L'ATAC DEL PUNY DEL DRAC (PART 3/3)

Traduït per Bardock

Resum dels episodis precedents: feu clic sobre el capítol 22 i comenceu la història des del seu començament i prou.

L'atac del Puny del Drac! Si en Trunks no ho aconsegueix, qui ho farà?

Els cops d'en Vegeku refusaven obstinadament de destruir el monstre. L'únic que podia fer era girar al seu voltant i colpejar-lo per tal de delimitar el monstre en la mateixa part de la ciutat. Cada vegada que es convertia en fum, en Vegeku es dirigia al seu punt d'arribada per donar-li la benvinguda i delimitar-lo. Podrien estar-s'hi hores d'aquella manera. Però no guanyaria.

Va decidir demanar ajuda.

En Vegeku va formar la imatge d'en Cor Petit a la seva ment i parlà dins del seu cap. Així era com funcionava la telepatia. Després que en Son Goku utilitzés aquest mètode per demanar a en Krilin que no donés el cop de gràcia a en Vegeta, els combatents de la Terra havien comprès vagament com rutllava. L'efectivitat d'aquella tècnica augmentava si es tenia un cert lligam amb la persona cridada, o si la darrera estava preparada per escoltar. També influïa una distància reduïda. En Goku va cridar en Krilin. En Cor Petit a en Gohan. I en Vegeku als seus fills.

En Cor Petit es trobava molt lluny i els seus lligams amb en Vegeku eren força reduïts. Però en establir-se el contacte, va comprendre que en Cor Petit estava disposat a escoltar-lo. El darrer tenia la mirada clavada sobre l'escena des de feia molta estona.

—Cor Petit, fes servir els teus ulls divins. Hem de trobar l'invocador d'aquest monstre.

—Què et penses que faig, Vegeku? Collir espàrrecs?

L'antic Déu de la Terra era a la vora del seu santuari. Escrutava el món detalladament. El seu esguard era capaç de contornejar objectes, de passar a través d'escletxes minúscules. Això, malauradament, només el convertia en un voyeur perfecte. Sense so, sense detecció, només visió. Feia molt temps, va trigar diverses hores a trobar en Cèl·lula, per exemple. Però sabia que el bruixot no era gaire lluny.

En Cor Petit no era exactament a la vora del seu santuari. Es trobava a sobre d'una catifa voladora oriental a alguns centímetres per sobre del voral del santuari. Al costat d'ell, també sobre la catifa i amb els ulls clavats al món, hi havia el nou Totpoderós de la Terra.

Els dos Namekians que donarien la seva vida pel planeta, escrutaven i escrutaven sota els ulls del seu servent, el Sr. Popo.

De cop i volta, els ulls d'en Cor Petit s'engrandiren. L'instant següent, va empènyer, sense avisar, en Dende fora de la catifa i va fer servir la seva funció. La catifa màgica podia viatjar instantàniament a qualsevol indret de la Terra. La raó per la qual no va ser utilitzada per permetre que en Goku es desplacés des del santuari fins al camp de la batalla on en Nappa i en Vegeta estaven fent una massacre, és desconeguda.

En Cor Petit es trobà situat sota una tona d'enderrocs. La catifa estava enredada entre el formigó i unes barres de ferro. Per ventura, el Namekià no va tenir cap problema per fer volar les tones que l'esclafaven. Ell no era tan llis com la catifa! Just davant d'ell, ajagut en un espai reduït, va veure en Hoï, el qual va tombar-se bruscament sorprès.

En Cor Petit no anava mai amb mitges tintes

En Hoï fou liquidat d'un sol cop. El Namekià havia après dels seus errors: la púrria era molt resistent. No era suficient tallar-lo en dos. Amb sols un atac d'energia, va destruir tot el cos del bruixot, així com el formigó del seu voltant. Si el qüestionaven, només hauria d'esperar-se a la fila per tal de veure el Rei Enma.

En Vegeku va detectar l'arribada d'en Cor Petit.

—Excel·lent!

Havia notat la deflagració i sabia que el bruixot havia mort.

—Perfecte!

