DB Multiverse

Part 3, Capítol 37.

L'atac dels rebels

Traduït per Bardock

 

En aproximar-se a la capital, la nau furtiva rebel s'entrecreuà amb algunes naus marxants i, sota el pretext de compra urgent per l'espai, la tripulació va fer pujar a bord els lluitadors sempre i quan se'ls presentava l'ocasió. Per als darrers, entrar sense ser vistos era d'una increïble simplicitat gràcies a la seva velocitat, però impossible a causa de les seves dimensions. Era cert que en Krämm, dotat d'un volum de diversos metres cúbics, no es podia creuar amb ningú discretament en un passadís de la nau, ni per cap compartiment on cada centímetre cúbic era reomplert.

 

Ell i alguns altres es situaren a centenars de quilòmetres de la capital, allà on els duaners vigilaven menys i el turisme no era pas inhabitual.

 

Mentre nombrosos combatents sortien com ombres d'entre dues capses de mercaderies o de metall singular i s'ocultaven com ratpenats en els racons més obscurs dels hangars, en Krämm i la seva tropa es desplaçava a tota velocitat a ras de sòl vers el palau de l'emperador...

 

En poques hores el palau es convertiria en el lloc d'un enfrontament terrible!

 

La Dijicharate es gratava el mentó observant el cadàver ensangonat de l'intrús que acabava de matar.

 

Aquell paio era força poderós per ser un simple espia... Massa discret —o això és el que s'havia cregut— per ser un guerrer de la cort, el visatge del qual ella havia oblidat.

 

La qüestió era... estava sol?

 

Què pretenia fer, un guerrer de la seva força, sol al palau? Abans de prevenir a tothom, es va posar a empaitar altres persones indesitjables... Abandonà el cos, la sang del qual acoloria el passadís. Els propers guàrdies reconeixerien la seva obra i sabrien que la Dijicharate havia eliminat un intrús. Aleshores, donarien l'alerta acostumats al fet que la Dijicharate no ho feia mai.

 

L'Yshar va trobar un avantatge interessant. Va sortir del seu hangar a través d'una finestra i es va situar sobre una teulada del mateix color que la seva pell i la seva vestimenta. Sabia que aquell camuflatge l'ajudaria una mica en el palau. Però no hi entraria sol.

 

Gràcies al seu ull entrenat, va poder apreciar que un dels seus col·legues s'introduïa per una obertura alçada per la qual havia doblegat les barreres abans de redreçar-les ràpidament.

 

Havia estat ràpid i silenciós, però si l'Yishar l'havia detectat, també ho faria la temible Dijicharate, oi?

 

En sentir-se una mica acovardit, va decidir romandre al seu lloc i deixar que actués a la seva manera, cosa que, accessòriament, li acabaria salvant la vida.

 

Llançarien l'atac al senyal d'arribada dels altres. Quin seria, el senyal? La destrucció de la meitat del palau.

 

No hi havia cap interès per ser discret. Totes les forces adverses es trobaven a l'interior del palau i cap exèrcit perillós no acudiria per ajudar. Com a molt, un parell de guerrers de la cort que estaven esmorzant més lluny.

 

En Krämm verificà que la seva espasa estava ben cordada i desplegà l'immens llençol opac que havia de cobrir-lo. Només algunes desenes de quilòmetres més enllà i serien a la vista. Tal com s'havia previst, continuà volant a cegues. Els guerrers d'antany no sabien captar les energies i restaven atents al mínim moviment d'aire, als sons i romanien sempre conscients del seu entorn fins i tot amb els ulls tancats.

 

El menut bombarder que volava al seu costat també es situà sota el llençol, el va oprimir, va enganxar les seves cames sobre el tòrax d'en Krämm i van volar coralment. El bombarder es trobava a la inversa i tenia ambdues mans davant de la resta de l'obertura del sac tanmateix format. Els seus ulls li eren primordials i així podia veure a través del forat. El bàrbar navegava i ell disparava. L'homenet es va adonar que s'allunyaven del terra i després va reconèixer per sota d'ells l'immens palau de l'emperador.

 

Quina magnificència!

