DB Multiverse

Capítol 38

Traduït per Bardock

Amb els ulls clavats a l'espai clos del sostre, el gran Namekià es va encartonar i va grunyir amb les dents serrades com si estigués pres en una còlera tant sobtada com profunda:

—Maleïts desgraciats!

En Vegeta també va reaccionar amb impaciència:

—On són? No noto res!

Però, en lloc de respondre, en Cor Petit va canviar abruptament d'expressió. El seu rostre mostrava un autèntic desconcert.

Tot d'una, sense previ avís, el gran guerrer va caure de genolls a terra, doblegat a causa de l'empresonament d'un dolor violent i sota la mirada plena d'incomprensió dels dos Guerrers de l'Espai. En Son Gohan s'inquietà:

—Cor Petit?! Què t'agafa? Et trobes malament?

El Namekià es sostenia amb dificultats amb una mà a terra. Amb prou feines podia respirar mentre el vailet s'afanyà a subjectar-lo. Una ganyota de dolor deformà el rostre d'en Cor Petit, el qual aferrava el seu pit amb la seva altra mà crispada. Compassant la seva respiració, va tractar de parlar però només va poder articular alguns mots:

—Ràpid... són...

En Son Gohan reaccionà amb sang freda mentre en Vegeta, tan impacient com sempre, no va manifestar ni la més mínima senyal de compassió:

—On són? Continua!

El jove guerrer va aferrar la seva cintura:

—No pateixis... ens queda una mongeta màgica...

En Cor Petit va agarrar amb força el braç del jove guerrer. Semblant reunir les seves forces per parlar, va redreçar el cap per esguardar en Vegeta:

—Seria inútil... ràpid... el Totpoderós... són...

No va poder acabar la seva frase, però va ser suficient perquè en Vegeta quedés garratibat durant un instant. Un batec més tard, una deflagració d'energia va accentuar un crit que obligà a en Son Gohan a retenir a un malaurat Cor Petit incapaç de resistir al vent produït just abans que en Vegeta alcés el braç vers el sostre. L'instant següent, un enorme forat perforà l'edifici en tota la seva altitud obrint un camí cap al cel on el Guerrer de l'Espai va desaparèixer a una velocitat vertiginosa mentre un crit femení ressonà en una de les plantes de més amunt.

En Son Gohan va fixar un moment amb estupefacció la claraboia oberta per en Vegeta abans de mirar una altra vegada amb inquietud en Cor Petit. La veu del Namekià, el qual es trobava ajagut als seus braços, no podia emetre més que sospirs. Va engrapar l'uniforme de combat del marrec, una roba que ell mateix havia confeccionat i que era idèntica al seu model.

—Vés... de pressa... al Santuari... no els deixis que...

Es va ofegar durant un instant abans de mirar en Son Gohan amb intensitat:

—Ja saps... que... confio...

Va acabar la frase amb un sospir:

—...en tu...

El gran cos crispat per un sofriment intens i una voluntat de ferro, es va deixar anar mentre la testa del Namekià es va desplomar sense restriccions.

En Son Gohan va tancar amb força les seves parpelles mentre unes llàgrimes enormes van començar a vessar pel seu rostre deformat pel dolor. Les seves petites mans es crisparen amb intensitat a les espatlles del seu vell amic que acabava de morir als seus braços.

Es va obligar a reobrir els ulls i, mentrestant, va tancar amb delicadesa els d'en Cor Petit abans de dipositar amb subtilesa i precaució el seu cos a terra. Va fer servir la seva llarga capa blanca per embolicar amb tendresa el Namekià inert. A continuació, es va alçar lentament i va restar un instant sense moure's. Va acotar el cap inundant el terra amb una pluja feixuga de dolor que no era capaç de contenir.

Una porta que algú va obrir amb precaució el va fer sortir del seu recolliment i va redreçar el seu cap. A través del vel de les seves llàgrimes va apercebre la Bulma, la qual va treure el cap amb prudència en l'obertura entreoberta. Va fixar amb consternació l'enorme forat que deixava passar la llum del sol i que arribava fins a ella. Tot d'un plegat, la seva mirada va passejar-se durant un instant sobre els enderrocs que cobrien el passadís abans de descobrir el Namekià ajagut i el vailet plorant al seu costat. La mossa es va quedar perplexa abans de precipitar-se al capçal d'en Cor Petit. La seva veu tremolava mentre s'adonava que ja no respirava:

—Cor Petit... no pot ser...

Va alçar la mirada sobre el jove que seguia sense bellugar-se:

—Gohan... digues que no és veritat!

Les llàgrimes foren l'única resposta del petit Guerrer de l'Espai. La incomprensió deformà els trets facials de la Bulma. Els seus ulls també s'emplenaren d'una onada salada que no cessà de caure sobre les despulles del Namekià:

—Però... què carai ha passat? Vinga... explica'm-ho...

En aquell instant, el gran cos estirat a terra s'evaporà per desaparèixer en una fumera lleugera amb prou feines perceptible.

Un instant després, en Son Gohan seguia sense respondre. Simplement estrenyia els punys mentre la seva mirada s'enduria sota la influència d'una determinació infrangible.