Va adonar-se que en Hildegan no estava gens afectat.

—Oh, merda!

En Trunks va dipositar en Tapion al capdamunt de la teulada d'un edifici encara no destruït. Eren a alguns centenars de metres de l'indret on en Vegeku lluitava contra el dimoni. En Tapion es va posar a tocar immediatament.

En Hildegan bramà de dolor i començà a girar en totes direccions. Va mirar a una banda i va veure la font del seu mal. Llavors, va escopir una barrera de flames gegantesques en la seva direcció.

En Trunks, just davant el músic, creà un escut esfèric i les flames foren repel·lides. Uns segons després, l'escut va desaparèixer perquè en Trunks no era capaç de mantenir-lo durant molt de temps. Però havia estat suficient. En Tapion havia cessat de tocar i el gegant es recargolava de dolor i començà a fragmentar-se. I, tot d'una, els fragments van esdevenir fum i aquest va entrar dins el cos d'en Tapion.

El músic va caure de genolls a terra sota l'esforç.

—Bravo, Tapion! —s'exclamà en Trunks.

En Tapion estava amarat de suor i va comprendre que no arribaria mai a contenir el dimoni sencer dins el seu cos. Va desembeinar la seva espasa i va estendre-la al Guerrer de l'Espai.

—Trunks! Necessito que ho facis! Utilitza aquesta espasa... i destrueix el mal mentre encara sigui dins el meu cos!

—Què...?!

Els ulls tristos d'en Trunks es mullaren. En Tapion li havia demanat que el matés!

En Vegeku va aparèixer no gaire lluny d'ells.

—Vols que ho faci jo? —va preguntar el seu pare.

En Trunks no va dir res i va empunyar l'espasa. Aquella arma d'heroi el va despertar, tot i que només semblava un vulgar objecte de mort, talment com un revòlver.

—No vull que moris! Ets el meu amic! —plorava.

—Ets un heroi. Has d'executar aquesta classe de sacrificis —va dir en Tapion.

En Trunks va alçar l'espasa per sobre del seu cap. La seva visió s'ennuvolava sota les llàgrimes.

En Tapion va fer-li un somriure i el va mirar directament als ulls.

—Gràcies —li digué.

En Trunks va cridar, va tancar els ulls i es disposava a enfonsar la fulla sobre el seu gran heroi.

—AAAAHHHHHHH!!!!

*DUM-TUM*

Una mena de deflagració es va produir al voltant d'en Tapion. Una immensa energia va sortir de cop i volta, frenant en sec l'espasa a mig camí. En Tapion va alçar la seva ocarina, però aquesta es va trencar entre les seves mans i va caure feta a miques.

En Hildegan s'escapolí. Havia aconseguit alliberar-se, definitivament, de l'empresonament de la flauta.

En Tapion el va mirar amb un aire de desesperació.

Respecte a en Trunks, va fer allò que havia desitjar fer des d'un bon començament. S'enlairà a una velocitat vertiginosa vers el monstre, deixant enrere unes esteles grogues. I, a través d'un cop transversal, va entallar el dimoni per la meitat del seu tors. En Hildegan cridà de dolor. L'havien tocat! Aquell monstre era vulnerable a l'espasa!

En Vegeku no va poder retenir un somriure. Tenia raó. Tancar els monstres no servia de res perquè sempre sortien. S'havien de destruir. Els habitants de Konatz, amb la seva força ridícula, havien necessitat reduir el poder del dimoni amb les seves ocarines per tal de colpir-lo. Però els Superguerrers tenien, perfectament, el poder de trenta ocarines.

En Trunks volà de nou vers el monstre i plantà la fulla de l'espasa fins a la seva empunyadura a l'esquena del gegant, el qual va tornar a cridar. Va treure-la i va tallar-lo de nou tot augmentant el poder de la seva aura. Però fou sorprès per un cop de cua i s'esclafà al sòl. Va alçar-se d'una revolada tot ple de còlera i sense dolor. Va esquivar un atac de flames. Per a un Superguerrer com ell, aquell atac era com si hagués estat llançat a càmera lenta. I va trinxar-li el coll amb un cop ben emplaçat.

