DB Multiverse

Capítol 4: Esplín i ideal.

Traduït per Neferpitou

Durant dos mesos, en Vegeku va viure aïllat en les muntanyes localitzades al nord del país. No va tenir contacte amb cap civilització i menjava allò que caçava. Durant el seu exili li van aflorar, de nou, records de la infantesa d’en Goku, però també tots aquells mesos horribles que havia passat sol en un planeta hostil per l'entrenament d'en Vegeta..

Melancòlic, va decidir matar un peix gegant per menjar-se'l, igual que quan va conèixer la Bulma per primera vegada. Despullat com l'Adam, es capbussà a l’aigua freda i profunda. Després d’uns segons nedant sense respiració, va detectar allò que estava buscant, accelerà i va matar el peix amb un bon cop de puny. Un cop fora del llac, va afegir tres cérvols, cinc dracs i dos llops al seu sopar i va fer una foguera. La nit començà a caure sobre les deu. Mentre el seu menjar es coïa, va recordar les missions d'en Vegeta amb en Nappa i en Raditz. Durant la seva adolescència, també va haver de caçar el seu menjar als planetes que conquistaven per en Freezer. En Vegeku es va sentir terriblement nostàlgic, tot i que, estrictament parlant, ell no tenia cap mena d'experiència real en la seva vida. Havia nascut tan sols feia dos mesos. Sens dubte, era una experiència prenatal, però no tenia cap record de la seva pròpia. Aquells records que l'envaïen no formaven part de la seva memòria. Aquelles persones eren part d’ell, sí, però no era ell.

Per què va néixer? Per matar en Bu? Però un cop acomplida la seva missió, què havia de fer? La raó del seu naixement es va consumar uns minuts després de fusionar-se! Així doncs, una vegada justificat el seu naixement, quin seria el seu destí? Aquesta pregunta li havia estat ballant al cap durant dos mesos. Els altres dos estaven adaptats a aquest món i a les seves respectives famílies. Ell no. Pensava que les seves dones, els seus amics i els seus fills tornarien amb ell perquè li pertanyien. Però... era cert? Amb prou feines seria acceptat com a Vegeku. Els altres sempre el veurien com a Goku o com a Vegeta. Aquesta situació el treia de polleguera! Va mossegar la pota d’un cérvol. Era amarga, però s’ho va menjar tot i no en va deixar tot. Tot seguit, es va adormir, un cop més, amb el cap ple de pensaments obscurs.

En Vegeku havia estat desaparegut durant dos mesos. En Trunks, en Goten i en Gohan van anar en la seva recerca, però en Vegeku ocultava la seva energia per tal que no percebessin ni el més mínim rastre de la seva aura. El grup estava desesperat.

—Què va passar aquell dia, Bulma? —va preguntar en Krilin que, fins i tot, la pèrdua d'en Vegeta li dolia.

—Bé... va marxar. Sense previ avís... i sense ni tan sols dir on anava... —va balbucejar la Bulma, avergonyida.

—Sí, ho sabem... —va dir en Krilin—. Però el que vull saber és què fèieu abans no marxés. No devia marxar així com així.

La seva observació perspicaç va ser resposta per un murmuri:

—No... no entenc a què et refereixes...

—No et facis la ximple! —va exclamar en Krilin—. Conec bé a en Vegeta, i a en Goku encara més, però si hi ha algú que conec encara millor és a tu. I aquí hi ha gat amagat.

L’A-18 estava d’acord amb el veredicte del seu marit i va assentir amb el seu cap, mentre que la Bulma donava explicacions menys convincents cada vegada. L’androide sentia un gran efecte per en Vegeta i el considerava un amic de debò. Va recordar els dies en què el grup es reunia i havia d'acompanyar el seu marit per obligació. Quan ell reia amb els seus amics, ella es sentia exclosa. Va ser llavors quan es va adonar que en Vegeta també es distanciava. Aquesta semblança amb el Príncep dels Guerrers de l'Espai, va fer que s'apropés a aquell ésser tan reservat.

—Si no vols estar aquí, perquè vens sempre? —li va preguntar una dia.

—Perquè acompanyo al meu marit...

Llavors ell va sospirar, però no un d’aquells sospir d'avorriment o de molèstia. Era un d'aquells sospirs quan quelcom és divertit.

—Tenim molt en comú, llavors... —va dir amb el seu somriure habitual.

Aquella frase va iniciar una de les poques amistats de l'A-18. Per això, ella no podia quedar-se de braços plegats mentre en Vegeku estava desaparegut.

