DB Multiverse

“Vés allà on vulguis anar... però mor allà on hagis de morir!”
Cita anònima d'un manuscrit del segle XV.

Capítol 1

Traduït per Bola de 8 estrelles

La natura recuperava els seus drets amb exuberància a sobre de les ruïnes d'una megalòpolis devastada.

El verd i el ros de l'herba salvatge guanyava terreny sobre el gris dels blocs de formigó i el rovell de les carcasses torturades, amagant una multitud de cràters. Eren els vestigis d'un combat de titans que havia esclatat feia temps.

A tot arreu, alguns arbres havien retrobat, fins i tot, la força de conquistar amb vida nova les piles de runes que haurien pogut semblar estèrils, i l'esclat de colors de les flors salvatges il·luminava amb felicitat tot allò que feia una vintena d'anys no era res més tret de tristesa i desolació.

Un grup de pardals emprenia el vol sota el soroll ofegat de les seves plomes. Una silueta atlètica acabava d'aparèixer bruscament al ben mig d'aquest paisatge retornat a la vida salvatge.

Es tractava d'un noi jove, l'expressió seriosa del qual contrastava amb la lleugera brisa furtiva que jugava amb el seu cabell espès i llis de color ametista.

La seva mirada escrutava lentament allò que, en el passat, havia estat una gran ciutat d'activitat trepidant.

Després, va tancar els seus ulls durant un instant. Semblava gaudir de la quietud i de l'harmonia que s'havien apoderat d'aquell lloc.

Llavors, es va dirigir cap a un indret molt particular de la vall florida... Una àrea circular de dimensions impressionants i exempta de qualsevol tipus vegetació, per descendir directament al centre d'un cràter immens.

Va restar un moment immòbil i pensatiu, com una estàtua acolorida alçada enmig d'una ombra obscura de forma parabòlica.

Llavors, va desenfundar, de la seva beina, la llarga espasa que duia a l'esquena amb un gest lent i mesurat. L'acer centellejant va il·luminar el rostre del jove guerrer quan va girar l'espasa davant seu.

D'un cop sec, va plantar directa i vigorosament la fulla a terra.

L'instant següent i amb un genoll a terra, va acariciar amb la punta dels seus dits un sòl dur, llis i escletxat alhora. El formigó, el metall... tots els materials s'havien fos, com si haguessin estat vitrificats degut a un alliberament formidable d'energia. Aleshores va aixecar les seves mans cap a l'empunyadura de la seva arma, abans d'inclinar el cap per tal de col·locar-hi també el front. Amb els ulls tancats, com si fos un cavaller en pregària, en Trunks es concentrava en els seus pensaments.

Somiava amb aquell pare quasi desconegut i en l'extraordinari poder que havia hagut d'alliberar per generar una explosió de tal magnitud.

Malgrat allò, els androides havien sobreviscut!

Ho sabia gairebé tot respecte l'increïble combat que havia tingut lloc allà... Gairebé tot, tret dels últims instants de vida del Príncep dels Guerrers de l'Espai. Havia hagut de ser realment corcó perquè el seu amic Gohan acabés portant-lo fins allà i es decidís a explicar-li els fets d'aquella tràgica jornada.

La narració dels records d'aquells moments foscos havia sigut terrible per al fill d'en Son Goku, tanmateix endurit per anys de lluita i patiment. I en Trunks recordava l'angoixa que va sentir veient, per primer cop, com les llàgrimes recorrien el rostre d'en Gohan... el nen que era llavors mai no hauria imaginat que un guerrer tan poderós fos capaç de plorar.

Aleshores, les emocions l'envaïen. La dolorosa ferida de la mort del seu mentor i amic no s'havia tancat encara.

Era en part per aquesta raó que havia pres la decisió de tornar al passat. Volia assegurar-se que la seva mare i ell havien aconseguit posar punt i final a la carnisseria infernal que era a punt de transformar el planeta en la tomba de la humanitat.

