DB Multiverse

Capítol 12

Traduït per Bola de 8 estrelles

En Satan, afeblit per la mossegada coent d'aquells espantosos records, va prémer encara més fort contra ell el petit marc que duia un llaç negre.

Es quedà un moment així, amb les parpelles closes, esforçant-se per enterrar un altre cop i per sempre més l'horrible malestar de la vergonya dins les profunditats del seu esperit.

Mes aquella innombrable abjecció acabava sempre retornant per torturar-lo amb una crueltat odiosa.

Acabà reobrint els ulls tot sospirant per tornar a veure el jove rostre que mai més no podria il·luminar altra cosa que la preuada foto.

Afortunadament, el seu petit amor mai no s'havia assabentat, de tot això!

En tot cas, aquella desventura de què miraculosament havia sortit quasi indemne, l'havia convençut que aquell títol del que estava fins llavors tan orgullós, posava, des d'aquell moment, la seva vida en perill.

Vet aquí per què en aquella jornada de malson era un desconegut amb una espessa cabellera rossa que corria protegint la seva filla dels moviments embogits d'una multitud que fugia de l'apocalipsi en el desordre més gran.

Mentre tots dos s'obrien pas amb el mateix impuls entre la manada aterrida, la noia jove l'havia aturat bruscament agafant-lo per la màniga.

Desafiant la marea furiosa que colpejava contra ells, la noia va estirar el coll alçant-se de puntetes per entreveure quelcom a l'altre costat d'una cruïlla de per allà, a la font de l'onada de fugitius.

I ell també l'havia vist!

Un jove desconegut en uniforme de combat taronja i blau flotava pels aires talment com els dos altres terrors ambulants, però li faltava el braç esquerre.

Els seus cabells aixecats en un pentinat estrany, brillaven amb una llum daurada alhora que quelcom lluminós pulsava al seu voltant. A més, des d'on eren, podien escoltar l'estrany xiulet que semblava emanar d'aquella espècie d'halo mentre els crits del tumult histèric es reduïen juntament amb el nombre de porucs.

Doncs era ben cert que existia aquell misteriós guerrer, els rumors del qual deien que s'oposava regularment als dos sonats voladors!

El campió, esguardant al seu voltant, s'adonà que en breus moments es trobarien sols sobre la calçada deserta. Una diana massa evident!

Agafà amb força el braç de la seva filla per emportar-se la ben lluny d'aquell parany mortal.

Mes per sorpresa seva, la Videl estripà la seva roba per córrer directament cap als sorolls de combats que ressonaven en el carrer adjacent!

Va intentar cridar, amenaçar i suplicar mentre la perseguia, però la noia jove no alentí el pas fins contemplar l'espectacle dantesc de la lluita d'aquelles tres coses.

No, res que fos humà podia tenir tal força i tal resistència!

Els cops que s'intercanviaven les dues besties mecàniques i el desconegut eren inimaginables en termes de potència i brutalitat!

Els impactes feien tremolar l'atmosfera mentre el quitrà, el formigó i trossos sencers d'edificis esclataven, i es reduïen en pols sota la força dels punys o dels cossos projectats.

Cadascun d'aquells cops hauria fet melmelada de qualsevol cosa, i, per tant, cap dels tres lluitadors no semblava ni ferit ni afeblit malgrat que el combat era brutal.

Oblidant un instant el perill, ell també es posà a mirar la batalla de titans tot fascinat.

Era absolutament increïble. I si aquell home jove tan estrany era capaç d'acabar amb aquells dos malsons ambulants? Qui coi era? D'on havia sortit? Un altre androide construït per una ment brillant per eliminar els altres dos?

I, si de fet, l'havien concebut per derrotar-los amb l'únic objectiu de dominar el món al seu torn... seria potser pitjor que ells?

Pitjor! Era possible, això?

En tot cas, no era pas humà. Això era clar com l'aigua.

Era impossible que un ésser de carn i sang pogués disposar d'un poder com aquell, i amb un sol braç, a més!

El combat havia augmentat en intensitat, i aquells malalts s'enviaven veritables míssils al rostre com si fossin unes vulgars bufetades!

Els espetecs afònics de les deflagracions retornà en Satan a la realitat. Embolcallà les espatlles del seu tresor per emportar-se'l lluny d'aquells sonats rabiosos.

