DB Multiverse

Capítol 4

Traduït per Bardock

Els records de les imatges dels fets a la Sala de l’Esperit del Temps van pintar un somriure al rostre d’en Vegeta:

—Només hi ha una manera de comprovar si encara ets el més fort de tots nosaltres, Gohan!

Aquest últim respongué, somrient:

—De cap manera, Vegeta. Jo no sóc com el meu pare. A mi no se’m provoca fàcilment. Assistiré com a espectador.

«Espero estar a l’alçada del mestre Goku —pensava l’Ub—, i arribar impressionar també a en Gohan i al senyor Vegeta».

Percebent un possible nerviosisme, en Goku posà una mà tranquil·litzadora a l'espatlla del seu deixeble:

—No pateixis. Serà memorable. Estic convençut que t’esforçaràs de valent i que ho faràs molt bé.

L’Ub notava que la sang li pujava a les galtes:

—Faré tot el que podré.

—On és l’avi Satan? —preguntà la Pan—. No ha vingut...

—Podries anar a veure’l i preguntar-li directament —proposà en Goku.

La Pan es redreçà amb entusiasme:

—M'acompanyes?

—Ho sento, Pan, vés-hi sola aquest cop. He d’anar a veure algú abans de marxar a aquest torneig.

—D’acord, marxo!

—Pan, espera!

La Videl ja havia fet tard. Des que era molt petita, la Pan sabia desentendre’s ràpidament de les situacions quan a ella li convenia. S'enfilava cap a Ciutat Satan a tota velocitat. Normalment li hagués molestat que el seu avi no volgués acompanyar-la, però, en aquella ocasió, estava contenta d’anar a buscar el seu altre avi.

En Gohan va envoltar les espatlles de la Videl amb un gest ple d'afecte per tal de reconfortar-la:

—No pateixis. Tornarà en unes hores... A aquesta velocitat, ningú no la podrà perseguir! No hi ha cap perill...

La jove dona esbossà un somriure:

—Ho sé, però això no treu que no hagi de demanar-nos permís... encara és una nena.

—Ens veiem demà al matí! No marxeu sense mi, eh?!

Va desaparèixer tan ràpid que el pobre Ub no va tenir temps a reaccionar:

—Eh?! Mestre Goku...

Era obvi a qui s'assemblava la Pan! Tal com era habitual, el seu avi acabava de marxar sense previ avís cap a una destinació que només sabia ell. Quantes vegades l’havia vist marxar de casa, la Chichi, durant dies o setmanes? Fins i tot, anys! Des que s'havien casat, la Chichi va decidir deixar de preocupar-se per això. Al cap i a la fi, sempre tornava... fins i tot quan moria.

La Bulma va trencar el silenci que havia suposat la sobtada marxa d’en Goku:

—Bé, jo no vindré amb vosaltres, però encara puc fer alguna cosa útil... M’imagino que aquest torneig no serà bufar i fer ampolles... Us fabricaré roba resistent.

—Com per al Joc d’en Cèl·lula? —preguntà en Vegeta.

—Justa la fusta. Segurament m’hi estaré una part de la nit però prefereixo que estigueu ben equipats.

La Chichi va arrufar les celles:

—No necessito que et preocupis pel meu marit! Ja té tot el que necessita a casa... Gohan! Vés a casa a buscar la roba del teu pare, ja que és capaç de marxar sense!

—Ja hi vaig.

—Espera, jo vinc amb tu —digué la Videl.

—Goten, hem de trobar un lloc desert per entrenar-nos tota la nit! —digué en Trunks subtilment.

—Quina bona pensada —opinà el seu millor amic.

En Gohan, la Videl, en Goten i en Trunks, van marxar alhora en direccions diferents, deixant sol a en Vegeta com a únic representant Saiyà...

—T’has quedat solet —va constatar en Cor Petit fitant-lo.

—I què?! M’importa un rave!

Amb malícia, la Bulma es va apropar per repenjar-se a la seva espatlla:

—Em portes a casa, estimat?

Amb un sospir, en Vegeta es va girar:

—Si insisteixes... I tu, Bra?

—Faré servir una càpsula i aniré a Ciutat Satan.

