DB Multiverse

Part 3, Capítol 39.

El visitant rebel

Traduït per Skywalker

 

En Krämm d'Istaal sabia que la seva espasa hauria ferit, o fins i tot, hauria matat l'emperador. La prova més evident: l'havia aturat! Mentre havia suportat els altres cops com si res.

 

Però veure la seva espasa a dos dits del seu cos, paralitzat per una força immensa, va ser la pitjor desesperació. En Krämm havia fallat, tot l'atac havia fallat. Què passaria ara? En Blizzard els mataria a tots? O deixaria que acabessin de matar les seves pròpies tropes (ara els membres de la cort eren molt inferiors en número, i la mort de la Dijicharate va posar les seves files a un nivell baix)? A més, molts havien reconegut que no eren rivals pel terrible i inflexible paladí, el guerrer impecable, en Krämm d'Istaal.

 

Però la por dels homes de la cort no era res comparada amb la dels rebels, que a més de veure fracassar el seu pla, comptaven els seus últims segons de vida per contemplant la voluntat de l'Emperador. Fugir? Era totalment innecessari.

 

El moviment imperceptible del cos d'en Blizzard va mostrar a tothom que la treva d'un segon havia acabat. Seguiria reposant al seu seient, esperant que els seus últims soldats fossin aixafats? O preferiria que els rebels iniciessin la fugida per atacar-los i matar-los a tots? O potser mataria a tothom: aliats i rebels?

 

Els ulls de l'Emperador van brillar, i en Krämm va endevinar que aquesta última suposició era la correcta, i que ell seria el primer a morir.

 

Dos raigs de poder inaudit van sortir dels ulls del monarca diví, que van travessar directament el pit d'en Krämm en dos llocs, després el sostre, després tots els pisos superiors del palau, després el cel.

 

 

L'ambient entre els Tsufuls era tens. L'estadi espacial era fàcil de seguir, i arribaria en menys de mig dia. I la seva arma principal encara era postrada al llit.

 

Les converses de seguiment no van ser gaire tranquil·litzadores:

 

—Com va?

 

—Bé, però desenvolupant diversos càncers.

 

—Molts?

 

—Un o dos per òrgan vital.

 

La Chiin-Lee anava a la seva oficina en una cadira flotant quan un bip la va alertar d'una comunicació important. La va agafar i el seu seient va canviar de direcció sense que ella ho demanés.

 

—Tenim un convidat! Vine a donar-li la benvinguda amb nosaltres a la terrassa.

 

El seu seient ja anava cap allà. Hauria preferit que el canvi es fes després que li haguessin explicat per què, però només amb acceptar la trucada ja n'hi havia prou. La informació va continuar fluint del comunicador.

 

—És un guerrer molt important de la rebel·lió. En Bourgo. El Namekià.

 

Namekià... De què li sonava... Sí, aquests éssers gairebé mítics d'origen misteriós i plens de poders màgics. Unes hores abans que arribés l'enemic, segur que seria de gran ajuda.

 

A la gran terrassa on de vegades aterraven les llançadores de transport, molts Tsufuls ja hi eren. Una nau espacial d'una sola persona, però gran, estava aterrant lentament a l'espai que sobrava. La Chiin-Lee va pensar amb raó que aquest avió no era una embarcació d'esbarjo, donada la seva mida i degut a que només hi havia un seient. Era una nau de carreres. Una mena de Fórmula 1 espacial.

 

La cabina es va obrir i l'extraterrestre verd es va aixecar del seu seient. Ho va fer sense dificultat, però tot i així va requerir d'un petit esforç. Cent metres per segon al quadrat era una gravetat força impressionant. Tal i com podia esperar d'un entorn així, els éssers que el van saludar eren petits i massius. Ara que ho pensava, el guerrer que havia vist al vídeo era massa llarg per a tanta gravetat. Per tant, aquesta era la particularitat d'aquests éssers anomenats Saiyans: tenien cossos de baixa gravetat en un planeta d'alta gravetat. Per tant, tenien un poder poderós per mantenir aquesta absurditat.

 

En Bourgo va baixar de la nau davant dels Tsufuls més propers. Van aixecar la mirada, impressionats. Era fins i tot més gran que un Guerrer de l'Espai! Quin guerrer més impressionant!

 

—Mestre Bourgo —va dir l'ambaixador obrint la conversa—, benvingut a Plant! Estem molt contents de comptar amb la vostra ajuda en aquests moments tan difícils. De seguida us ensenyarem l'estat de la situació, amb els nostres exèrcits i els enemics. T'agradaria beure o menjar alguna cosa primer?