La Bulma, que havia estat d'acord anteriorment per a aquest segon viatge d'anada i tornada, es mostrava reticent. Per a ella, no hi havia cap mena de dubte que si en Goku era viu, ell i els seus amics acabarien guanyant els dos assassins biònics. Després de molts dies d'argumentació obstinada, en Trunks va acabar convencent-la de la necessitat d'aquell segon viatge. Li calia ser allà per assegurar-se que no es deixarien sorprendre per l'inimaginable potència dels androides. I, a més, potser necessitarien reforços, sense obviar les preuades informacions que podria aconseguir per canviar els present d'ells dos. No obstant, tal i com ella pensava, aquells canvis en el passat crearien dos espais temporals alternatius diferents en lloc d'esborrar el malson que pesava sobre les seves vides.

Els guanys, no obstant, serien importants de debò!

Comprenia les reticències de la seva mare. No tenia cap mitjà de mesurar les conseqüències eventuals d'una intervenció com aquella sobre el curs ordenat de la història. Però calia ser realista; ja s'havien arriscat aportant el fàrmac miraculós a en Goku. Per tant, ben mirat... valia més anar fins el final.

El jove noi prenia consciència de la càrrega que duia en aquell mateix instant sobre les seves espatlles...

El seu cor bategava encara amb més força pensant en la terrible lluita que s'embarcava. Una batalla que no tenien cap mena de dret a perdre!

La perspectiva de conviure durant una llarga temporada amb el seu pare, juntament amb l'idea de lluitar, fins i tot, al seu costat, no feia res més tret que inflar el torrent emocional que ressonava al seu cap.

En Gohan sempre parlava amb respecte del guerrer.... però era mes discret quant a la persona en si.

La seva mare l'havia avisat per al seu primer viatge. En Vegeta era un personatge atípic que podia semblar profundament antipàtic a primer cop d'ull... però no li fou necessari que la seva mare li digués res més per saber que la realitat era totalment diferent.

El noi tenia una gran opinió de les capacitats intel·lectuals de la Bulma per creure, ni que fos un instant, que aquesta havia estat capaç d'experimentar uns sentiments tan intensos per una bèstia sense cor. Vint anys desprès, l'emoció encara seguia intacta i visible dins del seu to de veu o dins de la llum de la seva mirada quan parlava d'ell, o, fins i tot, quan només pensava en aquest amor difunt.

Esbufegant, el noi s'aixecà lentament.

Es va quedar un instant immòbil, amb les mans encara sobre la base de la seva espasa... tot i que disposava de tot el temps que desitgés, era inútil posposar encara més el moment de la veritat.

D'un moviment viu, va arrencar l'arma del terra i va prolongar el seu moviment cap el cel per enviar-la girant molt per sobre d'ell.

Es va quedar un moment completament quiet i amb la seva mirada sempre pensativa. Després, es va inclinar de cop cap a l'esquerra. L'espasa que queia fent giravolts, va encaixar amb la seva beina produint un soroll de cantell metàl·lic amb una precisió sorprenent

El seu rostre canviava d'expressió i la seva mirada s'enduria, interpretant-se, sens dubte, com una concentració intensa.

Tancant els punys, es va reincorpora deixant anar un grunyit afònic. Tot el seu ésser semblava tensionar-se dins d'un esforç formidable, mentre que un corrent d'aire estrany es formava al seu voltant...

Els seus cabells s'aixecaven cada vegada més just en el moment en què una sorda deflagració marcava l'aparició d'una aura daurada que es propagava als seus cabells eriçats.

Sota les pulsacions familiars, el Saiyà semblava notar durant un instant l'energia que circulava dins seu, fixant amb la mirada els seus punys tancats que havia alçat per tal de comprovar la seva pròpia força... Després va alçar lentament els seus ulls on aleshores brillava l'esclat d'una implacable determinació, a la vegada que s'elevava pels aires sense moure's...

