DB Multiverse

Capítol 5: La definició de l'existència d'en Vegeku

Traduït per Bardock

Van passar diversos mesos. El planeta de les mongetes màgiques va esdevenir una plantació gegantesca. El camp més gran mai vist pels nostres amics Terrícoles. Però no s'imaginaven pas que allò no era res en comparació als planetes agrícoles de l'eximperi d'en Freezer i d'en Cooler, però tenien tot el dret a restar estupefactes.

Més de vint Namekians es van oferir com a cultivadors i no els amoïnava pas el fet de viure lluny del seu planeta a fi d'expandir la plantació. Un dia, en Vegeku els va visitar i va adonar-se que ja n'hi havia quaranta. Els més petits jugaven en els camps i començaven a llevar les males herbes.

Altres races s'hi van unir, com ara extraterrestres força simpàtics recomanats pels Kaitoxins, i que no els importava el fet de no veure les seves famílies. No obstant això, una vegada al mes, en Vegeku els teletransportava al seu planeta d'origen. Eren lleials per naturalesa, i eren feliços de poder servir als responsables directes de la fi de l'imperi dels Dimonis del Fred.

En Vegeku havia esdevingut totalment estable. Durant els àpats amb la seva família -o més ben dit, les seves dues famílies-, menjava el que hi havia al plat amb la fam de qualsevol Guerrer de l'Espai sense queixar-se de la quantitat. I després engolia un grapat de mongetes màgiques.

Un dia, va creure convenient reportar als Kaitoxins les seves sensacions amb l'estat de Last Hope.

Tot anava bé, i la producció era estable i tenia un estoc considerable per als àpats del guerrer. Els cultivadors s'hi estaven hores, i els qui volien una remuneració portaven mensualment a les seves famílies alguns quilos d'or trobats en una part del planeta.

Recapitulant, en Vegeku va pensar desempallegar-se del seu costum i no tornar a veure aquells Déus.

—Ens agradaria parlar amb tu, Vegeku —va dir el Venerable Kaitoxin.

No ho havien fet pas? En Vegeku va apartar els seus dits del front.

—Seu —, va dir l'ancià, el qual romania assegut, mentre que en Kibitoxin era dempeus darrere d'ell.

—Vegeku, ja fa un temps que existeixes i hem arribat a una conclusió. No ets un Guerrer de l'Espai.

— ...

—Si classifiquéssim els éssers vivents en una piràmide alimentària, en l'esglaó inferior hi trobaríem bactèries, seguit d'insectes, peixos, alguns mamífers, humans i dinosaures, i més amunt els Saiyans. Aquesta raça és la que més menjar ha engolit en tot l'univers per tal de produir energia. Tu no apareixes en aquesta piràmide. Tu... estàs a anys llum per sobre del cim.

—I què?

— El teu poder és immens. Massa. A en Son Gohan, el teu fill, vaig despertar-li tot el seu potencial per tal que esdevingués el guerrer més poderós de l'univers de tots els temps. Tu el sobrepasses de bon tros.

—I què?

—Tu, Vegeku, ets una anomalia monstruosa en la vasta història de l'univers, fins i tot més que el Monstre Bu o en Broly! Ets com un capítol escrit al revés! Als meus temps, aquesta classe d'éssers era suprimida en néixer!

—I què? Vosaltres no teniu els mitjans necessaris per suprimir-me. Aprecio la teva honestedat, Kaitoxin. Però jo em pregunto com pot ser que els deliris del Guerrer de l'Espai Llegendari i del Monstre Bu hagin pogut traginar l'univers, i dedueixo que fou per culpa de l'amabilitat o de la incompetència d'en Kaitoxin de l'Est. És massa Gokutesc per matar innocents que podrien destruir tot l'univers en un futur.

En Kibitoxin va mirar el sòl. Preferia obviar aquella acusació atès que allò no treia cap.

—Exactament, Vegeku. No tenim res a fer, contra tu. O gairebé res. He vist com desplegaves el teu poder... com desencadenaves la teva còlera... he vist la fi de l'univers. He vist que ho transformaràs tot en un munt de partícules el dia que decideixis que n'estàs tip de tot. I, com a Kaitoxin, la meva feina és evitar que això succeeixi.

—M'agradaria posar les cartes sobre la taula —digué en Vegeku—. Fa molt de temps que tinc la sensació que preferiríeu que morís, o que m'afeblís. Sou els inventors de la fusió, i deveu ser els únics capaços de fer-me mal. Per ventura, la meva educació i una part de mi, fan que encara no us hagi matat per precaució. Al cap i a la fi, us aprecio.

Una gota de suor recorregué la templa d'en Kibitoxin.

—Atenció —prosseguí en Vegeku estenent el dit—. No fareu res en contra de la meva existència. Tots dos sou éssers fusionats i, com jo, no podreu tornar a ser mai més les dues persones inicials que éreu abans. Nosaltres tres hem experimentat la commoció que suposa ser una sola persona. A la mínima acció hostil contra mi, us liquidaré. Aïllats a mil anys llum com esteu, ningú no se n'adonarà de la vostra pèrdua. I no faig broma.

—Ja ho sé —va dir el Venerable Kaitoxin—. No has de témer cap acció nostra. Parlo amb franquesa perquè sé que podem arribar a un acord. Sé que tens un gran sentit de l'honor per comprendre que ens deus molt. T'hem creat i t'hem donat de menjar. Fins i tot, vaig donar-te la meva vida —va dir mostrant l'aureola de sobre del seu cap.

—Què voleu a canvi?

—Que ens obeeixis.

—Senyor Kaitoxin, prendrà el seu cafè amb un o dos sucres? Necessita que l'acotxi? Puc anar a fer pipi? Deus estar delirant!

