DB Multiverse

Capítol 143

Traduït per Bardock

Uns instants abans, a l’estadi...

A l’espai de l’univers 18, en Son Gohan, en Cor Petit, la Videl i la Pan observaven les rodalies, atònits. Tot d’un plegat, els seus companys havien desaparegut! En altres espais, els membres encara presents també exclamaven sorpresos. Prop d’ells, l’Eleim, en Tidar i en Xeniloum havien desaparegut front els ulls estupefactes dels seus camarades. A l’univers 16, la Pan, en Trunks, en Son Goten i en Vegeku també s’havien volatilitzat.

—Què ha passat? —s’esglaià la Videl aferrant-se al braç del seu marit.

—Tots els participants han desaparegut! —cridà en Cor Petit amb suor al front.

Uns espais al lluny, el Gran Kaitoxin havia escoltat el Namekià i contemplava amb un aire perplex la seva mà que en aquell moment romania buida. El seu “presoner” s’havia esfumat, no sense abans etzibar-li una mirada trapella. Era ell, l’origen d’aquell succés? Tant si ho era com si no, la seva negligència era totalment irritant!

La Kaitoxin de l’Oest, al seu costat, compartia el mateix raonament:

—Gran Kaitoxin, si ha estat aquell miserable d’en Bu, hem d’actuar immediatament. Envia’l de tornada al seu univers!

—Tenia la sensació que alguna cosa no rutllava! —va deixar anar en Kaitoxin de l’Est—. Hem d’avisar els Vargues de seguida!

—En Gast Carcolh també ha desaparegut —va remarcar en Kaitoxin del Nord—. Deu estar amb en Bu?

—No extraguem conclusions precipitades —els va interrompre el seu líder frunzint les celles—. Primer, hauríem de...

La seva veu es va extingir brutalment. Una fulla afilada pressionava sobtadament el seu coll. Darrere s’hi trobava en Dabra de l’univers 11 amb un rictus malèfic als llavis tot esguardant uns Kaitoxins sobresaltats que s’havien girat. Va xiuxiuejar amb acarnissament:

—Ni un sol moviment brusc, Kaitoxins! Ni vostè, líder! Al mínim moviment hostil, li tallaré el cap!

—Dimoni immund! —s’exclamà la divinitat de l’Oest—. On heu enviat tots els participants? És obra d’en Bu?

—Aquell xiclet era una amenaça per al pla del Senyor Babidi —murmurà en Dabra—. Hauríeu de preocupar-vos d’aquells que no hem enviat a un altre món...

Nombroses persones, van sortir dels passadissos dels diferents universos mentre proferien un crit de guerra. A l’espai de l’univers 13, en Kakarot i en Nappa ocupaven el lloc del seu emperador desaparegut. Els seus fronts lluïen diferents amb una marca abjecta i recognoscible. El símbol Majin, aquell que havia hissat en Vegeta feia anys. En Kakarot va exclamar transformant-se en Superguerrer:

—Ja ha arribat l’hora! Apodereu-vos d’aquests insectes, feu-los miques en nom del nostre venerat patró!

Van aparèixer enemics pertot arreu. L’A-17, a l’espai contigu, somreia satisfet a causa de la infusió d’adrenalina que li provocava servir el seu nou patró atès que finalment havia sorgit un nou objectiu per a la seva existència. A l’espai de l’univers 8 i a les graderies, l’exèrcit dels Dimonis del Fred havien irromput a l’estadi. Els Vargues foren presos del pànic en veure que aquella horda s’abalançava a ells. Amb prou feines s’acabaven d’adonar dels fets, ja que havien estat peparant els següents combats. Cap d’ells no sabia com reaccionar.

—Què està passant?

—Diferents universos es disposen a atacar-nos!

—Els hem d’enviar a casa seva!

—Però quin univers selecciono?

—Tots els que ens ataquen!

El Varga encarregat dels reenviaments s’apropà als mecanismes però va desplomar-se sobtadament amb una daga clavada a l’esquena. Darrere d’ell, hi havia un Varga amb els cabells esvalotats tot esbufegant i riallejant. Els altres Vargues l’esguardaren, esporuguits. Va manifestar:

—No evitareu que el Senyor Babidi lideri la revolta! Glòria al bruixot Babidi!

