversos dels seus guerrers més fidels, era davant d'un petit grup de Guerrers de l'Espai. Aquests, semblaven voler alçar-se amb el poder i destituir aquell rei que, segons ells, els havia condemnat a la misèria els darrers dies.

—Volem un nou rei que governi tan bé com el teu pare! —cridà un dels insurgents.

—Tanoques! Jo sóc molt millor que el meu pare! Sóc el rei! Us hauré d'eliminar per la vostra temptativa de traïció!

—Si encara exerceixes com a rei és perquè nosaltres t'ho consentim! Et vam cedir el tron per respecte al teu pare, ja que ell ens va salvar dels Tsufuls! Res més! Fa temps que et vam sobrepassar en poder! Qualsevol de nosaltres et podria guanyar! Si no abdiques immediatament, seràs obligat a cedir el tron per la força!

El pare d'en Vegeta, l'antic Rei Vegeta, era un heroi de guerra. Feia molt temps tan sols era un guerrer amb un bon nivell de combat sota les ordres d'un líder beneit. Va aconseguir manipular-lo per tal d'arravatar-li el seu lloc a la fi de la guerra contra els Tsufuls, una guerra que va gestionar des del principi a la fi ideant l'estratègia, la logística i l'organització. Des d'aleshores, va restar com un rei intocable, i el seu fill el va rellevar en el càrrec. Corromput per la corona, el seu objectiu no era ésser el més fort de la seva gent encara que els altres guerrers milloressin batalla rere batalla.

La Hanasia somreia. Era interessant. Va mirar al seu voltant i s'adonà que diversos Guerrers de l'Espai, que no pertanyien als dos grups de rebels, estaven preparats per atacar en qualsevol moment. Aquests Guerrers de l'Espai restaven darrere el líder rebel esperant les seves ordres. La Hanasia va reconèixer en Bardock. Aleshores va decidir intervenir per fer-se notar. Va avançar lentament vers els dos grups que discutien entre ells. Al principi, ningú no se n'adonà de la presència de la Hanasia. A continuació, es van sentir els primers murmuris entre els Guerrers de l'Espai que contemplaven l'espectacle. I, finalment, totes les mirades s'emplaçaren en ella. Uns rostres que feien ulls com taronges.

Era evident que tothom la coneixia. Tenia molt bona reputació fins que va morir brutalment. La seva presència va deixar bocabadat a tothom, sobretot al Rei Vegeta i als seus súbdits. Aleshores, només se li va acudir dir una bestiesa davant del seu poble:

—Tu... és impossible! Hauries de ser morta! Vam matar-te!

Els Saiyans van deixar de mirar la guerrera per esguardar fredament el Rei Vegeta.

—Com pot ser? —preguntà en Bardock nerviós i apropant-se, situat entre la Hanasia i el Rei Vegeta.

El rei va recular. Semblava que volia dir quelcom per tal de justificar-se, però es va fer enrere. Havia comprès que era massa tard per donar explicacions? La Hanasia ho va entendre de seguida. Tot encaixava:

—M'afiguro que el Rei Vegeta sempre ha temut perdre el poder... alguns de nosaltres el començàvem a sobrepassar i el volíem destronar. Però es devia avançar a nosaltres i va liquidar-nos abans no el destituíssim. Oi que sí?

En Vegeta estava terroritzat i, com a resposta, va disparar un potent atac d'energia vers la Guerrera de l'Espai. En Bardock, que es trobava al mig de tots dos, va blocar l'atac amb un cop de puny. Es va produir una explosió que es va dissipar de seguida, revelant que el costat esquerre del cos d'en Bardock havia sofert cremades. Però ell somreia.

—Jo també sóc més fort que... Arggh!

Va sentir un dolor increïble al seu tors i va vomitar sang. Va començar a defallir. La seva visió s'ennuvolava. Va abaixar la mirada i va veure que un braç l'havia perforat des de l'esquena. Un braç, la mà del qual encara sostenia el seu cor que seguia bategant.

En Bardock es desplomà a terra. La Hanasia somreia. En Vegeta va ordenar quelcom. No ho van executar immediatament, però els Guerrers de l'Espai van reaccionar. Una dotzena d'ells s'abalançaren sobre la guerrera, qui tenia el seu braç dret tot ensangonat. Va deixar que s'aproximessin. Llavors va actuar amb velocitat, precisió i contundència. Va etzibar diversos cops de puny, puntades de peu i cops de cap als seus assaltants. Alguns van caure a terra, i d'altres van sortir expedits contra els murs que no van resistir als xocs. Hi havia diversos cossos inerts de Guerrers de l'Espai al sòl.

