CATORZENA PART: GUERRERS DE L'ESPAI, NAMEKIANS I ALTRES DIMONIS.

Capítol 66

Traduït per Red XII

—I ara, l’Akira Toriyama de l’univers 2 contra en Raichi de l’univers 3! —va anunciar el presentador Varga tot parlant pel micròfon.

—Ah—va dir en Raichi, amb un to reposat.

A la fi, havia arribat el seu torn. Havia tingut l’esperança de lluitar contra els Guerrers de l’Espai, però l’abandonament massiu de l’univers 10 l’havia decebut. Afortunadament, només havien hagut de lluitar els pitjors. Com havien tirat la tovallola, els podria eliminar ell mateix. Encara li quedaven quatre lluites. Després de la seva primera victòria, s’enfrontaria al guanyador de la lluita següent. Els millors dels quatre darrers combats finalitzarien la primera ronda. Potser, amb sort, podria enfrontar-se a en Bardock després de tres victòries. I si en Bardock no arribava tan lluny, sabia que lluitar contra en Cold no estaria pas malament. A continuació, s’encararia amb el que guanyés del combat entre el paio de l’univers 19 -del qual en Raichi no en recordava el nom-, i una altra noia Saiyana, òbviament, de l’univers 16.

En Raichi levitava en direcció al ring assegut en una estranya esfera d’un to blau ennegrit com el plomatge d’un corb. El seu competidor encara havia d’arribar. Fent una ullada darrere seu, el vell Tsuful el va veure aparèixer, tot sortint del passadís del segon univers. Era força menut. El lluitador, l’Akira Toriyama, no semblava pas alçar més de setanta centímetres. Duia una màscara. És que potser aquell aire li era perjudicial? En Raichi podia assegurar el tret traient-lo fora del ring. Era una manera de guanyar, com qualsevol altra. A part de la màscara, aquell home diminut duia un vestit. Quina indumentària més peculiar per utilitzar en un combat...

—Em toca... —va dir l’Akira.

Fou sorprès per un altre home petit -encara que més alt que en Toriyama-, que s’estava a prop de l’entrada des de feia uns minuts. No se’l veia gens agressiu, ja que anava vestit amb pantalons a ratlles i una simple jaqueta. Aquell home va reconèixer el lluitador que acabava de fer la seva aparició. El seu nom li havia vingut a la memòria.

—Bufa! Vostè és l’autor!? — va preguntar per confirmar-ho en Senbei Norimaki, altrament dit Dr. Slump.

—Exacte! Puc controlar els personatges al meu gust, segur que guanyo! —va proclamar l’Akira, aixecant el seu puny -o més aviat la seva pinça mecànica-, en gest de victòria.

—Però... això és fer trampa! —va apuntar el doctor del bigoti prim.

—Vols que et faci ballar sardanes? —va amenaçar el senyor Toriyama. Els ulls de la seva màscara semblaven reflectir una aura i aspecte malèvols.

En Senbei va sacsejar el cap amb tant de vigor que semblava que tingués més d’una cara.

—Però aquest tal Raichi... és un dels seus personatges? —preguntà en Beelzebub mentre s’apropava, encara mantenint una certa distància respecte aquell autor -de ben segur que no volia pas ballar sardanes!-

En Toriyama va treure uns quants arxius i carpetes d’una bossa que duia. A dins, hi havia un munt d’imatges de personatges i un fotimer d’informació de cadascun d’ells.

—És clar que vaig ser jo qui... Un moment...

En Toriyama ja havia mirat i remirat totes les imatges dels personatges, però encara no n’havia vist cap del seu rival. Va alçar la vista cap al ring per fer una altra ullada a la fila d’en Raichi i va repassar els seus arxius a una velocitat vertiginosa... sense resultat.

Res que hagués sortit de les seves històries. Va treure una llista tota plena de gargots i va riure dels jocs de paraules que s’havia empescat per donar nom als personatges. Però encara no havia trobat el que buscava. I tot i així, aquell nom era definitivament un joc de paraules: el seu oponent s’anomenava realment “litxi”, com la fruita exòtica. Va saltar a l’apartat “dissenys de personatges”: no, allà no hi era. Ni allà tampoc... Dragon Quest, Tobal, Chrono Trigger...