Els Namekians, mentre es precipitaven cap a ell per a sotmetre’l, foren tocats per una explosió abrupta juntament amb els altres Vargues presents. La torre de control va esclatar amb força i les seves vides desaparegueren dels seus cossos calcinats i destrossats per la deflagració. Pels aires, en Freezer de l’univers 8 contemplava la seva obra amb un riure burlesc als llavis juntament amb el seu germà, situat al seu costat.

En Gohan de l’univers 16 va grinyolar les dents fitant el seu voltant. Centenars de soldats que provenien de l’exèrcit d’en Freezer, d’en Cooler i d’en Cold havien irromput a l’estadi, igual que nombrosos espectadors, els quals rugien en ser convertits pel bruixot. Amb el Gran Kaitoxin com a ostatge, era incapaç de decidir com prendre una decisió correcta.

—Aquella marca...

—Era previsible —intervingué en Gohan—, que en Babidi no acceptaria la derrota!

—D’això se’n volia ocupar en Vegeta de l’univers 18 quan l’he vist marxar —murmurà en Cor Petit—. Si ens n’haguéssim adonat, hauríem pogut actuat abans!

—Què hem de fer? —s’inquietava la Videl.

—M’ocuparé d’en Freezer i del seu exèrcit —respongué en Gohan avançant una passa—. Crec que el meu alterego protegirà els Déus. Potser els Heloïtes també faran el mateix...

Tombant-se cap a ells, es va quedar de pasta de moniato en veure a un d’ells apuntant els altres amb les seves armes d’alta tecnologia. Restaven immòbils, corpresos per la traïció del seu camarada. Més sorprenent era veure el seu doble de l’univers 18, juntament amb en Cor Petit, la Videl i la Bra, encerclats per sis gnoms repugnats que ja havia massacrat una vegada. Eren Cel·luletes envoltats per una aura elèctrica. Va fer un moviment vers ells quan una llarga cua verdosa va atrapar-los a tots tres -ell, en Cor Petit i la Videl-. Un braç musculat va lliscar fins al seu coll tot aferrant-lo amb força. Aquell color, aquelles taques fosques... no n’hi havia dubte! En Cèl·lula de l’univers 17, darrere d’ell, digué amb un to amenaçador mentre formava una bola d’energia prop de la testa d’en Gohan:

—No us mogueu! El Senyor Babidi no sap que sou perillosos, però jo no us trauré l’ull de sobre! Els meus Cel·luletes estan al seu màxim poder!

—Cèl·lula, tros de... —va articular en Gohan furiosament—. Tu també?

—Què esperes, company, al capdavall soc un ésser malèfic! —va respondre en Cèl·lula, somrient—. Llàstima per en Vegeta, hauria estat un bon combat, però l’ambició del meu amo aprima sobre la meva! Gosa resistir-te i el cap de la teva estimada rodarà per terra!

Va situar l’extremitat del seu apèndix caudal mentre proferia la seva amenaça sobre la Videl, la qual esbufegava presa del pànic. En Cor Petit, igualment paralitzat, era incapaç de moure’s. En Gohan, també immòbil, estava enrabiat!

—Desgraciat! —va cridar.

—Molt bé... —exultava en Cèl·lula.

A l’espai de l’univers 18, l’altre Gohan romania en posició defensiva, incapaç d’iniciar cap mena d’atac. Si es llançava a l’assalt, els seus companys més febles serien assassinats a mans dels Cel·luletes, ja que aquests estaven molt ben posicionats i no seria a temps de protegir-los. Tremolava de furor, frustrat per la seva impotència.

Per la seva banda, en Babidi havia col·locat els seus peons a fi de controlar de forma global la situació. En Cèl·lula era realment un trumfo important que comportava que tota resistència dels universos més perillosos fos estèril. En Dabra semblava dominar els Déus i l’exèrcit que havia construït sobrepassava l’enemic en número. Els espectadors eren febles i incapaços de rivalitzar amb el soldat més inútil. Els participants de cor pur ja eren morts i no havia de preocupar-se d’ells.

