DB Multiverse

La cort de les massacres

Traduït per Bardock

El servent entrà en la gran sala tot ignorat per les persones que hi havia allà dins emplaçades als seus respectius llocs.

Va començar a suar mentre s'afanyava vers el centre de l'estança. La seva por s'incrementà. Fins i tot ell tenia dificultats d'imaginar-se la veracitat de les notícies. Es preguntava si esclataria de riure per l'absurditat de la situació. S'imaginava el rostre d'en Blizzard dient: "Què? No pot ser!" Ho trobava còmic. En Blizzard, sorprès? Era impossible. De tota manera, estava segur que moriria per la seva falta de respecte, o per la còlera de l'Emperador, o perquè es pixaria a sobre en aquella gran sala de la cort de l'Emperador..

El seu patró, Déu i Dimoni alhora, es trobava inamovible en el seu tron com sempre i parlava amb un to normal:

—Oferiràs el doble de regals al poble d'Agrimmat, atès la seva lleialtat envers nosaltres durant la revolta del seu sistema. Informa'ls subtilment que hauran d'erigir una estàtua de l'Snower en la seva plaça més gran. S'ho mereix i això el complaurà. També recorda de...

Un menut funcionari anotava les instruccions. Estava situat sobre una petita plataforma voladora a fi d'estar a l'altura d'en Blizzard perquè aquest no hagués d'alçar el to de veu. Incapaç d'esguardar al seu patró als ulls, romania encorbat i no treia els ulls del damunt de la seva llibreta electrònica.

—Emperador Blizzard! —cridà l'esclau tirant-se de genolls a terra i lliscant els darrers metres—. Missatge prioritari!

L'havia interromput. Sabia que havia de fer-ho perquè una notícia d'aquella índole no podia esperar ni un segon més i en Blizzard no l'hauria perdonat per haver esperat. Però es sentia com si hagués causat un crim immens. Sense esperar una resposta de l'Emperador, el qual va cessar de parlar, continuà:

—El seu fill, el Governador Chilled, ha estat mort!

Silenci feixuc en tota la cort. Havia cridat fort. La notícia no havia sigut pas discreta. Si concernia a un Governador, tothom havia d'estar en silenci total per escoltar. Com si aquella declaració fos incomplerta, com si el fet que el seu fill fos assassinat no fos suficient per morir, en Blizzard va demanar simplement:

—Més detalls.

—Sa Majestat —cridà l'esclau de seguida—, només sé que ha lluitat en un nou planeta i que allà ha sigut vençut en un combat singular!

Els espectadors emmudits obriren els ulls esparverats. Sabien que els Dimonis del Fred eren mortals encara que fossin pròxims a una divinitat. Era factible matar-ne un tot i que fossin resistents a gairebé tot. Era concebible que un grup rebel molt ben organitzat hagués atacat la seva nau, l'hagués empès cap a un forat negre tot desviant l'atenció d'en Chilled mentre escampaven un gas. Una situació una mica enrevessada... Però no impossible. Igual que guanyar la loteria.

Però... en un combat? Era possible matar un dimoni en un combat singular?

En Blizzard s'alçà d'una revolada tot sorprenent a tota al cort. Feia anys que estava reclòs en el seu seient, i certs membres creien que era massa vell per moure's. Dempeus, amb la seva veu que emplenava tota la sala, imposava un respecte etern a tots els presents:

—Tots els detalls!

Cridà en direcció a la llunyania, cap als seus esclaus. Instantàniament, els dispositius que permetien desplegar imatges s'encengueren. En les sales tècniques del palau, s'afanyaren per mesclar adequada i eficaçment els vídeos enregistrats en la nau d'en Chilled. El cap tècnic engolí saliva, prengué una inspiració i encengué el so per comentar l'acció.

—Fa 9 hores i 37 minuts, el Governador Chilled va arribar amb una tropa de 200 soldats a un planeta on foren descobertes recentment unes ones estranyes, demostrant que era habitable i que produïa energia.

Una pantalla mostrava les imatges aproximant-se a la ciutat Saiyana, mentre una altra presentava la simulació del descens de la nau on es veia la distància entre ella i el sòl. Després, es veia la sortida de l'exèrcit des de diversos angles i un tros de la seva derrota a mans d'aquells autòctons estranyament poderosos.

—Han aterrat en una gran ciutat amb exèrcit —continuà el cap tècnic—. Encara que no duguessin uniformes, es pot apreciar que la majoria dels combatents podrien formar part d'un exèrcit tal com demostra les seves formacions d'atac i el seu gran sentit del combat.

