PARÈNTESI, UNIVERSOS 1 I 10

Traduït per Bardock

Tornant enrere al capítol d'introducció, recordareu aquesta frase: Aquesta història no va tenir lloc als universos 1 (Kaitoxins), 2 (altres obres d'en Toriyama), 5 (XXI) i 10 (Namekians i Saiyans).

L'univers 2 està exclòs perquè no n'és un pròpiament dit, només és un deliri que desafia les lleis físiques de Bola de Drac.

Quant al 5, encara no us revelaré les raons de la seva divergència.

L'1 i el 10, per contra, sabeu que són idèntics llevat de la creació del viatge entre altres universos per part dels Vargues. La diferència primordial respecte tots els altres és que els cinc Kaitoxins encara són vius, atès que van suprimir l'amenaça del Monstre Bu dins la closca.

La història que explico en aquest fanfiction passa idènticament en ambdós universos del capítol 2 al 13. I succeiran de forma idèntica en els propers capítols.

Això és perquè els actes dels Kaitoxins tenen un impacte directe sobre aquest planeta, si més no de moment.

Però els capítols 14 i 15 -i una mica el 16- foren diferents.

Descobriu què va passar en aquesta realitat alternativa.

La coalició de les forces armades (darrer paràgraf)

Anteriorment, a Hanasia:

La nostra heroïna Superguerrera va rebre una sèrie de cops fatals per part d'en Romanesco. Jeia al sòl tot esperant la mort.

El general Nizouki atreia l'atenció del Guerrer Mil·lenari per dirigir-lo cap a l'exèrcit Saiyà muntant en una petita nau Tsuful.

En aquell moment, al quarter general Tsuful...

Cinc nous punts aparegueren al radar.

—Què són, aquestes energies? —preguntà la Chiin-Lee sacsejant la gran pantalla visual que tenia al davant. Els altres Tusfuls també es van quedar bocabadats i donaren l'ordre a les càmeres d'enfocar amb més precisió—. Mireu els números que apareixen en el comptador d'energia! S'aproximen força als altres dos! És increïble! Qui... són??

—Són... uns monstres... uns monstres que no són ni Saiyans ni Tsufuls!!!

L'ajuda inesperada

—Quin terrible camp de batalla —va dir el vell Kaitoxin del Nord.

—Hem d'impedir que s'expandeixi encara més —va respondre la Kaitoxin de l'Oest—. Ja veig el monstre que emana aquesta energia terrible. Però, on és l'altre?

—L'altre ha perdut —va fer el Gran Kaitoxin—. Veig el seu cos, allà baix.

—Vaja, deuen haver lluitat l'un contra l'altre —va fer el gran Kaitoxin del Sud, el més fort dels Déus—. Però el vencedor està descontrolat per una ràbia anormal. Ara massacrarà els seus camarades.

El Gran Kaitoxin, el líder, es va allunyar del grup:

—Vaig a veure l'altre. Vosaltres quatre us encarregareu de matar el monstre abans no incrementi la seva llista de víctimes.

—Què fem amb les càmeres que ens observen? —digué el vell Kaitoxin del Nord.

—No passa res. La nostra prioritat és el monstre.

Continuà el seu camí. Els Déus dels quatre punts cardinals de l'univers s'enlairaren del sòl.

—Tots quatre contra aquell monstre? No el sobreestima una mica?

—Que no notes el poder que emana? Augmentarà fins que sobrepassi el nostre —va dir el de l'Est tremolós.

—És ridícul en comparació amb el del Sud. Com que s'ha decidit que hem d'enfrontar-nos-hi col·lectivament, proposo que el colpegem a torns i que el del Sud remati la feina.

—Perfecte —confirmaren els altres tres.

En Romanesco va frenar la seva cursa i va fer mitja volta. Aquelles noves coses que es dirigien cap a ell li havien despertat una gran curiositat. Eren molt ràpides!!