—Vaig a ajudar-lo —li va dir a en Krilin —. Deixo els nens a les teves mans!

En Krilin no va tenir temps de dir res perquè l’A-18 ja havia marxat volant. L’androide no necessitava dormir, ni menjar i ni aigua, fet que li permetia volar amunt i avall per tot el nord del país sense descans durant tota una setmana.

L’A-18 sabia què estava buscant: rastres d’un campament. Gràcies a la seva velocitat, cada vegada que se’n trobava un, sabia en menys d’un segon si eren campistes normals, exploradors... i si no hi havia ningú al voltant, llavors sospitava. Però una vegada més, va resoldre el misteri del perquè d’aquell campament en els segons posteriors al seu descobriment.

En aquell precís instant, es va acostar al campament que havia trobat. Estava envoltat de molts cadàvers d’animals i no podien ser de ningú més tret d’ell. Però havia estat abandonat durant molt temps, perquè els altres l'havien estat buscant er allà. Sempre que s'aproximaven a un radi de 100 quilòmetres, encara que ocultessin les seves aures, en Vegeku els detectava i marxava de seguida. Per volar, havien de fer servir una petita quantitat d'energia, i era obvi que no s'escaparien pas de la vigilància de la fusió d’en Goku i en Vegeta.

Però l’A-18 podia volar a gran velocitat i sense produir cap mena d'energia...

Un dia, va veure rastres. Un incendi recent, petjades... Ell havia estat per allà recentment. Llavors es va preguntar si havia de reprendre la recerca en solitari per por a perdre, un cop més, les seves pistes o avisar a l'equip Z? Va decidir continuar. Sempre havia sigut molt solitària, i no canviaria pas en aquell moment! I va arrencar a córrer cap al bosc...

En Vegeku s'havia fusionat amb la natura, arribant a l'extrem de perdre tots els seus hàbits. Vagava pel bosc sense pensar en els seus problemes de personalitat. Però ja tenia la ment més clara: era en Vegeku, nascut de la fusió d’en Goku i en Vegeta i hereu dels seus records. No va voler anar més enllà d’això. Es va ajupir al riu per beure una mica quan, de sobte, va escoltar el so d’unes passes lleugeres. Es va donar la volta i es va trobar amb l’A-18. Semblava un individu que havia estat tot un dia sense menjar, ni beure ni dutxar-se. Quan va veure que en Vegeku anava nu, l’androide donar-se la volta.

—Què... què fas així? Vesteix-te, idiota!

En Vegeku tenia la mateixa mirada tímida d’en Goku:

—El nudisme és una cosa molt natural —digué, excusant-se.

—Per què vas marxar?

En Vegeku començà a reflexionar. Per primera vegada des que havia marxat, s’enfrontava directament amb un problema.

—Crec...que no encaixo amb vosaltres...

—Això és tot?! —va cridar l’A-18 tant ofesa que li va tornar la mirada.

—Què vols dir amb "això es tot"? —va dir molest en Vegeku, veient que no es prenia seriosament el seu problema.

—M'acabes de dir que et sents fora de lloc? A mi, l'A-18? No tinc un nom real! Ni tan sols sóc humana!

En Vegeku va recordar les converses entre l’A-18 i en Vegeta. Va haver de passar per moltes proves per ser acceptada. Va abaixar la mirada, avergonyit:

—Necessitava trobar-me a mi mateix. Només visc a través d’en Goku i en Vegeta. No existeixo per a vosaltres. Només sóc com una mena de substitut...

—Saps perfectament què significa perdre un ésser estimat, Vegeku —va dir l’A-18 seriosament—. Necessiten temps per adaptar-se a la teva arribada. He d'admetre que jo també buscava a en Vegeta dins teu. Però, fixant-m'hi bé, no veig ni en Vegeta ni en Goku. Només tu. Dóna’ls-hi temps perquè s'hi acostumin. Tard o d’hora, t’acceptaran per qui realment ets. Després, hauràs de decidir si vols reprendre els seus rols, les seves famílies, o si vols ser considerat un membre del grup a tots els efectes.

En Vegeku es va asseure.

—He de portar el seu llegat sobre les meves espatlles, tot i que no sóc ni en Goku ni en Vegeta... M’ho pensaré una mica més... He d'estar-ne ben segur abans no prengui una decisió massa precipitada... Digues-los que no es preocupin...

L’A-18 va somriure abans de sortir volant. Quan va aterrar a casa seva, en Krilin la va escridassar:

—Vatua l'olla! Quants dies fa que no menges res? Estàs bé?

