DB Multiverse

Capítol 48

Traduït per Bardock

Al centre de control dels Vargues, un gran Namekià va entrar. Va informar al cap Varga, el qual va anar rebre'l:

—Ja hem curat a tothom.

Era una bona notícia.

—El públic ens ha demanat una cosa. Molts han patit per culpa de la gran il·luminació de l'atac d'en Vegeku. El contrast és massa gran, els agradaria tenir una il·luminació "diürna".

—Veurem què podem fer —digué el Varga abans de dirigir-se vers un dels seus tècnics controladors.

—Escolta, pots augmentar la llum artificial? —preguntà calmadament—. Com si estiguéssim a plena llum del dia, m'entens? Crec que és possible. Ho he vist en algun lloc...

Però l'informàtic el mirà amb un aire de desesperació.

—Augmentar la il·luminació? Et penses que és tan simple com configurar-ho tot durant unes hores i prou? Em sap greu, però no pots demanar-me això. És una feinada. Ets un corcó!

—Ei, escolta... no hi ha pressa... tu creus que és possible?

—I és clar! —digué sospirant—. Al capdavall no tinc gens de feina!... Només he de calibrar la configuració de l'escut i reiniciar un per un tots els processos de protecció malmesos. I, finalment, la llum "tan sols" és un programa per produir tots els tipus d'il·luminació, i un script programat per executar-se a temps real per evitar contrallums, i un mòdul per adaptar-ho a tots els tipus de visió dels espectadors. No n'hi ha per tant! Tranquil, ja me n'encarrego jo! I, com de costum, ningú no m'ajudarà! Malparits...

—Bé, doncs... jo et deixo fer, d'acord?

El Varga s'allunyà de seguida d'aquell rondinaire. Detestava aquell tipus de tècnics. Esperava que ho pogués solucionar sense dificultats en un o dos combats.

Quan el Varga informàtic va trobar-se sol, va grunyir sota la seva barba composta de plomes durant alguns minuts. Després, va mirar cap a la seva esquerra i a la seva dreta. Va obrir una finestra de la seva pantalla i va seleccionar l'opció "il·luminació". Va escollir "luminescència diürna" en lloc de "luminescència de nit" i va validar la seva elecció. A continuació, va estirar els seus braços i les seves potes i es va prendre el seu descans tan merescut.

Mentre s'iniciava el procés, la Bra de l'univers 16 va localitzar finalment la posició del seu pare. Havia tingut problemes per trobar-lo, ja que estava molt allunyat i contínuament en moviment.

Ella considerava que no havien de perdre més el temps. Sense dir ni mu, i amb una mirada que parlava per si sola, va serrar les dents i es va teletransportar. En Gohan fou a temps de col·locar una mà sobre la seva espatlla per viatjar amb ella. Però en Cor Petit no va arribar a temps. Encara pitjor: s'havia quedat amb la mongeta màgica d'en Vegeku!

Devia estar esgotat. Ja feia uns minuts que vagava per l'espai sense respirar. Si seguia igual de fatigat, no podria aguantar gaire més. En Cor Petit enyorava l'època en què ell era el més fort, o gairebé ho era. O almenys l'època en què encara es sentia útil, encara que havia estat efímera. Concretament, l'època d'en Cèl·lula quan lluitava contra l'A-17 i estaven igualats. Quan va ser derrotat per en Cèl·lula, es va entrenar a la Sala de l'Esperit del Temps, igual que els Guerrers de l'Espai. Aleshores, va esdevenir molt poderós. Potser s'hauria igualat a en Cèl·lula quan aquest havia absorbit el primer androide. Però hauria estat batut davant d'en Cèl·lula Perfecte i encara més contra el segon nivell dels Superguerrers d'en Son Gohan, o contra en Cèl·lula després de la seva autodestrucció. A més, contra els cel·luletes no havia estat suficientment fort. Va continuar millorant anys després, però contra en Bu no va fer res de res. D'altra banda, no es sabia si hauria estat al nivell d'en Dabra. Això encara era una incògnita...

Uns instants després de la desaparició d'en Son Gohan i de la Son Bra, un sistema complex va ser iniciat per crear una lleugera lluminositat al cel estrellat de l'espai. Era com si el sol s'hagués alçat a l'estadi en tan sols uns minuts.

No es va fer cap anunci a l'estadi per prevenir els espectadors, els quals s'alegraren de veure executades les seves peticions. D'altres, restaren atònits:

—Òndia... han apujat la intensitat de la llum artificial! —digué en Raditz mirant al cel tot enlluernat fins que els seus ulls van adaptar-se ràpidament.

—Bé... marxem d'aquí —digué en Nappa girant-se i donant l'esquena al seu grup.

—Però què t'empatolles? —digué en Vegeta desencreuant els braços sentint-se insultat, com si allò que havia dit en Nappa estigués completament fora de lloc.