—He, he! —va fer en Vegeku—. La fumarada ja no és el teu avantatge, oi? Bravo, Trunks! —va cridar—. Allunya't, jo el remataré!

En Trunks s'ho va prendre malament. Però sabia que, tot i que l'havia fet xixines, el dimoni encara era viu. S'allunyà sense gosar desobeir el seu pare.

En Vegeku es concentrà un instant i envià un atac destructiu sobre tota la barriada. Tot allò que existia en les rodalies fou suprimit, desintegrat, com si algú hagués passat l'aspirador. Un aspirador molt i molt gros. Era una versió millorada i incrementada de l'atac que havia fet servir per liquidar en Bu.

Els espectadors quedaren bocabadats davant d'aquell tornado blanquinós.

En Hildegan havia estat vençut.

En un altre univers, l'any 214, en un planeta de la galàxia del Nord.

Una màquina va aparèixer al cel. Aquell habitacle estrany va aterrar al sòl i s'obrí. En Vegeku, en Tapion i en Trunks, els uns situats al costat dels altres, sortiren prenent una respiració profunda.

—Buf! —va dir en Vegeku—. La Bulma hauria d'haver instal·lat uns seients extres en aquesta màquina!

—A mi ja m'està bé —va dir en Tapion—. Aquella dona és un geni. Pot construir coses realment admirables!

—La meva mare és genial! —va dir en Trunks agafant l'espasa d'en Tapion situada en un seient, encara dins de la seva beina—. Al garatge hi teníem la màquina que en Cèl·lula va fer servir per venir i fer-nos la guitza. Només l'ha hagut de netejar i recarregar-la. Oli en un llum!

En Trunks es va lligar el cinturó de l'espasa al voltant del seu tors i va sentir que el mànec ja era darrere la seva espatlla. Estava molt orgullós del regal d'en Tapion. Quina gran associació d'herois formaven!!

—Bé, ens hem avançat una mica, però sento la presència d'éssers innobles com en Hoï a un milió de quilòmetres d'aquí —va dir en Vegeku—. Tot rutlla segons el que havíem previst. En Kaito ens ha informat correctament de la data i del lloc.

—Hem de ser discrets per tal de no canviar el passat, oi? —va demanar en Tapion—. Si no, crearem una paradoxa temporal. Podrem salvar el meu germà i fer creure a aquells bruixots que ha mort?

—No, és més simple que no pas això —va intervenir en Vegeku—. Pel que sé, viatjar al passat crea realitats paral·leles. N'existeix una en el futur del Trunks adult. Va canviar el seu passat, és a dir, el nostre present d'aleshores, però no va tenir cap incidència en la seva realitat temporal. Aquí, on som nosaltres, diria que és una altra realitat.

—Cosa que significa... que podem fer el que ens roti! —va dir en Trunks—. Vinga, salvarem el teu germà!

—No —va dir en Vegeku—. Hem d'esperar que sigui alliberat de la seva caixa de música. No som prou eficaços per fer-ho nosaltres mateixos. No hem d'apropar-nos ni pertorbar l'acció. Crec que he sentit una força similar a la teva, Tapion. Ens hi teletransportarem.

En Tapion va fer que sí amb el cap i somrigué perquè ja havia trobat el seu germà petit. Estava emplenat d'una esperança increïble.

Les hores passaren.

Menjaren.

Continuaren esperant.

I, sobtadament, en Vegeku digué "Ara!" Va apropar-se a en Tapion mentre en Trunks es dirigia vers tots dos. S'agafaren de la mà i en Vegeku els va teletransportar.

El grup de bruixots havien format una rotllana al voltant de la caixa de música oberta. El petit Minoshia, flotant per sobre per art de màgia, tocava la flauta. Una poderosa aura malèfica va sortir del seu interior i entrà de nou sota la impulsió de la música.

La caixa va esclatar en trossets i els bruixots van tornar a enviar llurs poders combinats sobre el vailet. La seva ocarina s'escorregué de les mans. Les cames d'en Hildegan aparegueren en aquell instant en forma física. El petit músic cridà de terror quan un peu gegantesc s'abatia a sobre d'ell.

