DB Multiverse

La calma després de la tempesta

Traduït per Neferpitou

L'exèrcit Saiyà es va desmantellar tot sol. No era res negatiu, sinó un fet. Un cop el Guerrer Mil·lenari fou mort, l'objectiu inicial va desaparèixer i la majoria dels soldats van concloure que el seu servei havia finalitzat. L’endemà, tres quartes parts de les files arribaren a les seves respectives cases amb el seu uniforme de batalla sota el braç, disposats a obtenir un galó del seu poble natal.

El record de la Guerrera de l’Espai envolcallada amb una aura groga es va esvair per la seva simplicitat. Com que ella no volia popularitat, els Guerrers de l’Espai, els quals no eren pas constrenyedors, l'oblidaren.

Les restes del Rei foren incinerades amb gran ostentació per poderoses boles de foc. La capital es va omplir de gom a gom de Guerrers de l’Espai forts. Els generals de l'exèrcit més valents i poderosos generals el van reemplaçar després d’uns combats mal organitzats però prou confiats amb la seva força.

Els narradors voltaven pel món contant allò que els hi havien explicat i ja arribaven els joves impetuosos per proposar-se al tron reial. El nou monarca dels Guerrers de l'Espai era fort i s'havia mantingut invicte.

Els Tsufuls van convocar llargues reunions. La majoria dels seus plans havien resultat inútils, particularment la costosa minibomba atòmica que ni tan sols havia estat utilitzada. Igualment, les qualitats de l'agent Chiin-Lee no foren pas qüestionades.

L’arxiu dels Déus extraterrestres va ser enviat ràpidament a un altre departament i la Chiin-Lee mai en va tornar a sentir parlar.

El tema de la jove Guerrera de l'Espai era el més discutit. Els científics van arribar a la conclusió que la seva aura i el seu poder eren molt diferents respecte al Guerrer Mil·lenari i que la diferència de gènere no era suficient per suggerir que ella presentava diferents símptomes. Fins i tot teoritzaven que qualsevol Guerrer de l'Espai tenia el potencial de transformar-se com ella, cosa que va infondre por als interventors. Algú es va atrevir a dir que era motiu suficient per justificar l’ús del virus a gran escala, però la Chiin-Lee i alguns altres ho van desestimar totalment.

Centrem-nos en l'aspecte estrany de la qüestió. La força mitjana dels Guerrers de l'Espai amb prou feines havia augmentat durant els darrers 500 anys i encara quedava molt de temps perquè poguessin assolir tal nivell. La Chiin-Lee es va prometre que no tornaria a atacar els seus propis projectes en recordar que la seva pròpia acció havia desencadenat aquella transformació. Però continuà recalcant que aquella Guerrera de l'Espai també era físicament diferent als altres i que faria un seguiment de les seves accions.

Tot el poble de la Hanasia va accelerar el ritme en la reconstrucció dels habitatges. Era com un joc de construccions per a nens, però amb petits maons entallats de mida real. Els trossos de paret s'esfondraven un rere l’altre. Els malabars amb roques i els trencaments aleatoris tractant de donar forma cúbica es succeïen constantment. Fins i tot les parets més ben bastides no tenien angles. A més, els habitatges estaven construïts a la babalà i alguns destruïen les cases alienes que usurpaven la seva. A això s'havia d'afegir els gels d'una feina que avançava bé tot enretirant discretament una pedra de la base..

Tot anava sobre rodes en un ambient de bon humor i entre baralles de roques de poca importància.

La Hanasia va tractar de recordar que seria agradable que els nens tinguessin com a mínim una casa amb sostre durant la propera temporada de pluja.

De fet, la Hanasia era la líder del seu poble.

I llavors van tenir la seva primera visita.

La Hanasia va sentir que algú s’apropava al poble. S'enlairà per veure'l i el va trobar volant a força altitud però encara era molt lluny. Es va sorprendre de la seva pròpia percepció tan aguda... Mentre s'apropava el va poder reconèixer: era el narrador!

