DB Multiverse

Capítol 36

Traduït per Bola de 8 estrelles

La pèrdua del mini jet no era una catàstrofe en si. Feia temps, la Bulma havia tingut la idea de cosir una capsula d'un vehicle d’emergència en un plec d'una de les seves peces de roba. Des que el portava, aquest era dins de la seva preuada jaqueta. Tant de bo que aquells malats no se’ls acudís escorcollar-la. De moment, ni tan sols li havien demanat de buidar les seves butxaques, cosa que era un bon senyal... si deixem de banda el fet que segurament havien previst matar-la.

—Els té ben posats, la vella xaruga! —ironitzà l'A-17 unint-se a les dues dones.

La seva germana va ser més pèrfida:

—M'agrada la gent optimista! Però no em pensava que fossis tan estúpida. Mira que prometre'ns unes coses tan boniques sense tenir la intenció de fer-les. Tsss, tsss, tsss. Realment, això no està bé!

La Bulma no va respondre res. S'havia adonat que, evidentment, qualsevol temptativa de justificació seria inútil, per no dir ridícula.

—Oblidem-nos d’això! Tenim millors coses a fer —va dir el noi amb una veu alegre abans de desaparèixer un altre cop dins les entranyes del laboratori.

Mentre la Bulma es preguntava quines serien les intencions reals dels seus perillosos companys, un soroll de vidre trencat seguit del d'una ràpida cascada provinents de les profunditats del subterrani la sorprengueren.

Pocs instants després, l'A-17 reapareixia previst de guants probablement trets del sac que portava a la seva cintura, exhibint per la cua la bestiola treta de la seva incubadora.

L'animal era viu i es recargolava feblement.

Sens dubte engrescat pel seu aspecte llefiscós, el jove home el llançà amb malícia als peus de la seva germana, qui reculà amb un petit crit de fastig.

La Bulma encara dubtava sobre els orígens de la criatura. Aquella cosa no s'assemblava a res conegut. Però era viva, en tot cas. Aquella bestiola semblava lluitar per aconseguir coordinar els seus gests, després es posà a reptar en comptes de caminar vers el contingut de la nevera tombada. Tan bon punt va estar prou a la vora, davant l’estupefacció dels tres testimonis de la escena, un dard sorgit de la seva cua es brandà just abans d’abatre’s sobre una llauna de "Satan Drink" tot perforant-la. En vista dels moviments de l’apèndix, van endevinar que l'animal buidava el contingut del recipient. Revitalitzat ostensiblement per la beguda energètica, la criatura semblà que finalment obria els ulls sobre el món que l'envoltava. El seu petit cap oscil·là entre els dos bessons.

—No! No et belluguis... —xiuxiuejà l'A-17 al seu alter ego femení quan aquesta anava a moure's per escapar de l’aproximació de la bestiola que es dirigia vers ella a la velocitat d'una tortuga.

«Fascinant! —pensà la Bulma. Mentre que en vista de l'aspecte inacabat de les extremitats dels seus membres el fetus no semblava pas pròxim del termini de gestació, pareixia, no obstant, capaç de sobreviure a l'exterior de la seva incubadora, i encara millor: capaç de ser autònom i, fins i tot porveït d'instint de supervivència.»

Mes què li volia a l'androide?

Si estava a la recerca d'una protecció maternal, era curiós que escollís aquell híbrid les funcions vitals del qual eren molt menys tangibles que les d'un ésser cent per cent de carn i sang.

Sens dubte, l'A-17 estava motivat per la mateixa curiositat per haver demanat que no es mogués.

Tot el rostre de l'A-18 es deformà en una espantosa ganyota quan l’animaló viscós s'aferrà al seu panxell per enganxar-se a la seva cama emetent un soroll gairebé metàl·lic. De cop, el fuet de la larva xiulà a l'aire abans d'intentar clavar-se en la carn de la seva víctima!

Era massa feble per traspassar la pell biònica. El dard s'aixecà de nou per intentar una altra temptativa encara més brutal!

Vermella de còlera a partir d'aquell moment, la seva "víctima" no s'ho pensà dos cops, i sense miraments ni per la seva pròpia roba, polvoritzà literalment la indelicada criatura amb un tret a boca de canó.

—Bestiola fatigosa! —comentà simplement mentre contemplava l'estat de les seves malles i la part alta de la seva bota esquerra abans de trepitjar i esclafar amb ràbia les poques restes carbonitzades de l'infortunat animal.

