DB Multiverse

Capítol 17

Traduït per Bola de 8 estrelles

L'anell de pols aixecat per l'aterratge del minijet de la Bulma ja havia tornat a caure des de feia una estona enmig d'un paisatge semidesèrtic sense que ningú no hagués sortit de la bombolla de la cabina que estava ben oberta.

La pilot del giny estava submergida en els seus pensaments... en els seus records.

Per què havia fet tal desviació per arribar fins allà?

La Bulma es decidí finalment a saltar al terra per saludar el panorama amb la mirada.

Reconeixia l'indret sota aquell sol ardent. O més aviat el que havia esdevingut, atès que aquell paisatge no tenia gaire a veure amb el que havia estat quan va posar-hi els peus per primer cop. Com tots els llocs que havien sofert un combat on hi participaven Guerrers de l'Espai. Afortunadament, aquests havien tingut sempre el sentit comú d'escollir regions desèrtiques quan havien pogut.

Mes en aquest cas concret, l'elecció del camp de batalla no havia estat cosa d'ells. Per ventura podria haver succeït en una regió habitada, o, fins i tot, en una gran ciutat.

La vegetació, més aviat escassa, dissimulava malament uns cràters gegantins, vestigis de deflagracions formidables. Tanmateix, un ull entrenat podria discernir la diferència de color entre els relleus il·lesos i els nombrosos pics polvoritzats i arrasats com si haguessin estat escombrats per la mà d'un tità.

Allà, el destí de la Terra també havia estat en joc per un pèl. Els Guerrers de l'Espai i un grapat de Terrícoles havien lluitat pel destí de tot un planeta. Allà, reposava l'eco dels records de l'última gran victòria dels Guerrers Z.

Sens dubte, vet aquí allò que la Bulma havia anat a respirar en aquell gran terreny buit. La recuperació eventual de restes utilitzables era una excusa ben dolenta. Fins i tot, considerant la possibilitat que quelcom hagués sobreviscut a l'atac d'en Vegeta, què podria quedar-ne, encara, després de més de vint anys d'exposició als elements naturals?

No, no era una peça d'alta tecnologia el que li mancava a la Bulma en aquell instant precís. Sinó l'eco d'esclats de riure en una terrassa mentre una deliciosa graellada a la barbacoa crepitava. Una colla d'amics aprofitant del plaer d'estar junts... i...

La llum d'un cel blau sota la claror del sol del migdia. El rastre tènue de l'aura de dues siluetes que s'havia esvaït més enllà en la llunyania, mes no era pas greu. Ella sols devia seguir la seva direcció, ja que acabaria retrobant-los.

Sí, eren allà! Unes petites siluetes perdudes en aquella immensitat semidesèrtica. Sense la camisa rosa amb què la Bulma havia guarnit en Vegeta després del seu retorn de les seves peregrinacions per l'espai, en Puar mai no els hauria localitzat, sens dubte!

Amb a penes temps per barallar-se un cop més amb en Yamcha, en Tenshinhan i en Chaoz acabaven de fer la seva aparició. Seguits de ben a prop per en Cor Petit, a menys que aquest hagués estat allà abans que ells. Sols en Vegeta havia estat capaç de detectar la seva presència. Finalment, va ser el torn d'en Krilin i d'en Gohan -encara un nen llavors-, d'unir-se al petit grup que s'havia reunit.

La imatge d'aquella banda arrencà, durant un petit instant, a la Bulma del fil dels seus records. Tots aquells homes, a part del petit Gohan, tenien tots en comú el fet d'ésser antics rivals d'en Goku, inclús enemics mortals alguns. Finalment, tots havien esdevingut amics fidels entre ells, disposats a donar la vida pel bé comú. Sols les motivacions d'en Vegeta eren encara més o menys poc clares en aquell moment. No parava de dir a qui volgués escoltar-lo que si era allà només era amb l'únic objectiu de vèncer i eliminar en Goku al seu retorn. Mes mentre esperava, aquell assassí sense escrúpols havia demostrat ser una mica civilitzat, limitant-se a entrenar durant hores inesgotables sense donar-hi més voltes. Era impossible saber el que pensava llavors un dels últims supervivents del poble dels Guerrers de l'Espai. Estava realment disposat a matar l'últim membre de la seva raça a part d'ell?