L’A18 va somriure per les atencions del seu marit, que la tractava com si fos una nina de porcellana, tot i que era molt més forta que ell. Li digué:

—Tinc bones noticies. En Vegeku tornarà aviat.

En Krilin va sospirar alleugerat. Encara que, amb un cercle de familiars i amics com aquell, era un miracle que encara no s'hagués mort d’un atac de cor...

L’A-18 va comunicar la bona noticia a tothom. Estaven joiosos de saber que el seu amic i familiar estava sa i estalvi. Malgrat una lleugera inquietud, la tensió havia disminuït molt. La Bulma ja havia preparat les seves disculpes pel seu comportament... tan arrogant. Pel que fa a la Chi-Chi, que no s’havia assabentat d’aquella història, ja havia preparat el seu discurs de reprimenda pel comportament tant evasiu d'en Vegeku. Un vespre qualsevol, una energia familiar es començà a notar.

—És ell! —va exclamar en Trunks mentre sortia corrent fora de casa seva.

—Qui? —va preguntar la Bulma, que va sortir disparada darrere el seu fill.

En Vegeku va aterrar davant d’ells. Es veia més serè i també més savi. La seva roba estripada estava molt bruta, i semblava que no s’havia banyat des de feia molt de temps, però, tot i així, tenia un aspecte molt salutífer. En Trunks exclamà:

—Pare! On eres?

—A les muntanyes del nord. Necessitava canviar d'aires.

—El pare sempre deia que "canviar d'aires és saludable” —digué en Trunks rient mentre recordava l’excusa que sempre utilitzava en Vegeta per escampar la boira.

En Vegeku també va somriure. La Bulma el va mirar, confosa.

—Hem de parlar —sospirà el Guerrer de l'Espai.

—M’ho imaginava... —va respondre la Bulma, fatalista.

En Trunks va sentir que havia de celebrar el retrobament amb el seu pare més tard. Genial! Aprofitaria l'avinentesa per trucar en Goten. Es va afanyar a entrar a casa per poder trucar al seu germà adoptiu. La Bulma es va fregar el braç.

—Escolta jo... —va començar a dir la Bulma.

—No passa res —la va interrompre en Vegeku.

Sorpresa, la Bulma es va quedar en blanc. Va balbucejar:

—Però... Bé, volia dir... em...

—Has perdut el teu marit i el teu millor amic. La pèrdua d’un ésser estimat fa molt de mal, però tu pateixes doblement. Això és perquè jo sóc la fusió d’aquestes dues persones. O sigui que vas haver de buscar una manera de trobar-los en mi. Per això tens un sentiment tan fort cap a mi —monologà en Vegeku perspicaçment—. És comprensible. Jo hauria fet el mateix si la situació fos a l'inversa. Però resulta que sóc una persona entera. Hauràs de conèixer-me com a Vegeku.

La Bulma es va quedar muda. Què podia respondre, a tot allò? En Vegeku va alçar el cap:

—Ei, els altres estan arribant...

En Gohan i la Videl van aterrar davant d’ells.

—Pare! Estàvem tan preocupats! Estàs bé?

—Estic bé, Gohan. Hem d’esperar els altres. He dir-vos una cosa a tots vosaltres.

En Gohan va arrufar les celles, però va decidir prendre's els seus problemes amb paciència. Deu minuts més tard, en Krilin i la A-18 van arribar.

—Hem sentit la teva energia, Vegeku! —va dir en Krilin.

—Estàs millor? —va preguntar l’A-18.

—Força millor —va respondre el bru amb un somriure brillant.

Va murmurar silenciosament "Gràcies" a l’androide. En Krilin es preguntava què devia haver passat. La seva esposa no li havia dit ni una sola paraula sobre aquells esdeveniments. De sobte, semblava que a en Vegeku li havia vingut quelcom al cap i va preguntar:

—Per cert, Gohan, com t'ho has fet per arribar tan ràpid amb la Videl?

En Gohan es va posar vermell com un tomàquet i la Videl, també avergonyida, va abaixar el cap:

—De fet... Bé... és... —quequejava en Gohan.

—Som parella des d’ahir... —va confessar la Videl mentre es posava una mà a la galta—. I avui voltàvem per la ciutat...

En Gohan es va tensar, esperant rebre l’aprovació paternal. En Vegeku va començar a riure:

—Però si des del dia en què vaig néixer, ja pensava que estàveu junts! Almenys això és el que pensaven en Goku i en Vegeta quan us van veure ben juntets!

