DB Multiverse

Capítol 4: Qui sembra, recull

Traduït per Bardock

En Gohan estava terroritzat. Què havia de fer? Va carregar el seu pare a les seves espatlles i aleshores notà que les forces d'en Krilin, d'en Goten i d'en Trunks eren al tocar. L'A-18 també hi era.

—Que passa res, Gohan? —preguntà en Krilin mentre aterrava.

—He disputat un combat amb el meu pare...

—Heu lluitat?! —exclamà en Goten amb una mica de pànic a la mirada—. Així, eren de debò les vostres forces!

—Un entrenament de no res... —va respondre en Gohan amb una mirada inexpressiva.

—Ajuda'm a carregar-lo! —va ordenar l'A-18—. Hem de portar-lo immediatament!

—Encara queden dues setmanes per a la collita... —es lamentà en Krilin agafant el seu vell amic per l'espatlla.

S'envolaren ràpidament cap al campament. En Gohan feia un monòleg interior:

Ha sigut culpa meva. No he sabut negar-m'hi. Sóc l'únic culpable. M'ha obligat i ell estava afamat. Hauria d'haver tingut en compte que el meu pare també era així... Però... per què he anat tant lluny? Per què he volgut empènyer-lo fins als seus límits? Què estava tractant de demostrar? A mi no m'agrada lluitar sense cap motiu... Aleshores, per què m'ho he pres tan seriosament contra el pare? Per què...

Va agafar-se el cap amb les mans. Si passava res greu no s'ho perdonaria mai. No podria. Quan arribaren al campament, foren acollits sota uns crits d'inquietud.

—Què ha passat?

L'A-18 va llançar una mirada de reüll a en Gohan i, tot seguit, digué:

—Una baixada de tensió, Bulma. Res greu. Necessita reposar i menjar.

En Vegeku va gemegar.

—No encara...

—La pròxima vegada s'ho pensarà dues vegades abans de treballar com una bèstia! —va escridassar-lo la Chichi dirigint-se cap a la cuina.

En Krilin i l'A-18 van acompanyar en Vegeku al llit.

—Et recuperaràs, company! —l'animà l'amic del Guerrer de l'Espai abans de partir.

Un cop tothom era a fora, la Chichi va perdre el seny:

—Què carai li ha passat?! Per què està fet un nyap?! Expliqueu-m'ho!

En Gohan va acotar el cap i balbucejà:

—Ha... Ha sigut culpa meva... Hem lluitat...

Un grill començà a carrisquejar, després un altre... fins que la Bulma va decidir rompre aquell silenci feixuc:

—Què?

—He vist que s'entrenava... i m'ho ha demanat... i no he pogut dir que no.

En Gohan es sentia culpable. S'avergonyia d'haver acceptat la batalla encara sabent que el seu pare estava "malalt". En aquell moment sols volia meditar com feia antany amb en Cor Petit i, posteriorment, amb el seu pare.

Va ser envaït per una onada de nostàlgia en pensar en en Cor Petit. Quan van partir, en Cor Petit va insistir a restar al planeta "per si de cas", a fi que algú pogués avaluar un hipotètic enemic i advertir-los, si procedia. A més d'un any llum de distància de la Terra, s'adonava fins a quin punt el trobava a faltar. Pensà en el període en què el seu pare encara era en Goku. Aquells eren bons temps. La seva mare l'obligava a fer els deures i el seu pare el duia a fer un tomb cada dia. Fins i tot albiraven les estrelles. Aquella era l'època que en Gohan enyorava més. En Goku, víctima de la seva ignorància crònica, s'inventava noms per a les constel·lacions a mida que les designava, fet que divertia molt a en Gohan.

En aquella època tot era més fàcil. En Gohan va recordar amb un somriure que la Bulma i en Vegeta es discutien per ximpleries. Era cert que no esqueien gens. Després va arribar en Trunks, el qual va ser el salvador de tothom. Va salvar el seu pare de la mort -encara que anys després acabaria sacrificant la seva pròpia vida-, i això va permetre que naixés el seu germà. En Gohan va sospirar. Normalment no repassava el passat, però, quan hi pensava, només desitjava plorar. Va notar una mà a sobre de la seva espatlla. La Videl estava armada amb una mirada interrogativa. En Gohan va fer-li un somriure tranquil·litzador.