Un potent crit trencà, de cop i volta, la calma de la vall, alhora que tota la vegetació es doblegava sota el vendaval produït per l'increïble alliberament d'energia que el jove noi acabava de projectar... com si es tractés d'un desafiament!

Un desafiament a l'ordre establert... un desafiament per la seva pròpia impotència... un desafiament al destí!

Ja no era el moment de dubtar... ja havia arribat l'hora!

En un instant, de la presència del guerrer no en restava res més que l'el·lipse aèria d'una llarga estela daurada que s'esvaïa ràpidament.

La Bulma estava inquieta.

Sempre ho estava quan percebia que el seu fill era lluny d'ella.

Havia arriscat sovint la seva vida enfrontant-se a aquelles dues bèsties.

Sospirava. S'havia vist obligada a acostumar-s'hi... Amb la sang de Saiyà que li corria per les venes, com podria haver esdevingut diferent, aquell nen?

Fins i tot, el dolç Son Gohan, a qui no li agradava gens lluitar, s'havia revelat com un formidable guerrer.

Les coses eren així i no s'hi podia fer absolutament res.

No s'és mai propietari dels fills. Impedir-los de ser ells mateixos era un ultratge al sentit comú.

Però tot i així, en Trunks podria haver tractat amb més miraments el cor de la seva mare.

És clar.... Ell era més fort, més resistent i menys fràgil que qualsevol altra persona en aquest planeta... Qualsevol altre, exceptuant els androides.

I allò no era pas un detall insignificant!

La Bulma es va assossegar.. Era ridícul fer-se mala sang d'aquella manera; la màquina estava finalment llesta i segurament no retardaria gaire més el seu viatge previst al passat.

Era un noi intel·ligent. No hi havia cap mena de risc que pogués comprometre aquest projecte anant, un cop més, a enfrontar-se amb el duo infernal.

El soroll familiar del lliscament de la porta blindada per on s'accedia al refugi subterrani va treure la Bulma de la seva reflexió.

Quan en Trunks finalment la va retrobar, la seva mare el va acollir amb un somriure ple d'amor.

Sols després de verificar que l'amenaça era ben lluny d'allà gràcies a les informacions emeses per l'equip radiofònic crepitat, l'últim mitjà de comunicació capaç de funcionar., la màquina del temps va ser treta del laboratori enterrat.

La Bulma escrutava el rostre seré i l'estatura altiva del seu fill, com si volgués veure reflectida la seva pròpia imatge.

Com havia crescut! Ja era quasi un home...

La dona va tenir una petita punxada al cor pensant en tots aquells moments de joia infantil que aquell horrible malson que els envoltava els havia privat des que el seu fill era ben petit.

Va tornar a veure el nadó vigorós i rialler que havia sigut, i el setge de pànic estrenyia sobtadament el seu pit amb força.

I si no tornava mai?...

No! No podia ni pensar-ho... Sobretot no havia de pensar en un horror com aquell!

La primera vegada havia tornat, sí... Però sens dubte corria molts menys riscos... Era aquella abominable presa de consciència que l'havia portat a intentar fer-lo canviar de parer.. Ell era tot allò que li quedava en aquest món.

La Bulma es forçava a somriure per tal de treure's aquella terrible angoixa, però no fou suficient... Recordava la confiança que havia tingut en el passat per armar-se de valor.... però fou en va! On era, aquella Bulma sense por de feia temps? Ho sabia: s'havia apagat a poc a poc al ritme de les derrotes, dels fracassos... i de les morts que no havien cessat mai d'acumular-se. Cada vegada eren més i més.

Llavors es va llançar sobre el seu fill per comprimir el seu rostre contra ell. Almenys no veuria pas les llàgrimes que no aconseguia retenir.

Es va queda un instant sorpresa pel contacte de l'espatlla sòlida del seu fill... Aquella sensació li recordava...

Es va reprimir un sanglot. No era el moment adequat!