La destrucció d'aquell a qui en Gero havia batejat com a Cèl·lula, la seva única creació completament orgànica, la síntesi d'un treball complex sobre la genètica combinada a la biologia molecular, l'objectiu final de tota una vida de treball, semblà contrariejar l'A-17 sense saber que, gràcies a aquell gest, la seva germana acabava d'assegurar llurs futurs en aquell món.

—Oh, no! T'has passat. Hauria pogut ser divertida com a mascota, aquesta cosa.

«Un problema menys! —no pogué evitar pensar la Bulma. Un dels fruits de l’esperit pertorbat d'en Gero que ja no faria mal a ningú! Com a molt, la part científica de la filla del Pr Brief es va lamentar de no haver tingut l’oportunitat d'analitzar més acuradament l'ésser que intuïa haver estat modificat genèticament. Per descomptat no es podia imaginar que l’aparença inofensiva de la petita criatura a mig procés amagava el depredador més perillós possible, una plaga tal que, en comparació als androides, aquests haurien semblat un mal menor.»

Com imaginar quelcom pitjor quan l’esperança penja d'un fil?

L’esperança, en Trunks... la construcció d'una segona màquina, en el millor dels casos per tenir una oportunitat d'anar a buscar-lo. En el pitjor, per comprendre el que li havia passat al seu fill. La determinació de la Bulma acabava de disparar-se com una fletxa tot i ser conscient de les poques esperances que tenia de sortir d'aquella aventura amb vida. De tota manera, si un d'aquells pallussos decidia matar-la, no podria fer res per evitar-ho. Millor concentrar-se en l’essencial. Un objectiu: l'esperança en la línia de mira, i l'esperança és vida...

Després de tot, se n’havia sortit prou bé fins aleshores, i la seva idea del lluitador robòtic semblava fer-se un lloc dins de les ments d'aquells dos adolescents retardats.

Els depredadors són oportunistes. Vet aquí un fet on no calen grans coneixements en etologia per ser admès. Als depredadors els agrada jugar amb les seves preses ocasionalment, això també és un fet conegut, tant com que aquell parell d’aquí il·lustren remarcablement aquestes dues veritats. Oferir-los-hi l'oportunitat d'un nou adversari capaç de donar varietat al joc tenia tots les números per a seduir-los, analitzà amb molta lògica la científica. La seva situació tampoc era tan desesperada, després de tot.

Es va adonar que comportar-se de manera totalment desimbolta amb aquells dos joves nois en comptes d'oferir-los un estatuts de víctima ideal o bé d'agressor declarat, semblava desactivar en part la seva propensió a la crueltat. La mare d'en Trunks es mentalitzà per semblar tan natural com si fossin amics d'antany.

—Bé! Tot això està molt bé, però tinc coses a fer. Construir alguna cosa capaç de fer-vos front encara que sigui una mica no és bufar i fer ampolles. Val més que m'hi fiqui de seguida. No voldria abusar de la vostra paciència —declarà amb un to bromista.

Tot seguit, passà entre els dos monstres momentàniament tranquils per endinsar-se dins del laboratori descobert la nit anterior.

Va haver de fer equilibris sobre una de les grans canonades que hi havia a nivell del sòl per evitar trepitjar aquella sopa verda plena de bocins de vidre escampats per tota la part anterior de la sala. Amb els peus definitivament en un lloc sec darrere de la preuada unitat central, va extreure d'una de les butxaques de la seva jaqueta que duia -aquell perfum tan estimat- una petita capsa que amagava unes quantes càpsules ben ordenades. En va escollir una que revelà contenir un taula de treball amb rodes equipada amb una safata on hi havia un teclat i un monitor, i uns calaixos plens de quadres d'apunts o eines molt variades.

Sense perdre temps, la Bulma es posà a feinejar.

Descodificar el codi d’accés als controls per apagar el giny, desconnectar-lo del corrent elèctric del generador, trobar el subministrament secundari, fer saltar la pintura per alliberar els múltiples cargols i reblons de la estructura, desmuntar els braços mecànics per desembarrar l’accés al cor de la màquina... tenia feina per estona abans de poder palpar el preuat botí.

Els bessons van quedar-se-la mirant una bona estona mentre pencava, bé comentant amb un humor infantil o bé amb un cinisme feroç, l’evolució del seu treball.

Seguidament, l'A-18 començà a mostrar signes d’impaciència. El seu germà acabà avorrint-se també malgrat el petit joc al qual recorria episòdicament de molestar la seva germana. Des del seu desacord en relació amb en Krilin, el tipus de relació entre tots dos germans havia canviat; seguien sent còmplices per a allò essencial, però havien descobert el gust d'una retòrica sarcàstica entre ells i es picaven gentilment en relació a tot i a res.