Bé, a veure: ell era en un còmic fet per fans de Bola de Drac, i els personatges que havien lluitat fins aquell moment havien sortit de Bola de Drac d’una manera o altra, excepte els de l’univers 2. Però en Raichi venia del 3.

—No sé qui són els idiotes que fan aquest còmic, però el personatge prové de mi, n’estic segur! Ha d’haver estat afegit a l’adaptació d’anime. Un moment...

Va remenar uns quants cells, làmines originals de plàstic transparent de la Toei Animation, la qual havia immortalitzat la seva obra afegint-hi color, so, moviment, i també un lleuger retràs. Ah, la llista de pel·lícules dolentes. Turles, Broly, Janemba, A-13... Ahà, allà hi havia en Bardock. Però no, no podia trobar en Raichi. Potser... els productes derivats que havien derivat encara més enllà. Hi havia un anunci de col·liris, res. Documentals per als nens, no. Un xou de temàtica de viatges en el temps, tampoc. El crossover amb One Piece -ah, això va ser divertit-, però no. No hi era ni a Bola de Drac GT, tampoc.

Es va aturar un moment tot observant la imatge d’un Tsuful anomenat Baby, sense saber el perquè. El Mestre Toriyama no tenia ni idea que en Raichi també fos un Tsuful, ni que fos l’últim supervivent de la massacre duta a terme pels Saiyans, ni que volgués venjar la seva raça.

De sobte, es va topar amb una sèrie d’imatges amb títol de “Videojocs”. Però tots havien seguit els seus models de forma acurada... Ep! Què era allò? Ozotto? Semblava una versió fallida d’en Cell. L’havia dissenyada ell? Mmm, havia d’estar borratxo... Ah... AHÀ! Era aquí, en Raichi! Un personatge d’un Videojoc! Maleït sia... Ni tan sols l’havia tocat.

—Oh no... No el vaig inventar... —va admetre l’Akira Toriyama observant per últim cop el seu oponent que s’esperava pacientment.

Va pensar durant tres segons, rascant-se l’esquena amb la seva pinça mecànica.

—Llavors abandono. Sóc massa vell per a aquesta merda.

La decisió que va prendre va fer que la meitat de l’univers 2 caigués potes amunt.

—En Raichi és el guanyador. Pot abandonar el ring —va declarar el Varga presentador.

—Bé...

És una bona cosa, va pensar el Tsuful mentre retornava a la seva zona amb lentitud.

Mentre l’Akira Toriyama es dirigia al vestíbul, dues persones li van impedir d’avançar. Semblaven increïblement feliços. A les seves mans s’hi trobava alguna cosa com un bloc de notes i un bolígraf.

—Toriyama-sensei-sama-dono! —va dir l’home de l’esquerra, en Salagir, un ros amb cua de marsupial. Era obvi que havia après japonès visualitzant tota classe d’anime en japonès. De tota forma, valia més ignorar aquella mena de gent.

—Ens pot signar un autògraf? —va demanar el noi amb cabell llarg de color marró fosc, en Gotega Jr.

Ells li van entregar un objecte prim i rectangular, com de la mida d’un plat de pastís.

—Què és això? —va preguntar l’Akira.

—Em... una tauleta gràfica —respongué l’homenet de cabell fosc, tot prestant-li el bolígraf estilístic.

—No podeu utilitzar paper com tothom?

—El què? —van dir els dos homenets, sorpresos, mentre el senyor Toriyama els signava a les pantalles tàctils.

Després se’n va anar sense mirar enrere. Aquells estranys personatges li havien donat una desagradable sensació de déjà vu. Se sentia com si ja els hagués conegut en una altra vida, o en un altre còmic, un còmic petit o mini-còmic...

—Aquí hi diu “Toriyama”? —va preguntar el noi de cabell fosc, observant la pantalla de la tauleta.

—No ho sé pas, és kanji! —respongué el seu amic, que també estava estupefacte.

Una mica més lluny, en Toriyama va ser aturat per un altre personatge. Era menut, amb cabell marró clar i ulls blaus. Sostenia un llibre i li va demanar:

—Que el pot signar, si li plau?

—Què és això? —va preguntar l’Akira, tot agafant el llibre.

