DB Multiverse

El guerrer Tsuful

Traduït per Neferpitou

Fred. Feia fred.

Va sentir el vent en el seu cos mentre s'aixecava. El vent era fred. El vent era dolent. Va colpejar el terra molt fort. El va escalfar. Però no havia estat suficient per matar el vent. Va alçar la mirada. L’habitació era gran. No tenia fi. Havia estat sentint una quantitat de coses inusuals des que s'havia despertat.

—Aniquilar.

La veu era allà. La veu era la seva amiga. La veu era la seva única amiga, però, en la solitud que constituïa la seva vida, el concepte d'amistat, de familiars i altres persones li era estrany. Sempre havia estat així. Ell i la veu. Completament sols. Sempre que veia qualsevol tipus de vida, l'acabava aniquilant.

—Allà. Molts objectius. Aniquilar.

Es va dirigir a la direcció on la veu li indicava. El seu cos va entrar en calor. El seu ritme cardíac s'accelerà igual que cada vegada que disputava un combat real. Sabia que això significava que hi hauria molts adversaris. O que eren molt poderosos. O les ambdues coses alhora.

S'envolà i es va deixar caure al sòl.

A la sala de control, la Chiin-Lee observava l'escena a través del monitor, a partir d’una càmera que volava ben amunt. El Guerrer de l'Espai, sedegós de sang, volava cap al seu objectiu. Als comandaments, el tècnic acabava d'injectar-li la testosterona i els estimulants al seu cos. A la seva esquerra hi havia l'actor que era la veu. Al fons hi havia els responsables del projecte de reconeixement, aquells que cercaven els Guerrers Mil·lenaris potencials: van ser ells qui havien proporcionat les coordenades del poble on es dirigia la seva arma vivent. Un dels potencials vivia allà.

Estava volant molt ràpid. Sentia que s'aproximava. Sentia la vida, sentia la sang. La veu l'encoratjava. I de sobte, es va topar amb unes parets. Unes parets petites, no com les que normalment havia de destruir per anar d’una habitació a una altra. Moltes parets petites. I, entremig, molts objectius. Grans, petits... Hi havia vida per tot arreu. Hi havia organismes molt nombrosos per tot arreu.

Va traspassar una paret i va caçar un objectiu. El va aixafar contra el terra amb un cop ràpid tot trencant el seu coll. Van caure roques de paret per tot arreu. Tots els altres objectius el van notar i van reaccionar, però ell mai no havia volgut ser discret. Tot d’una va canviar de direcció, i es va dirigir a un petit objectiu. Va emetre un crit tractant d’alliberar-se, però va clavar els seus dits en el seu estómac, tot destrossant-li les entranyes.

Els altres objectius es van llançar a sobre d’ell. Eren força sorollosos. Va etzibar una puntada de peu al més proper i el va projectar ben lluny fent que travessés un petit mur. Però no l’havia mort; havia d'acabar amb ell. Va volar cap a ell i va començar a sentir un formigueig en el seu cos.

Es va donar la volta i va veure com els objectius li llançaven boles de foc. No eren gaire poderoses, o sigui que tant se valia. Tant bon punt acabés amb el seu objectiu, llançaria una bola de foc enorme al grup per tal de dispersar-los.

Quin caos... Quin horror, pensava la Chiin-Lee. Els Guerrers de l'Espai eren com formigues movent-se al voltant del guerrer dopat, tractant de lluitar i desfer-se de l'invasor, però eren simples joguines per a ell.

Va matar un altre, i després un altre. Es va dirigir cap a un nen. No el trobava diferent a la resta d'objectius. La Chiin-Lee no volia veure aquella terrible escena, tal com havia fet amb el primer. Va parlar amb l'actor que era la veu:

—Digues-li que voli, així només els més forts l’atacaran. No és necessari sacrificar tot el poble.

Però va percebre una mena d’excitació a la sala. Un entusiasme que només un Tsuful podia sentir quan veia una pel·lícula violenta de sang i fetge. Però allò era la realitat.

Notava, darrere d'ella, l’alegria d'una persona que detestava els Guerrers de l'Espai sense cap mena de raó. Igual que quan algú odiava els que no ho eren. Aquell Tsuful es delitava veient com aquells animals eren delmats amb violència.

—Vola. Vola. Els objectius més importants són els que volen.

I s'envolà. Però sense deixar el seu objectiu en curs. Va dirigir la seva mà a la cara del seu petit adversari i el va aixecar una dotzena de metres. L’objectiu li va clavar diversos cops de punys, però eren extremadament febles.

