DB Multiverse

La batalla de Plant

Traduït per Bardock

Aquell dia, només l'exèrcit de la Reina estava aplegat al bell mig de la capital. Gairebé tots els habitants eren allà, així com la gent de les contrades del voltant i nombrosos Guerrers de l'Espai que encara festejaven.

Formaven un immens núvol negre desorganitzat tret dels rangs de l'exèrcit. Joves i vells, Saiyans i Saiyanes, tots disposats a combatre aquells invasors. Tot excitats i motivats, aquests acabaven de sentir el discurs de la seva Reina que havia ressonat pels aires gràcies a la bola màgica.

—Em pregunto com els Tsufuls han aconseguit un aparell així —va fer un Guerrer de l'Espai a un camarada.

—Jo em pregunto per què no els hem vist mai —respongué l'altre.

Pel cel arribaven uns petits canons sobre les plataformes voladores. Alguns aterraren i s'ocultaren en les seves fundes o bé s'enterraren. D'altres restaven pels aires i dispararen diverses vegades. Els obusos eren boles d'energia estranyes que s'elevaren lentament pel cel.

—Molt divertits, aquests artefactes.

—Si la seva funció és llançar boles de foc, que se'n vagin a pastar fang, aquestes merdes Tsufuls.

—No, això servirà per reemplaçar la lluna.

—Ah.

Els Saiyans s'allunyaren els uns dels altres i les petites boles d'energia semblaren esclatar al cel. Van esdevenir unes enormes boles lluminoses i el cel fou envaït d'una desena de llunes plenes.

Tots restaren de pedra davant d'aquell espectacle increïble i notaren la característica resplendent d'electricitat que recorria tot el seu cos, a més de l'eriçament momentani dels pèls de les seves cues de mico. Aleshores, les seves dents esdevingueren més punxegudes i els seus pèls s'engruixaren pertot arreu i ells s'engrandiren, i s'engrandiren...

Es van haver d'allunyar els uns dels altres perquè havien format una enorme massa de micos peluts que recobria la planura. Començaren a moure's. Alguns van aconseguir volar, però pocs Guerrers de l'Espai podien dominar el vol en aquella forma ja que les oportunitats d'entrenar-se eren rares.

Durant el temps que restaren bocabadats pel fet de trobar-se com a micos gegants en ple dia, un gran soroll es va fer escoltar des de ben amunt de l'espai i milers de naus arribaren alhora. Els immensos bucs, amb les portes ja obertes, van deixar sortir ordenadament un exèrcit de soldats amb armadura i centenars de petites naus de combat. I de forma més bruta i dispersos, guerrers dotats d'un gran poder.

—Però, què... què... què carai és, això!?!?

—Monstres gegants! Pertot... arreu!

Els soldats es preguntaven on eren. Aquella bogeria d'animals cridaners no era la tropa de locals que s'esperaven trobar.

En la nau de comandament, les pantalles mostraven l'espectacle exterior: un autèntic zoo.

—General, s'han transformat en monstres gegantescs en menys de deu segons!

—És... increïble. Però no canviarem res del nostre programa. Massacrem-los!

—Soldats! Aquests monstres són els indígenes que heu de combatre. Han canviat de forma, però no us heu de deixar impressionar!

—Això no és normal, General. Si es poden transformar com un Dimoni del Fred, aleshores per què no ho van fer en el vídeo del Senyor Chilled?

—Tal com em pensava, tot aquest planeta està farcit de trampes.

—General —va fer un lloctinent—. Segons el que hem vist en el vídeo, són aquestes boles lluminoses les que els han permès de transformar-se.

El general esguardà la pantalla exterior. Els micos gegants emetien crits esgarrifosos i saltaven sense dificultat centenars de metres, cosa que els impedia la fugida pels aires. Els soldats rasos van ser escombrats. I les petites naus de combats esclafades com mosquits vulgars.

—Trobeu... un mitjà per destruir aquestes boles —va dir el General—. Tinc por que sigui massa tard un cop realitzada la transformació...

Els trets de la nau i dels soldats rasos amb prou feines van rostir els pèls dels monstres gegants. Aquests, van escopir boles de foc d'una potència demencial. Disparaven, tot enrabiats com berserkers, sobre les grans naus i els grups d'enemics sense ni tan sols preocupar-se de tocar els seus congèneres. Malgrat això, cada tret va anar a favor d'ells.