—No hi pintem res, aquí. Fins i tot tu seràs estomacat per aquell monstre, Vegeta. Imagina't nosaltres! —acabà dient referint-se a en Raditz i a si mateix.

En Nappa restà immòbil, sense mirar en Vegeta als ulls. No havia pensat en cap moment abandonar el grup i retrobar-se sol en un univers que havien dominat per complet gràcies a en Vegeta. Ell sol no hauria tingut èxit. Va quedar-se al costat d'en Raditz sense moure's.

En els millors dels casos en Vegeku seria eliminat i no s'haurien d'enfrontar amb ell...

Seria genial que algú l'ataqués fora d'un combat perquè fos eliminat!, pensava en Nappa. No obstant això, no sabia que la seva profecia s'estava fent realitat en aquell precís moment a milers d'anys llum d'allà...

En Vegeku resistia. Era l'únic que podia fer. No podia guanyar terreny. Al contrari, en Bu semblava capaç de multiplicar-se més i més fins a l'infinit. Malgrat la seva rapidesa destruint cada tros de testa del seu adversari, sempre en tenia alguna al seu voltant. Estava rodejat.

Si s'hagués transformat en Superguerrer de segon nivell no les hauria passades tan magres, però li mancava l'energia. I es buidava encara més llançant totes aquelles boles d'energia. De vegades havia de desfer-se de les testes que estaven massa a prop d'ell, fent-les esclatar amb un cop de puny o amb una puntada de peu. Però això li feia perdre temps. Aviat hauria de...

Òbviament, en Bu no podia impedir la resistència d'en Vegeku per absorbir en Broly. Diverses dotzenes de testes somrients d'en Bu no es dirigiren vers el Guerrer de l'Espai, sinó vers en Broly.

En Vegeku se n'havia adonat però no podia evitar-ho: eren massa lluny i hi havia un munt de caps al seu voltant. I, entre les testes, hi havia el Bu "vertader". Però, afortunadament, en Vegeku va notar l 'arribada d'una ajuda ben preuada.

Els caps d'en Bu, que pretenien absorbir en Broly, van aturar en sec el seu trajecte com si topessin contra un mur invisible. En Gohan i la Bra entraren en escena i analitzaren ràpidament aquella situació tan crítica...!

Encara amb els dits al front, la Bra es va transformar immediatament en Superguerrera. Se li va dibuixar un somriure en veure el seu pare.

—El pare demanant ajuda, mira que és estrany...

En Gohan va mantenir la seva seriositat. Estava concentrat. Feia temps que no lluitava. La seva última lluita seriosa havia estat contra la Bra uns anys abans. Però quan algú o quelcom que estimava es trobava en perill, sempre trobava de seguida la seva determinació de protegir. La seva força no havia disminuït gens. Però... havia lluitat contra en Bu quan aquest havia absorbit en Cor Petit i en Gotrunks. Tot i lluitar al màxim de les seves possibilitats, va perdre clarament. Des d'aleshores, no havia millorat, i, en canvi, en Bu havia esdevingut extremadament poderós!

—Caram... arriben reforços!

En Bu somreia. Tant li feia que haguessin arribat dos lluitadors més per enfontar-se amb ell. Sabia perfectament que continuava sent el més poderós. Allò no li impediria de divertir-se una mica. Si els matava de seguida no seria gens divertit. Però almenys els podia fer patir. Mostrar-los la diferència de poder els faria comprendre que seria inútil intentar-lo aturar.

En Son Gohan i la Son Bra iniciaren ràpida i eficaçment la destrucció de les dotzenes de testes d'en Bu que els envoltaven sincronitzant-se de meravella. En Bu no ho tornaria a permetre. Va estendre els seus braços des de la seva posició vers els reforços d'en Vegeku. Un atac que van preveure de sobres. Envoltats de les seves respectives aures -la de la Bra era daurada i la d'en Gohan blanca-, evitaren el cop i s'abalançaren ràpidament contra en Bu, qui no va poder aturar els cops perquè els seus braços van trigar massa temps a tornar a la seva llargària habitual.

La Bra va colpejar violentament la galta dreta d'en Bu amb un cop de puny, tot decapitant el seu adversari. En Gohan va arribar una fracció més tard que ella, i va clavar-li una puntada de peu al ventre. El cos d'en Bu es va partir en dos. El cos sencer d'en Bu semblava tan poc sòlid com els seus múltiples caps. Ho feia expressament? Els volia fer creure que tenien una possibilitat? O, d'alguna manera, s'havia afeblit?

Fos com fos, en Gohan i la Bra eren conscients de la perillositat d'en Bu. Després de les primeres patacades, s'allunyaren una mica i es van situar l'un al costat de l'altre i van fer servir la seva energia per fer allò que en Vegeku havia estat fent durant tanta estona: destruir totes aquelles testes malignes que voletejaven i tractaven d'absorbir en Broly.