Un gran objectiu va saltar cap a ell des de baix.

—Més amunt.

Es va elevar tant que el seu objectiu no el va atènyer. Però li va disparar una bola de foc que va evitar. A continuació, va esclafar el rostre del seu presoner amb el seu genoll. Tornava a tenir sang a les seves mans. Va recomençar. Va deixar caure el cos inert del seu objectiu.

A baix, els objectius estaven enormement excitats. Li arribaren dotzenes de boles d'energia disparades des de totes les direccions. Es va protegir. Va sentir una mica de mal. Aleshores, en situar les seves mans al seu rostre, va sentir la dolça fragància de la sang aliena.

Les boles de foc cessaren. Els objectius més importants s'enlairaren a la seva alçada. N'hi havia un parell; un de mitjà i un de gros. Els objectius s'abalançaren a sobre d'ell.

La càmera va enfocar els dos líders del poble que pretenien desafiar el monstre. La Chiin-Lee els escoltava: van preguntar-li a aquell Guerrer de l'Espai immund per què havia atacat aquell poble, qui era i què volia.

Però el guerrer Tsuful no sabia parlar ni comprenia l'idioma Saiyà. Ningú no li havia dirigit la paraula tret de la veu del seu cap.

Els dos Guerrers de l'Espai bullien amb còlera. La Chiin-Lee es pensava que es tractava de la parella més forta del poblat. Almenys un d'ells irradiava una energia tan poderosa per la qual el grup de reconeixement havia escollit aquell poble. Per a la seva desgràcia.

Moririen.

El mascle va començar la batalla en veure que el monstre no responia.

L'objectiu gros es llançà a sobre d'ell. Aquell objectiu era més ràpid que els demés. Més perillós. Més fort. Va enviar-li una bola de foc, però l'objectiu va tenir temps de reaccionar i va esquivar-la. Era a prop, i li etzibaria un cop de puny. Però el monstre va atrapar el puny. Va colpejar durament. Però la bèstia no va sentir res. Primer va clavar un cop de puny al ventre del seu objectiu. Va patir i va fer gemecs de lamentacions. Aleshores, va girar-li el cap fins que es va sentir el so d'un cruixit.

Mal de cap. L'objectiu mitjà també va atacar. Molt malament, se n'havia oblidat d'ella. El peu del monstre va esclafar la seva cara i va deixar anar l'objectiu gros.

L'objectiu mitjà també era ràpid. Va tornar a atacar. Els seus braços eren massa ràpids per atrapar-los. Però els seus cops no feien gens de mal. Cop de puny vers l'objectiu mitjà. Aquest l'esquivà. Ostres. L'objectiu gros envià una bola de foc. Va aturar-la. Feia una mica de mal.

Els dos objectius atacaren alhora. Els havia d'aturar? En lloc d'això, va decidir atacar. L'objectiu gros va atacar-lo pel costat. Feia mal. L'objectiu mitjà va clavar-li un cop de puny directe a la cara. No va veure res durant mig segon. Però va atacar l'objectiu mitjà amb la mà ben oberta. Va esqueixar-li el ventre.

Va atacar l'objectiu gros tot recuperant la vista. Una bola de foc. No va tenir temps d'esquivar-la. Va abalançar-se sobre el monstre després d'aturar l'atac. L'objectiu gros estava a la seva mercè. Diversos cops de punys i puntades de peu. L'objectiu no podia reaccionar. Estava acabat.

L'objectiu gros era resistent. Mentre el monstre intentava torçar el seu coll, va agafar-lo de les mans per resistir. Es preparava per aplicar més força en veure que s'apropava l'objectiu mitjà.

El guerrer dels Tsufuls estava rebent molts cops però allò no era res en comparació als entrenaments que havia patit. L'enginyer va regular amb subtilitat els agents actius que alliberava el seu cos.

L'actor no va dir res. No volia interferir en la seva acció. Va mirar els monitors amb una mica de disgust. Tota aquella violència el repugnava malgrat els seus estudis avançats en psicologia i la seva manca total d'escrúpols a l'hora de manipular la ment d'un ésser tornant-lo totalment boig.

—Com se'n surt? —preguntà la Chiin-Lee—. Crec que esta trigant massa a desfer-se d'aquells dos Guerrers de l'Espai.

—Cap problema —respongué l'enginyer—. No ha patit cap mal. Ja ha escalfat, gairebé. D'aquí uns segons passarà a un nivell superior.