Aleshores, les imatges mostraren la sortida d'en Chilled i cada monitor exhibia un moment diferent de la seva massacre.

—Evidentment, no han estat cap problema per al Governador Chilled. Però el seu adversari ha arribat després.

La pantalla principal mostrà la Hanasia i el combat fou visualitzat des de totes les perspectives possibles i sense talls. No era necessari cap comentari. Les imatges i el so, procedents de totes les direccions, eren suficients.

A poc a poc, i mentre el combat avançava, cada guerrer present a la sala respirava al ritme de l'acció. Veure un Dimoni del Fred lluitar amb dificultats era francament surrealista. L'Emperador Blizzard es tensava cada vegada més. Semblava disposat a engolir fos com fos aquell adversari. Aquell indígena que lluitava contra en Chilled estava de sort de no ser a prop d'en Blizzard en aquell precís instant.

«Quina força té el nostre Emperador —pensà el general Chatterton—. I jo que em pensava que era actualment més fort que ell i en realitat no sóc res en comparació a aquest vell xaruc—.»

Sentia la pressió de l'aire mentre en Blizzard estrenyia els punys. Si hagués tingut una barra de Katchin entre els seus dits, de ben segur que l'hauria trencat com si fos una fina copa de cristall.

Després va arribar el moment en què en Chilled es transformà. La gent present sabia en què es convertiria, tret d'alguns esclaus. Alguns es delectaren amb l'idea de veure en Chilled en la seva forma original, la qual els era desconeguda. D'altres es feien preguntes. Sabien de l'enorme diferència que existia entre dos nivells de reducció d'un Dimoni del Fred. Estava perdent, però no per gaire diferència. Un cop transformat, el seu adversari les passaria magres. Així doncs, arribaria un altre adversari?

Però, quan amb prou feines la transformació estava en la seva fase inicial, el seu adversari es llançà contra ell.

—Quin deshonor!! —clamà un guerrer de l'assemblea, endut pel seu instint de llepaculs.

L'havia ben vessada, atès que el silenci havia de ser sepulcral durant tota la reproducció de l'escena.

«Fins i tot el tècnic ho sap! —va pensar el general».

Haurien de suprimir aquell tros d'ase. Ho farien tard o d'hora, però silenciosament. Es tractava d'un d'aquells aduladors arrogants que podria devastar una gran ciutat amb un esclafit de dits. Una joia d'ésser, però la seva falta havia estat imperdonable.

En Chatterton volia efectuar un moviment indicatiu a l'atenció de l'Avoka el telequinètic, qui seria més silenciós que ell, però es va adonar de seguida que no era pas necessari. En efecte, l'indisciplinat caigué clavant un genoll a terra. Aferrava el seu ventre tractant de proferir un so, però no en fou capaç. Els seus pulmons i el seu cor estaven essent esclafats.

El general es tombà vers l'Avoka però no havia estat ell. L'Avoka sempre contemplava les morts de les seves víctimes, mes en aquell moment estava concentrat en les pantalles amb els braços encreuats i amb els peus a un metre del sòl. No es perdia res de l'acció. Probablement, ni tan sols havia escoltat la interjecció del guerrer. En Chatterton es girà a l'altre costat. L'Emperador Blizzard tenia un braç estès vers el guerrer que cessava d'agonitzar. Els seus dits premien el buit amb intensitat i era evident que havia estat ell l'executant de la sentència encara que no tragués els ulls del damunt de les pantalles.

«No sabia que tingués poders telequinètics! —pensà el general.»

El guerrer de la cort es desplomà al sòl sense gemegar i el videocombat arribà a l'instant fatídic.

L'escruiximent de la columna vertebral d'en Chilled ressonà en la sala... i va fer tremolar tota l'assemblea.

L'escena de la decapitació fou visualitzada i els vídeos s'alentiren. Era obvi que en Blizzard estava realment enfurismat. Va obrir la seva gola gegantesca i va emetre un crit tan estrident com només un Dimoni del Fred era capaç de produir.

El general Chatterton, l'Avoka el telequinètic, i tots els guerrers, esclaus i funcionaris de l'assemblea comprengueren que moririen.

—Respondrem aquesta pregunta quan vosaltres respongueu les nostres.

—No.

Hi hagué un petit silenci incòmode.

Necessitaven interrogadors de debò... els inspectors experimentats estaven arribant. El militar que tenia sota custòdia els presoners no havia de deixar durar gaire aquell silenci.