—Com vulguis —remugà en Vegeta.

Quan la Bulma li va haver donat un avió càpsula a la seva filla, es va deixar agafar pels braços d'en Vegeta tot aferrant-se i arraulint-se lànguidament contra ell:

—Saps què? Tinc la intenció d'aprofitar la nostra darrera nit abans no marxis...

—Quina dona més ordinària! No diguis aquestes coses davant de tothom!

En Vegeta s’enrojolà una mica i va marxar ràpidament...

Kame House. Per a molts, inclosa la Bra, és un lloc aïllat, buit i sense interès. D'altres ho consideren un petit paradís càlid per fer trobades. D'altres, simplement, hi viuen.

Des de feia un o dos segles, en Mutenroshi vivia en aquella petita illa. Passava el temps pescant a sobre de la seva tortuga Umigame i, especialment, admirava les noies que sortien per la televisió fent gimnàstica quan no tenia els nassos literalment dins d'una revista amb imatges molt suggerents. No havia canviat gens ni mica, ni tan sols després de l'arribada d'en Goku i d'en Krilin, ni quan aquest s’hi va instal·lar definitivament amb la seva dona A-18, ja feia vint-i-cinc anys.

Quan en Goku va arribar a l’illa gràcies a la seva teletransportació, immediatament va escoltar en Krilin i en Mutenroshi discutint el mateix tema pel qual havien debatut durant dècades.

—No, de cap manera —deia el millor amic d’en Goku.

—No vull que em donis ordres, trapella, sóc el teu mestre i m’has de respectar —replicà el Follet Tortuga tirant perdigons.

—Ja fa temps que et vaig superar.

—Això no és cap excusa! Sóc molt més vell i per això m’has de respectar!

El vell es va redreçar sobtadament en veure que el guerrer acabava d'arribar:

—Oh! Goku!

En Krilin es va girar, sorprès:

—Goku?

El Saiyà va passar pel marc de la porta de la Kame House amb un somriure ben gros tal com era habitual en ell.

—Hola, nois —digué alçant la seva mà.

En Mutenroshi havia notat la seva presència. Era una qüestió d'hàbits. Quant a en Krilin, per contra, de vegades li mancava vivacitat. A partir del seu matrimoni i, sobretot, des del naixement de la seva filla, ja no adoptava l'actitud de vigilància permanent que li permetia d'estar pendent del que succeïa al seu entorn a fi de detectar possibles perills.

En Mutenroshi era més feliç que un gínjol i no li va importar retreure-li al seu antic deixeble:

—Has vingut a comprovar si encara sóc viu?

Un gran somriure il·luminà el visatge d’en Goku:

—Per resumir-ho, participaré en un torneig entre diferents universos. Això m'ha fet venir al cap els primers torneigs. He vingut per saber si en Krilin hi estaria interessat.

El seu vell amic el mirà amb interès:

—Un moment, espera. Primer, dóna’m més detalls. De què tracta, aquest torneig?

—A mi també m’interessa saber-ho —digué el Follet Tortuga.

Sense cap més alternativa, en Goku s'aplicà a explicar-los de la millor manera possible el pocs detalls que sabia sobre aquesta futura aventura.

En Krilin, amb els braços encreuats, va reflexionar durant uns instants.

—L’idea d’aquest torneig és realment interessant! —digué el mestre de les tortugues—. No obstant, el nivell podria ser molt elevat.

En Krilin va esdevenir una mica més seriós:

—Això és massa per a mi! Fa molt de temps que no m’entreno... i he perdut nivell... De totes maneres, us puc acompanyar! —digué feliç finalment.

Una veu femenina es va fer escoltar:

—Ni parlar-ne.

La Maron acabava d'arribar amb la seva mare. Totes dues eren realment maques i vestien amb molt d’estil. Fins i tot era un estil una mica massa rebel per a l'A-18 d'aquella època. Si més no, la seva bellesa no anava en relació amb la seva edat. Aquest era un avantatge de ser un androide.

—Pare —digué la Maron—, em vas prometre que aniríem de compres. No pots marxar!

—Des de quan t’interessa tant anar de compres? —l'interrogà el seu pare.

