EL GRAN HEROI VEGEKU

Traduït per Bardock

Primera gran missió

Els Kaitoxins havien donat instruccions als Kaitos, qui, al seu torn, havien donat instruccions als Déus dels planetes, que, si quelcom d'una força inimaginable requeria d'una intervenció per obrar un miracle, aleshores podrien sol·licitar ajuda als jerarques.

Aquesta petició podria concloure amb la intervenció d'en Vegeku.

Si més no, ja havia efectuat algunes missions, i, en els planetes més oberts de l'univers, ja es sentien rumors sobre aquell ésser.

Però, aquell dia, el Venerable Kaitoxin li parlà d'un problema de gran magnitud en un planeta arraconat en l'univers, el qual nombrosos diplomàtics i dirigents visitaven sovint. Nombroses confederacions i trossos d'imperis s'hi reuniren per parlar de negocis i mantenir les relacions no bel·ligerants.

—És un gran palau on hi assistirà gent molt important i representants de territoris gegantescos.

—Sí —va assentir en Vegeku encara que no havia sentit a parlar mai del planeta ni del palau.

—És un grup d'anarquistes, una part del qual provenen dels antics exèrcits del Rei Cold i que tenen com a finalitat restablir l'imperi. Alguns guerrers tenen una força de combat de diversos milers d'unitats.

—Sí —va fer en Vegeku badallant.

—Parlem de gairebé un centenar de terroristes amb més d'un miler d'ostatges en un palau d'alta seguretat que ara tenen sota el seu control.

—Hu, hu.

—Amb explosius pertot arreu, detectors i fanàtics amb navalles o pistoles segons la seva especialitat.

—Aha.

—Volen...

—M'importa un rave el que vulguin. No ho obtindran.

En Kaitoxin no digué res més i en Vegeku s'ho va prendre com una autorització per marxar. Es va teletransportar al susdit planeta, concretament davant del palau en qüestió.

Aquest, estava rodejat d'un exèrcit d'espionatge complet. Hi regnava una gran tensió. En Vegeku va trobar un individu que semblava un comandant i va anar a parlar amb ell.

—Vostè... vostè és en Vegeku? M'han dit que podria treure'ns d'aquí, però he d'advertir-li que...

—Sí, sí —va fer en Vegeku—. No t'amoïnis. Hi ha alguna presó buida en algun racó per tal que pugui traslladar-hi els terroristes?

—La... penitenciaria, però és lluny d'aquí.

—Mostra-m'ho en un mapa.

I el líder l'hi ensenyà. En Vegeku va deduir l'indret on havia de teletransportar-se, tocà el seu interlocutor i es retrobaren dins de la presó interfederal.

El militar va fer servir la seva autoritat per mostrar-li a en Vegeku les cel·les buides, algunes de les quals serien capaces de retenir els més poderosos. En Vegeku va demanar als guàrdies que tanquessin amb un doble baldó de seguretat totes les cel·les que esperava omplir. Tot seguit, va tornar al palau.

Evidentment, l'edifici estava protegit per un camp que impedia de detectar la més mínima font de poder. Tant era. Es teletransportà a l'interior.

—Un instrús! —digué, en sonar l'alarma, un dels guàrdies situat en una sala on totes les càmeres retransmetien llurs imatges. Però no va tenir temps de dir res més, ja que l'intrús, emplaçat darrere d'ell, el tocà i el teletransportà. El guàrdia es tombà de seguida per etzibar-li un cop de puny, però sols va escombrar l'aire abans d'adonar-se que havia sigut traslladat a una cel·la!

Una desena dels seus acòlits es trobaren teletransportats un a un en aquella mateixa cel·la. Alguns encara mantenien la posició de subjecció per retenir el seu ostatge, sols que el darrer no s'havia teletransportat i romania al seu lloc.

Tots es miraren perplexament.

Un minut més tard, tot estava en ordre. En Vegeku havia fet a miques algunes armes automàtiques però no havia causat cap dany.

—Fàcil!

Davant l'estupefacció del guàrdia líder de la presó, en Vegeku li descrigué de seguida quins nous presoners eren els més perillosos. Satisfet de si mateix, s'afanyà a marxar mentre apercebé una emoció molt sospitosa. Es teletransportà de seguida vers el terrorista detectat, l'atrapà i es teletransportà de nou.

—Moriu! —cridà el líder dels fanàtics, prement un botó minúscul d'un telecomandament.

—Hm. Això no funcionarà aquí, company —respongué en Vegeku.

Es trobaven en un bosc en plena alba.

El líder esguardà a banda i banda.

—No t'hi escarrassis. Som en un altre planeta. Segur que el teu telecomandament no té tant d'abast. M'has espantat, saps?! Encara sort que he notat com l'agressivitat creixia súbitament al teu interior mentre els altres estaven absorts i deprimits.