 

—Primer vull conèixer el vostre Guerrer de l'Espai. És urgent començar amb això.

 

—El nostre...? És difícil. Ella es troba al territori Saiyà i...

 

—S'està morint. Hem d'actuar ràpidament.

 

—Què... Com saps que...?

 

—Tu creus que els Namekians tenim poder màgics, oi?

 

—Bé, eh... això és el que diuen de totes maneres. Però...

 

—Doncs és veritat.

 

Com que en Bourgo era un Namekià, simplement era capaç de sentir les forces, un regal molt rar a l'univers, fins i tot mil anys més tard. Tan bon punt es va apropar al planeta, hauria d'haver sentit el poder del guerrer Saiyà. Així era com havia estat capaç de detectar i evitar els Dimonis del Fred, de vegades a un sistema de distància. Però allà, trobava a faltar la seva energia. O millor dit, havia sentit pujades i caigudes sobtades de poder. Era una persona malalta, amb espasmes incontrolats.

 

Una nau Tsuful de sostre alt va entrar precipitadament i uns quants Tsufuls familiaritzats amb els Saiyans van acompanyar en Bourgo. La Chiin-Lee s'hi va unir ràpidament. El seu company va avisar el Conseller Saiyà de la seva arribada, i van buscar en va la manera de deixar els seus ocupants a la capital discretament. Durant el vol alguns Tsufuls es van adonar lentament de la seva situació. Mai haurien fet una cosa així en circumstàncies normals. Com ho anaven a fer? Va ser a través del carisma del nouvingut i de la urgència de la guerra que s'acostava que s'havia fet un acte tan imprudent com entrar al cor d'una ciutat Saiyana.

 

—No tinc bon gust per a ser menjat —va repetir un dels passatgers en silenci, intentant trobar el to perfecte en la llengua saiyana.

 

—Mai aconseguirem passar desapercebuts —va concloure el Tsuful per telèfon—. Hi ha massa gent a la capital. Podem aturar-nos en un pati interior del castell envoltat de muralles, però encara haurem de baixar-hi. I molts Guerrers de l'Espai estan volant... veuran aterrar la nau.

 

—I si en cas d'urgència, tan bon punt aterrem, fan un sostre al pati, per exemple amb un llençol gran?

 

—No tenen aquest equipament. I no trigaran uns minuts a esbrinar com penjar un munt de llençols junts. Realment no estem tractant amb... artesans.

 

—Hem de jugar net. Demanarem als militars que evitin que altres s'apropin a la nau o siguin massa curiosos. Sembla que els soldats de l'exèrcit obeeixen bé.

 

—Guerrers de l'Espai obedients? Pff! —va dir un Tsuful amb sarcasme.

 

En Bourgo ho va escoltar amb atenció. Va ser interessant veure com les dues espècies es veien i interactuaven.

 

L'exèrcit Saiyà de la reina només tenia d'exèrcit el nom. Gairebé tots els soldats originals havien mort en l'atac anterior a l'imperi. Només un grapat de canalla i covards van romandre vius.

 

A través dels joglars, durant els dies anteriors havien vingut centenars de nous reclutes. Sobretot curiosos, ja que aquesta història del combat va intrigar molts Guerrers de l'Espai. Centenars de Guerrers contra centenars d'enemics, tots alhora? Per a aquells habituats a duels d'un contra un, era un concepte nou. Per descomptat, sí que havia passat que tot un grup de Guerrers fessin combats en grup, però generalment eren tots contra tots alhora, fins a l'esgotament. Poques vegades hi havia morts, ja que aquestes baralles normalment es desencadenaven per un simple desig de desfogar-se, sovint tibat per l'alcohol. Un grup contra un altre... no era normal. Encara que dos pobles saiyans haguessin tingut molts problemes entre ells, es solia resoldre amb un combat entre els líders. Sobretot perquè, donades les distàncies curtes, els habitants d'un poble sovint eren familiars o antics habitants del poble veí.

 

Molts curiosos van descobrir per primera vegada la capital amb els seus carrers, les seves cases ben ordenades i els seus habitants una mica altius. Van descobrir el cementiri. El primer i últim memorial de la guerra Saiyana, erigit on s'havien cremat els cossos de les nombroses víctimes.