En el monitor, el guerrer retenia, com si fos una branca morta, el seu adversari mascle, però semblava que se n'havia oblidat d'ell. Aquell guerrer tenia problemes d'atenció. Estava més interessat en la reacció de la femella, la qual s'agafava el ventre tot estossegant de dolor. No estava esbudellada, però sagnava per tot arreu.

L'enginyer va fer una senyal a l'actor. Aquest s'aproximà al seu micròfon.

—A fons. Ataca a fons. Tu pots. Aniquila'ls a tots dos. Aniquila'ls.

Va sentir que el seu poder havia estat alliberat. Reconeixia aquella senyal. Ja podia lluitar a fons. Va estendre els seus braços deixant caure l'objectiu gros que havia oblidat i va emetre un crit gutural tot desplegant el seu poder. Els éssers del seu voltant tremolaven. Els hi tocava el rebre.

De cop i volta van comprendre que necessitaven ajudar-los en aquella batalla, i una altra andana de boles de foc l'atacà des de baix. Eren molt nombroses, poderoses i emplenades de determinació. Però li van fer pessigolles. Va preparar una gran bola de foc. Una que destruiria tot el sòl juntament amb tots els seus ocupants i els murs. L'estava carregant. Altres boles de foc volaren. Va esquivar unes quantes i va estendre els seus braços en forma de canó.

Una bola de foc va engruixir-se a les seves mans tot desplegant una energia poderosíssima. Però just en el moment de llançar-la, el sòl s'arremolinà al seu voltant. L'objectiu mitjà, girant sobre si mateix, va colpejar-lo. La bola de foc va escapar-se del seu control i va perdre's pel cel.

L'objectiu tenia una forta determinació. Va continuar colpejant a molta velocitat i sense descans. Era molt ràpida. Però menys que ell. Els cops acariciaven el seu cos. De sobte, va atrapar el seu braç.

Va colpejar-la amb la seva mà lliure. No se'n podia escapar. L'objectiu mitjà va fer tot el possible per esquivar-lo però va patir danys. Es sentia lenta. La seva fi era imminent. Era el moment del cop de gràcia. Tallaria el seu coll amb el dors de la seva mà.

El seu atac afilat es dirigia cap a l'objectiu. En els seus ulls va veure, durant una fracció de segon, la por de la mort. Hi havia un reflex a la seva retina. Veia tots els objectius d'allà baix i els murs. L'ull estava mullat. Per primera vegada, va veure en el seu objectiu un nou tipus de desesperació. Una por que no podia descriure. Por i còlera. Força. L'instant més llarg de la seva vida.

Ja no tenia el coll en safata. L'objectiu mitjà va abaixar el cap i va mossegar-li la mà. Va serrar amb força la seva mandíbula. La mà presonera sentia el dolor. Un dolor intens!

La càmera va volar al seu nivell però restava força distant. L'imatge semblava pròxima gràcies al seu zoom. La femella va mossegar fins fer sagnar el seu adversari. Ella posseïa la determinació que feia que els Guerrers de l'Espai incrementessin el seu propi poder. La càmera enfocà el seu rostre ja que ella era, aleshores, el centre d'atenció.

—Però... està... plorant? —digué la Chiin-Lee.

La Chiin-Lee havia estudiat els Saiyans durant molt de temps. Havia vist molts combats en primer plànol. Combats a mort i combat contra els reis. Els ulls xops d'aquella noia no tenien res a veure amb tot el que havia vist fins aleshores.

L'energia que havia motivat a aquella Saiyana provenia d'un sentiment únic, un sentiment Tsuful d'amor vers els seus acostats. No perdria perquè la seva determinació era protegir el seu poble. En veure-la de prop, la Chiin-Lee va apreciar que era molt jove. Les parelles Saiyanes amb molta diferència d'edat eren molt habituals, però dubtava que fos el cas entre els dos objectius. L'altre objectiu tornà a la càrrega. Malgrat les seves nombroses ferides. Increïble.

Aleshores, la Chiin-Lee va veure un atac que no s'esperava. El mascle no va colpejar el Guerrer de l'Espai dopat, sinó que va agarrar les seves cames. Va immobilitzar el seu tren inferior amb els seus braços poderosos i va començar a estirar-lo en direcció al sòl. La femella el seguia mossegant i la sang rajava per la seva boca. El gran mascle el volia llançar cap al sòl perquè els vilatans el colpegessin. Havia comprès que aquell monstre era molt poderós i que no podrien eliminar-lo d'una forma corrent. No obstant això, confiar en els altres era un fet estrany entre els Guerrers de l'Espai.