Les naus almiralls es van allunyar però, de tota forma, una gran part d'elles van ser destruïdes.

—No ens havien previngut que hauríem d'enfrontar-nos contra monstres tan poderosos com un guerrer de la cort! —s'exclamà el general—. Fins i tot els nostres soldats d'elit sucumbiran l'un rere l'altre!!! On és, l'esquadró Hot?

—Encara... no han sortit —va dir un soldat, orgullós d'aportar aquella informació.

El general es va dirigir cap a una altra sala de la nau. Eren allà, endropits en els sofàs i contemplant la batalla com si fossin espectadors d'un partit de futbol.

—Em preneu el número o què?! —cridà el general—. Estem perdent! I els altres guerrers de la cort ja han sortit!

—Silenci —va dir en Chili a l’autoritat de més rang a bord després de Déu—. L'Assira està rumiant.

No només en Chili impressionava amb els seus dos metres d'alçada i els seus ulls brillants. Cadascuna de les seves paraules igualava el carisma de deu supervisors de guerra. I, talment quan parlava, el subaltern i el gran general van obeir.

—Ara per ara no podem sortir —va dir en Mipan—, la testa del qual sols arribava a cintura d'en Chili—. Quin desordre! Tot un exèrcit professional derrotat per uns animals sense corretja. Ridícul. No puc fer una aparició pública allà.

—Hm... —va comentar l'Assira, pensarós—. Les grans venes del seu cap semblaven polsar sobre el seu crani pelat.

—Guerrer de la cort mort! —clamà en Peronipe—. Tres monstres a sobre d'ell! S'han unit i no per pura coincidència!

L'immens Peronipe era més àgil de ment que no demostrava el seu llenguatge o la seva consternació enfront d'una màquina de més de dos botons. Simplement, havia emplaçat les seves capacitats intel·lectuals allà on li feien més servei.

—Bona observació, Peronipe —va elogiar l'Assira—. Podem distingir els goril·les en dos grups, cosa que haurem de tenir en compte. El primer és un exèrcit proporcionat, ordenat i molt eficaç. Ataquen a diversos guerrers de la cort i no es disparen entre ells.

El general no havia advertit això. La seva intenció era que sortissin a lluitar, però s'havia quedat garratibat per l'única frase d'en Chili.

—El segon grup són civils. Però són molt poderosos. Com que no tenen -o ja no els queda- roba, els seus actes permeten de saber a quin grup pertanyen.

—Creus que hauríem d'atacar el primer exèrcit? —va preguntar la Mipan.

—Sí. El 97% dels nostres soldats ha estat massacrat i no han matat ni un sol mico. Han mort el 65% del nostre exèrcit d'elit i aquest només ha matat 35 primats. Les canonades de les naus almiralls ha eliminat 12 hominoides. Només resten 3 naus almiralls juntament amb la nostra i no han tornat a disparar des que han escampat la boira.

—No me'n sé avenir que haguem arribat a aquesta situació. Sembla que siguin diverses centenes! Un miler, potser?

—Encara no he acabat. Els guerrers de la cort han aniquilat 66 micos, però dos d'ells ja han mort. Només quedem nosaltres, l'Igmar, que està extenuat, i en Talon. I el guerrer que va matar en Chilled no hi és.

La Hanasia estava recolzada en una paret. No mirava a través de la finestra situada a l'interior de la seva cambra reial, a la capital. Havia d'evitar transformar-se en mico gegant. Havia de romandre aïllada.

Percebia tot el que succeïa a la batalla malgrat que restava amb els ulls tancats. Semblava que guanyaven, però sols la morralla havia estat delmada. Els guerrers més forts se'n sortien prou bé i era impossible que els invasors no tinguessin un as a la màniga.

—Si vostè es converteix en mico gegant, igual que els altres Guerrers de l'Espai, no podem assegurar que els extraterrestres no la reconeguin —havia dit un conseller, qui expectava una victòria fàcil.

—No, desplegaria massa energia. Quan ens transformem perdem l'autocontrol i sabrien de seguida que sóc jo.