—Sempre que hi ha rebaixes!

—Ah, me n’havia oblidat completament.

En Krilin mirà, preocupat, en Goku:

—M’hauria agradat venir... però...

En Goku, comprensivament, va posar una mà a l’espatlla del seu amic moix:

—No pateixis, Krilin, ja t'informaré de tot plegat quan torni.

—Serà, com a mínim, tan impressionant com el Joc d’en Cèl·lula, oi?

—Pots pujar-hi de peus! —respongué en Goku somrient àmpliament mentre la Maron i l’A-18 estaven fent altres coses—. Estic impacient...

Va esguardar la seva mà tot tancant-la en forma de puny amb un gest ple de força abans de reportar els seus ulls sobre en Krilin.

—Això em recorda al nostre primer torneig. Te’n recordes?

—És clar... Quina nostàlgia... Sobretot quan...

I durant llargues hores, els dos amics recordaren el passat. A mida que passava el temps, van convidar a en Goku a menjar i a dormir a la Kame House. En Mutenroshi s’uní a la nostàlgica conversa que va durar fins ben tard...

A quilòmetres de la Kame House: Ciutat Satan.

En contraposició a l'illa desèrtica, a la ciutat predominaven els gratacels, els cims dels quals eren, normalment, arrodonits. Ciutat Satan va ser anomenada d’aquesta forma després de la hipotètica victòria del pare de la Videl contra en Cèl·lula feia vint-i-set anys. Òbviament, només uns pocs privilegiats sabien la veritat. Unes poques persones, incloent en Bu.

En aquella època, l’heroi de la Terra ja s’havia retirat. De fet, es sentia cada vegada més vell. Freqüentment es queixava del mal d’esquena. Aquell dia no era pas una excepció. Quan la Pan va arribar a casa seva, situada al centre de la ciutat, el seu avi va demanar a en Bu que utilitzés un dels seus trucs per alleugerar-lo.

La nena va tirar-se al seu coll. I després, sense parar de xerrar, va explicar tots els detalls del torneig transuniversal. Estava extasiada per participar en un esdeveniment com aquell. En Satan no ho acabava d’entendre ja que la història dels Vargues li semblava una invenció. Però, al cap i a la fi, la història dels Saiyans també li semblava inversemblant. No obstant això, el somriure de la Pan mentre parlava, revelava els seus sentiments. Aquest bell entusiasme el complaïa i es va dibuixar un somriure sota el bigoti del Campió... un somriure que es va esvair súbitament quan va descobrir el motiu real de la visita. Un silenci d'uns quants segons s'instal·là abans que el seu avi no pogués reaccionar.

Es va aixecar vívament i es va posar les mans a l’esquena amb una ganyota:

—Aaaaaaaah, la meva esquena! Una altra vegada! És cada cop pitjor! Aaaah... no pot ser... Crec que no podré anar-hi... Quina vergonya!

La Pan estava decebuda:

—Però avi...

En Bu, sostenint una piruleta, va posar una mà sobre el vell:

—No és greu... Et cuidaré...

—I tu no vols venir al torneig? —li preguntà la Pan.

Un altre instant de silenci. En aquell moment, en Bu, somrient com un babau, s'imaginava com el guanyador, amb l’idea de demanar una galàxia sencera de llaminadures per a ell sol. Una veu el va treure de la seva fantasia:

—La seva comanda, senyor.

El servent, que anava vestit tot de blanc, acabava d'entrar i es va inclinar lleugerament.

—Les meves llaminadures?

—Sí, senyor, tres camions plens de llaminadures —confirmà el servent.

—Visca! Visca!

A la Pan li era evident que en Bu no assistiria al torneig, finalment. Mentre en Bu començava a devorar les llaminadures, la Pan li va preguntar a en Satan si no havien rebut la visita d’un robot.

—Doncs... —va fer després d'un instant de reflexió—. Ens pensàvem que era un nou tipus de càmera o d’espies que ens volien gravar. En Bu ho ha transformat en xocolata i s’ho ha menjat...

En Bu tornava a sorprendre a l'adolescent.