Però la Videl no volia pas marxar. Semblava no poder desenganxar els ulls del jove lluitador vestit de taronja. Estava literalment fascinada pel guerrer que semblava tenir més o menys la seva edat!

L'antic campió no pogué reprimir un sanglot que sentia com pujava des de les profunditats de les seves entranyes.

Va ser llavors... en aquell precís instant en què hauria d'haver-li insistit més; atrapar-la amb força per obligar-la a seguir-lo...

Però no... estava tan embadalit amb aquella criatura que mai no havia estat capaç de refusar-li res de res.

Aleshores, es va quedar allà, just darrere d'ella, acontentant-se de forma ximpleta tremolant i fent espetegar les dents quan en realitat hauria preferit donar la vida abans que ella arrisqués la seva.

Quantes vegades havia repassat els passos realitzats en aquells terribles instants? Quants cop havia reviscut aquells fatídics minuts per arribar sempre a la mateixa conclusió? En aquell moment hauria d'haver estat un pare digne d'aquest nom!

La intensitat del combat era esgarrifosa. El jove manxol desconegut no cedia ni un metre als dos

monstres!

Tanmateix, malgrat el seu increïble coratge, començava a donar senyals d'esgotament, mentre que els altres dos no mostraven ni el més mínim signe de feblesa.

A poc a poc, el misteriós oponent començà a ser colpejat amb una violència creixent, produint un gran patiment en la noieta que estava cada cop més inquieta veient-lo encaixar uns cops que, de mica en mica, era incapaç d'aturar.

Després de tot, potser sí tenia alguna cosa d'humà, perquè en aquell moment el seu rostre estava clarament marcat per les contusions, el dolor, el cansament i una expressió que semblava exclamar la ràbia que sentia de ser dominat d'aquella manera.

El Sr. Satan notà com la Videl s'estremia. Aquesta, murmurà:

—Vés-te'n, t'ho suplico. Fuig immediatament, ràpid, lluny...

Com si hagués escoltat aquella pregària, el guerrer escollí just aquell moment per intentar una retirada que havia esdevingut necessària, però l'A-18 blocà amb brutalitat el seu impuls i el seu cos esfondrà, un cop més amb violència, un dels edificis del barri afortunadament abandonat.

Cada atac atenyia el desconegut sempre amb més violència. La seva defensa s'afeblia visiblement després de cadascun d'ells. Requeria cada vegada més temps per tornar-se a aixecar, o per sortir de les runes polsegoses.

El Sr. Satan havia convertit la seva filla en una lluitadora entrenada, i, per tant, aquesta havia comprès que el desenllaç del combat ja havia estat escrit.

Aixecà una mirada xopa de llàgrimes vers l'alta estatura del seu pare:

—L'hem de treure d'aquí. No podem seguir mirant com es fa massacrar sense fer res...

El Sr. Satan, desconcertat, no sabé què respondre en un primer moment:

—D'això... no sé que podríem fer. No sembla pas necessitar l'ajuda de ningú...

La mirada de la Videl s'endurí a causa d'aquella contrarietat:

—No diguis bestieses! Fins i tot sense el teu bigoti i amb aquest color ridícul, segueixes sent el Campió del Món, i jo tinc un nivell excel·lent també! Entre tots dos ho podem fer!

La por, la mossegada d'una veritat que ja no existia, encengueren l'antic competidor:

—Justament! No faré el ridícul barallant-me contra dues llaunes de conserves! Aquest gamarús s'ha cregut molt llest ficant-se en aquest merder tot solet. Que s'espavili per sortir-ne!

L'adolescent s'emprenyà al seu torn amb vehemència:

—No m'ho puc creure! És encara pitjor que no em pensava! Quan ens vas obligar a mudar-nos a aquell cau de rates i vas adoptar aquesta aparença ridícula, no vaig gosar admetre-ho... però ara, és evident: el meu pare que tothom admira, el meu pare que jo creia tan fort... és un covard! El teu pseudoentrenament per estar llest per eliminar aquests monstres, sols era una cortina de fum. Mai no has tingut la intenció de lluitar contra ells. Confessa!!

El Sr. Satan encara sentia cadascun un d'aquells mots ressonant dins el seu cor com si fossin càrregues de dinamita. Malgrat els anys, aquella ferida també encara seguia tan viva i tan cruel. La crueltat de la veritat sortint de la boca de l'ésser que més estimava en aquest món.