Eren uns éssers que no havia vist mai, però el Guerrer Mil·lenari no estava en condicions de fer-se preguntes. Tant li era el visatge de l'adversari, ja que l'esclafaria amb el seu puny.

Va colpejar el primer en arribar, però aquest va evitar hàbilment el seu cop i va passar fregant pel seu costat propiciant-li una trompada al rostre. En Romanesco es va tombar per engrapar-lo, però un dels altres li etzibà un cop al ventre. I un tercer, que l'havia rodejat, va plantar el peu al seu coll. Aquest adversari es sorprengué de no haver-li esmicolat la columna vertebral, però, tot i així, s'allunyà.

I, de cop i volta, el darrer, que era un gegant inclús més gros que el propi Romanesco després de la seva transformació, arribà a sobre d'ell encara a més velocitat i amb més poder i enfonsà el seu puny sobre el ventre del guerrer tot plegant-lo en dos.

Era molt diferent al dolor, però tot el cos d'en Romanesco ressonà sota l'impacte. Va ser empès enrere i plegat en dos -cosa que no havia succeït després de la seva transformació-. Havia estat un xoc d'un poder formidable.

El darrer que havia arribat era incomparablement més fort.

El Guerrer Llegendari de l'Espai no fou l'únic que quedà absort. En Kaitoxin del Sud es va mantenir a una distància prudent observant-lo. Feia uns ulls com dues taronges i no sabia pas com reaccionar. Qui era aquell prodigi?

Els Kaitoxins dels altres tres punts cardinals, un pèl allunyats els uns dels altres, restaven en el cel per tal d'assetjar l'adversari. L'espai entre ells era idèntic. Es situaren allà per reflex, però, talment com el seu acòlit, no ho entenien.

El del Sud l'havia colpejat, oi? I és clar. No gaire fort, potser? Impossible, el del Sud, com tots els Kaitoxins, sempre executava religiosament allò que li encomanaven i no jugava amb els seus adversaris. Els altres havien seguit el moviment de l'aire i la força emesa en el cop de puny etzibat per en Kaitoxin del Sud. Hi havia aplicat la seva força màxima. Suficient per acabar amb ell. A més, el del Sud no havia subestimat aquell adversari que el Gran Kaitoxin malfiava. Per tant, aquella trompada contenia tota la seva força.

Si el del Sud colpegés un planeta, aquest desapareixeria. Si el del Sud piqués els Dimonis del Fred més poderosos, d'aquests no en restaria ni un sol àtom. Si el del Sud pegués l'immortal de Pandora, el pobre ésser afectat per la maledicció de la immortalitat i el guerrer més poderós de l'univers conegut fins aleshores, tots els seus òrgans serien travessats i esmicolats en diverses direccions -però no moriria perquè acabaria reconstituint-se-.

Trenquem el 4t mur de l'univers i comparem-ho amb altres persones que conegueu.

Si el del Sud hagués percudit en "Místic Gohan" de la mateixa manera, el darrer, tot i estar preparat per encaixar el cop, seria plegat en dos i projectat ben lluny enrere. La seva respiració hauria estat tallada i hauria trigat uns segons a aixecar-se. Li hagués succeït el mateix a en Goku transformat en Superguerrer de tercer nivell. Cal anar a qualcú del nivell d'en Vegeku per trobar algú que no li afectés gens ni mica aquell cop.

Era físicament impossible que el Guerrer Mil·lenari resistís la potència del cop etzibat per en Kaitoxin del Sud. Així ho havien comprès els Kaitoxins. Era dur d'admetre però estava embolcallat d'un escut de resistència que fregava l'absolut!

Quan la Hanasia obrí els ulls, aquests es clavaren en l'esguard d'un ésser estrany que no havia vist mai en la seva vida. Era força rabassut, i amb el visatge com el d'un Guerrer de l'Espai però distorsionat. Els seus ulls estaven allunyats l'un de l'altre i eren petits. Tenia unes orelles singulars, i un llarg etcètera. No era un Guerrer de l'Espai. Era un Tsuful? Però no es suposava que tots eren menuts?