En aquell instant, el noi que se n'adonà de l'estremiment de la seva mare, l'envoltà amb els seus braços protectors. Ella li semblava, de cop i volta, tan petita, tan fràgil...

No va adonar-se que aquest gest avivava els records del bressol ple de força i tendresa en els braços d'un altre home.

La Bulma no va poder contenir-se estrenyent encara més la seva abraçada sobre el pit robust contra el qual pressionava... Aquest gest involuntari la confrontava a la sensació oblidada del contacte amb els dels músculs ferms d'un cos de guerrer.

El rostre d'en Vegeta ara s'imposava amb força a la ment de la Bulma alhora que renunciava a contenir l'emoció que submergia els seus ulls closos.

Com l'havia trobat a faltar... com l'havia trobat a faltar sempre...

Imatges de mirades d'una profunditat insondable, l'escalfor d'un lleuger somriure que sols tenia per a ella, les mil sensacions d'una profunda passió... tot era increïblement dolç i dolorós a la vegada.

El contorn metàl·lic de la màquina es dibuixava a la seva ment. Hauria sigut tan fàcil retrobar tot allò...

Un somriure jovial sense precedents, els esclats de veus, els esclats de riures i altres cares familiars també tornaven a rondar el fil dels seus pensaments.

Seria tan agradable veure'ls a tots de nou, abraçar-los, assaborir la felicitat d'un retrobament de somni...

Però de cap de les maneres!

A part dels problemes del contínuum espai-temps, les pertorbacions de la seva presència incongruent podrien acabar sent catastròfiques.

Per a en Trunks, la situació no seria la mateixa, ja que ells no sabien qui era realment ell i segur que no els incomodaria veure'l al seu costat... I, a més a més, només en Goku sabia qui era realment.

Com havia trobat a faltar aquell vell amic, aquell germà...

Arraulint-se contra la tranquil·litzadora escalfor d'en Trunks, la Bulma no es decidia a deixar anar la seva abraçada, però, finalment, va ser ell qui la va finalitzar amb suavitat, envoltant les espatlles de la seva mare amb les seves mans per tal d'apartar-la molt lentament.

Aquesta separació forçada va travessar el cos i el cor de la Bulma com si fos una fulla de gel.

Però ella sabia que, fos com fos, era ineludible i devia deixar-lo anar.

Es va girar de cop, no volia que marxés amb la seva imatge plorant i el seu rostre inflat per les llàgrimes.

Li va murmurar amb una veu gairebé inaudible després d'un sanglot que no va saber reprimir:

“T'espero en tres hores... és el decalatge mínim de seguretat. De tota forma seria incapaç d'esperar encara mes...”

En Trunks es va avançar per envoltar un últim cop les espatlles de la seva mare amb un gest protector...

“Ja ho sé... no et faré esperar, no pateixis... Cuida't i quedat resguardada dins del laboratori... promet-m'ho...”

Lo Bulma no va poder evitar dibuixar un petit somriure al seu rostre...

Era increïble que ell fos qui li donés consignes de seguretat!

La Bulma li va respondre amb una veu molt més segura que la de feia un moment:

“Et prometo ser una bona minyona... Vés-te'n tranquil...”

El jove noi, feliç d'escoltar a la seva mare fent broma de nou, va continuar:

“Cap més excursió a l'antic amagatall d'en Gero, ni cap altra bestiesa d'aquest tipus, eh?!

Ella era conscient que calia escurçar aquests comiats perquè sinó es tornaven realment insuportables:

“No correré cap més risc. No em moure d'aquí. T'ho prometo...”

Hi va haver un petit silenci després dins d'un sanglot ofegat:

“Marxa ja... abans no canviïs d'idea!”

Un calfred electritzà tot el seu ésser quan va escoltar el soroll característic del tancament de la càpsula de vidre temperat... A continuació, un aire, amb prou feines perceptible a la seva esquena, li confirmava que la màquina acabava de desaparèixer en el no-res d'una altra dimensió.