Es va col·locar entre ell i el poble, vers el lloc on es dirigia per tal de donar-li la benvinguda, tal com el seu pare hauria fet. Va arribar i va somriure quan la va reconèixer. Gairebé afligit recordant la seva separació unes setmanes abans, va fer un cop d'ull al lloc que semblava una agrupació de cases.

—Ah, ja us he trobat! Ja no hi ha res allà on era el vostre poble —va fer una pausa per recuperar l'alè i va continuar—. Em vaig assabentar que la fi del Guerrer Mil·lenari va tenir lloc prop del vostre poble... I jo diria que els cràters m’ho confirmen... He vingut... per aconseguir informació.

La Hanasia li va llençar una mirada que deia: “Ah, només per això?”, però així i tot no es sentia gaire trista. Alguns habitants del poble també eren per allà. Esguardaven amb orgull la seva nova líder, qui era, efectivament, el centre de la història sobre el Guerrer Mil·lenari.

—Informació... o sigui que si aquesta vegada li expliquem coses al narrador, ell ens oferirà un bon tiberi per a tots nosaltres, oi?

—Ha, ha —va fer, avergonyit—. Però també tinc històries per explicar-vos... coneixeu el principi de la seva historia?

—Ja sé què farem —va dir la Hanasia amb un somriure que no augurava res de bo—. Si ens expliques quelcom, et quedes. Però si vols informació... M’hauràs de guanyar en una cursa.

Van haver-hi un munt de rialles entre tota la multitud. El narrador, quasi sorprès, també rigué.

—Una cursa? T’atreveixes a desafiar-me a una carrera a mi, en Mahissu, el narrador més veloç de tot el país?

—El primer pic de la roca d’allà baix. Començaré quan tu comencis.

—Ah! Molt bé, doncs! Som-hi.

I va partir com el vent.

En Mahissu es va abalançar sobre la roca designada sense mirar enrere. Hi arribaria en menys de vint segons. Mentre esquinçava l’aire es va veure avançat per la mossa, el doble de ràpida i s'acomodà tranquil·lament un cop va haver estat davant d'ell. Increïble!

Va concentrar les seves forces per incrementar la seva velocitat de vol, però, a mida que accelerava, no solament la Guerrera de l’Espai avançava sense dificultats, sinó que aquesta es va donar la volta per encarar-lo i s'encreuà de braços i cames en una posició relaxada i gens aerodinàmica. Quina humiliació!

—Esgotat, narrador? Atrapa’m si pots!

El repte havia canviat i en Mahissu no es va sorprendre. Inclús deduïa on els portaria, tot plegat. Però en aquell moment només tenia un objectiu: superar la seva velocitat. I no seria una tasca fàcil...

Va enviar tota la seva força pensant que la podria superar, però ella continuava volant d'esquenes a gran velocitat i fins i tot començava a allunyar-se. Estaven tan a prop del sòl que es preguntava si ella no s’estavellaria contra una arbre o contra una roca errant, però era evident que tenia ulls a l'esquena.

—Hi, hi, hi!

Com si fos una fada burleta, va deixar que se li apropés fins a una distància de cinquanta centímetres. La mossa, encara amb els braços i les cames encreuades, semblava com si estigués essent estirada per la força d’un fil. Tot d’una, es va treure la cua i li va fer pessigolles al seu rostre. En Mahissu, que volava amb els braços al costat del seu cos, els va estendre endavant per atrapar-la, però ella ho va esquivar retrocedint. La seva frustració es va incrementar mentre feia moviments veloços amb els seus braços en totes direccions per agafar-li aquella cua tan hàbil que seguia fent-li la guitza al rostre.