 

Alguns dels Guerrers de l'Espai van comprendre llavors que era millor per a la seva supervivència tornar immediatament al seu poble llunyà. Però la majoria dels altres no van poder evitar voler participar en la propera batalla, que segons deien seria imminent. Aleshores els van enviar a un instructor, sovint joves i sense experiència, però els altres instructors ja no hi eren. Aquest últim els va parlar de llunes sintètiques, de sincronització d'atacs, de tenir paciència i, si us plau, d'esperar una mica abans de prendre la iniciativa personal, que en el llenguatge Saiyà es pronunciava "actuar amb normalitat". Només va tenir uns quants dies per ensenyar-los això. Van continuar arribant nouvinguts. Només tindrien unes poques hores.

 

El Conseller es dirigia a la generació més antiga de soldats, alguns dels quals només feia unes setmanes que estaven allistats. N'hi havia un bon grapat, i la meitat estaven repartits en altres llocs de la ciutat, com a instructors.

 

—El vostre paper serà envoltar i protegir la màquina voladora dels Tsufuls quan tracti d'aterrar al pati d'entrenament. Allunyeu els espectadors i curiosos. Comproveu més que res els voltants del castell i recordeu a tots aquells turistes que està prohibit fer malbé les muralles. No dubteu a fer un exemple brutal des del principi.

 

—Però per què venen els Tsufuls a casa nostra? —va preguntar una soldada, aixecant la mà.

 

—Bé, som aliats, així que venen a parlar, ja està.

 

—Puc desafiar-ne algun?

 

—... què? —va dir el Conseller, suant.

 

—M'agradaria lluitar contra un Tsuful.

 

—N... no! Els Tsufuls són febles, no podrien respondre a un repte! No saben com lluitar.

 

—Ha ha! —va dir un soldat.— Si no saben com lluitar, com és que encara viuen?

 

Per als Guerrers de l'Espai, no saber lluitar era com no saber caminar. Qui pot créixer i viure sense caminar? Segurament un animal que passés a prop se l'hauria menjat.

 

—Escolteu, deu ser precisament per això que viuen lluny de nosaltres. On ells viuen, no els hi cal lluitar. Així és. Així que has de...

 

—Si són tan febles, per què els hem de donar la benvinguda? —va dir un soldat amb menyspreu, aixecant la mà a mitja frase, recordant que calia demanar torn per parlar.

 

La idea d'aixecar la mà era teòricament esperar que el líder donés la paraula, però ja s'havia demostrat que aquell costum era simplement impossible per a un Guerrer de l'Espai. Havien après a aixecar la mà, però, això ja era alguna cosa.

 

—Poden fer llunes. Això és útil, oi? Està clar que això ens va ajudar molt. I les seves armes màgiques també poden matar molts enemics en una batalla.

 

—Quines armes màgiques? Estàvem sols durant la batalla —va acusar un altre soldat.

 

El soldat anterior va gemegar mentre es tocava el braç ferit, que estava lluny de curar-se. No li agradava que li recordessin aquella horrible batalla, i no era l'únic.

 

—Tenen grans armes voladores que disparen boles de foc repetidament. Poden ser més poderosos que un Guerrer de l'Espai —va acabar dient el Conseller.

 

—Per tant, són útils —va dir un soldat amb un to gens convençut.

 

—Sí —va dir el conseller.— És com les llibreries. Els protegim perquè són útils.

 

—Primer les llibreries, i ara els Tsufuls, és un no-parar! —va dir una soldat.— Aviat els forts hauran de protegir els febles, creieu-me!

 

—Ha, ha! I tant! —va dir el seu veí.

 

—Bé —va continuar el conseller fent-se un massatge al front amb la punta dels dits.— Ja ens entenem, esteu preparats per a aquesta missió?

 

—Sí, sí —va respondre gairebé tota la tropa.

 

—Però... —va dir una veu petita, aixecant la mà.

 

—Sííííí...?

 

—... podré desafiar a un Tsuful si porta una d'aquelles armes màgiques amb ell?

 

 

La llançadora Tsuful va volar cada cop més amunt mentre unes quantes màquines escampades per la ciutat enviaven discretament un gas a l'atmosfera. El cel, que estava una mica ennuvolat, es va cobrir completament i, mil metres per sobre del castell, la nau va semblar invisible. Va començar el seu descens en vertical.

 

Uns quants Guerrers de l'Espai havien marxat a casa perquè pensaven que aquells núvols sobtats significaven pluja. Però la nau sí que s'havia pogut veure, és clar, i els curiosos es van afanyar a donar un cop d'ull, no sense animar als veïns a acompanyar-los mentre s'hi apropaven. Van ser rebuts per soldats de l'exèrcit que no tenien ganes de negociar.