Aleshores, recordà què feia a terra. Detectà instantàniament uns poders enormes. I s'adonà que ja no estava ferida.

—Les meves fractures... les meves... hauria de ser morta!

—L'he guarida —digué l'ésser estrany.

—Vostè és un Tsuful?

—No.

La Hanasia va cercar els poders que havia notat abans. Al lluny, l'extraordinari i terrorífic poder del Guerrer Mil·lenari... encara havia augmentat més!! I també hi havia uns altres poders formidables, però inferiors al del Guerrer Mil·lenari. Però hi havia una energia totalment apostrofant. Un dels nouvinguts era ben superior als altres. Estava per sobre de tota lògica. Tot d'una, ella es sentia veritablement feble.

—Ha fet una feina formidable contra aquest lluitador. Ha lluitat per salvar la seva gent, el seu món... Excel·lent! Continuï així, jove lluitadora. Sé que hi ha altres reptes que l'esperen. Quant a ell, ja ens ocuparem nosaltres. Però no hi serem en els futurs desafiaments que tingui.

La Hanasia es va aixecar. Sabia que sota l'aparença despreocupada i de bon jan d'aquell misteriós guaridor, s'amagava un gran poder però que potser no estava fet per combatre.

Tots dos es miraren una mica més i aleshores s'elevaren lentament. Volaren vers el combat i s'aturaren alhora a una distància respectable.

La Hanasia va comprendre que, efectivament, havia estat sobrepassada.

—General? Què passa, allà dalt?

L'exèrcit Saiyà havia arribat. Centenars de soldats contemplaven aquells punts lluminosos que es desplaçaven a gran velocitat. Era un combat que no podien veure ni haver imaginat mai. Les formes borroses produïen vent en la llunyania, ones sonores brutals i altres xocs que feien tremolar tota l'atmosfera.

No sabien notar les energies, però feien servir els seus instints per ésser sabedors que aquells éssers paranormals combatien a un nivell de poder prohibit a simples mortals i valia més no aproximar-s'hi.

—El Guerrer Mil·lenari... és invencible... i crec... que altres éssers invencibles vinguts d'un altre món han vingut per fer-lo a miques.

—Ho aconseguiran, general?

—...no. Fa deu minuts que lluiten contra ell, és massa temps.

El combat espacial dels grans Déus

Els cops s'acumulaven. Mentre el temps passava, els tres Déus menys poderosos reduïen la seva presència en el combat i atacaven amb menys freqüència. A més de la manca total d'efecte en el seu cos, el poder creixent del monstre els posava contra les cordes. I la seva velocitat també augmentava. Si un d'ell fos tocat, segurament seria greument ferit.

Només el del Sud dominava sense dificultats. Els seus cops almenys tenien efecte sobre el seu adversari. Podria desplaçar-lo per arrancar-li una reacció. Però s'arriscava a no fer-li mal.

Ideaven un pla per telepatia.

—No podem allargar això massa! Si continua així, acabarà sent més fort que, fins i tot, el del Sud!

—Seguiu encadenant cops! Mentre menys descansi, menys augmenta la seva força!

—Hem de trobar un mètode alternatiu!

—Ha de ser destruït amb un atac energètic que travessi el seu escut!!

—Jo he fet servir el meu atac concentrat més poderós —digué el del Sud—. I ho ha resistit!

—Necessitem quelcom més gros. Una energia tan intensa que dissocií els àtoms del seu cos i que tots els camps que el protegeixen es col·lapsin!

—On podem trobar una energia més poderosa que la del Sud?

Un esguard mirà al cel.

—El sol d'aquest planeta?! És massa lluny!!

—Només l'hem d'empènyer cap amunt i serà pertorbat per l'entorn de l'espai!