—Capsigrany! No em referia a això. Vull dir que si hi ha un problema pel que fa al teu comportament, m'escoltaràs i canviaràs. Si un dia et crido perquè necessito un favor, l'hauràs de complir. Abans de prendre una decisió molt important que influeixi sobre la teva vida o en la dels demés, ens consultaràs. Evidentment, no interferirem en la teva vida!

—Fa un instant no ho estàveu complint. A què et refereixes, amb una decisió molt important?

—Si planeges fundar un imperi i conquerir l'univers, ens ho hauries de consultar.

— Ha, ha. Això no succeirà.

—Si penses arravatar-li la vida al teu veí, consulta'ns-ho.

—La Bulma no voldria.

—Si tens ganes d'arrasar un planeta, vine a veure'ns.

—Això forma part del passat —va dir en Vegeku amb un somriure.

—Acceptes considerar-nos els teus mestres com en Son Goku idolatrava i respectava la saviesa del seu mestre Mutenroshi?

—Sí, és clar. Ho he entès perfectament... Si permetre que m'avalueu psicològicament i acceptar-vos com els meus consellers us tranquil·litza, puc venir a veure-us de tant en tant.

Els dos Kaitoxins van sospirar alleugerats.

—Bé, següent assumpte, mestres.

En Kibitoxin es va quedar estupefacte. Quin assumpte?

—M'has endevinat el pensament —va dir l'ancià Kaitoxin—. I sí, és cert que tinc una altra cosa per a tu. T'encarregaré unes missions cada cert temps.

—Però... —va fer en Kibitoxin de l'Est feblement—. Els Kaitoxins no han d'intervenir.

—I crec que aquesta dinàmica ha de canviar. Els Kaitoxins no han tingut mai a la seva disposició un ésser tan poderós com en Vegeku. Vegeku, si dos exèrcits de cent mil homes es disposen a batallar amb armes, series capaç d'arravatar el seu armament abans no causessin cap mena de dany?

—Hm, sí. Només em costaria uns minuts si em teletransporto a prop d'ells.

—Això era al que em referia.

—Voleu que em converteixi en un pacifista?

—I en altres coses. Això és una història de redempció. Saps que si en Vegeta hagués mort hauria anat de dret a l'infern, oi? Si tu mors, Vegeku... no sé què passaria. Hauries de preguntar-li a l'Enma.

—He, he. Em sembla bé dur a terme algunes missions. Fins i tot em podrien servir d'entrenament.

Una lluentor va il·luminar els ulls del Venerable Kaitoxin.

—Decidit. Vegeku, seràs l'heroi més gran de tots els temps i de tot l'univers!

D'aquesta forma, en Vegeku continuà visitant els Kaitoxins força sovint.

No feia gran cosa al principi. Els Kaitoxins preparaven el terreny per confiar-li bones missions. Al principi només tenien coses extremadament senzilles, com per exemple transportar a algun lloc concret un monstre molt perillós, el qual, com en Yakon, no es trobava en l'indret adequat. Va salvar un poble d'un tsunami gegantesc gràcies a un cop d'escut. Tot era bufar i fer ampolles per a ell, i no s'emportava cap membre de la seva família.

En Vegeku va començar a perdre l'esperança d'assumir un desafiament de debò en aquelles missions. Però, tal com li havia dit en Kaitoxin, allò només era el començament.

Quan en Vegeku visitava els Kaitoxins, o assumia una missió, vestia la seva roba de fusió i els potalas. Però a casa solia vestir una samarreta. Gràcies a la seva teletransportació, va amagar els potalas en una esquerda de l'extrem nord on no hi havia el més mínim senyal de vida. Va tenir un malson en el qual la Bulma s'emprovava un al mateix temps que en Puar i la seva dona esdevenia un supergat ple de pèls monstruosos.

—No hauria de tornar-vos els potalas? —va preguntar-li un dia a l'ancià Kaitoxin—. Són uns objectes massa poderosos i no els hauria de tenir jo...

—Oh —va fer—. Guarda'ls, simplement. Aquests ornaments no tenen cap mena de valor. Ningú no podrà tornar-los a utilitzar per fusionar-se.

—Jo em pensava que es podien fer servir diverses vegades.

—Sí que es pot, però no aquests. Vaig modificar-los tan bon punt vaig entregar-los a en Son Goku.

—Hm... estaves paranoic i...

—No és així. Vaig modificar els potalas perquè aquests objectes no funcionen si un dels portadors no és un Kaitoxin. Aquestes arracades foren creades originàriament per millorar els Kaitoxins, i sí... per allargar la nostra vida, augmentar la nostra força i la nostra intel·ligència. Així doncs, vaig modificar aquests tenint en compte l'ADN d'en Goku, de manera que aquestes arracades només funcionaran si un dels dos individus és en Goku. Com que ja no existeix, no serviran mai més.

I d'aquesta manera, en Vegeku va seguir portant aquelles arracades.

D'aquesta forma es definí i visqué en Vegeku.

S'ocupava de les seves dues famílies.

No era un ésser com els altres, però estava completament adaptat.

Seguia mantenint la seva gran forma física i s'entrenava regularment, però amb una ombra obscura a l'horitzó: mai no trobaria un adversari de la seva mida.

Va viatjar per tot l'univers duent a terme petites missions per als Kaitoxins.

Us agradaria conèixer algunes de les anècdotes que van fer d'en Vegeku, l'heroi més gran de tot l'univers?

Voldríeu llegir les aventures que li atorgaren nous poders i nous coneixements?

Us agradaria saber com s'ocupà de les seves dues petites deixebles i com evolucionaren?

Tot això ho publicarem algun dia :)