Però primer havia d’assegurar-se la seva victòria total en l’estadi i subjugar aquells desgraciats. Es va girar vers en Bardock, qui es trobava al costat d’en Majin Bu. En corrompre el cor ple de ressentiment del Guerrer de l’Espai, havia vist la seva increïble capacitat de predir el futur. Allò serviria de gran ajuda per a evitar esdeveniments desafortunats.

—Què veus a través del futur, Guerrer de l’Espai? —li demanà.

—Ho sento, Senyor —va excusar-se en Bardock abaixant el cap—, però això no ho puc controlar! Les meves visions apareixen soles, no puc forçar-les.

—Hm, entesos —va reflexionar en Babidi etzibant-li una mirada irritada—. En aquest cas, haurem de prendre mesures.

En Babidi va empunyar la seva bola de cristall i va llançar un encanteri per a assegurar-se ser fora de l’abast de qualsevol intent de rebel·lió. Era conscient que les seves reserves d’energia havien arribat al límit i del problema que suposaria defensar-se d’un atac enemic, a més de la naturalesa fràgil d’aquell apartament, molt allunyat de ser una fortalesa.

—Ara res no m’aturarà. Hi, hi, hi, hi! Tots els universos estaran sota el meu control!

A l’espai dels organitzadors, en Dabra reia tot delectant-se del seu avantatge. Tenia els Déus a la seva mercè, els participants sens dubte eren morts i res no l’aterrava. Si més no, això era el que ell pensava.

Però el Gran Kaitoxin irradiava calma i, fins i tot, també somreia. En Dabra va alçar una cella, perplex. El líder dels Déus li digué amb un to melós i confiat:

—Em consideres un ostatge, Rei dels Dimonis? Tenim diversos jocs de Boles de Drac que em farien tornar a la vida...

Tot d’una, en Dabra, dubtós, fou pertorbat per les paraules de la seva presa. Era cert el que deia? Les Boles de Drac, aquelles esferes màgiques, eren un obstacle per als plans de conquesta d’en Babidi! Només havia de mantenir la pressió i conservar els Déus sota el seu empresonament. En Dabra va afluixar una mica el seu aferrament en plena reflexió.

En havent percebut el senyal del Gran Kaitoxin i en veure que en Dabra perdia la concentració, la Kaitoxin de l’Oest es va llançar darrere d’ell a tota velocitat i assestà un cop de peu poderós a la galta del Dimoni que va tombar a terra. El Gran Kaitoxin, sempre tan serè, havia inclinat lleugerament la testa per tal d’evitar la trompada. La seva provocació havia rutllat i era l’hora de restablir l’ordre.

Tranquil·litzat perquè en Bu no hi estava implicat, confiava que els participants tornarien de seguida. El seu amic no deixaria mai que els successos acabessin amb la victòria d’en Babidi, el bruixot que tant detestava, i de ben segur que voldria prosseguir el torneig. Fins i tot, hi havia la possibilitat que estigués observant discretament els esdeveniments sense intervenir. Estava frustrat pel comportament infantil i despreocupat del Djinn, però el comprenia en certa mesura. Depenia d’ells solucionar el problema.

La Kaitoxin de l’Oest va exclamar-se pertot l’estadi, captant les mirades de tots els esclaus d’en Babidi, els quals van comprendre que la conquesta no es portaria a terme sense lluitar:

—Prou immediatament d’aquesta pantomima o ho pagareu car!!

Va rebre una violenta puntada de peu al visatge i fou propulsada contra la paret de l’espai de l’univers 1. En Dabra estava dempeus amb el rostre furiós.

—De debò voleu patir? Vinga! Veniu, Kaitoxins, entreteniu el meu venerable patró!

A l’espai de l’univers 18, en Cor Petit i en Gohan, veien que els Déus es col·locaven en posició de combat amb el Gran Kaitoxin apartat. En Gohan murmurà:

—Ja reaccionen! Els hem d’ajudar! Però...