 

Era tan gran com una petita muntanya i estava proveït de milers de tones de pedra i de metall reforçats. La capital s'estenia respectuosament al voltant del palau, el qual era l'autèntica joia d'aquell indret. S'hi podrien allotjar milers de persones si el palau no hagués estat reservat a l'elit de l'elit de l'elit —no busqueu tres peus al gat, vosaltres no en formeu part—. Unes sales immenses totalment tancades al públic que només hom podria veure a través de la televisió en 3D, amb obres d'art extraordinàries, construccions úniques i antigues, joies d'un valor de dos o tres planetes habitables, or de massa pura —no se sabia per a que el feien servir, però sempre estava custodiat en una sala emplenada d'or—, i una multitud de roba magnífica de tots els teixits i de totes mides, tan sumptuosa que qualsevol portador esdevenia automàticament l'ésser més noble del planeta encara que ningú les vestia, atès que eren guerrers de debò i no marietes.

 

Mitjançant les retallades d'impostos durant centenars d'anys arreu de l'univers i el saqueig de les riqueses més belles de les conquestes, l'Imperi del Fred havia reunit una gran fortuna, la part més bella de la qual era present en aquell palau gegant. Almenys, l'emperador Blizzard tenia bon gust. Més que els seus fills. El valor històric d'aquell indret sobrepassava l'enteniment. Només el més miserable insecte ignorant, és a dir, menys de la meitat dels que treballaven en la cort, podien tocar el terra d'aquell lloc sense sentir-se insignificant enfront de tants anys de bellesa artística.

 

Era l'hora de fer volar pels aires tot allò.

 

El bombarder va llançar una primera bola d'energia poc poderosa tenint en compte les seves capacitats i que podria reduir a cendres aquella muntanya d'opereta i la ciutat circumdant. S'estavellà contra l'escut magnètic que va fer vibrar les seves bases amb molta força, però ho va resistir. Aleshores, en identificar aquelles bases gràcies a les vibracions creades, el bombarder va atacar les darreres i al mateix temps tota la ciutat sencera es trobà al descobert amb una simplicitat fascinant. En Krämm no tenia res a afegir sobre aquell treball professional.

 

Alguns guerrers de la cort, amb la primera vibració, van tombar els seus caps vers el cel. En menys d'un segon, mentre es succeïa el segon atac, es van abalançar sobre l'enemic detectat. Dos foren disparats a ras de sòl pels altres enemics de l'imperi. Els altres foren abatuts i alguns directament executats pels amics d'en Krämm que acabaven d'unir-se a ell.

 

Després, el palau va ser assaltat per totes bandes. Pel bombarder, és clar, mentre el seu navegant descendia així com els rebels emboscats. Van esclatar explosions per tot arreu per demostrar clarament que la batalla començava i que no tenia fre. Els murs eren d'una resistència increïblement esbalaïdora però, ràpidament, nombroses ales s'ensorraren. Éssers volaven per tots els costats a través dels passadissos i tothom pegava a tothom.

 

La immensa sala principal del palau no havia patit ni una sola trencadissa. Estava profundament arrelada entre els pisos. Per entrar-hi calia passar pels passadissos com una persona civilitzada. Passadissos on vagaven els guàrdies, però, sobretot, la Dijicharate... Els guerrers presents no necessitarien sortir per lluitar amb els enemics. Sabien que la batalla final es disputaria a l'interior, entre les parets confinades, on cap rebel no en sortiria viu. Sabien que la Dijicharate deixaria passar el gruix de la tropa només per liquidar els darrers i, a continuació, aquells que volguessin guillar. Sabien que havien d'honorar el seu emperador, qui no estava absolutament en perill enmig dels combats, ja que, al capdavall, ell era en Blizzard. I després d'haver-lo vist aixecar-se, sabien que podria suportar com si res els atacs enemics i també podria atacar, cosa que esclafaria tot solet a la rebel·lió. Però no podien permetre que això passés perquè demostraria la incompetència de tothom.

 

A més, en Blizzard estava assegut a la seva butaca sense la més mínima intenció de moure's. Mirava les pantalles situades sobre les parets, les qual mostraven l'arribada dels enemics. De tant en tant, un d'ells era tallat en trossets per una força invisible. Això significava que la Dijicharate afilava les fulles.