—Una novel·la!

—Però si és illegible!

—Ai...

—A més, la portada és al final!

—Això és perquè es llegeix d’esquerra a dreta!

—Ah, molt bé. Aquest món està tot sencer de cap per avall. Ara tot funciona així, pel que es veu.

Després de rondinar silenciosament durant un moment, va continuar el seu camí, deixant enrere aquell personatge amb el seu invertit i illegible llibre.

Hi havia un altre home que caminava amb passos ferms i les mans a la butxaca. Un somriure li va aparèixer a la comissura dels llavis. Era un individu que portava un turbant com el d’en Cor Petit, una capa i tres espases. Quan ja era a prop d’en Toriyama, li va parlar amb bon humor.

—Ei! Acaba amb mi si pots!

Després va adoptar un to molt més seriós, traient el seu puny de la butxaca. El va sacsejar de forma triomfant davant seu.

—Quan perdo els nervis i m’envaeix una ràbia immensa, esdevinc un guerrer llegendari! Jo sóc... sóc...!

—En Jackie Chan?

Sense ni tan sols aturar-se, en Toriyama va deixar enrere aquell home, que el va veure marxar amb la boca oberta. Aquest últim va articular, amb una veu aguda

—En Son Goku... el Superguerrer...

—Què deuria voler, aquest paio? —es preguntà el talentós mangaka, aixecant una cella sense insistir-hi més. N’hi havia per llogar-hi cadires, amb aquell lloc.

Un Varga, situat una mica més enllà, va demanar llavors a en Toriyama que caminés una mica més lentament. De fet, aquell terra havia estat recentment polit, i, per raons de seguretat, valia més que caminés amb compte per evitar una relliscada que el dugués directament a la sala de “DBMergència”.

Un noi jove amb ulleres, vestit amb una armadura de Saiyà, va córrer per atrapar-lo.

—Mestre, Mestre...!

Ostres, va pensar el noi, m’ignora completament. I jo que tenia tantes ganes de conèixer-lo!

—Mestre, m’encantaria ser vostè, per tenir el seu talent!

Eureka! Faré servir la tècnica del Capità Ginew, i esdevindré en Toriyama!

Després va cridar “Canvi de cos!” mentre es foradava el pit amb el puny de la dreta. Un raig d’energia va sortir del seu cos en direcció a en Toriyama. Però el mangaka va relliscar d’una forma ben estranya. El raig va anar directe al Varga i hi va xocar. Les dues ments es van intercanviar i van anar a parar l’una al cos de l’altre.

—Ho he fet! Sóc en Tori! Quac?

L’home jove -més aviat el Varga, en aquell moment-, va emmudir en veure el mangaka al terra.

Així doncs, en quin cos estic?

Després d’una inspecció superràpida de si mateix, va grunyir:

—Nooooooooooo! Quac!

En Toriyama es va aixecar com va poder, tot veient el Varga plorar i fer cridòries, i va exclamar:

—Quin ocell més divertit!

Era evident que era una conegudíssima celebritat; una dona jove l’havia estat esperant una mica més enllà. Tenia cabell castany clar, una cinta blanca al cap, un dispositiu a l’ull esquerre, i era inconfusible. En Toriyama va notar que portava unes sabates d’un famós eriçó blau quan ella li va entregar un llibre.

—Ja hi tornem... què és això?

—Mestre, això és l’origen dels Saiyans, juntament amb el dels Tsufuls!

—Oh. De debò?

L’artista va explicar, amb paraules ràpides, l’argument de la seva breu obra. Després d’haver-ho explicat en un sol minut, esperava una resposta del mestre:

—Que no hi ha en Gotrunks? —va preguntar ell—. És que m’encanta.

—Em... no.

En Toriyama va marxar sense dir res, tot pensant: Ni jo mateix vaig pensar en l’origen dels Saiyans. No era pas tan important. A més, aquests Tsufuls no els vaig inventar jo...

Desitjava no topar-se amb més gent de forma aleatòria, però havia estat en va. Una altra persona el va forçar a aturar-se:

—Hola, mestre —va dir ella—. Estic tan contenta que sigui aquí! M’he empescat una cosa genial tractant d’imitar-lo!