Ningú no ho sabria mai. Finalment, en Goku morí a causa d'una malaltia poc després del seu retorn a la Terra i el Príncep dels Guerrers de l'Espai s'havia emportat el secret del seus sentiments reals a la seva tomba. Mes la tristesa profunda que ja no s'havia separat d'ell des de llavors valia totes les confessions del món.

La Bulma engegà ben lluny aquests pensaments perquè sabia que l'acabarien empenyent vers unes consideracions massa fosques. Enyorava en Goku, enyorava en Vegeta, els enyorava a tots. No era un buit, sinó un abisme en la seva existència. I amb l'absència d'en Trunks en aquell moment, l'abisme es revelava com un pou sense fons. Però valia més evitar de recaure-hi.

Res no havia canviat des de la marxa d'en Trunks. No obstant això, la Bulma estava convençuda que el seu primer viatge havia estat fructífer i que els androides havien estat vençuts en el passat en què havia tornat el primer cop. Això sols podia dir una cosa: la seva teoria de l'obertura de dimensions paral·leles esdevenia fonamentada. En algun lloc, la història hauria canviat i tothom podia anar a bacs amb els acudits d'en Krilin i amb l'indescriptible naturalesa d'en Goku.

Però aquell dia d'estiu de l'any764 no era pas un bon moment per riure. Les mirades dels guerrers no cessaven de descompondre's mentre notaven l'increïble poder que emanava de l'amenaça que es dirigia ràpidament cap al Planeta Terra.

Com s'ho feien, per arribar a notar allò amb tal distancia? La jove dona encara seguia sense comprendre com havien desenvolupat els seus sentits fins al punt de notar l'energia vital d'un ésser viu, i, a més, des de tan lluny. Llàstima que no hagués tingut el reflex de fer un esquema dels circuits del dispositiu de combat d'en Raditz abans de la seva destrucció. De ben segur que hauria trobat el mitjà d'augmentar la seva capacitat de detecció. Li hauria estat ben útil.

En fi, útil fins a un cert punt, considerant que no hauria estat capaç de detectar els androides ni cap altre qualsevol sistema. Un reflex de prudència esdevingut automàtic li féu aixecar els ulls per escrutar el cel. Però sols hi havia el vol d'alguns ocells i la dolçor tranquil·litzadora d'uns núvols que decoraven un cel d'un blau serè.

Poder somiar desperta a l'exterior de l'espai confinat i artificial del seu refugi subterrani era un plaer esdevingut massa rar. Tot el que restava de la humanitat vivia amb la mentalitat d'un animal de cacera al qual se li segueix el rastre, on la caça era l'esport favorit dels dos assassins que els perseguien sense descans.

La còlera tornà a pujar fins al cor de la Bulma. Fastigosa malaltia incurable! Segurament era una porcada agafada durant la seva estada en l'espai, un mal fins aleshores desconegut a la Terra. Ni les mongetes màgiques, ni els remeis del Sr. Popo no havien pogut fer-hi res. En Goku s'havia apagat en el turment d'una dolorosa agonia tot entaforat en un llit. Amb ell viu, tot hauria estat tan diferent! L'esperança mai no hauria faltat. En Vegeta i tots els altres haurien trobat la força per sobrepassar, un cop més, els seus límits. Amb ells al seu costat, en Goku hauria acabat eliminant aquells dos malsons de circuits impresos. L'ombra tenebrosa de la derrota hauria estat dissipada igual que tot aquell any i la victòria hauria pogut ésser festejada amb la despreocupació dels dies feliços.

Retorn al passat d'aquest funest futur, a un moment on la història havia divergit encara un cop més.

Sobtadament, una ombra gegantina havia enfosquit el paisatge, cobrint, durant un instant amb la seva fresca capa, el petit grup situat al sòl que assistia impotent a l'arribada del tirà més terrible de la galàxia. Un destructor de mons.

L'instant següent, la nau de mal auguri desaparegué darrere d'un relleu del terreny.

El temible, l'indestructible Freezer venia a desembarcar a la Terra!

La Bulma s'angoixà en veure tots aquells guerrers, que constituïen l'haver més poderós del planeta, empal·lidir-se de por sota la constatació del formidable poder que emanava de la nau alienígena.