—Escolteu. No teniu cap més sortida.

—El Governador Chilled és realment mort?

El comandant de la nau reprengué una mica la seva seguretat en veure que aquells que tenia davant havien estat desestabilitzats. Aquell poble pacífic no sabia gairebé res sobre la guerra.

—Heu vist amb els vostres propis ulls que ha estat decapitat! El vostre patró és mort.

—Volem proves.

Aquesta va ser la fi de la discussió.

En una sala de conferència Tsuful, els inspectors arribaren i els posaren al corrent de l'estat de la situació.

—Els navegants no volen xerrar si no aportem proves de la mort del seu patró.

—Que no han vist que ha estat decapitat?

—Afirmen que no és motiu suficient perquè hagi mort.

—Ens han donat una informació de gran vàlua. Serà perillós si encara és viu. Heu pogut verificar les seves ones cerebrals o res revelador?

—Sí, hem enviat un robot i és realment mort. Quan tinguem el seu cos aquí el podrem analitzar amb més deteniment.

—D'acord. Els ensenyarem les imatges i els resultats del robot.

Quan els inspectors estigueren enfront dels presoners, els mostraren les imatges i les comentaren. No hi havia cap senyal de vida dins del dimoni.

Els pilots es miraren, assentiren i el seu comandant parlà per ells:

—Respondrem totes les preguntes que vulgueu. Volem salvar la nostra vida, i estem plenament de part vostra.

—Bravo, quina lleialtat —mormolà un Tsuful del fons al seu company sense saber que el traductor automàtic estava dotat de bons micròfons.

—Nosaltres no vam escollir dirigir la nau, Senyor —digué el comandant—. Nosaltres no som lleials a l'Imperi, tan sols fem la nostra feina. Si encara resta una espurna de vida dins d'en Chilled, sereu seriosament condemnats. Us massacrarà, recuperarà la seva nau i ens demanarà que la pilotem per anar-se'n. Però, si col·laborem amb vosaltres, aleshores ens eliminarà.

—Vosaltres ja sou lliures.

—Podeu comptar. És obvi que nosaltres ja no tornarem a casa nostra mai més. Però, almenys, sembleu força civilitzats.

—Creieu que una testa decapitada podria destruir-nos?

—Senyor, és evident que no coneixeu els terribles poders dels Dimonis del Fred.

Esclafats contra el sòl, la meitat dels guerrers de la cort cercaven un mitjà d'esfumar-se. Es podia considerar un acte de covardia el fet de fugir quan ningú no havia estat atacat? Als ulls d'un espectador exterior seria com si guillessin d'un ramat de pau. De fet, s'havia de ser allà per saber que el monstre gegant situat al mig de la sala amb els ulls clavats sobre una pantalla que no mostrava res d'interessant, estava tan immers en un atac de còlera que havia perdut els seus mots i el seu seny i aviat mataria a tothom súbitament.

Diversos visatges es giraren vers l'Avoka. Comprengueren que havia acceptat la mort. Si en Blizzard havia de descarregar la seva ira sobre tothom no hi havia res que ho pogués aturar. També entengueren que romania com a fidel servent del Dimoni del Fred i que si fugien els aturaria. La Dijicharate, invisible però present a la sala, també ho faria. Tots es pensaven que serien fets xixines i que ningú no els podria salvar. Oi?

El general Chatterton estava esglaiat. No tenia pas por de la mort. Però matar tota la seva cort no era competència seva. Això afebliria el poder reial i no era el moment idoni per fer-ho. Hauria d'aturar el seu Emperador? Tenia el dret de fer-ho, ell, que predicava un respecte absolut per en Blizzard?

La cua sense fi del Dimoni del Fred comença a agitar-se. Després es mogué. Després s'aixecà.

Així doncs, encara hi havia músculs en aquell llarg coixí de vint metres que no s'havia bellugat gens ni mica durant anys? Tota la cua s'elevà sota els crits dels espectadors i emplenà la sala. A continuació, es desplaçà aleatòriament com si fos un fuet. A tal velocitat que va esquerdar el sòl, va espedaçar un o dos guerrers, les parets i algunes estàtues.

Tots s'allunyaren per estar fora del seu abast. Afortunadament, la sala era gran. Però les parets més llunyanes foren, sobtadament, el lloc de reunió d'una munió de persones. En Yikoun s'havia precipitat sobre un ornament al qual s'aferrava amb les seves urpes, ferint una persona al seu passatge. L'Avoka volà suficientment lluny per no haver de moure's. Però el general restava tot just al seu costat i romania fermament al seu lloc.

