DB Multiverse

Capítol 6: Quan no s'està d'humor...

Traduït per Bardock

En situacions com aquestes ens adonem que les presses no són la millor opció si volem prendre una bona decisió. Després del seu exili, en Vegeku volia tenir el seu propi apartament per a decidir amb qui volia viure realment. Evidentment, la Bulma li ho va comprar. Estranyament, va escollir un lloc molt modest a les afores de Ciutat Satan. Hi havia un llit, un armari i una planta. La Bulma havia insistit que també tingués una taula i algunes cadires "per si de cas". Un cop la casa ja era seva, en Vegeku aprofità per meditar, feliç de la seva solitud. Els seus veïns no eren sorollosos i el barri era tranquil. Què més podia demanar? Però en el context actual, en Vegeku sentia que el pes de la soledat l'esclafava. L'angoixa li retorcia l'estómac. Pensar que podria morir de fam, fet que no s'havia imaginat mai, el va abatre fins que va quedar-se sense alè. Ell, que no havia pensat mai en la mort, en part perquè ja havia mort diverses vegades abans de néixer, va començar a preocupar-se. Volia romandre a la Terra per gaudir d'una vida normal, ja que no ho havia fet ni com a Goku ni com a Vegeta, i era possible que se n'hagués d'oblidar! Esperava amb candeletes que en Karin trobés una solució al seu problema. El seu estómac es contreia i roncava. La fam era una de les seves grans pors després dels hospitals. Va decidir trucar a la Bulma i a la Chichi per mantenir-les informades.

La Bulma estava a la cuina preparant el menjar per al seu fill quan el telèfon sonà. Va deixar l'estofat a foc lent abans de despenjar l'auricular.

—Hola? —digué rutinàriament.

—Sóc jo, Bulma —respongué en Vegeku.

—Ah! Esperava notícies teves. Com estàs?

—He anat al palau d'en Dende i m'ha dit que no podia ajudar-me. Llavors, he anat a veure el Mestre Karin perquè em donés mongetes màgiques. Ha sigut l'única forma de calmar la meva fam...

—Encara sort que les mongetes màgiques t'han saciat! T'has d'assegurar de tenir-ne sempre a la teva disposició i ja està...

—I com m'ho faré? En Karin només disposa de tres mongetes cada cert temps!

—Li has demanat que ampliï el seu conreu?

—M'ha dit que s'ho pensaria...

—Bé... només ens queda esperar...

La Bulma va sentir com en Vegeku sospirava a l'altra banda del telèfon.

—Saps prou bé que no suporto quedar-me de braços plegats. Ja saps de qui ho he llegat...

La Bulma es va permetre el luxe de somriure-li la broma, malgrat que la situació era tràgica. No temia pas a la mort, ja que les seves amistats tenien contacte amb els Déus. Però el fet d'estar separada d'en Vegeku l'angoixava. Li va proposar:

—Si tens gana, vine a casa. Et faré alguna cosa de menjar...

—No, gràcies. Paradoxalment, aquestes notícies m'han fet un nus a l'estómac... Només de moment...

—Telefonaràs a la Chichi?

—Sí. Li explicaré tot. També estava preocupada.

—Vinga, afanyat! T'he de deixar. Tinc el menjar al foc!

Després d'acomiadar-se, en Vegeku va penjar el telèfon i va marcar el número de la Chichi per explicar-li la situació. La seva reacció va ser més violenta però l'estat d'ànim d'en Vegeku la va calmar. Quan va penjar, va asseure's. El seu estómac va emetre un rugit. El seu cos li demanava menjar, però ell no tenia gana. Els Saiyans són un éssers que mengen quan volen i picar entre hores no els atrau gaire. En Vegeku es va enfonsar en els seus pensaments en el sofà. El dolor del seu estómac afamat l'estava deixat sense forces i li repercutia a través de tot el seu cos fins al cervell. Tenia la impressió que es recargolava en busca de reserves per continuar en funcionament. El soroll de les seves entranyes era realment desagradable. Va col·locar les seves mans a les seves orelles, però continuaven ressonant. Pensà en els oferiments de la Bulma i la Chichi, però tenia les cames ben pesants i la boca ben feixuga com per menjar res. En Goku tenia tendència a afeblir-se en excés quan tenia l'estómac buit. Malauradament, en Vegeku havia heretat aquella particularitat. El seu telèfon sonà. Va aixecar-se sense entusiasme i va despenjar per dir sense ganes el típic "hola?".

—Goku, sóc en Krilin! Fa molt de temps que no ens veiem! Vols venir a sopar? M'agradaria molt que vinguessis!