En Gohan no sabia què fer. La Bulma i en Krilin van somriure i l’A-18 els mirava fixament totalment consternada. Tot allò va durar uns cinc minuts. En aquell moment, en Goten arribava amb la seva mare en braços.

—Pare! —va exclamar mentre aterrava.

Va llançar, literalment, la seva mare a terra i es va abalançar sobre el somrient Guerrer de l’Espai.

—Calmat Goten! —va exclamar mentre atrapava el seu fill al vol.

Va mirar al voltant. Ja hi era tothom. Va adoptar una posició més seriosa.

—Escolteu, vaig percebre que, quan tots vosaltres em miràveu, pensàveu en les dues persones que havíeu perdut en aquella aventura. Jo sóc el resultat de la fusió, i ja no seré mai més ni un, ni l'altre. Vull que no se'n parli més i comencem tot de nou i aprenguem a conèixer-nos. He viscut pel meu compte durant un temps, ja veurem què passa a partir d'ara.

—Però... —va dir balbucejant en Goten amb els ulls plens de llàgrimes—. No voldràs ser el meu pare mai més?

—És clar que sí! —va cridar en Vegeku —. Però vull que em considerem com en Vegeku, no com en Goku o com en Vegeta.”

En Goten semblava que ho entenia. Tothom va admetre que quan estaven amb en Vegeku, no el veien com a tal. En Krilin va fer el primer pas:

—Bé, Vegeku, què has estat fent durant tot aquest temps?

—Vaig pensar moltíssim. A part d’això, he estat vivint com un home salvatge. Per cert, quan l’A-18 em va trobar, estava nu.

L’A-18 es va posar vermella i va mirar cap a una altra banda:

—No m’ho recordis sisplau! —va grunyir.

—Au, va. Tampoc n'hi ha per tant! —va dir en Vegeku rient.

Tothom tret d'en Krilin va riure. La Bulma els va interrompre:

—Ep, he comprat una televisió de pantalla plana! Voleu veure-la?

—D'acord, ja sabem que tens calés— murmurà com sempre l'avara A-18.

Van entrar cap a dins i el grup es va quedar meravellat de la grandària de la pantalla. Era enorme; ocupava tota la paret de la sala d’estar! En Krilin va preguntar:

—Què tal la imatge? És nítida o és pixel•lada?”

—Comprova-ho tu mateix —li va respondre la Bulma mentre li allargava el comandament a distància.

En Krilin el va agafar i es va sorprendre de la seva mida i del seu pes. El va sostenir durant un segons i després va pitjar el botó vermell. La imatge va aparèixer a la pantalla, més realista que mai.

—És fantàstic! —es meravellà en Goten—. Podem tenir-ne una com aquesta, mare?”

—No... —va contestar la Chichi, atònita.

A la pantalla, es podia veure un presentador entrevistant el Senyor Satan:

—I com va matar el monstre?

—Va ser bufar i fer ampolles! Quan vaig veure tots estralls que estava causant, em vaig posar dels nervis, i vaig alliberar tot el meu poder i el vaig fer a miques! —va dir mentre s’aixecava.

Va fer un encadenament de cops de puny acabant amb una puntada de peu lateral. Llavors va cridar i va saltar tan alt com va poder per llançar una puntada de peu a l'aire i va aterrar amb una tombarella enredera. Es va aixecar, gairebé sense alè.

—I així... Ufff... va ser com.... Aaaiii....vaig acabar....amb aquell.... dimoni rosa!

Va acabar la entrevista amb la seva postura habitual de victòria. Els entrevistadors semblaven impressionats.

—Un cop més, el Senyor Satan ha salvat el món!

En Krilin, avorrit, va apagar la televisió. En Vegeku restava bocabadat:

—Ha dit que ell va fer tota la feina?

—Bé, sí —va sospirar en Krilin—. Sempre són els mateixos els que s’emporten els honors, mentre els altres fan la feina bruta a l'ombra...

—I ho permeteu? —va preguntar en Vegeku, absort.

—Sí. Tindríem un munt de problemes si tothom sabés qui son els herois de debò —va dir filosòficament en Gohan—. El millor per a tots nosaltres és que en Satan s'emporti tots els mèrits, així ens deixaran en pau a nosaltres.

—Sí... Encara que no m’agrada que un maleït perdedor sigui el centre d’atenció...

—T'agradaria ocupar el seu lloc? —va preguntar la Bulma maliciosament.

—No, jo no volia dir això...