—Qui coi ets tu??

—En Vegeku. No ho oblidis.

En Vegeku va agafar el seu telecomandament i el destruí. A continuació, cercà si el líder no tenia cap altre aparell trampa abans de reteletransportar-se a la presó.

La missió fou un èxit total.

Aquest fou el primer desmantellament públic d'un exèrcit realitzat per en Vegeku. I així va començar a guanyar-se una petita reputació, la qual va augmentar a mida que executava missions d'aquesta mena en les quals semblava posseir poders màgics.

Semblava un fantasma gràcies a la seva velocitat i a la seva precisió, tot passant a través de les parets i entre la gent, teletransportant els seus enemics i abatent, sols amb la mirada, alguns guerrers experimentats.

Fins i tot aquells que eren considerats com l'elit de la batalla, capaços de reduir a cendres un planeta, no eren res per a en Vegeku. S'encarregà de diverses faccions rebels, com per exemple les antigues tropes d'atac del Rei Cold, les quals superaven les cent mil unitats.

L'univers començava a conèixer el gran heroi Vegeku l'omnipotent; i, fins i tot, alguns el van considerar com un Déu.

Els innocents i els febles aclamaven el seu heroi i era adorat arreu de l'univers. Tots els malfactors de tots els planetes es convertien, instantàniament, en els seus enemics. Alguns tenien més poder que d'altres...

L'immortal de Pandora

Pandora era un petit planeta que girava al voltant d'una nana blanca. El clima era immensament fred, i de vegades s'assolien temperatures de menys cent vuitanta graus, però era suficient perquè l'oxigen restés, majorment, en forma de gas. L'única cosa que l'immortal de Pandora necessitava era respirar cada deu o quinze minuts.

Quan no respirava el seu cos es debilitava i el feria. No obstant això, no moriria mai. Havia visitat diverses vegades, per iniciativa pròpia, l'Enma. S'ho havia manegat per arribar amb els seus mitjans al reialme dels morts.

Però sempre era rebutjat.

—Formes part de les anomalies d'aquest univers. Em sap greu —feia el gegant encarregat de l'infern, que amb prou feines era més alt que ell—, però no pots romandre en aquest món.

Això va succeir feia cent mil anys. O potser feia un milió d'anys. Restar en el món dels morts li requeria un esforç constant, com si algú hagués de romandre en equilibri amb un dit del peu. Però no moria.

En un espai tan extens com el propi univers, la talla del qual és infinita, hi ha d'haver, forçosament, irregularitats. Errors. La majoria existeixen durant menys d'un quart de segon en el centre d'una supernova. Però de vegades s'atorga un poder a algú que no l'ha demanat. La possibilitat d'això és d'una vegada sobre diverses milers de milions. Quan algú posseeix aquesta suposada veda de morir, es diu que és una irregularitat de l'univers durant un temps prolongat.

Al principi, estava encantat. Però, a mida que presenciava civilitzacions néixer i morir, va comprendre el poc interès de viure durant tant de temps.

Així, després de dominar diverses àrees, després d'armar un exèrcit i abandonar-lo, després de liquidar amb les seves pròpies mans diverses desenes de Dimonis del Fred, no havia trobat res més interessant per fer.

Res de res.

Podria haver insultat tot l'univers, però li semblava molt més avorrit que no pas seure en aquell planeta i esperar que el Big Crunch arribés.

També es podria haver llançat de ple contra el sol, però tenia molta por de no morir i patir durant una eternitat.

L'Immortal de Pandora, dibuixat pels nostres artistes ;)

Visitants molt estranys. La nau aterrà a un centenar de metres . Uns alienígenes sortiren amb escafandres. Amb llurs peus sobre el glaç, amb poc oxigen i nitrogen líquid, trencaren el silenci d'aquell planeta mort sense vent.

—Hola, Immortal de Pandora! És un honor trobar-lo aquí...

—Espero que tingueu històries molt apassionants per explicar-me. Sinó, morireu. Sort.

—Immortal, tenim quelcom que li interessarà! En algun lloc de l'univers hi ha un guerrer que es diu que és imbatible i omnipotent!

—Sí, no és la primera vegada que m'ho diuen. Cada tres-cents anys em prometen un gran desafiament amb els Dimonis del Fred. Oh, mati en Blizzard. Oh, mati en Cold. Oh, mati en Blizzard. I després resulten ser uns mitges merdes. N'he matat un munt fa mil o cent mil anys, tant se val. No em penso moure per uns petits sobrevivents de no res.