—Al mínim gest, la Videl i la Bra es quedaran ancorades en el conflicte —va renegar en Cor Petit—. No ens podem arriscar!

—Ja ho sé —va replicar en Gohan—, no podem fer-hi res ara mateix.

—Si us plau —suplicava una Bra terroritzada—. Pare, Trunks, o qui sigui, salveu-nos!

En Son Goten va sortir dels lavabos, satisfet. Estava orgullós d’haver ajudat l’Ub a guanyar autoconfiança. Estava una mica gelós de l’atenció que rebia del seu pare però només podia sentir-se culpable. Feia anys que havia deixat d’entrenar-se. Sabia que si s’hi posava seriosament, el segon nivell de força dels Superguerrers era assolible, però després del combat contra en Majin Bu quan tan sols tenia set anys, només havia anhelat la pau i viure la seva vida tranquil·la de Terrícola, com el seu germà. En Son Gohan disposava permanentment d’un poder tan immens com alhora pacífic, i el seu pare i el d’en Trunks no deixaven mai d’entrenar-se. El món disposava de suficients guerrers poderosos per a ser protegit, i no era útil persistir amb el mateix estil de vida.

Havia escoltat les dures paraules d’en Vegeta durant el torneig. En Gotrunks tenia un poder enorme, fulgurant, i era cert que no se’l mereixien fins a cert punt. Molts lluitadors havien adquirit les seves habilitats i capacitats pròpiament sense dependre de la fusió o de cap altra tècnica grupal. En Son Goten rumiava en les paraules d’en Yamcha després de perdre contra ell en el torneig per parelles.

L’androide li havia parlat del seu propi potencial individual. Realment el tenia? Ell no havia après mai l’art del combat fora de l’àmbit de la competició i de la rivalitat fins l’aparició d’aquell bruixot malvat que li havia fet conèixer la por i la còlera. Només tenia set anys! Com podia enfrontar-se a un monstre tan terrible que havia estomacat el seu germà i matat en Vegeta sense esforç, si no era a través de la fusió? Quan aquell malson va haver arribat a la seva fi, ja no tenia motivació per a lluitar i només ho feia pel plaer i l’espectacle amb el seu amic d’infantesa...

—Què...?

Enfilant-se pel passadís vers el seu espai, en Son Goten fou sorprès a causa del que veia. El seu pare, en Vegeta, en Trunks, l’Ub i la Pan s’havien esfumat, deixant lloc a aquelles criatures que acompanyaven en Cèl·lula de l’univers 17. Estaven encerclant el seu germà, la Bra i en Cor Petit. Emanaven una aura superpoderosa, com la del Superguerrer de segon nivell. En veure l’aire terroritzat de la Bra i la ràbia d’en Gohan al rostre, la seva sang bullia en comprendre que tenien lloc uns successos terribles i que els seus companys estaven en perill!

En Son Goten, realment preocupat per la diferència de poder, es va transformar de seguida en Superguerrer i es va abalançar sobre el Cel·luleta més proper i que es trobava d’esquenes. Va etzibar-li un cop de genoll amb totes les seves forces al crani, fent-lo trontollar. Els altres Cel·luletes es van girar cap a ell, desconcertats. En Gohan i en Cor Petit, veient la genial intervenció d’en Goten, van reaccionar a l’uníson sense comunicar-se.

Mentre en Son Goten prosseguia amb el contraatac contra aquella criatura que sagnava per la boca i que es trobava davant seu, en Cor Petit va aferrar la Bra i la Videl, les quals no comprenien què succeïa i s’allunyaren a tota velocitat de la gàbia dels Cel·luletes sense que se n’adonessin. Estaven concentrats en en Son Gohan, qui, literalment, acabava de fer esclatar un d’ells amb un sol cop de puny mentre es girava vers ells.

A dos espais de distància, en Cèl·lula va emetre una xiulada d’admiració.

—Gens malament —va dir—. Aviam com t’ho manegues contra quatre criatures més fortes que tu en el nostre primer enfrontament!