I per això era allà, esperant.

Els guerrers de la cort, l'Igmar i en Talon, esquena contra esquena, semblaven ser els únics supervivents dels camps de batalla. En una hora de combat s'havia fet neteja de l'exèrcit més vast de l'Imperi.

Els soldats d'elit sobrevivents es reagruparen i atacaren amb èxit els múltiples enemics, però es doblegaven enfront del nombre de monstres gegantins, els quals no dubtaven a colpejar-se entre ells a fi d'arribar fins a un soldat tal com hom donaria una cleca per matar un mosquit.

—Vatua l'olla... huf, huf... crec que no hem matat ni la meitat!

—Què carai fa... l'esquadró Hot? Aquells malparits estan esperant que ens matin per emportar-se tot el mèrit!

Dos micos s'abalançaren a sobre d'ells. Els dos guerrers s'envolaren i colpejaren simultàniament la columna vertebral d'un mico, el qual va desplomar-se a causa del cop.

En Talon va notar que el vent aürtava contra ell. Era un mico que l'havia eludit feia uns minuts. Se'n recordava d'ell, ja que no havia aconseguit tocar-lo. La mà gegantina d'aquell primat va esclafar-li l'esquena. En Talon es va tombar per reprendre el seu vol i evitar el proper cop, però ja no era allà. La massa gegantina del seu adversari l'havia contornejat i el va rematar amb una bola de foc poderosa que el va consumir tot perdent-se pel cel.

En Nizouki, orgullós de si mateix, es va girar vers l'altre guerrer de la cort.

—Ja ho veus —va dir l'Assira—. Aquest és un "elit" de l'exèrcit regular. N'he vist vuit com ell. Però un parell ja són morts.

—Som-hi —va dir en Chili—. Hem d'evitar que l'Igmar mori. Em deu 300 brouzoufs.

En la sala de control general dels Tsufuls, la Chiin Lee i tot l'equip es congratulava de l'èxit total del pla.

—És genial! Els reforços Saiyans d'altres pobles encara no han arribat i la batalla ja està guanyada! I sense les nostres naus i sense la Reina!

—Sí. Decididament, el poder dels Guerrers de l'Espai sota la influència de la lluna plena és demencial. No hi ha cap mena de dubte que ens demanaran ajuda en moltes altres batalles a l'univers després d'això.

—Estan destruint les "llunes"! —va dir un tècnic—. Han estat llançant tots els seus tipus de làser a sobre d'elles i ja n'han trobat un d'eficaç.

—En crearem d'altres —va dir un Tsuful—. Ordeneu de fer disparar els canons.

—No! —s'exclamà la Chiin Lee—. Els canons no han de disparar altres llunes fins que nou de les actuals siguin destruïdes! Així, es pensaran que no estan fent res. O encara millor: que nosaltres no en podem crear més.

—Entesos.

—De totes maneres, quan dispareu, que sigui només amb una petita part dels canons. I no canvieu de canó fins que n'hi hagi un de destruït. Hem de mantenir en secret la seva localització.

—Perfecte. D'aquesta manera, podrem conservar-los durant força temps. Estem segurs de la nostra victòria a menys que amaguin una sorpresa.

L'esquadró Hot sortí de la nau almirall.

En Nizouki patia un dolor intens. Com una agulla que li travessava el cos. Va veure que un ésser emergia del seu ventre. Un guerrer l'havia traspassat com si fos de mantega. No se'n sabia avenir que no hagués notat la seva presència. La seva visió s'ennuvolà. Sentia que el fred s'endinsava dins el seu cos a causa de la ferida i es desplomà a terra.

—Tu mico, morir! —en Peronipe llançà una bola de foc sobre un altre Guerrer de l'Espai, el qual va morir a l'acte.

—Merda, hauríem de recuperar tota aquesta pell. Deu valer una fortuna! —digué en Mipan, fent voltes al voltant de dos punys que eren més gran que ell. Va canviar de direcció i propicià un cop de peu a la testa d'un enemic, qui va esclafar-se contra el sòl.

—Vostè forma part de l'elit de l'exèrcit regular —deia l'Assira a un mico gegant, qui, era, efectivament, l'instructor superior de l'exèrcit—. Ha matat un guerrer de la cort, 27 soldats d'elit, 83 soldats rasos, 32 naus i una nau almirall.