La Hanasia rigué per les butxaques, amb els ulls tancats, però mantenint el control de la situació. Després, va començar a girar sobre ella mateixa amb l’eix de la cua traçant un dibuix i va fer desaparèixer els seus esclats de riure. El seu cabell tocava a terra de tant en tant i, des de la seva perspectiva, el món girava al seu voltant juntament amb el narrador, qui no podia apartar els ulls de la punta de la seva cua. Ho trobava molt divertit.

La Hanasia necessitava desfogar-se, necessitava utilitzar la seva energia i necessitava un home. El seu bell narrador havia arribat en el moment perfecte.

Tot d’un plegat va deixar de jugar amb ell i s'aturà bruscament. De cop i volta es va posar dempeus fermament tot tocant el sòl. Només l’aire seguia el seu curs enduent-se la polseguera. Pel que fa a en Mahissu, no va veure res durant una fracció de segon i es va estavellar contra ella a 400 quilòmetres per hora.

I així, va col·lidir contra ella. Els dos Guerrers de l’Espai van fer unes trenta tombarelles sobre el sòl abans d'impactar i esmicolar una roca. Finalment quiets, es van quedar l'una sobre l'altre amb en Mahissu com a presoner de la Hanasia. El narrador va tractar de moure els seus braços, però, tot i intentar-ho amb totes les seves forces, no els podia moure ja que estaven fermament aferrats per una sola mà de la noia. Les seves cames també estaven sent aixafades pel seu pes -val a dir que ella utilitzava la força del vol en sentit oposat, tal com es va explicar en un capítol-, i la seva cua fou capturada... per la de la Hanasia! Enredades una sobre l’altra com una serp en una branca.

En Mahissu estava extenuat per la cursa i sabia que igualment tota resistència hauria resultat... fútil. Va cessar de resistir-se per prendre part activa en l’acció, si bé la Hanasia ja havia començat amb els preliminars. La seva mà lliure s’havia desempallegat de les pells del seu vestit i s’anava traient la roba mentre li llepava la cara amb la seva llengua.

Com en totes les bones produccions -ha, ha!-, deixarem que els nostres dos encaterinats continuïn la seva feina sense espectadors, allunyant discretament la càmera.

Cosa que els Tsufuls no van fer.

—O sigui que et dediques a mirar com els micos copulen?

—Oh, Brie! Què hi fas, aquí?

—Res en especial, Tchin... Estic en el meu descans... I com que no et veia des de l’incident amb el Noi Mil·lenari, doncs he decidit passar-me pel teu sector... Però no tractis de canviar de tema. Estàs mirant com copulen aquells Guerrers de l’Espai?

—És molt amable per part teva. Les grans reunions ja s'han acabat i la calma ha tornat per aquí. Ara he de vigilar aquesta Guerrera de l’Espai.

—I ara està copulant. Els teus documentals són realment suggerents... Estàs segura que això no és violació? Sembla que un d’ells domina l’altre... Ah, no, es dominen mútuament. Es llepen pertot arreu.

—És així com ho fan... T’has perdut el principi, era força romàntic.

—Sí, n’estic segura... Jo et colpejo, tu em colpeges... Oh, no! Alerta d’emergència!

L’amiga de la Chiin-Lee va prémer un dels dispositius del seu canell. Van veure aparèixer un mapa de l’espai amb un punt vermell parpellejant prop del planeta representat amb una petita esfera.

—Maleït sigui... Un objecte no identificat s'està apropant... No és un meteorit... Més alertes! Oh, merda. Ja és massa tard!

L’Abricota va sortir corrent per reunir-se amb el seu grup de vigilància espacial.

Aquest fet es va escampar com una taca d'oli. Les sales tècniques i d’observació estaven il·luminades de color vermell, però l’Abricota va ser cridada per assistir a una reunió. La cap de departament es va afanyar i, quan l’Abricota va arribar, ella ja tenia tota la informació sobre els esdeveniments més importants.