Les cames de la noia ja eren lliures i sostenia els braços del guerrer amb les seves mans mentre li etzibava cops de genoll a l'estómac. La seva mestria en el combat aeri sorprengué la Chiin-Lee.

Estava presoner. Rebia cops per tot arreu. Li feia mal la mà. El ventre també començava a fer-li mal. S'ensorrava. Necessitava reaccionar.

Contraatac.

Va arrossegar l'objectiu mitjà amb la seva mà presonera i els seus braços. Va alçar les cames i l'objectiu gros fou expedit cap amunt. Els objectius van colpejar-se l'un contra l'altre. Encara resistien. Tant se valia. Els va llançar en direccions oposades i va aprofitar l'impuls perquè es colpegessin de nou. La trompada fou tan forta que els dos objectius van emetre un crit.

Atac directe. Va enviar una gran bola de foc davant de si mateix i l'objectiu mitjà va volar uns centenars de metres. Va abalançar-se contra l'objectiu gros de més a baix volant verticalment amb els braços estesos i va empènyer l'objectiu que volava horitzontalment. La seva velocitat era tan sorprenent que no va poder reaccionar. Es precipitava cap a baix. Va arribar al sòl. Els objectius dèbils de baix van fugir de la zona d'impacte.

Impacte. L'objectiu gros va quedar esclafat entre el sòl i els braços del monstre tot provocant un cràter. La sorra volava per tot arreu. I tots els objectius del sòl s'abalançaren a sobre d'ell. Però s'escaparia fàcilment. Ells no podien volar. L'objectiu gros no era mort! Va agafar els seus punys sagnant i amb els ulls tancats, i el va sostenir amb les seves darreres forces.

Confiat.

En un instant, es va girar i va posar els seus peus a terra. S'envolà fàcilment alliberant-se fàcilment del seu empresonament. Els objectius es precipitaren un altre cop cap a ell. S'apropava una bona estomacada!

Va carregar la bola de foc que no havia pogut fer servir anteriorment. Va carregar-la amb més potència. Els objectius moririen tots alhora.

L'objectiu mitjà va tornar. Era molt resistent. Volia tornar a evitar el llançament de la bola de foc. Però era una causa perduda. Ho sabia.

Es precipità per atacar-lo. Però la va esquivar. S'apropà i el va pegar, però no es va moure ni un pèl. El seu braç apuntava cap a baix i la seva bola d'energia no cessava de créixer.

Es va penjar a la seva esquena tractant que apuntés en una altra direcció, però restava immòbil en el cel. La seva habilitat de vol era ben poderosa.

El poble seria atomitzat en un instant. Seria una mala passada demanar que aturessin aquell atac i, per tant, la Chiin-Lee va restar silenciosa. La càmera enfocava de tan a prop que es podia apreciar el dolor i l'angoixa del rostre d'aquella noia davant de l'imminent destrucció del seu poble.

Com no es podia tenir empatia amb aquella criatura? No obstant, el seu company es delectava per allò que estava a punt de succeir.

En veure que no era capaç de moure el seu adversari, la jove Guerrera de l'Espai ho intentava cada vegada amb més força. Veien, a través dels mesuradors d'energia, que la seva força augmentava per sobre de la mitja. Però no era suficient.

La Chiin-Lee i la jove Guerrera de l'Espai van tenir el pressentiment que la bola de foc seria llançada ben aviat. El rostre de la Saiyana es retorçava de dolor i els ulls de la Chiin-Lee humitejaven.

La Guerrera de l'Espai va serrar les dents i va notar que la desesperació i una còlera immensa l'envaïen. De sobte, els monitors mostraren el cel i després el sòl. La càmera girava sobre si mateixa i el so era imprecís. Una ona de xoc l'havia tocada, però la bola de foc encara no havia sigut llançada, oi que no?

No era pas normal. L'objectiu mitjà l'havia mogut. No era capaç de mantenir la seva direcció. L'objectiu mitjà l'agafava fermament. No podia alliberar-se. La bola de foc fou llançada. Cap al cel. Volia alliberar els seus braços. Però no podia. Escoltava sorolls que no havia sentit mai. Va nota una mena de llum a la seva esquena. No obstant, el sol no estava darrere seu. L'empresonament era cada vegada més tibant. Li feia molt de mal. Va sentir uns cruixits. Eren els seus ossos. Ja no sentia el seu cos. Ja no sentia el fred del vent, ni la calor de la seva esquena de feia un moment. Ja no veia el cel.

La veu ja no era allà per dir-li que havia mort.