—Ben fet, nois. Hauríem de poder aguantar fins que en Broly sigui retornat al seu univers...

Aquells reforços brindaven una ajuda excepcional. En Vegeku no hauria pogut triomfar tot sol per culpa de la seva pèrdua irreversible d'energia, la qual era tan fonamental per retenir en Bu durant una estona. Ho aconseguiria gràcies a la preuada ajuda dels seus fills. Però en Bu no semblava pas esgotat. Va engendra una testa rere l'altra. Mentre en Gohan i la Bra s'apropaven al seu pare, el Bu "vertader" va enganxar les seves cames i el seu cap al seu cos de seguida i s'aproximà per participar en el combat. Era una oportunitat única per a la Bra!

No puc ocupar-me d'en Broly, però sí d'en Bu!, pensà arremetent directament contra el seu adversari amb tota la carn a la graella!

Volia ocupar-se'n tota sola. En Vegeku i en Gohan ho sabien. El seu germà dubtava si havia d'ajudar-la. Ell era més fort que la seva germana transformada en Superguerrera i, per tant, era molt menys poderosa que en Bu. A en Vegeku tant li feia, sempre i quan ella aconseguís retenir en Bu. Ell i en Gohan tan sols havien de vaporitzar la resta de caps...

Esperaven que el combat no s'allargués gaire més, ja que començaven a patir la manca d'oxígen...

A l'estadi, algunes persones començaven a impacientar-se... específicament els membres de l'univers 16...

—Em preocupa el fet que en Vegeku, la Bra i en Gohan encara no hagin tornat —digué en Goten a en Cor Petit.

—I, a més, és impossible sentir-los amb totes aquestes energies que hi ha per aquí —va puntualitzar el Namekià.

—Som massa febles... —afegí en Trunks, encreuant-se de braços i mirant cap a baix com si cerqués una solució.

—Res d'això no hauria passat si haguéssim après la tècnica de la transportació! —digué en Goten començant a enutjar-se.

—Seríem útils si ens fusionéssim i ens transforméssim en Superguerrer de tercer nivell... llàstima que la meva germana hagi marxat tan ràpid... no sé què té al cap...

—De totes maneres, fins i tot transformats en el tercer nivell de força, si sabéssiu la posició exacta d'en Vegeku, no seríeu capaços d'atrapar-los sense el Canvi de lloc instantani... —incidí finalment en Cor Petit, desmotivant els dos Guerrers de l'Espai mestissos.

Mentre remugaven en el seu espai esperant la tornada dels membres de la seva família, els Vargues van fer un nou anunci:

—Pròxim combat! L'A-18 de l'univers 14, contra en Yamcha de l'univers 9!

Aquest anunci, narrat amb una sola veu, va provocar que tots els espectadors de l'estadi es mostressin complaguts per la represa del torneig. Estaven força interessats en l'univers 14, on només hi havia dos guerrers. El primer dels participants no havia lluitat contra l'I'K'L, el seu rival -el qual encara no havia nascut-. Així doncs, podrien veure de què eren capaços. Pel que fa a l'univers 9, l'ancià Krilin els havia impressionat contra un paio força més jove que ell. En aquell torneig, la edat no importava tal com s'havia demostrat. Per altra banda, el rang d'edats dels participants del torneig era impressionant. El més jove ni tan sols no havia nascut, i el més gran tenia milers d'anys!

—En Yamcha? —digué l'A-17 al costat de la seva germana—. Serà bufar i fer ampolles.

—Sí. El despatxaré en un tres i no res —afegí l'A-18 envolant-se cap al ring.

En Cèl·lula mirava com s'enlairava. Va recordar ràpidament el dia en què la va absorbir, tot gràcies a l'arrogància d'en Vegeta i a l'estupidesa d'aquell humà, en Krilin, qui havia tingut l'ocasió de desactivar-la amb un telecomandament que finalment va destruir. Aquell dia, la Terra va ser condemnada. Malauradament, no podia tornar a absorbir aquells dos androides. Necessitava més poder en aquell moment. El Dr Gero ho hauria d'haver previst...

A l'espai 9, en Yamcha avançava cap al petit muret.

—Així que no abandones? —preguntà en Krilin.

En Yamcha es va girar tot somrient. L'A-18 era una dona. Una adversària afable per a ell. Per què hauria d'abandonar?

—Fes-ho tu si vols, vell! Però jo continuaré fins al final!

A continuació, va enlairar-se calmadament vers el ring per disputar el seu combat. Va tornar-se a girar una altra vegada mentre continuava la seva ascensió:

—Abandonaràs?

En Krilin es va sorprendre per aquella pregunta. Però era rellevant. Tots dubtaven després de presenciar l'últim combat. En Krilin no sabia si havien de continuar... o si almenys ell havia de continuar. Tot dependria dels futurs esdeveniments.