—L’objecte està clarament identificat: una nau espacial. Es dirigeix vers el nostre planeta. Ni tan sols es pren la molèstia d'enviar enviar el més ínfim senyal de contacte amb nosaltres. Res de res. Sols s'està apropant. El problema és el següent: Professor Arturdent Camellia Sinensis, l’estem escoltant.

—Molt bé. Quan vam parlar amb extraterrestres fa gairebé cent anys, ens van aconsellar que ens mantinguéssim ocults a causa d'éssers coneguts com els Dimonis del Fred.

Va continuar, tot i que ja no era necessari. Tothom ho havia entès.

—I la nau que s'apropa porta les marques d’aquests dimonis, considerant els models que ens van enviar fa un segle.

—Tenim el ministre de defensa en línia. Sisplau, digui’ns tot el que en sap d’ells.

—Són conqueridors que s'apoderen de nombrosos planetes i no dubten a extingir tota la seva població! Cap arma funciona contra ells, no pel seu exèrcit, sinó per ells! Si no sóc prou clar, ho repetiré. Els Dimonis del Fred són criatures molt específiques i poc nombroses, però dotades de poders màgics insondables. No existeix res en tot l’univers que s'assembli a ells. Són invulnerables i un sol d’ells posseeix el poder destructiu de tot un exèrcit —va fer una pausa per respirar—. Per exemple, aterren en un planeta amb la seva nau i un petit exèrcit. Si aquest es queda delmat per les forces oposades, el dimoni passa a l'acció. L’exèrcit defensor concentra tota la potencia de foc sobre ell com un invulnerable tanc blindat. A continuació, envia una mena de bola de foc capaç de destruir un continent sencer amb les seves pròpies mans i completament desarmat!! Jo he estat testimoni!

—Em recorda al Guerrer Mil·lenari dels Saiyans. Cosa que significa que hem de lidiar amb els mateixos elements contra aquesta amenaça. La nostra minibomba podria ser-nos útil! Pel que fa al seu exèrcit, les nostres instal·lacions actuals haurien de ser suficients per repel·lir-los.

—El Guerrer Mil·lenari! És possible que per culpa seva el nostre planeta hagi sigut descobert! La seva energia s'ha propagat pertot l'espai i ha atret la seva atenció!

—Tant se val, això. Ens confrontarem a aquests Dimonis del Fred i els hi demostrarem que som capaços de destruir-los!

—Hm... No hauríem de fer, almenys, l’intent de parlar amb ells, abans?

—És inútil —va respondre el professor—. Són monstres impulsats per la conquesta! De totes maneres ho comprovareu tan bon punt aterrin. Però hem d'afanyar-nos a preparar la nostra defensa!

—Tot i així, un planeta sencer pot ser envaït per una única nau espacial... ni tan sols amb una de gegant. Detectem unes 200 vides, allà.

—Això és exactament el que fa tan terrible als dimonis!

—Ens hem de preparar per a la seva arribada. Les naus del nostre exèrcit ja estan en marxa.

—Tinc una pregunta força interessant —va dir l’Abricota—. On pensen aterrar?

—Bé, no ho sabem.

—I si ho fan prop dels Guerrers de l’Espai?

—Perquè... oh...

—Si ataquen els Guerrers de l’Espai, sabrem del cert les seves intencions i hi haurà danys allà. A més, ha sigut el seu guerrer qui els ha atret. En fi... oi que hi ha la seva Guerrera de l’Espai que s’assembla al Guerrer Mil·lenari? I, per extensió, a aquests dimonis? Les altres nacions extraterrestres mai no han aconseguit derrotar-los amb la tecnologia. Seria una ximpleria per part nostra provar-ho com ells.

Un silenci s'instaurà després de la declaració de l’Abricota.

—D’acord. Enviarem diverses ones de ràdio cap a la capital. Si són conqueridors que busquen batalla, voldran trobar alguna cosa que s’assembli a una ciutat que emani rastres de tecnologia. Endemés, també ho tindrem tot instal·lat per veure’ls.