—Ho tinc tot sota control! —cridà telepàticament en Kaitoxin del Sud—. L'enviaré amunt sense dificultats! Feu-me una mica d'espai...!

—No. Fugiu.

—Eh? —feren els quatre Déus.

—Voleu ben amunt —va fer el Gran Kaitoxin—. Us empaitarà i, en el seu estat, no tindrà temps d'adonar-se del canvi d'entorn. És un cap de pardals.

I si els deixava fer i es dedicava a destruir el planeta? Però si el Gran Kaitoxin proposava allò, és que tenia confiança en la reacció del seu rival. Els Kaitoxins cardinals, tots junts, partiren vers l'atmosfera.

Sobtadament sense adversaris, en Romanesco va quedar estupefacte. Va compassar la seva respiració i, en un tres i no res, va tenir la sensació de refer-se. El seu poder fluïa encara per les seves venes.

Feia estona que les capses voladores no el disparaven des de dalt. Els seus adversaris canviaven freqüentment i la majoria desapareixien o els oblidava. Hi havia molts Guerrers de l'Espai... a baix... Sí, un fotimer!

Mentre ell mirava les rodalies, la Hanasia es va col·locar en posició de defensa. Per què havien marxat, els altres? A qui atacaria? Ella i el seu estrany acòlit eren els més pròxims...

—No ens pot veure, he fet que les nostres energies siguin invisibles —va dir el seu camarada.

Va escoltar la frase, però ell no havia mogut els llavis.

Però ningú no deixaria que en Romanesco decidís per voluntat pròpia. En Kaitoxin del Sud va enviar nombroses petites boles d'energia que topaven contra la part superior de la testa del Guerrer Llegendari i Mil·lenari.

La seva naturalesa era evident, i el guerrer s'envolà cada vegada a més altitud per atrapar aquells maleïts fugitius!

Els Kaitoxins van partir lentament per assegurar-se que eren perseguits. I quan estigueren segurs, van adaptar de mica en mica la seva velocitat. Encara eren capaços de rivalitzar amb aquell nivell de desplaçament.

L'acceleració era constant i el pla rutllava. En menys de dos minuts, en Romanesco s'adonà de sobte que la nit havia caigut. I que feia fred. I, a més, sentia altres coses estranyes.

Sense saber-ho, continuava allunyant-se del planeta a gran velocitat mentre la gravetat s'havia reduït considerablement i ja no hi havia aire per alentir-lo.

Ja no escoltava res. Ni podia respirar. El seu cos estava entumit i li feia mal pertot arreu. Feia molt de temps que no experimentava el dolor.

Va alliberar la seva energia de cop però no va funcionar. Va començar a llançar algunes boles de foc aquí i allà però el cel girava al seu voltant cada vegada més ràpid. La gran lluna girava al seu voltant ràpidament. I la bola de foc gegantesca s'allunyava a una velocitat vertiginosa, també. El món sencer girava a tota velocitat al seu voltant

—Vinga, ja ha begut oli.

—No ens en refiem. És possible que s'adapti. Encara queda molt de camí.

—Uns quants cops ben situats i l'enviarem en la trajectòria desitjada. Ja me n'encarrego jo de tot, vosaltres agafeu el relleu si em colpeja.

I en Kaitoxin del Sud s'abalançà sobre el Guerrer Mil·lenari. Aquest, girava sobre si mateix i es trobava perdut, i només veia una vegada per segon com s'aproximava el seu oponent. Va tractar de pegar-lo, però hi havia un altre handicap, i és que el del Sud restava cautelós i el combat es desenvolupà amb desigualtat, enterament dominat pel Déu.

Un instant després, en Romanesco tingué la sensació que girava menys. Aleshores, veié el seu gran adversari davant d'ell, qui s'allunyava reculant.

No desaprofitaria aquella oportunitat. El guerrer obrí els ulls amb les seves dues mans obertes i carregà unes enormes boles d'energia.