Va donar-li pila de fulles de papers escrits amb lletra ben petita.

—No, gràcies. Estic segur que ho fa genial, però els seus contractes no m’interessen, senyoreta. Em sap greu, però he de marxar. La meva... emm... la meva moto. Està aparcada en... doble fila. Sí, això mateix.

—No, no. No és el que es pensa! —va insistir ella—. Això és un escenari! És la seqüela de Bola de Drac!

—El què? Bola de Drac GT?

—No, és després de GT! Ja ho sap, encara queda molta possible història per explicar després del final de l’anime. Li agradi o no, és part de la feina de molta gent...

—Així doncs, és una altre Bola de Drac AF?

—No, no ho és pas. No hi ha cap Superguuerrer de cinquè nivell...

—Que no hi ha a internet un guió d’alguna cosa estúpida com això? Amb un “torneig-de-multi-universos-de-planetes” o una cosa així?

—No, el meu escenari és molt millor.

—Bé, me n’alegro molt. A reveure!

—Esperi! Ho ha de dibuixar vostè!

—Què?

En Toriyama-sensei va fugir, perseguit per aquella dona i el seu maleït guió. Ben de pressa, molta més gent es va afegir a la persecució, amb diversos papers i preguntes:

—Mestre, mestre! Necessitem saber-ho! Qui és el Guerrer Llegendari de l’Espai? En Broly o en Goku?

—Tori! Què en pensa d’en Supersonic? Tenien el dret de fer allò?

—Ei, senyor! Vaig dibuixar una paròdia de Bola de Drac amb en Mario. No li molesta?

—Toriyama-san. Tinc una pregunta sobre la traducció d’un nom! Sembla que vostè utilitza el kana “ma”, però si es tracta d’un joc de paraules, no s’hauria d’allargar la síl·laba?

—Per cert, per molts anys, mestre! Gràcies per tot!

—Senyor A.T, com va permetre que creessin Dragon Ball Evolution, em veig obligat a matar-lo! Torni aquí!

—Akira, casa’t amb mi!

—Deixeu-me en pau! —va cridar l’home perseguit, amb tota la desesperació del món—. Ni tan sols sento meva Bola de Drac, ja! Jo només vull fer històries d’humor escatològic amb personatges plans!

Havent abandonat l’estadi després d’intentar-ho durant molta estona, el mestre va desaparèixer a tota velocitat darrere d’una muntanya. Allà, va invocar la fi del capítol i va desaparèixer entremig de dues pàgines...

No gaire lluny d’allà, a la zona de l’univers 2, uns quants participants i espectadors es feien preguntes:

—De debò que ell ens va crear? —va preguntar en Shu als seus compatriotes.

—Sigui com sigui, tenia una bona pila de fitxers de cadascú de nosaltres — respongué l’Eight, sense contestar la pregunta.

—Ja us ho dic jo: és l’autor! —va repetir un cop més el Doctor Slump.

—L’autor de què? —va preguntar el gat blau de forma innocent.

—Semblava que pogués controlar-nos a tots nosaltres —va intervenir en Beelzebub.

—Psè! Ningú no em controla, a mi —va afegir algú amb les orelles punxegudes, cabell llarg i platejat i amb capa vermella.

—I si fos realment el nostre déu, o alguna cosa així —començà a dir en Sun Wukong, que havia restat més enrere tota aquella estona—, tindria algun tipus de poder... i ni tan sols tu, Magus, no podries plantar-li cara i guanyar-lo.

—No ho podríem saber fins que ho provéssim.

—No podem lluitar amb déus —va intervenir en Naurb de l’univers 19, que havia estat caminant per allà i ho havia escoltat tot—. Que no som pas Saint Seiya, eh!

Això ho dius tu, va pensar en Suprunaman, sense atrevir-se a dir-ho en veu alta.

—Bé, disculpa, però jo al matí engoleixo Déus a l'hora d'esmorzar —va dir en Sun Wukong—. I no estan pas malament.

I d’aquella manera, tallant una discussió que no s’hauria pogut resoldre mai sense el mestre Toriyama, el presentador Varga va anunciar la lluita següent:

—Nou combat, la Syd de l’univers 6 contra en Vegeta de l’univers 13.