—No és culpa teva, Gohan —va dir ella.

En Gohan es va relaxar. La Videl semblava posseir l'estrany do de llegir els seus pensaments i d'interpretar cadascun dels seus sentiments. Ningú no havia tingut tanta empatia per ell abans, tret del seu pare -menció a part de la batalla contra en Cèl·lula, però això és una altra història-. S'envolaren plegats. En Goten va fer un intent de seguir-los, però en Trunks va atrapar-lo pel peu.

—Deixa'ls estar, Goten. No fiquem el nas on no ens demanen.

El comentari ple de maduresa d'en Trunks va fer que en Goten frunzís les celles. Sempre es sentia com un vailet estúpid al seu costat. En Trunks va col·locar una mà a la seva espatlla i va somriure-li:

—Anem a jugar amb el nostre dinosaure tan graciós!

En Goten va somriure àmpliament. A continuació, van partir, seguits per la Maron.

Tan bon punt en Gohan i la Videl aterraren, en Gohan murmurà:

—Sóc un irresponsable! Si no hagués acceptat, potser...

—Escolta. Un cop fet, ja està fet! No serveix de res pensar en el passat! Hem d'estar al cent per cent les dues properes setmanes. Seran indispensables per a la recuperació del teu pare!

—Tens raó, però no puc deixar de culpar-me per...

—No hi pensis més! —ordenà la Videl autoritàriament.

El guerrer mirà la seva xicota. Com podia, una noia, reconfortar-lo fins fer-lo sentir millor? Era la mena de sentiment que el seu pare mantenia amb la seva mare, sens dubte. Va agafar-li la mà i, a continuació, van marxar a fer un tomb.

Una setmana més tard, l'estat d'en Vegeku havia empitjorat de forma considerable. Havia perdut almenys cinc quilos de pes malgrat la gran quantitat de menjar que li preparaven. La Chichi i la Bulma es passaven els dies sencers tancades a la cuina mentre la resta del grup s'ocupava del conreu.

Malgrat la seva feblesa, el Guerrer de l'Espai volia fer veure que estava en una certa forma. Però fou en va: un dia, va desplomar-se bruscament en caminar cinquanta metres. La Bulma, desesperada, pregava en el llit del seu marit, encara que conegués a Déu i sabés perfectament que no podia brindar-los ajuda. Els dies passaven lentament i en Vegeku empitjorava. Cinc dies més tard, ni tan sols va fer l'esforç de semblar saludable. Restava tot el dia al seu llit, menjant com si la seva vida en depengués, encara que, de fet, era així. En Gohan mirava els brots amb esperança. Finalment, després d'una llarga espera, va veure les primeres mongetes màgiques. Va agafar-ne un grapat amb la mà i va envolar-se a tota velocitat al campament. Va aterrar a prop del llit del seu pare i va posar la desena de mongetes màgiques que havia recol·lectat en la tauleta de nit situada al costat del llit paternal. Va ficar-ne una a la boca del seu pare. El darrer respirava amb dificultats amb els ulls tancats i el rostre crispat com si estigués patint un miler de morts. En Gohan va murmurar-li:

—Pare, menja-te-la, de pressa! Són les primeres mongetes màgiques.

En Vegeku va empassar-se el fesol amb dificultats. Després cinc més. Aleshores, va obrir els ulls i va incorporar-se. Va tombar el cap vers els altres, els quals estaven agrupats al costat d'ell somrient. Exclamacions d'alegria van derivar-se.

En Vegeku havia estat curat!

En el domini dels Déus, en Kibitoxin va arrufar les celles:

—Està bé. Ha sobreviscut.

—Parlaràs amb ell?

—M'esperaré uns mesos. Primer, vull assegurar-me...

Va fer un profund sospir, va tancar els ulls i es va situar en posició de meditació.

Aquí s'acaba la història de l'univers 16 escrita per la Syl.