 

L'Yshar el dretà no volava, ja que estava acostumat a lluitar a terra. Corria a gran velocitat a través del passadís tot acompanyat d'altres rebels. Era conscient, per les seves absències, que alguns ja eren morts i això el desolava. Feia estona que no trobaven cap enemic, fet que provava que s'aproximaven a la sala on tothom els esperava.

 

—Atureu-se! —va fer el que anava al capdavant, el qual l'Yshar no recordava el seu nom, però era conegut per les seves capacitats sobrenaturals d'observació.

 

Així, tothom es va aturar al mateix temps que dues punxes blanques de katchin travessaven el passadís en tots els sentits. Una trampa que datava de les civilitzacions més simples per protegir els seus sepulcres... però d'una eficàcia suficient. Velocitat i solidesa capaces de perforar els enemics amb escreix.

 

Aleshores, van tornar a reprendre la marxa i, en el desviament d'un passadís, l'Yshar va apercebre una enorme excitació. Gegantesca. Una por. Una esgarrifança. Quelcom indefinible. Acabava de notar el poder d'en Blizzard. Tot i no saber captar els poders, sabia que s'apropava a un perill terrible de forma instintiva com un animal.

 

—Atureu-se —digué de nou el guia.

 

Es van aturar però no es va desplegar cap parany i cap enemic no s'apropava.

 

Es van mirar entre ells sense entendre què passava.

 

—La sala és a cinquanta metres —va dir el guia.

 

Estupefacció sobtada en el grup. Eren molt a prop.

 

Aleshores, per què esperaven?

 

Uns segons de silenci.

 

—Ara! —va cridar envolant-se rere el giravolt.

 

I tots els van seguir, sobretot els que tenien més pressa i que estaven a punt de marxar sense ell. Van irrompre a la sala just en el moment en què entraven per l'entrada oposada dos rebels tapats amb un llençol blanc i disparant boles de foc.

 

L'Yshar va advertir qui seria el seu primer adversari. Un guerrer de la cort, que es va col·locar en posició, també pensava que aquell ésser seria el seu primer adversari. No obstant això, per a un dels dos no hi hauria un segon rival. Es van abalançar l'un sobre l'altre sense adonar-se que els dos darrers membres del grup de l'Yshar no entraren mai a la sala del tron. El darrer fou tallat per la meitat sense saber que estava essent atacat i el penúltim, anomenat Kutsaru, va rebre un cop etzibat per una persona invisible que l'envià a l'altre extrem del passadís, lluny de la sala del tron.

 

En Kutsaru s'estimbà contra la paret del fons, però va reprendre el control dels seus moviments tan bon punt queia a terra. Va escrutar davant d'ell amb els dos peus ancorats sobre el sòl i va romandre atent al mínim moviment d'aire i de ressonància. Era al fons del passadís. El seu enemic era davant d'ell. Impossible d'espifiar-la, no? Malgrat això, no veia res ni sentia res. Sabia que la Dijicharate era davant d'ell. No havia de caure en el seu parany i cercar-la, no, sinó que devia romandre concentrat sobre el que tenia al seu davant.

 

Res no es movia tret dels combats de desenes de lluitadors d'excepció. Però aquell era entre dos. Encara que tots els seus sentits li deien que estava sol i que el seu enemic havia marxat, no havia d'abaixar la guàrdia. El temps passava. Semblava que haguessin passat dos anys quan en realitat només s'havien acumulat llargs segons. Un parell més. Una eternitat per als cervells treballant a ple rendiment dels oponents. La Dijicharate encara no havia atacat. Era un senyal que ella sabia que no era tan vulnerable. Hauria preferit que l'hagués subestimat.

 

Qui seria el millor, en el joc de la paciència? Ella, evidentment. Ell tenia confiança en si mateix, però no coneixia l'abast de la força de la seva adversària. Era evident que en el joc d'esperar ella era la millor. Si tractava de moure's, perdria i ho sabia. Moriria. Evitar pensar, tan sols esperar. Ella atacaria, l'aturaria i la colpejaria.

 

Encara una eternitat més tard... i de cop i volta el moviment esperat. Ella s'escapà en un racó no totalment fosc. És clar que no la va veure, però el desplaçament difuminat li indicà la seva posició inicial, fet que havia ignorat completament. Ella es disposava a córrer cap a ell per colpejar-lo en un flanc. Ell romania en una posició de defensa perfecta. La veuria, la percebria. La difuminada s'aproximà a una velocitat inimaginable, però els seus reflexes també eren inversemblants. La difuminada no avançava en línia recta, sinó en forma de remolí per tal de no deixar ni un sol angle d'atac mort. Afortunadament, es trobava recolzat contra la paret! Això limitava els riscs!