 

A terra, els Tsufuls van sortir amb el Namekià. No tots. Alguns pensaven que estarien més segurs dintre d'una llançadora preparada per a fugir si calia.

 

Tot i que havien de vigilar l'exterior, els soldats més propers no van poder evitar mirar els convidats amb intensitat, fet que els va fer sentir molt incòmodes.

 

—Mira, aquest Tsuful és molt més gran que els altres! No s'assembla gens a cap d'ells!

 

—Potser és un pare Tsuful, i els altres són nens Tsuful. Saps, com els cucs d'urpes, que els adults no s'assemblen gens a les cries.

 

—Són aquells insectes amb ales quan són adults?

 

—No, aquests que dius són erugues de papallona. Estava pensant en els que tenen urpes de dos metres. Però el principi és el mateix.

 

La Hanasia havia sentit que una força s'acostava. Va sentir que no era una força ofensiva o maligna, sinó que era gran i d'un tipus completament desconegut. Tenia curiositat i es va aixecar. Va fer uns quants passos i va haver de posar un genoll a terra. S'enfadava, però ni tan sols podia maleir. Els Guerrers de l'Espai no estaven acostumats als estats de debilitat. Va fer levitar el seu cos i va intentar anar més enllà, però l'esforç la va acabar d'esgotar i va tornar a caure a terra.

 

Un gran robot la va agafar i la va portar al llit. S'havia fabricat exactament amb aquest propòsit, i havia repetit aquesta tasca incansablement desenes de vegades des de la seva creació. Tenia una mica d'intel·ligència i s'havia adonat que la seva tasca era més fàcil si esperava fins que ella es desmaiés un cop havia sortit del llit.

 

La tropa de convidats, acompanyada pel Conseller de la reina, va entrar a la sala secreta.

 

En Bourgo es va haver d'ajupir per passar per la porta, després va caminar directament cap al llit sense esperar presentacions. Va passar la mà lentament pel cos de la dona malalta.

 

—Són cremades espacials —va dir.

 

—Exposició a la radiació —va dir un Tsuful.— Va marxar a l'espai sense protecció.

 

—Hi ha una espècie que sap curar-ho molt bé això. En el sistema de...

 

—Sí, ens ho van dir —va dir el metge, sentint-se una mica insultat.— Però estan a setmanes de distància.

 

—Bé.

 

En Bourgo va haver de pensar ràpid. No tenia sentit demanar a tothom que marxés. L'habitació estava plena de càmeres. El que anava a fer es podria veure igualment. Tanmateix, algunes coses havien de romandre en secret. Va lliscar els dos braços entre la Guerrera de l'Espai i el llit i la va aixecar. La Hanasia va gemegar i va començar a despertar-se pel dolor. Ja sabia que hi havia gent al seu voltant, però no deixava de formar part d'un somni.

 

—Tornaré en un minut —va dir el Namekià sota la mirada de pànic dels assistents.

 

—No! Espera! No d'aquesta manera, cap altre Guerrer de l'Espai l'hauria de veure en aquest estat!

 

No hi havia cap sortida directa a l'exterior en aquella sala secreta. El Conseller i dos caps militars van fer fora uns quants guàrdies i en Bourgo va arribar a la finestra més propera, que va fer esclatar, i a una velocitat que ningú podria seguir, va fugir lluny de la capital i dels ulls omnipresents.

 

 

Quan es va aturar, era a força alçada, a sobre d'una gran plana, enmig d'un núvol força opac, i amb una mà que li agafava pel coll. Una mà que tremolava amb dificultat, però que podia esdevenir poderosa per un instant si calia.

 

—Gnach ma onah...

 

La Hanasia no podia vocalitzar millor, però en Bourgo era una mica telèpata, com qualsevol Namekià adult. Va entendre perfectament que deia: "Deixa'm anar, cabronàs".

 

En Bourgo va creuar les cames, va "seure" a l'aire i va fer-les servir de bressol per a col·locar-la a sobre d'elles, alliberant-se els braços. En xoc, la Hanasia el va deixar anar. Va maleir la seva força i els seus reflexos disminuïts.

 

—Et curaré —va dir el seu segrestador verd.

 

Va esquinçar un tros de la seva roba i va remenar-hi a dintre. Els namekians podien amagar objectes preciosos al seu ventre, que després d'un milió d'anys d'evolució ja no feien servir per a digerir res. Una habilitat inútil a Namek on els conceptes d'amagar i robar no tenien sentit, però que havia permès al rebel Bourgo fer moltes coses. Però el que buscava era l'única excepció. Si ingeria aquest aliment, tindria efecte immediatament a través de la màgia antiga i després desapareixeria del seu estómac. El va trobar. Una bossa petita en la qual amb prou feines en quedaven tres.