Fins i tot després d’haver experimentat l’èxtasi diverses vegades, la Hanasia no va deixar anar el seu presoner. En volia més, però ell ja estava esgotat. L’amor dels Guerrers de l’Espai era cruel i sovint egoista. Ell només podia tractar d’escapar-se o lluitar, o bé refer-se. Va adonar-se ràpidament mirant-la als ulls que no estava quasi cansada. Sabia que no podia escapar-se'n, així que va reunir totes les seves forces. Després de tot, cada vegada li semblava més plaent.

—Ah, per fi et recuperes...

La Hanasia es va aturar bruscament i va mirar cap amunt. Preocupada, va deixar anar en Mahissu, qui no tractà de fugir.

—Què carai...? —va fer ella, cada instant més alarmada

—Què passa? —va preguntar en Mahissu, qui va adonar-se que no sabia el seu nom.

La Hanasia va escrutar el cel remot, però sabia que la força que notava era massa allunyada com per poder-la veure. Era una força d'una mena que no havia sentit mai abans. Distava molt de la dels Guerrers de l'Espai i dels dos guerrers de pell rogenca i violeta que havien vingut a ajudar-los en la seva lluita contra el Guerrer Mil·lenari. Però era una versió molt menys benvolent que ells. I també molt poderosa, immensament potent, atès que ella ho podia sentir des d'allà.

En Mahissu s'alçà per esguardar en la mateixa direcció però no va veure res d'estrany. Va passar els braços al voltant d’ella i va començar a acariciar-la perquè sortís del seu somni.

—Passaran coses terribles —va dir com a resposta abans de recollir les seves pells de bèstia per posar-se-les de nou.

En Mahissu va fer el mateix sense ni saber el perquè, cosa que el frustrava encara més.

La Hanasia va enlairar-se a molta altura i a molta velocitat cap a la direcció en què estava escrutant.

Volava molt més ràpida que abans.

—Sí. Aquí el Conseller Saiyà del Rei. Us escolto.

—Ha d’avisar al Rei —va respondre el braçalet parpellejant—. Una nau provinent del cel està arribant i no pertany als Tsufuls. Són invasors. Els monstres venen del cel per conquerir la vostra terra.

—Perdoni? Ximpleries...

—Els hem vist venir. Arribaran a la vostra capital en una hora! Estem preparant el nostre exèrcit, facin el mateix!

—Però...però... del cel????

El nou Rei no entenia realment l’ús del conseller i el seu suposat contacte amb els Tsufuls, uns éssers que romanien amagats des de feia lustres. Després del seu primer encontre, va pensar que sols eren uns llunàtics amb estranyes joies fluorescents. Però en Nizouki i els Guerrers de l’Espai veterans li van transmetre que el conseller era vital. El nou rei, sabent que en Nizouki l’hauria esclafat si tingués trenta anys menys, va acceptar el seu paper.

Però això només és una anècdota divertida.

No suposava cap esforç i va donar l’ordre als generals de reunir el que quedava de l’exèrcit Saiyà, molts membres dels qual probablement devien estar jugant i bevent en la ciutat.

I el Rei es va començar a replantejar la seva opinió sobre el conseller perquè, després de tot, no mentia. Va veure un objecte descendint lentament del cel.

— Ja hem arribat?

—Estem molt a prop de la ciutat que hem detectat. A pocs minuts, Senyor.

—Per fi! Friso per veure aquest sistema que ha romàs ocult a nosaltres durant tant de temps!

—Tot just comencen a entrar en l'era tecnològica. Les seves emissions són febles, Senyor.

—Ha, ha, ha! O sigui que encara serà més divertit lluitar contra catapultes i fletxes de foc. Res gaire impressionant.

—I potser explosius, Senyor.

— Mua, ha, ha, ha!

—Això serà bufar i fer ampolles, Senyor Chilled.