L'Assira atrapà un dit del mico per clavar-li un cop de puny i doblegar tot el seu cos endavant. Sorprès, l'instructor de l'armada de la Reina va caure endavant i el seu visatge es trobà a pocs metres del seu petit adversari, qui estenia les seves mans.

L'Assira disparà una poderosa bola de foc a boca de canó, i el mico continuà el seu declivi tot decapitat.

—Massacra els teus congèneres! —cridà en Chili a un mico—. Aquesta ordre ressonà en la testa del Guerrer de l'Espai, qui començà a desmaiar-se. Ja no es trobava a terra ferma, sinó al bell mig d'un mar en plena tempesta. Unes veus perforaven les seves orelles i uns braços emergiren de l'aigua i tractaren d'atrapar-lo i enfonsar-lo.

Aleshores, va mossegar un dels braços amb una ràbia descontrolada fins fer-lo sagnar. Però el braç era el d'un altre Guerrer de l'Espai, el qual va començar a xisclar. Encara pres de la follia, li va etzibar un cop de puny al ventre mitjançant el qual va destrossar-li les costelles i el va matar.

La Hanasia sentia aquelles quatre forces que acabaven d'arribar i que eren molt més poderoses que les altres. També notava que la força de tots els seus s'extingien les unes rere les altres a una velocitat vertiginosa.

—Els estan aniquilant! Ja m'ho pensava que hi hauria un Dimoni del Fred entre ells!

Es llançà cap a la finestra però es va aturar. Va fer mitja volta cap a l'armari. S'arrancà diverses vestimentes que es va embolicar al cap fins que ja no veia res. Es va envolar de seguida vers les forces que notava fent esclatar els finestrals de doble vidre de la cambra reial.

L'Assira somreia mentre enviava diverses boles de foc per fer tremolar el terreny. Set Guerrers de l'Espai tocats, un de ferit.

—En Mipan n'ha matat disset, jo dotze i en Peronipe vint-i-un. En Chili ha fet embogir a cinc micos que han matat a onze. No saben en qui confiar. Hem començat a lluitar fa un minut i ja hem capgirat la situació. Només és qüestió de temps per acabar amb ells. A menys que...

El seu esguard es situà sobre una Hanasia que arribava des de lluny a tota velocitat.

—A menys que un local sospitós no transformat en monstre gegant amb caputxa ens pertorbi les operacions.

—La Hanasia ja ha aparegut! —va fer un Tsuful davant del seu monitor en la sala de control.

—Havia de succeir. És evident que els Guerrers de l'Espai, fins i tot transformats en micos gegants, no tenen res a pelar contra aquells guerrers de la cort.

—És l'esquadró Hot! —va bramar un conseller militar de l'exèrcit rebel sobre el seu monitor—. Són els millors guerrers de la cort!

—Són eficaços. Els Guerrers de l'Espai han caigut com mosques. Ells solets han dut a terme un treball més eficient que tot l'exèrcit...

—Heu de desconfiar d'ells. Són famosos per executar bons plans d'atacs i afrontar junts un mateix adversari.

—En aquest cas, li haurem de donar un auricular a la Hanasia...

—Ja li vaig oferir —digué la Chiin Lee—, però va refusar-lo.

La Hanasia va percebre l'energia del guerrer més pròxim a ella. No es bellugava i havia notat clarament la seva presència. Es va precipitar cap a ell.

—Element fortament sospitós amb una velocitat molt impressionant —digué l'Assira als altres membres de l'esquadró via radiofònica.

Va volar lateralment en darrera instància per evitar la col·lisió. Però, sorprenentment, no continuà el seu camí com si fos una bala de canó, sinó que canvià bruscament de direcció i es llançà a sobre d'ell en un tres i no res.

Es col·locà en posició d'atac i cridà:

—Gran per...!! —però no va poder finalitzar la seva frase ja que fou esclafat sota el cop de la Hanasia.

Els altres tres membres de l'esquadró Hot es tombaren per veure el seu més eficaç conseller estratègic desplomar-se a terra amb el cos deformat i clarament mort. Sabien que l'Assira no era gens feble.