 

—És una llavor oblidada pels déus. Es troba en un o dos planetes de tota la galàxia, normalment cultivat en secret per un home savi que té cura de no propagar-lo. Els pocs que la coneixen li donen diversos noms vinculats a la seva cultura. El meu proveïdor l'anomena "restabliment".

 

La Hanasia va mirar amb cautela el petit fruit verd fosc que tenia entre els seus dits. Semblava un tros del seu propi cos!

 

—Menja-t'ho i et curaràs.

 

La Saiayana no s'ho va pensar gaire. Preferia morir enverinada que seguir vivint així de totes maneres. Va obrir la boca, ell li va col·locar la llavor, ella la va triturar i se la va empassar.

 

El patiment de la reina dels Guerrers de l'Espai no era per un mal habitual. El seu cos i la seva ment s'havien anat deteriorant durant dies. De sobte, li va semblar que s'estava despertant d'un llarg, llarguíssim, malson. De cop i volta va veure amb claredat. El que ella escoltava, veia i olorava, ho sentia bé, i també podia pensar. La seva força tornava a ser-hi. Havia recuperat el control del seu ésser.

 

La Hanasia va volar per allunyar-se del Namekià, i va haver de reprimir-se de donar-li un cop de puny. Ella es va posar davant d'ell i finalment el va veure de veritat. Era un gran alienígena que, com tots els altres, no s'assemblava gens ni mica a qualsevol animal que ella conegués. Va tancar els punys. Va respirar profundament. Els seus poders havien tornat.

 

La seva força havia tornat!!

 

L'aire va començar a escalfar-se prop de la seva pell. La diferència de pressió va crear una ventada. Un petit remolí es va formar al seu voltant mentre augmentava el seu poder. L'aire vibrava. Les capes atmosfèriques van xocar, es van crear impactes. Els núvols al voltant es van dispersar. El vent es va fer més fort, vertical, i tot el cel va començar a tremolar, i després a rugir. Molt per sobre d'ella, es van formar altres núvols. Més grans, més negres i més amenaçadors. La Hanasia va estendre els braços lentament, augmentant encara més el seu poder. En Bourgo ho va sentir, aviat quedaria aclaparat. Aquesta aura que augmentava tan fàcilment era terrorífica! Però no s'havia acabat. La Hanasia estava molt contenta de recuperar el control. Necessitava desfogar-se i treure tot el seu poder. Ella va somriure, arrugant el front. Va inflar el pit i de sobte va sortir un esclat de poder. El cel ressonava i els llamps brillaven a través de la coberta de núvols negres. Semblava que era de nit.

 

El Namekià havia desplegat les cames i s'havia posat en una posició bastant defensiva. Era una aura poderosament malvada i destructiva la que l'envoltava. Era una força aterridora i molt agressiva. Això era el que havia sentit en cadascun dels guàrdies Guerrers amb qui s'havia creuat abans, petits buscabregues en un estat permanent de pre-combat. Però ara era centenars de vegades pitjor. Va entendre que si de moment estaven al mateix bàndol, no podia donar-ho per fet per sempre. Era una persona perillosa, que no tenia les mateixes opinions sobre la justícia que ell.

 

I la seva força ara l'aclaparava completament. Ella era més forta que ell. Havia de dirigir-se a ella d'una manera que ella pogués tenir-li respecte, d'una manera que de seguida el convertís en el seu amic i aliat. Sabia com tractar amb aquests tipus de persona.

 

—No és amb aquesta força patètica amb la que vas vèncer els Dimonis del Fred, oi?

 

La Hanasia va somriure.

 

Els seus ulls van passar de negres a clars. Una nova aura l'envoltava, fent que el que havia passat fins llavors quedés a l'oblit.

 

 

Al castell dels Guerrers de l'Espai, el comitè dels Tsufuls, abandonat sense el seu guardaespatlles rebel en un lloc hostil, suava amb abundància, desitjant que el namekià tornés el més aviat possible. Un d'ells va sentir una vibració sonora al braç. Sorprès, va mirar la pantalla hologràfica que va aparèixer. Els més propers van mirar la interfície desconeguda, on els elements vermells intermitents segurament indicaven alguna cosa anormal. Alguns van reconèixer un mapa, i un indicador de nivell, que superava el màxim. El Tsuful es va girar cap a la tropa amb els ulls oberts.

 

—La Reina dels Guerrers de l'Espai s'ha curat!!