DB Multiverse

Prehistòria

Traduït per Neferpitou

Un gran mico passejava. Ni tan sols ell sabia que era un dels avantpassats dels poderosos Saiyans. L’animal cercava menjar.

A diferència del seu equivalent prehistòric, l’Homo Sapiens, ell no duia un pal amb una roca enganxada, ni tan sols una pedra. Però es podia apreciar que havia arribat a un cert nivell d’evolució, atès que vestia algunes pells de bèsties mal lligades.

De sobte, va saltar enlaire amb un bot impressionant i va caure tot just al costat d’un enorme herbívor, que feia 25 metres de llarg i pesava 50 tones a la Terra, l'equivalent a 600 tones en aquest planeta. L’animal, sobresaltat, es preparava per fugir, però ja era massa tard. El predador ja s’havia abalançat sobre la seva esquena. Amb un cop de puny poderós, va esclafar la columna vertebral de la seva víctima. Immediatament després, l’Homo Sapiens Gorillus li va arrencar una extremitat per menjar-se-la crua.

Malgrat la grandària de la bèstia, només es va menjar les parts més tendres i va deixar allò que restava per als carronyers. Volia alguna cosa més sofisticada.

Els seus passos el van portar a un bosc i va olorar aquells petits animals que tant li agradava de mastegar. Es va moure a poc a poc entre els arbres, va caminar sobre una branca sense adonar-se'n i va caure en un parany. Dotat d'un sistema hàbil de rotació, un tronc sencer, al final del qual hi havia una roca enorme lligada, s'abalançava a sobre d'ell. Gràcies a la velocitat de rotació, el garrot gegantí va assolir una velocitat increïble i la roca s'abatia a sobre del seu cap.

Els Tsufuls les havien passat magres per col·locar aquest parany, ja que una gran roca no es mou per si sola! Especialment en un planeta on la gravetat és d'11,65G. Malauradament per a ells, aquest Guerrer de l'Espai era fort i ràpid i va tenir temps de situar els seus braços davant del seu rostre abans de l'impacte. Va ser projectat diverses desenes de metres i el seu cos va partir l'arbre. Els seus braços sagnaven, però ell encara era ben viu. Va somriure com un beneit mentre sentia l'olor de sang i reprengué la seva marxa sense parar atenció a les diverses closques de tortuga de metall vinculades a la trampa i que ressonaven en colpejar les unes contra les altres tot produint un estrèpit eixordador.

Les tortugues de metall van evolucionar fins aconseguir closques llises i brillants, molt més resistents que el formigó armat. Fins i tot, els propis Saiyans no se les podien menjar: no aconseguien introduir els seus dits en les petites obertures per on les bèsties treien el cap i les potes i no podien arrencar les dues parts de la closca. I, quan aconseguien colpejar-les, tan sols la deformaven, sense arribar a trencar-les.

Els Tsufuls, fa uns quants milions d’anys, van construir les seves primeres armes de ferro i van inventar la palanca, permetent-los d'obrir les tortugues que, fins aleshores, no havien tingut depredadors.

Actualment, maten les tortugues i les cremen, i després utilitzen les seves closques com a instruments musicals...

En una clariana, els Tsufuls van sentir al lluny el so d’alarma. Van entrar en pànic. Estaven lluny del campament. Van començar a córrer. Però era massa tard: el predador ja els havia trobat i els va començar perseguir. Era el doble de gran que ells. Els últims membres del grup es van girar apuntant el monstre amb les seves armes ridícules. Una llança dotada de sílex en un extrem, un garrot fabricar amb la closca d'una tortuga i una espina de card gegant.

La llança de sílex fou disparada cap el simi, qui la va veure venir i va tenir temps de sobra per desviar-la amb un cop de mà. Quan els va haver atrapat, va riure's del cop de garrot que el Tsuful li havia etzibat amb tota la seva força. L'últim d'aquell grup, va plantar-li una espina al ventre. El simi fou esgarrinxat i va emetre un grunyit. El Tsuful va maleir que la punta de la seva arma no hagués estat enverinada. No l’hauria salvat, però de segur que el Guerrer de l'Espai no hauria estat capaç de perseguir els altres.

Afortunadament per al grup, el Guerrer de l'Espai no estava tan afamat i es va conformar menjant-se aquells tres valents rereguardes.

Després d’això, va tornar a casa seva, a la planura. Allà, dos Guerrers de l'Espai dormien mandrosament digerint els seus àpats, mentre un nen es divertia trencant roques tot produint una soroll que no semblava pas molestar als dormilegues. Una darrera Guerrera de l'Espai estava asseguda, mirant cap a l'infinit. Podríem imaginar-nos que estava reflexionant sobre el significat de la vida, preguntant-se si existia un Déu, o bé si plouria. Però, malgrat tenir les capacitats intel·lectuals necessàries per reflexionar sobre tot allò, la Guerrera de l'Espai es preguntava per què l’herba es movia enrere i endavant quan el vent sempre bufa en la mateixa direcció. Es va respondre interiorment: "Groump". Aquesta resposta semblava ser satisfactòria per a ella i podria ser transcrita com un "Bah".

El nostre presaiyà va passar a prop del marrec i, sense previ avís, li clavà una puntada de peu a les costelles. El vailet va caure quatre metres més lluny tot cridant. Contràriament als dormilegues, el nostre heroi trobava que aquell rebombori era insuportable. Es va apropar a la "pensadora" i li va posar a sobre de la seva testa les pells de les bèsties que vestien els Tsufuls que s'havia cruspit.

Entenem doncs, que en aquella època, els Saiyans no es fabricaven la seva pròpia roba, sinó que reutilitzaven la dels Tsufuls.

Orgullós del seu regal, el Guerrer de l'Espai digué: “Groump”. La qual cosa fou interpretada per l'altra com: “Copulem?”

Va respondre positivament sense la necessitat d'enviar-li el seu puny al coll.

I així vivien en l’època prehistòrica els Saiyans, els Tsufuls, les Tortugues de metall, els Braquiosaures i moltes altres espècies, més o menys feliços.