L’endemà, en Son Goku ja estava llest per marxar. Encarava, pensatiu, la immensitat de l’oceà quan en Krilin, acompanyat de l’A-18, se'l va unir per esperonar-lo per última vegada.

—Hi haurà recompensa? —preguntà l’androide.

—Un desig de les Boles de Drac... —respongué el Guerrer de l’Espai.

En Krilin dirigí una mirada perplexa a la seva dona:

—Que hi estàs interessada?

Somrient, es va girar i va tancar els ulls:

—Ja tinc tot el que necessito.

Delicadament, va fer un petó a la galta a d’en Krilin abans d’entrar a la casa, deixant enrere aquell homenet, les galtes del qual s’havien tornat escarlates.

Amb un gran somriure, en Goku va col·locar dos dits al seu front tot mirant el seu amic:

—Fins aviat...

En Krilin somrigué aixecant un dit polze victoriós:

—Confio en tu... t’enduràs la victòria!

La imatge del somriure de confiança d’en Goku mentre desapareixia instantàniament, va estovar el cor d’en Krilin.

Eren les deu del matí quan la calma habitual del santuari d’en Dende, el Déu de la Terra, fou interrompuda. En Gohan i la Videl havien arribat uns minuts abans volant xino-xano. El semisaiyà científic duia una maleta amb roba a dins per a ell, el seu germà Goten, i el seu pare.

En arribar a can Dende, van començar xerrar tranquil·lament tot caminant mentre esperaven.

L’arribada de la Bulma i en Vegeta els sorprengué... el Príncep dels Saiyans havia deixat que la seva muller el portés amb avió, cosa que no era gens habitual.

En Vegeta va ser el primer a sortir de l’aparell amb el seu posat arrogant i amb els braços encreuats. La Bulma va aparèixer immediatament després d'ell tot injuriant-lo... amb una petita maleta grisa a la mà:

—Vegeta! Et recordo que te l’has d’emportar! No sóc la teva criada...

—No ho necessitem! —grunyí el Príncep dels Saiyans.

—Vegeta! —cridà la dóna dels cabells blavosos -en aquella època alternava diferents colors i tallats de cabell a la moda-.

Va cedir abruptament amb una expressió de contrarietat:

—Dóna-me-la!

Aquella disputa pública l’havia avergonyit i, endemés, sabia com era de tossuda la Bulma...

Va agafar, amb un gest brusc, la maleta que contenia les càpsules que havia fabricat la Bulma, la qual cosa la va sobresaltar. Immediatament, es va dirigir amb un pas viu vers el fill del seu gran rival:

—Gohan, tinc una feina per a tu —li digué un cop ja era a prop d’ell.

En Gohan estava un pèl sorprès:

—Quina?

—Ocupa-te'n tu —ordenà en Vegeta col·locant-li la maleta a les mans.

—Vegeta! —cridà la Bulma des de lluny—. Què et penses que fas?

—Aquest nano no hi participa —contestà en Vegeta tranquil·lament girant-se cap a la seva dona—. Que la porti ell!

—Ve – Ge – Ta!

En Gohan posà la seva mà a la nansa de la maleta per agafar-la:

—No passa res, Bulma, no em molesta pas...

—Però, Gohan...

—Sempre ets massa amable —digué en Cor Petit al seu antic deixeble.

En Gohan respongué amb un somriure i amb un alçament de cella per assentir.

En Vegeta, desitjós de canviar de tema, es queixà en veu alta:

—En Trunks no té interès a marxar!

La veu greu i tranquil·la d'en Cor Petit va ressonar amb ironia:

—Ha arribat fa una estona amb en Goten! Han anat a banyar-se...

—Ah, d’acord —es sorprengué la Bulma—. Per primer cop a la seva vida ha matinat més que el seu pare...

—Segur que ell no s’ha passat tota la nit...

En Vegeta va aturar-se de sobte... adonant-se que l’explicació del seu despertar tardà el posaria en un compromís... conclogué ràpidament tot grunyint lleugerament:

—No he dit res.

—Els Vargues són aquí — informà en Cor Petit mirant cap amunt al mateix temps que les seves curtes antenes tremolaven.

Tots els guerrers van alçar la vista per observar com aterrava la nau dels Vargues i dels Namekians.