Alguns preferien evitar el combat cos a cos i dispararen atacs d'energia força febles. La Hanasia els evità amb un simple gest amb la seva mà. Aleshores, va disparar uns atacs força devastadors que esclataven contra els seus enemics alhora que destruïa la meitat del palau.

En finalitzar la batalla, només quedava en Vegeta. L'havia reservat per al final. Assaboria la mirada del rei tota plena de desesperació i de por. Va aferrar-lo pel coll i va decidir sortir del palau.

—El meu pobre Vegeta —li digué—. Et recordava més jove i més ben plantat i, sobretot, molt més poderós!

Centenars de Guerrers de l'Espai s'havien reagrupat a les afores del palau. Començaren a aproximar-se al palau en ruïnes, però van aturar-se en veure que la Hanasia sortia d'allà carregant aquell rei que ja ni tan sols podia respirar.

Sense perdre el seu somriure, va llançar pels aires el rei masegat. Va llançar una bola d'energia que va impactar contra el cos de la seva víctima en ple vol. Després d'una explosió violenta, el seu cos calcinat es va desplomar amb feixuguesa al terra davant de tots els Guerrers de l'Espai.

Es va instaurar un silenci sepulcral. Tothom s'havia quedat de pedra. Es preguntaven què carai havia passat. Quan van recobrar la consciència, miraren la Hanasia. Podien apreciar, en la seva mirada amenaçadora, el seu desig d'aniquilar-los a tots.

Però no abandonarien sense lluitar.

Van atacar.

La Hanasia s'ho passava d'allò més bé matant-los un per un, aturant amb precisió els cops que li etzibaven i contraatacant eficaçment. Però començava a estar-ne fins als nassos. Va envolar-se de cop i volta cap al cel i observà aquelles formigues de baix. Va carregar una poderosa concentració d'energia a les seves mans. La bola va encegar els Saiyans. Alguns carregaren contra ella i uns altres fugiren.

Va executar l'atac.

Aquell atac de gran magnitud va arrasar els Guerrers de l'Espai que volaven envers la Hanasia i els va esclafar, vaporitzar i reduir a cendres contra el sòl que crepitava. L'atac d'energia blavós continuà desintegrant i perforant el terra, produint terribles terratrèmols i cràters de lava. El cataclisme durà una bona estona.

Tota aquella zona havia estat devastada. El planeta havia estat a punt d'esclatar. Ja no quedava absolutament res a milers de quilòmetres d'amplitud. Ja no existien ni boscos, ni vegetació, ni animals. Tan sols existia una terra dessolada, una terra obscura plena de rius de lava.

De ben segur que tots els Saiyans havien estat destruïts.

De fet, la Hanasia va inspeccionar tot el planeta a fi de percebre el més mínim senyal de força, però no va notar-hi res. Va girar-se una vegada més per admirar aquell vast cementiri on centenars, o més ben dit, milers de Guerrers de l'Espai havien viscut.

De cop i volta, va notar una presència a pocs metres darrere d'ella. Havia aparegut del no-res. No era d'aquell planeta. Era un ésser menut, amb la pell violeta, orelles punxegudes i el seu cabell en forma de cresta. Vestia un uniforme de color blau.

La Hanasia el continuà esguardant sense moure's. Aquell ésser observava atònit l'obra de la Hanasia. Tenia massa preguntes. Finalment s'aproximà volant i va cridar-li:

—Qui ets? Què carai ha passat?!

La Hanasia tancà els ulls, somrigué i, a continuació, va respondre:

—Tots els Guerrers de l'Espai han desaparegut del mapa.

—Què? Qui ets?! Confessa! Jo sóc en Kaitoxin de l'Est. Respon!

La Hanasia tombà la seva testa cap a ell sense perdre el seu somriure:

—Un fantasma —respongué mentre el seu cos s'esvaïa en mig del fum.

Semblava que en Kaitoxin volgués ajudar-la. Va estendre la seva mà però la guerrera va desaparèixer en un tres i no res com si no hagués existit mai. Havia acomplert la seva missió, per tant, ja no hi pintava res allà, atès que tots els Saiyans havien desaparegut per sempre en aquell univers.