Ella no havia pogut veure res del combat que havia enfrontat en Goku i els seus amics contra el tirà a Namek, i li era ben difícil d'imaginar que aquell ésser pogués inspirar tanta por a algú com en Vegeta, qui era, fins feia poc temps, el perill més gran que el planeta havia pogut superar!

Mes, en aquell moment, el Príncep dels Guerrers de l'Espai, amb aquell orgull tan desmesurat, parlava de derrota i de la fi de la Terra.

Inclús es va atrevir a prohibir a tothom d'emprendre el vol per tal de romandre ocults als sistemes dels dispositius dels extraterrestres. I tothom acceptà la seva autoritat sense pestanyejar. Fins i tot en Cor Petit, el qual potser era superior en termes de força respecte al Guerrer de l'Espai després de la seva fusió amb en Nail...

Que potser tots assistirien sense poder fer res a la fi del món?

Una bona quantitat de renecs es feren sentir.

Una dotzena de forces secundàries començava a dispersar-se al voltant del punt d'aterratge de la nau mentre les dues més grans semblaven no moure's, de moment.

En Cor Petit grunyí:

—Ja comença!

Fou immediatament seguit d'en Vegeta:

—Típic d'en Freezer: envia uns peons a netejar el terreny en lloc seu!

Llavors, en Krilin va reaccionar amb alleujament:

—Doncs això vol dir que no és aquí per destruir el planeta!

—Maleït sigui! Es deu haver assabentat, d'una manera o altra, que vosaltres també teniu Boles de Drac! —grunyí en Vegeta.

En Tenshinhan opinà:

—Això ens donarà una mica de temps per rumiar una estratègia!

En aquell moment, en Krilin s'enlairà seguit de ben a prop pel seus companys:

—De moment, hem d'aturar aquests animalots!

La Bulma no va saber ben bé com reaccionar mentre es dispersaven ràpidament l'un rere l'altre.

De seguida, tota sola a terra amb en Puar, va mirar en Vegeta que es quedà un instant silenciós i immòbil amb un aire de preocupació. Una gota de suor queia per la llarga zona sense cabells del seu front. Ella ja no comprenia res. Fins feia un instant, tots semblaven d'acord per no deixar-se detectar!

—Però, però...

En Vegeta semblà no escoltar-la. Va desaparèixer de cop després d'un espetarrec que va fer sobresaltar la jove dona.

La filla del Dr. Brief no sabia què fer...

Més lluny, ressonaren els primers sorolls de descàrregues energètiques. Els seus amics acabaven d'iniciar el combat per impedir als esbirros d'en Freezer d'escampar-se arreu de la Terra.

El que passés quan el tirà prengués lloc en la batalla semblava ineludible. Havia comprès molt bé que, fins i tot units, no tenien cap possibilitat de poder aturar-lo.

En Puar la tragué del seu tràngol agafant-la pel canell per portar-la cap al vehicle que els havia dut fins allà.

—No ens quedem aquí, és perillós!

La Bulma no tingué temps de respondre-li que el giny de la Corporació Càpsula fou polvoritzat per culpa d'una explosió, la ventada de la qual projectà els dos amics a terra.

Durant el temps en què la jove dona es va aixecar, un monstre senglar gegantí la cobrí amb la seva ombra.

En Puar intentava, coratjosament, espantar l'impressionant soldat recobert d'escates que havia sorgit del núvol de fum i de pols creat per la destrucció del minijet. De gran alçada, amb una mena de cresta espinosa ben dreta sobre el seu cap, reia nasalment consultant, de reüll, les xifres del seu dispositiu de combat:

—Ets tan lleig com ridícul!

Abans de detonar amb una pressió des del seu polze el canó que decorava el seu avantbraç.

La mascota d'en Yamcha sols tingué temps de formar un forat en mig del seu gran cos fictici per evitar el tret mortal d'energia sota la mirada sorpresa del soldat d'en Freezer. Enlairant-se bruscament gairebé sense cridar per assaltar el gegant dempeus davant d'ell, el qual xisclà:

—El Governador Freezer ens ha ordenat matar tots els Terrícoles. No et podràs pas escapar, insecte!

Un poderós ganxo va fer perdre els sentits al pobre Puar, que es retrobà inert a terra retornant a la seva forma inicial. Estava fora de combat.