—Li puc assegurar, Immortal, que els Dimonis del Fred són ben poca cosa al costat d'això! Es desplaça a través d'asteroides només amb la mirada. Ha travessat el sol i n'ha sortit indemne! Un petit sol, però és igualment meritori!

—Vatua... de debò?

—Nosaltres no gosaríem molestar-lo si creguéssim que no seria un bon desafiament per a vostè. Som conscients del cost que implica que vostè es desplaci per no res.

—He llegit a la teva ment que creus en el que dius. He rebut lobotomies. Molt bé, visitant. Prendré el risc.

Els homes amb escafandres es miraren plens de joia.

—Porteu-me al camp de batalla. Després d'uns exercicis d'escalfament -una setmana-, ja estaré llest.

Era un planeta poc conegut sense una gran civilització. Estava habitat i, per captar l'atenció de l'heroi, es necessitava destrucció. Mentre la notícia d'un nou lluitador es propagava, l'Immortal s'espetegava els seus dotze dits en la data fixada. Destruiria el planeta en una hora si en Vegeku no apareixia.

Respectant la seva paraula, en Vegeku consultà els Kaitoxins abans d'acceptar el desafiament.

—No conec aquest paio —digué simplement el Venerable Kaitoxin.

—Es tracta d'una anomalia —digué en Kibitoxin—. Existeix des de fa gairebé tres milions d'anys. No pot morir. No ha causat mai grans destruccions i per això no he anat al seu encontre. Des de fa un milió d'anys resta en el seu seient d'un planeta oblidat.

—He, he. Un jovenet —va fer el Venerable Kaitoxin.

—Bé —digué en Vegeku—, puc lluitar contra ell, oi? Puc matar-lo?

—D'això —va fer en Kibitoxin—. Estàs autoritzat, però no ho aconseguiràs.

—Grr! —i en Vegeku es teletransportà.

L'immortal feia tres metres d'alçada. Era vagament un hominoide. Emanava una energia absolutament increïble. En el fons del seu cor, en Vegeku esperava que només fos la seva energia en repòs.

—Ets en Vegeku? Amagues la teva força. Podries desplegar una mica de la teva energia?

—Encantat també de conèixer-te, Immortal. Espero que tu també estiguis amagant la teva força! Sinó serà d'allò més avorrit.

—Tinc una força deu vegades superior a la d'en Freezer, el Dimoni del Fred.

—El que deia. Serà avorrit.

En Vegeku va estendre els seus braços i, sense transformar-se en Superguerrer, va augmentar la seva energia deu vegades superior a la que podia desplegar el seu rival.

—Això és una centèsima o una mil·lèsima part del meu poder —digué en Vegeku.

Un somriure es pintà al rostre de l'Immortal. Sense canviar de posició, la seva energia augmentà bruscament. Va sobrepassar en Vegeku i es precipità contra ell com un llamp. Li va etzibar un cop de puny tan brutal com poderós alhora al ventre que l'ona expansiva produïda va fer enlairar roques i terra pertot arreu.

En Vegeku veié l'atac arribar i es transformà instantàniament en Superguerrer. Tot seguit va flotar per no ser arrossegat enrere pel cop. Va contraure els músculs del seu ventre tot mantenint els braços als costats.

El puny gegant de l'Immortal s'estavellà contra el ventre de l'Heroi sota un doble esclat seguit d'una nova deflagració d'aire esmicolat. Però en Vegeku no es va moure ni una sola polzada.

L'immortal quedà enormement impressionat. La sang rajava pel seu puny.

—Bé... —va fer en Vegeku—. No m'esperava gaire, de tota manera.

—In... creïble... un escut intern, segurament... molt eficaç... per això no t'has mogut del lloc... aquest truc és...

—No, no, res de trucs. Sols sóc molt fort. Bah, de ben segur que el meu fill gran podria esclafar-te sense dificultats.

Les darreres roques i arbres acabaren desplomant-se a terra eixordadorament.

—Però reconec que la teva força és impressionant —digué en Vegeku—. Equivalent a en Cèl·lula Perfecte, com a mínim. Podries ser l'amo de tot l'univers i del món dels dimonis... si jo no existís.

—Ho vaig fer. Però és avorrit.

L'Immortal va girar sobre si mateix i creà un atac lluminós entre les seves mans d'una mena que en Vegeku no havia vist mai. Va disparar, però l'heroi ho rebutjà amb el revers de la seva mà.

Podria ser que aquell combat fos interessant si no s'hagués transformat en Superguerrer? Potser no. La diferència entre ells li recordava una mica el combat contra en Bu. I aquell paio era lluny del nivell d'en Bu després d'absorbir en Gohan.

L'Immortal no va esperar més i llançà nombrosos atacs que en Vegeku va aturar amb facilitat. Va replicar amb alguns cops que generalment l'Immortal no aconseguia parar.