Sobtadament, va ser apartat a una banda. Un gran home l'havia empès i li acabava de salvar la vida.

—Aquesta vegada no! —va cridar.

En Trunks s'abalançà sobre les cames i les va tallar a bocinets sota la mirada pertorbada dels bruixots.

El plan marxava de meravella. En Trunks es llançà sobre el Tapion en miniatura, l'aferrà i s'envolà amb ell al cel dient-li: "Hola!!"

Quan en Trunks ja s'havia allunyat, en Vegeku es va col·locar al capdamunt de la plana on s'efectuava el ritual i va disparar el seu atac terrible. El semihildegan, tots els bruixots, així com l'altra caixa de música que contenia el Tapion d'aquell univers, foren destruïts.

En Tapion va abraçar el seu germà petit.

—Gràcies —va dir—. No us estaré mai prou agraït. Els vostres poders són magnífics! L'ésser més important de la meva vida ha estat salvat!!

—Això encara no s'ha acabat! —va dir en Vegeku—. És tan sols el principi del final feliç! En Kaito m'ha donat les coordenades espacials. Tapion, has de dir-me la data exacta.

—La data? Quina?

—La data en què tu i el teu germà vau ser tancats a les caixes de música.

—D'això... —en Tapion reflexionava sense creure-s'ho. Havia pensat a començar una vida en el món d'aquells guerrers juntament amb el seu germà. De debò podrien tornar a casa?

—Va ser el catorze de Junembre de l'any 48 de l'era de Karam XII a l'hora del gall —va irrompre el seu germà petit—. Per què? Quin dia som avui?

En Vegeku va copiar la data en una andròmina que va traduir-la.

Any menys 425. 3 de Maig a les 21 hores. En Hoï no anava errat; havien passat ben bé mil anys. Va tornar a copiar la nova data a l'aparell, així com les coordenades del planeta Konatz.

—Entreu, ens espremerem.

I s'espremeren. Van desaparèixer per sempre d'aquell univers per tornar encara més enrere en el temps. La màquina els enviava a un altre lloc on cap paradoxa temporal no succeiria.

En un altre univers, a la data i a l'indret anunciats.

En el gran temple, el sacerdot que havia tallat per la meitat el dimoni Hildegan, esguardava, amb resignació, les dues caixes de música tancades.

—Quina llàstima que aquests dos herois hagin de ser segellats fins a la fi dels temps!

—Vine —va fer el gran sacerdot—. Els portarem a la nau que els dispersarà per l'univers. Això és per al bé de tothom.

—Ja m'ocuparé jo, d'aquestes caixes —va dir una veu.

Els dos Konatziens es tombaren, absorts. Era un home d'una raça que no coneixien.

Llurs estupefaccions es transformaren en sorpresa en veure en Tapion i en Minoshia al seu costat.

—Què ha passat? —va preguntar el sacerdot.

—Una llarga història —va replicar en Tapion—. Però, recapitulant, hem vençut en Hildegan.

—Com pot ser!? Acabeu d'entrar dins d'aquestes caixes! Com n'heu sortit?

Tots van seure i els explicaren la història.

Aleshores, en Vegeku va utilitzar la seva tècnica habitual i va destruir les dues caixes. Ningú va atrevir-se a qüestionar la falta d'ètica en adonar-se que havia assassinat un Minoshia i un Tapion.

Van romandre diversos dies allà. En Tapion va mostrar la seva civilització a en Trunks. La reconstrucció de les capitals que havien estat destruïdes estava en curs. En Vegeku, per la seva part, no s'avorria, ja que va rastrejar les traces d'energia dels bruixots i els va eliminar un per un discretament i sense pietat. Eren molt nombrosos en aquella època.

I va arribar el moment de la separació.

En Vegeku i el seu fill van enfilar-se a la màquina del temps per efectuar el seu darrer viatge. Van desaparèixer en el no-res després d'un comiat molt emotiu. La màquina havia tornat al seu univers de partida.