Un vell refrany diu que de la boca dels nens surt la veritat. Per què aquells savis refranyers sempre tenien una raó absoluta?!

L'increïble discurs pronunciat per la seva noieta només feia un instant, l'havia deixat bloquejat literalment i sense reacció, tot indefens.

La va mirar com si aquesta acabés de créixer quinze anys d'un sol cop. La màgica boira de la candidesa infantil acabava d'evaporar-se bruscament per donar lloc a l'acer d'un esperit crític més tallant que la fulla d'un sabre!

El rostre del seu angelet havia passat llavors de la còlera a una expressió d'ironia que no havia vist mai en ella. Seguidament, una sorda determinació havia animat finalment la llambregada d'aquesta que llavors dirigí vers el combat en curs.

Allà baix, les dues màquines es llençaven sobre el jove desconegut com si fos una vulgar joguina. El malaurat es protegia amb més i més dificultats d'uns atacs que ja no aconseguia esquivar.

L'excampió desitjava cridar quan la Videl s'hi llençà. Mes la seva gola refusà categòricament de cridar aquell nom tan estimat!

Però es va quedar allà, paralitzat pel pànic esguardant-la progressar tota ocultada per les runes en direcció a aquells que el terroritzaven més que res en el món...

Abatut a terra un cop més entre les runes dels expositors enderrocats, el desconegut es tornà a aixecar balancejant-se.

La seva actitud traïa el seu esforç alhora que es posava ben dret un cop més per reprendre la lluita. S'obstinava a defensar-se amb orgull malgrat la seva derrota anunciada.

Un crit aturà en sec els tres bel·ligerants i glaçà d'esglai al Sr. Satan!

La Videl estava dreta allà, al rovell de l'ou del camp de batalla. Un trosset de dona desafiant la mort amb insolència:

—Dos contra un! Si això és una mostra de valentia, bona nit i tapa't!

El pobre home tingué la impressió de ser liqüefet en aquell mateix lloc. Era un malson terrorífic. No podia ser que la seva estimada filleta fos allà baix, just sota els nassos dels dos psicòpates amb energia nuclear!

Paralitzat per un terror sense precedents, ja no era realment ell qui mirava l'androide mascle dirigir-se vers la jove imprudent que acabava de desafiar-lo.

Flotant a l'aire a uns quants centímetres del sòl, l'A-17 començà a donar lentament la volta al voltant d'aquella que havia tingut la barra d'interrompre'l. Seguidament aterrà just en front d'ella:

—Vols fer equip amb ell? Arribes una mica tard, no?

Clavat per la sorpresa en primera instancia, el jove guerrer reaccionà amb contundència. El que en Satan no sabia, era que, contràriament als seus adversaris, ell havia analitzat la veritable força de la valenta desconeguda, i l'indignava el fet que s'hagués pogut ficar en perill d'aquella forma per culpa de la seva pròpia feblesa envers els androides:

—Deixa-la estar. No se qui és, i no té cap interès. No hi pinta res, en aquest combat! Acabeu el que heu començat!

Al lluny, el Sr. Satan estava destrossat. No sabia què fer tot i haver recobrat una mica l'enteresa.

Intervenir? Però, com? Mostrar-se? Si el reconeixien, podien matar-lo directament. Així de simple. La Videl podria anomenar-lo "pare" i els altres sàdics es lleparien els dits matant-la davant els seus nassos sols pel plaer. No fer-hi res? Era impensable també de deixar-la tota sola cara a cara amb un perill com aquell.

La seva mirada es dirigí al jove guerrer de roba taronja. Era culpa d'aquell manxol del dimoni el fet de retrobar-se immers en un merder com aquell! Què tenia, doncs, tant d'especial perquè el seu petit tresor arrisqués la seva vida per algú completament desconegut? Realment, no tenia cap mena de sentit!

Mentre el cervell del malaurat excampió s'apropava perillosament a la implosió, el temps semblà marcar una pausa estranya sobre el silenci impressionant i sobtat de la batalla interrompuda durant uns instants.

Un silenci que tenia la consistència asfixiant de la mort tot desplegant les seves urpes de glaç sobre la ciutat devastada.