Enfront d'ell, el seu adversari també preparava un atac d'energia.

Oli en un llum. En aquell joc, en Romanesco no havia perdut mai.

I el Déu va disparar. En Romanesco també. Les dues boles de foc s'apropaven mentre els dos adversaris s'allunyaven. A continuació, les dues boles s'estavellaren. Els seus extrems s'aplanaren l'un sobre l'altre i empenyien llurs tiradors situats als altres extrems.

(He vist això en algun lloc...)

—Ja és ben mort.

—Ja no noto la seva energia —digué la Hanasia que havia esguardat el cel durant uns minuts, tota frustrada de no poder haver estat capaç de seguir res.

—Ja no ha de patir. Guaita'ls, ja tornen.

L'acòlit de la Hanasia va unir-se als seus camarades i cadascun d'ells tocà una part del cos d'un altre. Formaren una cadena i, tot d'una, van desaparèixer. Ella no els tornaria a veure mai més.

A cal Tsuful...

—Podria dir-me què ha passat, Chiin-Lee?

—Ehm... no! Tècnicament han marxat, i crec que no sabrem mai qui són els nostres salvadors!

Va sentir una presència. Es va girar i va veure els extraterrestres darrere d'ella. La sala de control tenia, de sobte, uns convidats força estranys i terrorífics, ben vistos de prop!

—Vinga, ja us atraparé —digué el més grassonet dels personatges als altres, els quals desaparegueren.

Havia actuat correctament, atès que tot sol els feia menys por. Amb aquella forma esfèrica del seu cos s'assemblava una mica a un Tsuful, però més gros.

—Quina criatura més estranya, eh? —va fer gentilment l'ésser, tombant el cap vers la Chiin-Lee, deduint que ella era la responsable de les operacions—. En tenen molts d'aquesta espècie?

—Afortunadament, no —respongué ella—. És una mutació Saiyana que només apareix cada mil anys.

—Bé, doncs vindrem cada mil anys! —va dir el Déu, com si organitzés una reunió per a la setmana següent—. Preferentment, abans no desplegui el seu poder...

—Els devem molt, a vostès. Us ho agraïm en nom de tot el poble Tsuful —digué la Chiin-Lee—. Però... qui són?

—Oh! Oh, oh... Som els Kaitoxins, Déus protectors de l'univers. Generalment, ningú no sent a parlar de nosaltres, però el vostre mutant era una terrible excepció. Podria haver escampat el perill arreu de l'univers.

—D'això, hm... Tinc una altra pregunta, Totpoderós. L'altra Guerrera de l'Espai també és una mutant?

—La noia? Ah, no del tot! És benèvola i els aconsello que la cuidin, sinó...

La Chiin-Lee va sentir un alleujament immens.

—Ah, per contra, em faran el favor de destruir aquests plànols i no fabricaran mai coses d'aquesta índole...

Unes cadires foren empeses súbitament. Alguns Tsufuls tingueren un sobresalt i, per acte reflex, s'allunyaren en observar l'esfera brillant que sostenia el Déu al palmell de la seva mà.

—Ho farem, ja no ho necessitem, senyor.

—Molt bé —digué el Gran Kaitoxin.

L'esfera s'embolcallà d'una petita llum i desaparegué de cop i volta. Potser l'havia destruït per art de màgia o l'havia enviat a una dimensió inaccessible per als mortals.

—Adéu.

I va desaparèixer.

Alguns Tsufuls van tornar a respirar. Alleujats de seguir encara vius i sobtadament convertits de l'ateisme al politeisme, sabien que la tensió s'havia esvaït. Les naus de guerra van marxar després de rebre ordres. La tortuga fou emmagatzemada en una gruta secreta embalada de material al bell mig del territori dels Guerrers de l'Espai. La Chiin-Lee felicità tot l'equip pel seu treball.

La Chiin-Lee va sortir de la sala, feliç.