En Gohan de l’univers 16, captiu del seu braç, va intentar alliberar-se, però en Cèl·lula va serrar el seu empresonament fent lliscar sang pel coll de la Videl, qui deglutia amb dificultats.

—Xxt, xxt. No! No mogueu ni un dit... no intervinguis!

En Gohan es crispà, amb una certa ira reflectint-se al rostre. En Cor Petit estava petrificat. Si es resistien, seria la fi de la Videl i no podrien fer res contra aquell monstre.

A l’espai de l’univers 18, en Gohan va esquivar hàbilment un cop tallant d’un Cel·luleta mentre empunyava el braç d’un altre estrenyent-lo amb força i fent-lo miques. El menut cridà de dolor al mateix temps que el Guerrer de l’Espai feia esclatar la testa de l’anterior. En Gohan veia el seu germà encaixar de valent cops del Cel·luleta que havia agafat per sorpresa. El seu rostre estava cobert d’hematomes i es podien sentir els cruiximents dels ossos sota la força dels atacs. La diferència era evident i si en Gohan no actuava ràpid, el seu germà moriria davant d’ell!

Després d’agarrar pel coll el Cel·luleta mutilat, el va llançar contra aquell altre que atacava el seu germà, fent que ambdós s’estimbessin contra la paret. En Gohan va disparar una bola d’energia força contra els dos Cel·luletes amb els membres dislocats que es van desintegrar tot emetent crits de patiment. En Goten es va ensorrar, clavant un genoll a terra i admirant l’estatura del seu germà, qui havia lidiat amb els dos darrers. Que idiota era! Si hagués seguit els consells del seu pare i hagués mostrat interès, ell també hauria pogut encarregar-se d’aquelles dues misèries en lloc de deixar que se n’encarregués el seu germà. En Son Gohan, la persona que més desitjava la pau, era l’únic amb qui podien comptar.

En Goten va grunyir maldient la seva mandra i va desplegar la seva aura al màxim. Va precipitar-se contra un dels Cel·luletes i li clavà un cop de puny amb totes les seves forces. El darrer va blocar l’atac amb una mà, però això era precisament el que necessitava en Gohan. Aprofitant la seva distracció momentània, va agafar el seu cap violentament i l’esclafà violentament contra el del darrer que quedava abans de projectar-los pels aires. Seguidament, va emetre una ràfega d’energia que va polvoritzar aquells marrecs que representaven el malson de la seva infantesa.

La Videl i la Bra van anar al seu rencontre juntament amb en Cor Petit. El darrer es va posar de genolls a terra al costat d’un Goten que escopia sang i li preguntà:

—Estàs bé, Goten?

—Cof... Tu què creus? —amb prou feines respongué en Goten dibuixant un somriure—. Soc el fill d’en Son Goku i el germà d’en Son Gohan, no m’estovaran tan fàcilment.

—Ja ho sé —va fer en Cor Petit, somrient al seu torn—. Malauradament no tenim Mongetes Màgiques, o sigui que hauràs de mantenir-te al marge.

—Puc lluitar! —va protestar en Son Goten—. Em puc ocupar d’en Freezer i del seu exèrcit o fins i tot de l’A-17...

—Queda’t aquí, Goten —ordenà en Gohan amb un to que no admetia rèplica—. Protegeix les noies! En Cor Petit i jo buscarem en Babidi! Si l’eliminem el conflicte es solucionarà. Defensa-les, porta-les a un lloc segur.

En Cor Petit va assentir i s’envolà amb el seu antic deixeble. En Goten estava consternat però aquest pensament es dissipà en un tres i no res per a deixar pas a un sentiment d’orgull. En Gohan confiava en ell, creia en els seus poders i en les seves capacitats defensives i ofensives donat que li havia confiat la protecció de la seva esposa i de la filla d’en Vegeta. Va respirar profundament, reprenent el seu alè i un semblant de força. Es va jurar prosseguir el seu entrenament seriosament i de forma individual mentre desplegava la seva aura de Superguerrer. El més dur encara havia d’arribar.