DB Multiverse

Capítol 9

Traduït per Bardock

El sol començava a pondre’s en el cel blau i pur d’estiu.

La puresa ratllada de quatre esteles progressava ràpidament.

En Krilin, en Yamcha, en Tenshinhan i en Cor Petit s’apressaven tot mostrant preocupació.

—Dues vegades el mateix dia... això és una novetat! —grunyí en Krilin.

—Ja et vaig dir que la situació empitjoraria —respongué en Yamcha.

En Krilin va fer una ganyota. Unes espurnes enlluernaven i sacsejaven l’horitzó. El soroll sord de les detonacions distants va arribar fins a ells:

—Casum l’olla... hem arribat massa tard... malparits!!

En Cor Petit no va dir res, però va accelerar bruscament, distanciant-se ràpidament dels tres Terrícoles, els quals no podien seguir el ritme d’aquella velocitat tan sorprenent.

—Quin babau... ja sap que no hi tindrà res a pelar, tot sol! —protestà en Yamcha.

En Krilin, empès per un mal humor inhabitual, rondinà:

—L'únic babau ets tu... en Cor Petit sap perfectament que no els podrà aturar, però almenys arribarà a temps per captar l’atenció dels androides i evitar que es centrin en la població. Val més això que res!

En Yamcha, confós pel disbarat que havia dit, abaixà el cap. Va començar a perdre velocitat tot distret. Davant d’ell, en Tenshinhan es girà per recordar-li brutalment una ordre:

—No és hora de ressagar-se. Afanya’t!

Els tres amics acceleraren a tota velocitat seguint el rastre de l’estela llunyana que havia deixat el gran Namekià. Aleshores, descobriren l’espectacle apocalíptic en una gran ciutat ensorrada sota una pols fumejant.

Una gran confusió semblava regnar al ben mig del terrabastall dels edificis que acabaven d’esfondrar-se, de la crepitació de les flames i dels centenars de xiulets de sirenes emesos per una multitud de vehicles de seguretat.

Tan bon punt s’apropaven, van percebre milers de formigues humanes tot corrent en diferents direccions. Les interseccions estaven congestionades per un nombre inversemblant de vehicles obstruïts a causa d’unes col·lisions de dimensions monstruoses.

No van tenir temps de contemplar aquell espectacle tan trist que l’aire del seu voltant fou sacsejat per una fantàstica deflagració mentre una aterradora cúpula produïda per una gegantesca explosió il·luminà el cor de la ciutat turmentada.

Es van submergir com si fossin un sol home a l’epicentre del cataclisme, però la seva onada calenta els va obligar a aturar-se de sobte.

En remoure els seus braços que feien servir com a escut protector davant dels seus ulls, van descobrir un gran vapor fumejant i circular de color cendra al lloc dels nombrosos barris devastats per aquell atac colossal dels androides.

Una expressió de ràbia sorgí als seus rostres. Això significava que en Cor Petit havia fracassat en la seva temptativa de minimitzar els danys... o que els androides havien causat tota aquella destrucció per combatre la presència gran Namekià.

Quins malxinats! El Totpoderós desapareixeria si en Cor Petit moria. El Totpoderós i les boles de cristall arreglarien tots aquells estralls i omplirien de vida les malaurades víctimes.

Amb aquell esperit i amb una determinació renovada, es van llançar sobre les dues petites siluetes, les quals contemplaven, immòbils en l’altitud, el cràter carbonitzat.

Una veu poderosa els va aturar d’aquella cursa furtiva:

—ATUREU-VOS!!

Era en Cor Petit!

En Cor Petit, tot ensangonat i amb la seva roba de combat feta miques, panteixava per culpa de la violència de l’últim atac. Però almenys era viu!

Va fer una ganyota i va parlar amb una veu ronca:

—Sóc aquí!

Els tres amics van anar amb ell, al sòl, ben a prop del gran buit de la perifèria causat per la follia destructora dels seus joves adversaris.

En Krilin va treure, immediatament, una mongeta màgica de la seva preuada butxaca per salvar el gran Namekià, qui estava enfonsat sota el pes de les seves múltiples ferides. L’homenet obrí el sac de forma àmplia per examinar-ne el contingut:

—Tan sols ens en queden tres...

Es va girar per mirar els bessons que encara seguien immòbils. En Tenshinhan va dir de forma contundent allò que tothom pensava:

—Vejam si es complauen jugant amb nosaltres com les darreres vegades...

En Cor Petit, que s’havia refet, s’enrabià tot serrant els seus punys:

—Jugant?! Ara els ensenyaré com es juga de debò!!

En Yamcha seguia igual de fatalista que sempre:

—Ens hem de rendir a l’evidència... no tenim cap possibilitat. L’únic que podem fer és evitar que continuïn matant més gent, avui...

En Krilin va alçar la vista al cel desesperadament:

—On carai ets, Vegeta?!

En Tenshinhan serrà la seva mandíbula:

—Deixa’l estar! Un problema menys!

Tots emmudiren en veure que el duo infernal descendia cap a ells tranquil·lament i en silenci, tot burlant-se del quartet de guerrers de forma descarada.