Encara que no tingués temptació de sopar, la perspectiva de veure el seu millor amic l'alegrà. Va acceptar amb entusiasme abans de preparar-se i teletransportar-se a la Kame House.

Va aparèixer davant d'en Krilin, l'A-18 i la seva filla. Els va saludar amb un somriure d'orella a orella. No hi havia res millor que visitar els amics per relaxar-se. En Krilin digué:

—Seguem a taula! He preparat un pollastre que està per llepar-se'n els dits!

En Vegeku va fer veure que tenia gana per no ferir el seu amic. Ell hagués fet el mateix! Li devia. Va tastar el primer tros del pollastre amb una forquilla. El sabor era tan exquisit que se li dibuixà una ganyota de plaer al seu rostre. Les seves papil·les gustatives s'ompliren de sabor gràcies a la cuina d'en Krilin, i el seu estómac reclamà més teca. Començà a devorar mitjançant cullerades. En Krilin semblava satisfet. Al final del sopar va confessar:

—La Bulma m'ha trucat per explicar-me el teu problema i m'he proposat que, encara que no volguessis, t'obligaria a menjar. Aparentment, ha estat un èxit...

En Vegeku havia devorat una quinzena de plats. L'A-18, com que era un androide, menjava molt poc, i en Krilin i la Marron tenien un apetit normal. En Vegeku mirà ben agraït els seus amics. L'havien animat. Va tornar al seu apartament instantàneament unes hores més tard i, malgrat tenir encara gana, s'adormí com un nadó.

L'endemà, havia promès que aniria a veure la Chichi. Quan es disposava a marxar, va sentir una veu dins del seu cap:

—Vegeku, sóc jo!

—Kaitoxin?

—Sí! En Karin ha contactat amb el Déu que a la seva vegada ha contactat amb en Kaito qui ha contactat amb mi pel teu problema... de fam...

—Ah sí? —exclamà en Vegeku, tot esperançat.

—Vés al Palau de Déu. T'hi esperem.

Dit i fet. El Guerrer de l'Espai aparegué davant d'en Dende i d'en Cor Petit. Tots dos van somriure, especialment en Dende. En Vegeku els va retornar el somriure, alleugerat que haguessin trobat una solució tan aviat.

Al costat d'en Vegeku aparegué en Kibitoxin sostenint el braç del Vell Kaitoxin. En Vegeku els va fer el gest de saludar amb la mà. El més ancià s'esclarí la gola i digué:

—No ens quedarem gaire temps aquí. Vull ser breu i concís. Necessitaràs una gran quantitat de mongetes màgiques per a viure, Vegeku. Molta més de les que podríem conrear en aquest planeta.

En Vegeku assentí amb el cap. N'era conscient. El Vell Kaitoxin continuà:

—Per això, hauràs de plantar-les en un altre lloc i no pas aquí.

—Però... on? —demanà en Vegeku.

—No m'interrompis! —s'enfadà l'ancià—. Per on anava...?

—A "no pas aquí" —respongué en Kibitoxin.

—Ah, sí, gràcies. Es necessita un altre planeta per a conrear-les. Un planeta inhabitat i amb una atmosfera favorable per al correcte creixement de les mongetes màgiques.

—No n'hi ha cap —digué en Vegeku desanimat.

—T'he dit que no m'interrompis! És clar que existeix! —arremeté el Vell Kaitoxin—. Sinó no ho esmentaria!

—És cert, perdoni'm... —murmurà en Vegeku avergonyit.

—Hem trobat un planeta que ens podria servir. Es troba a alguns milers d'anys llum d'aquí...

—Com m'ho faré per arribar-hi? —va fer en Vegeku espantat.

L'ancià li va llançar una mirada malhumorat. En Kibitoshin col·locà una mà sobre l'espatlla d'en Vegeku per a tranquil·litzar-lo. Les còleres del seu Superior no mai eren un bon auguri. L'ancià va agafar molt d'aire abans de dir:

—Sé perfectament que el teu Canvi de lloc instantani només et permet de teletransportar-te vers una energia que hagis notat prèviament, i no pas a un lloc desèrtic. Al meu costat hi ha algú que t'ensenyarà a teletransportar-te a qualsevol lloc només visualitzant-lo.

En Vegeku, ple d'esperances, dirigí una mirada a en Kibitoxin. Aquest darrer assentí amb el cap.

—Vindràs amb mi al Planeta dels Déus fins que hagis après la tècnica. Però primer et mostrarem el planeta.