La Bulma gairebé sentia llàstima per ells. D’alguna manera, eren presoners l'un de l'altre en una relació massa exclusiva que es mostrava més i més estèril.

El ressentiment reprengué, de tota manera, el control

«Que els bombin. Ja els hi està bé. Tant de bo s'acabin matant l'un a l'altre i es podreixin a l'infern! —desitjà, capficada dins les entranyes de la unitat plena de gom a gom de cables i circuits impresos.»

Alleugerida, els va veure de reüll anar vers la sortida del subterrani abans de tornar a submergir-se en cos i ànima en la seva tasca. Encara li quedaven moltes hores de feina per aconseguir extirpar d'aquell gegant tecnològic les peces essencials del seu projecte. Es va alegrar tot constatant que aquella màquina complia les seves expectatives. Ja havia localitzat dos dels inestimables components allà on es figurava que hi eren. Un preciós temps guanyat. Si anava prou de pressa, potser fins i tot podria eclipsar-se abans del retorn d'aquells dos psicòpates robòtics que esperava que haguessin marxat a desfogar-se lluny d’allà.

Un número ballava sense descans en el seu cap, el de l'any de destí d'en Trunks: 758. La clau era allà! Allà hi residia la seva única oportunitat de retrobar el seu fill o de seguir-li la pista.

Com s'ho faria? I si un error de la seva màquina l'havia fet que es perdés en una altra època? La Bulma encara no en tenia ni idea, però si era necessari trobaria una solució! De moment, la prioritat era arribar al destí d'on hauria d'haver tornat.... després de tot, potser era una simple averia allò que el retenia presoner d'aquella altra dimensió.

No solament es tractava del seu únic fill, el fruit del seu amor desaparegut massa aviat, sinó també de l’últim representant d'una poderosa raça, l’únic amb prou força per plantar cara els dos genocides i potser, algun dia, guanyar-los. Era la carta del triomf de la humanitat, la carta més important per tal de no perdre.

A pocs quilòmetres de les restes del laboratori del Dr Gero, dos siluetes semblaven concertar-se en ple cel. Amb uns bons prismàtics, hom hauria pogut constatar que hi havia una noia rossa i un noi de cabell negre carbó.

—Quina dona més intrèpida. Quan hi penso bé en tota la feinada que s'imposa per fer-nos una bonica joguina nova de trinca... ja ho diuen, no hi ha res més generós que la gent gran —se’n reia la noia.

—Sí, de totes maneres no és gaire civilitzat per part nostra deixar que es mati a treballar a la seva edat... algú ens podria acusar fins i tot de no tenir cap mena de respecte! —afegí el noi.

Cadascun d'ells estengué el seu braç dret en direcció a la planícia del cim de l'antic antre d'en Gero. Ambdós van mirar-se als ulls un cert temps amb un enigmàtic somriure als llavis. Tot seguit esclataren de riure a l’uníson, el riure dels bons acudits i de les complicitats alegres.

Mentre encara reien de bon cor, un doble raig encegador sorgí de llurs mans per fondre's en un de sol algunes desenes de metres més lluny.

La projecció d'energia va recórrer la distància que els separava del subterrani en un tres i no res. Ni tan sols el temps d'un parpelleig i tot el que quedava de la muntanya explotà en un eixordadora erupció incandescent monumental.

Dos petits punts al cel s'allunyaren de la zona devastada tot fent acudits sobre la seva pròxima destinació. Ni l'un ni l'altre esbossà el mínim gest per verificar el resultat de la seva obra de destrucció. Al cap i a la fi, què importava?

Molt lluny d’allà, en una altra dimensió batejada U17, un monstre anomenat Cèl·lula també reduïa a cendres el món dels homes. Era un criatura formidable imaginada per un tal Dr Gero assedegat d'un esperit de venjança destructiva. Aquesta màquina de matar havia finalitzat el seu cicle de mutacions amb l’absorció dels últims androides creats pel seu genitor, designats pels noms en clau d'A-17 i A-18, respectivament. Dissenyat originalment per acabar amb un heroi anomenat Son Goku, l'ésser sorgit de la combinació de les cèl·lules recollides dels guerrers més poderosos de l'univers d'aquella època no sols havia heretat els seus poders... sinó que, contaminat per la megalomania malsana de molts d'ells, havia massacrat amb un plaer gens dissimulat tots aquells que havien gosat fer front a la seva tirania. Amb l'objectiu de preservar el destí d'aquell món, una de les seves innombrables víctimes havia vingut d'una altra dimensió per assegurar-se de la seva derrota mitjançant una màquina del temps. Un justicier vingut del futur mort per la pau d'un univers que no era el seu. El seu nom era Trunks.