L'Immortal va fer una demostració dels seus poders màgics. Va obrir dimensions, va alterar la gravetat i, durant un instant, va semblar que canviés el curs del temps en una zona reduïda. Uns poders formidables que havia adquirit en els seus milions d'anys d'existència. Si els Kaitoxins no fossin tan beneits, haurien pogut adquirir un poder equivalent al seu!

Aquell combat ple de sorpreses no va decebre a en Vegeku.

Si més no, després d'unes hores, l'Immortal mostrà signes de fatiga. Es va desplomar al sòl i va dir clarament:

—He perdut. No puc matar-te.

—Ho deixem córrer?

—Espera... espera... he perdut... però tu no has guanyat. Per guanyar-me m'has de matar.

—Ah... sí, m'han dit que no ho aconseguiré. Matar-te és un repte. M'has caigut bé i...

—Mata'm, sinó destruiré aquest planeta. I després tots els altres que trobi en el meu camí.

—Doncs així, estic obligat a actuar! —digué en Vegeku mostrant les dents.

Va assaltar l'Immortal i li clavà un cop de puny tan poderós que va travessar-li el tors. Després, girant sobre si mateix, la seva cama va esdevenir com una autèntica navalla gràcies a l'efecte de la velocitat i va tallar-li el coll.

—M'afiguro que això no és suficient... —digué en veure que el cos del seu adversari es posava dempeus buscant la seva testa.

—Es col·loca i ja està —digué l'Immortal.

En Vegeku va situar les seves dues mans al flanc dret.

—Kame...

Una bola d'energia aparegué entre els seus dos palmells.

—Hame...

Va avançar i separar de mica en mica els seus dos braços. Quan els tingué totalment estesos, una bola d'energia aparegué en cada mà.

—Big Bang...

Tot seguit, va tornar a ajuntar els seus dos braços tot formant una poderosa bola d'energia carregada d'electricitat.

—HAAAAA!!!

I l'atac, que esdevingué gegantesc, es precipità contra l'Immortal, l'englotí per complet i destruí cadascuna de les seves partícules.

Un cop la polseguera s'esvaí, en Vegeku escrutà atentament la presència de les cèl·lules vivents tal com havia fet amb en Bu. No hi havia res.

—Pff —digué tornant al seu estat normal—. Massa fàcil.

—Em sap greu —respongué una veu dins del seu cap—. No tinc cos, però encara no he mort.

—Hm...

—Ja he intentat això. Però la meva ànima no se'n va amb l'Enma. D'aquí a uns minuts, el meu cos serà reconstruït.

—Doncs així només hauré de destruir la teva ànima. Sé que si ens maten quan ja som morts no existirem més, i això comporta la mort de l'ànima. Però no és el cas del paradís.

—M'importa un rave. Vull que això s'acabi d'una vegada. Prova-ho!

En Vegeku cercà on podia estar aquella ànima físicament parlant. Va sentir una energia i va disparar un tret cap allà. Però aquella energia no fou pertorbada.

En Vegeku va intentar tota mena d'atacs. Va enviar boles d'energia, de foc, crits i cops de puny. Però res no aconseguia atènyer el fantasma. No sentia cap presència física i podia parlar-li a través de la telepatia.

—Escolta, Immortal... encara no t'he matat... però jo sóc en Vegeku! Res no és impossible per a mi. Farem una cosa: torna al teu planeta i, quan trobi una solució, et cremaré. Mentrestant no causaràs cap estrall, sinó et torturaré fins a la fi de la meva existència. Ho has entès?

—Et respecto, Vegeku. No trobaré mai ningú tan poderós. Per tant, em sembla bé deixar-te una mica de temps perquè busquis una solució.

—Ben dit.

—He dit una mica de temps! T'aviso, Vegeku, no sóc gaire pacient! Mira, aquest rellotge de sorra!

L'Immortal, el cos del qual s'havia començat reconstruir parcialment, utilitzà els seus poders per fer aparèixer un enorme rellotge de sorra on començaren a caure alguns grans de sorra molt fins.

—Quan caigui tota la sorra començaré a atacar els planetes de les rodalies sense contemplació. Entesos?

—Sí, sí. D'acord. Vindré a veure't diverses vegades abans no caigui tota la sorra si fa falta.

I en Vegeku es teletransportà amb els Déus.

—Bé... almenys no causarà danys, de moment. Digues-me, quant de temps durarà la sorra?

El Venerable Kaitoxin esguardà la seva bola màgica i escrutà amb atenció el mesurador de temps.

—Hm... hm...

—Què? Deu dies? Un any? És important saber-ho.

—Afanya't, Vegeku. Tens 284 anys Terrícoles per trobar la solució.