En Vegeku va somriure àmpliament. Estava segur que aprendria la tècnica en poc temps. Però el Vell Kaitoxin va interrompre els seus pensaments:

—Escolta'm, una mongeta màgica necessita un any per a créixer. A aquest temps hauràs d'afegir-hi el temps que necessitis per aprendre la nova teletransportació i el temps per trobar gent que et vulgui donar un cop de mà.

—Un any? Això significa que estaré afamat durant... un any?!

—Sí —sospirà el vell—, són coses passen.

En Vegeku es sentia fatigat. Un any era massa temps. Va notar que algú li col·locava una mà a la seva espatlla. Va alçar el cap i va veure que en Kibitoxin volia aixecar-li la moral.

—Hem d'afanyar-nos —digué el seu amic—. Serà millor que marxem el més aviat possible.

—D'acord, però primer he d'explicar-ho a la meva família...

—I tant! —exclamà en Kibitoxin amb un gran somriure—. Tinc ganes de veure en Son Gohan.

—Dende, Cor Petit, Venerable Kaitoxin, voleu venir amb nosaltres? —proposà el Guerrer de l'Espai.

—Sí! —exclamà el jove Namekià.

—Jo també vinc —digué en Cor Petit, estoicament com sempre.

En Vegeku demanà a la colla que col·loquessin les seves mans a sobre d'ell per poder realitzar el Canvi de lloc instantani. Aparegueren al costat de la Bulma.

—Hola —digué en Vegeku.

—Per què has vingut amb tothom? —preguntà la Terrícola—. No he preparat res!

—Pots trucar la Chichi, sisplau? He d'explicar-vos una cosa... —digué en Vegeku seriosament.

La Bulma es va dirigir a la terminal sense dir res i va marcar el número.

—Hola... —digué una veu endormiscada a l'altra banda del telèfon.

—Hola Chichi, sóc la Bulma.

—Saps quina hora és, Bulma? —preguntà la veu amenaçadora de la Chichi.

—Escolta'm, has de venir el més aviat possible. En Vegeku ha d'explicar-nos una cosa.

—D'acord, ja vinc... —digué la Chichi una mica més desperta.

Mitja hora després, va arribar amb els seus fills empolainats.

—Estem entre amics, Chichi. No en un casament —es queixà la Bulma.

—Volia que els meus fills estiguessin presentables —es defengué la mestressa. I he fet bé —prosseguí—: els grans Déus de l'univers són davant de nosaltres. Quin honor!

La Bulma esclatà de riure en veure que en Gohan estava vermell com un tomàquet. Tots es dirigiren a la sala d'estar.

—Escolteu-me. He de marxar durant una temporada... —anuncià en Vegeku.

—Què?! —exclamà tothom.

—Aprendré una nova tècnica al Planeta dels Déus. Plantaré mongetes màgiques en un altre planeta per a poder sobreviure —explicà.

—I com ho faràs? —preguntà en Trunks.

—Crec que hauré de contractar algú...

En Gohan va fer uns ulls com dues taronges. En Vegeku digué:

—M'ho hauré de rumiar amb molt de deteniment... segur que me'n sortiré!

—Has pensat en extraterrestres?

—Ho consideraré després de les primeres collites...

La Bulma sospirà. No li agradava aquella idea, però si era l'única solució... La Chichi digué:

—Però tens nocions d'agricultura?

—Bé, recordo d'haver-ho fet com a Goku. Me'n recordo de plantar, de regar, de recol·lectar...

—Però tu no coneixes els mètodes que permeten de millorar la qualitat i la quantitat, oi?

—D'això... —respongué simplement en Vegeku gratant-se el cap.

—Ja te n'ensenyaré, Vegeku. Tens la sort de tenir-me a prop teu, perquè sinó no te'n sortiries.

La Bulma llança una mirada dura a la Chichi.

—Tothom en seria capaç —digué sarcàsticament la directora de la Corporació Càpsula.

—Tu en saps molt de guarets i de recol·lectes, oi?

La Bulma no va dir res, simplement perquè no en sabia pas. En Vegeku va calmar els ànims:

—Vinga, calma. La Chichi ja me n'ensenyarà quan hagi après la teletransportació. No us baralleu mentrestant, sisplau.

Les dues dones sospiraren. En Kibitoxin apressà a en Vegeku:

—Hem de marxar immediatament. No vull acurtar "l'hora dels adéus", però tens els dies comptats, company.

En Vegeku mirà tristament la seva família i els va fer una senyal abans de desaparèixer amb els dos Déus. La Bulma digué:

—Creus que l'aprendrà ràpid?

—És clar—respongué la Chichi—. Té els gens d'en Goku i d'en Vegeta.

Tota la família va fer un gran sospir, pregant a en Dende que en Vegeku aprengués ràpidament la tècnica.