La cua era molt ràpida però era capaç de percebre el so del seu moviment. Va fer alguns moviments lleugers per evitar-la mentre el fregava una o dues vegades.

En Blizzard no volia matar-lo. La seva cua es movia, simplement, per l'efecte de l'estrès, la qual cosa era suficient per treure-li la vida a diverses persones.

Després d'aquella seqüència de terror que semblà durar una eternitat, l'Emperador es calmà i la seva cua reposà al sòl. Les víctimes no foren gaire nombroses i allò havia servit per eliminar els més febles de la cort.

Tornà a asseure's.

El silenci continuà. A continuació, clamà:

—Aquest vídeo i tots els detalls relacionats amb aquesta història són secrets!

La por augmentà. No era una bona cosa estar al corrent d'un secret dels Dimonis del Fred.

—El silenci i la ignorància seran les vostres respostes si algú us pregunta sobre què li ha ocorregut a la nau d'en Chilled.

Per tant, era evident que una informació tan important acabaria essent filtrada. Les persones presents comprengueren que en Blizzard sabia que tot s'escamparia, però volia esmorteir l'impacte i alentir l'expansió de la notícia. Necessitava temps i tots els presents l'ajudarien a aconseguir-lo. Podia confiar en ells... oi que sí?

—Guerrers de la cort, confio en vosaltres i sé que el vostre honor és suficient com per assegurar que res no s'escamparà. No ho xerrareu mai, ja que ningú no serà capaç de forçar-vos.

Alguns havien comprès a què es referia.

Qui faria els honors?

L'Avoka es preparà. Ell podria dur a terme la feina tot solet. Però esperava una ordre clara.

En Blizzard alçà el puny i el va tancar amb tal força que va fer espetegar l'aire que intentava escapar-se del seu palmell.

Tots els servents, esclaus i simples ajudants de la sala caigueren de genolls a terra ofegats. Els comerciants, diplomàtics i altres éssers de força ordinària caigueren a terra.

Només restaven guerrers poderosos al voltant de l'Emperador. El darrer va llançar-li una llambregada a l'Avoka.

S'havia acabat el bròquil!!

El poderós guerrer telequinètic comprengué l'odre i estava encantat de ser útil. Tenia un poder que moltes poques persones posseïen en l'univers. Tenia l'habilitat de notar les energies i sabia on era cadascun dels servents del castell! Però la primera persona que cercà fou la Dijicharate.

Ella també havia rebut una mirada -només en Blizzard era capaç de saber on era i podia adreçar-li una- i havia partit als passadissos del palau. L'Avoka es concentrà en la banda oposada i enfocà totes les persones que tinguessin accés a la informació de la gravació. Totes aquelles que havien estat presents o que havien estat en una sala amb una pantalla. Totes elles, sense esperar-s'ho, moriren a l'acte.

Quant a la Dijicharate, no intentava esbrinar si els seus objectius estaven al corrent de la informació. Només pel fet de respirar ja els convertia persones sospitoses. No es salvà cap cuiner ni cap criat. Fou una hecatombe.

Un Guerrer de l'Espai aterrà al lloc del banquet.

—El conseller del Rei està cercant la persona que ha liquidat el líder dels monstres —digué. Després, satisfet d'haver transmès el missatge, s'instal·là en una taula.

—Molt ben fet —respongué el cap de família que havia convidat la Hanasia.

—Séee... mo bé! —comentà la Hanasia.

El banquet desbordava teca de la bona i era freqüentment reomplert, cosa que era un fet insòlit. La beguda encara li causava un efecte molt estrambòtic i sabia que no havia d'aixecar-se del seu seient.

Esguardar el cel que, estranyament girava, li produïa una sensació de calma i de relaxació.

I s'adormí sense adonar-se i, quan reobrí els ulls, ja era de nit. Un Guerrer de l'Espai clarament més ben vestit que els demés era allà. I va observar que aquell rostre li era familiar... era en Nizouki! Es va alçar d'un bot. Allò li va produir mal de cap.

—Un altre cop tu! No fotis que també ets el responsable d'aquesta massacre?!

—Què t'empatolles? —respongué en Nizouki—. Ells han vingut del cel. Però sabem qui són. Vine al castell, hem de parlar amb tu.

—Sí... i... ehm... no.

—Sisplau, Hanasia... És important. Aquell monstre no és l'únic que pot venir del cel. Et necessitem.

—...no és l'únic?