Un gran somriure de satisfacció deformà l'estrany rostre del guerrer peix en descobrir la fràgil jove dona tetanitzada per la por que havia amagat fins aleshores la silueta del gegant de pacotilla. Allò que li xiuxiuejà el seu sensor li arrencà una rialla sarcàstica mentre, de nou situat a terra, tornà a avançar per dirigir-se cap a la seva nova presa:

—Realment miserable! No cal ni gastar energia per això!

La Bulma no pensava. No reaccionava. Fins i tot sense tenir la facultat de poder analitzar les energies de combat, sabia que no tindria cap oportunitat d'escapar-se d'aquell guerrer vingut de l'exterior. Intentar fugir sols precipitaria la seva fi. El seu cor bategava com mai. Quina idiota! Havia vingut per veure com era en Freezer i moriria sense ni tan sols haver-lo vist de reüll!

De tota manera, va recular una passa quan el soldat era a punt d'atènyer-la. Va balbucejar en una vana temptativa de dissuasió:

—Vés amb compte... si... si em mates... mai no podreu trobar la meva Bola de Drac..

El gran guerrer s'aturà en sec amb un aire espantat:

—Bola de Drac? Has dit Bola de Drac?!

Es posà a pensar en veu alta:

—He escoltat aquests mots per part del Governador Freezer... això semblava important per a ell...

Amb un gest d'una promptitud fantàstica empunyà l'espessa cabellera de la jove dona que no havia pogut començar ni el més mínim gest per tal d'evitar-lo!

—El que tinguis a dir podria interessar als meus amos... crec que tindré dret a una bona recompensa!

Cridant, la Bulma intentà rebel·lar-se, picant, en va, amb els seus petits punys la cuirassa del seu agressor, el qual, a causa del poc vigor d'aquell gest de defensa, esclatà de riure.

—Deixa'm estar, porc fastigós!

El riure s'estrangulà de cop mentre el soldat era brutalment llençat a terra.

La Bulma, que havia estat arrossegada per l'home en la seva caiguda al sòl abans de deixar-la anar, sols tingué temps d'apercebre dos peus situar-se entre ella i el soldat abans que aquest fos projectat més lluny per una prodigiosa puntada de peu.

Els seus ulls ascendien tot observant la solida silueta vinguda al seu auxili abans que aquesta s'inclinés un instant sobre el petit cos encara inert d'en Puar.

En Yamcha estava alleujat: el seu amic encara era viu. La colera grunyí en la seva veu quan s'incorporà per fer front a l'alienígena que tornava a estar dempeus:

—Ara veurem què vals contra un veritable guerrer, tros de carallot!

Furiós, el soldat activà l'escàner del seu dispositiu de combat amb el dit. Les xifres que llegí el van fer riure un cop més.

—L'efecte sorpresa no et servirà més, microbi! No tindràs temps de penedir-te del teu error!

No va ser a temps d'aixecar el braç per visar en Yamcha amb la seva arma de mà que aquest ja era a sobre d'ell!

Un primer ganxo desequilibrà el soldat, que escombrà l'aire amb un gran cop circular i sols colpejà el buit. Un terrible cop de colze en ple rostre l'atordí tot fent-lo recular unes quantes passes a causa de l'impacte.

Va ser amb una mirada malvada que es netejà el fil de sang verdosa que s'escapava de la comissura dels llavis mentre desitjava matar amb la mirada un Yamcha que es burlava d'ell tot immòbil en posició de guàrdia i amb un somriure irònic a guisa d'invitació.

—Què? Ja llances la tovallola? Et fas menys el fatxenda davant d'algú que sap lluitar, eh?!

Cabrejat fins al moll de l'os, el guerrer d'en Freezer saltà rugint a l'assalt de l'imprudent:

—Moriràs!

En Yamcha, amb una lluor d'excitació en la mirada, es llençà, al seu torn, contra el seu adversari:

—Rogafufuken!

El xoc va ser terrible... per a l'alienígena!

Colpejat de ple pel formidable atac d'un Yamcha en plena forma després del seu entrenament al Planeta del Déu Kaito, el cos del soldat vençut va caure com una titella desarticulat contra la roca més propera.

En Yamcha, triomfant i orgullós, no pogué retenir de fer-se el gallet davant la dama del seu cor amb un somriure d'orella a orella:

—Què me'n dius?! Qui és el més guapo i el més fort?