—Pero! —cridà a través del seu auricular en Chili tot prenent directament el rol d'organitzador per la seva qualitat de líder—. Ataca'l, però no t'apropis! Mipan! Distreu-lo!

En Peronipe llançà nombroses boles de foc molt poderoses sobre aquell nou adversari. En Mipan s'aproximà veloçment i començà a girar al seu voltant com una vespa.

La Hanasia apercebia els atacs energètics i la força del menut nerviós que segurament tractava de jugar al joc de "No saps on soc!", cosa que no li va rutllar pas. També notava l'energia dels Guerrers de l'Espai que atacaven a altres Guerrers de l'Espai. I això la va endinsar dins d'una còlera profunda.

No es va transformar. Però va desplegar la seva aura tot provocant una ona de xoc pels aires que s'expandia per totes bandes. Els micos gegants caigueren a terra o perderen l'equilibri. Els atacs energètics s'alentiren a causa del cop. En Mipan s'aturà tot sorprès.

I la Hanasia es dirigí cap a la tercera energia, aquella que no s'havia mogut gens ni mica des de la seva arribada. Era el líder, n'estava segura. Va passar sense problemes pel costat de dues boles de foc, les quals van esclatar contra la planura provocant uns cràters enormes. En Chili comprengué que era el seu objectiu i va adoptar una posició d'atac. Mentre arribava, va envoltar-se d'unes flames i va llançar un cop de puny. Però ella l'atrapà i el va oprimir tan fort amb la seva mà que va provocar que el seu adversari cridés.

—Allibera... la ment... dels meus congèneres! —cridà ella.

Les flames es van dirigir cap a ella. Però ella, tot i no veure res, les va extingir amb un moviment precís del seu braç lliure. El seu cap era a l'altura del tors d'en Chili, però no es va posar a la seva alçada.

—Això és la guerra —respongué en Chili amb un to angoixant—. Tots els cops són permesos.

Les paraules van travessar la ment de la Hanasia més aviat per la forma que no pas pel seu significat. Qui havia parlat, d'aquella manera? Què era, aquella aclaparadora potència en la veu? Era, forçosament, d'un ésser molt diferent a la resta.

Així doncs, es tractava d'un Dimoni del Fred en plena possessió dels seus poders, cosa que havia pogut evitar en el seu primer combat?

En Chili sondà la ment del seu adversari. Una ment forta però confosa. No li oposaria problemes.

—Atacar més? Però no vol tocar en Chili!

—No —va dir en Mipan—. El líder està tractant d'hipnotitzar-la. Aquesta màquina de matar massacarà els micos més eficientment que la Kuriputonitu sobre els Supamans menja prunes quan va infestar el palau d'un senyor Slump.

—Què de què?

—Vull dir que venjarà l'Assira de la forma més terrible possible. Aquest guerrer posarà punt i final a la guerra matant tots els seus amics que ha acudit per ajudar-los.

—Ben fet!

La Hanasia va obrir els ulls esparverada. Però en lloc de veure una llum tènue que travessava les teles de la seva testa, es va trobar en mig d'un espès bosc negre. Els avets torçats es deformaven i es desplaçaven al seu voltant. Unes branques la fregaven i li produïen una sensació insuportable. Ja no tenia la seva mà en el puny del seu adversari. Intentava moure els seus membres en totes direccions per esmicolar les branques amb els mateixos moviments que realitzaria si tractés de desempallegar-se d'un eixam d'insectes al voltant del seu cap.

De cop i volta, els arbres s'engrandiren i s'allunyaren tot rient per totes bandes. Havia d'aturar-los i per això va volar cap a un d'ells tot perforant el tronc gegant.

L'arbre va emetre un crit que semblava llunyà rere les rialles dels altres arbres. El cos de la Hanasia estava recobert de sang. De sang Saiyana. I ella coneixia aquell crit.

La Hanasia es va arrancar la caputxa i el bosc fosc fou reemplaçat per un crepuscle lluminós. Es va girar i va veure la seva amiga tota esfondrada. A les seves mans de mico gegant hi havia la ferida oberta per la qual rajava la sang en grans quantitats.

—Cetinia!! Nooooooo!!!