 

No va poder parar-la.

 

Aleshores ho va entendre.

 

No tenia cap possibilitat contra la Dijicharate. Seria perforat pel segon o pel tercer cop. Si tingués la capacitat de fer front aquella elit, no s'hauria trobat immers enmig de la rebel·lió. Hauria destacat als deu anys a la seva escola d'arts marcials i se l'haurien emportat a una escola de l'imperi. Aleshores, es trobaria dins la sala entre els guerrers d'elit per tal de defensar el seu emperador.

 

En Kutsaru va carregar el seu poder i el cop advers va arribar. No el va aturar perquè hauria errat el seu blocatge. Massa ràpida. La Dijicharate s'havia pres el temps d'avaluar el seu adversari i havia conclòs que era molt fort i que romania en bona posició de guàrdia. Així, havia atacat amb tota la seva velocitat i tota la seva precisió. Si la Dijicharate no matava d'un sol cop, no era ella. En Kutsaru va notar una fulla, o un braç, o quelcom tallant entrar a les seves entranyes i passar amb una precisió ínfima entre dues de les seves vèrtebres. Tot el sistema nerviós destruït d'un sol cop. Extraordinari.

 

Havia notat tot el sistema nerviós de l'atac. Mentre l'arma de la Dijicharate prosseguia el seu camí dins el seu cos, és a dir, entre la part anterior de l'abdomen i la columna vertebral, el seu puny es llançava de dret sobre la seva enemiga, més pròxima i més vulnerable del que ho seria mai. El puny tocà el seu cos. No havia pogut permetre's el luxe d'apuntar, és clar. Havia estat de pega i no va topar contra el seu rostre. Sinó contra l'espatlla, una mica a prop del tors, cosa que no era tan negativa.

 

I aquell rebel no havia colpejat com un figaflor.

 

La Dijicharate estava ferida. Molt malferida. L'impacte s'escampava per la resta del seu cos mentre ella sortia projectada enrere. La seva fulla va es va desprendre i s'allunyava lentament del seu adversari. Estava vivint els seus darrers microsegons i volia gaudir de cada detall.

 

Li semblà estrany no sentir cap crit de dolor. Només el so del cop sord i violent. Alguns moviments d'aire i res més. El desplaçament del cos, el vent generat per la velocitat de l'atac... l'olor... res de res. L'olor es desplaçava molt lentament. Les informacions més ràpides eren les imatges.

 

Tret dels Dimonis del Fred, és clar, ningú no havia vist el rostre de la Dijicharate. Aquells que l'havien vist es trobaven en la mateixa situació que el nostre guerrer: era la darrera cosa que veurien. Dos ulls minúsculs i plens d'odi. Una testa llisa sense cabells però proveïda d'una espècie de melena marinada, aerodinàmica. Colors ombrosos, un cos hominoide amb fulles llargues i afilades unides al seu braç, els quals s'acabaven amb dos dits llargs i unglosos. La va veure. Quina guerrera tan impressionant!

 

Es desplomaria a la sala del tron. Si tingués el don de la telepatia cridaria a tots els seus amics "La Dijicharate! Ataqueu-la!", perquè calia aprofitar aquell moment insòlit en què estava indefensa... però no tenia el don. En Kutsaru va morir amb la imatge del seu cos allunyant-se, esperant que el seu darrer cop hagués servit per alguna cosa.

 

 

En Blizzard rumiava mentre tots aquells insectes lamentables volaven al seu voltant.

 

Els seus darrers fills eren lluny. Els rebels més poderosos, que estaven preparats des de feia molt de temps, aprofitaven per atacar. Era normal... però...

 

Els seus serveis d'informació haurien d'haver-lo previngut d'aquell atac. I aquells rebels no haurien d'haver estat al corrent tan ràpid de la sortida d'en Frosty. Havien estat molt ben informats i ell ben poc. Decididament, hi havia un problema en el seu imperi... un error per part seva, potser? O potser els seus fills no gestionaven tan bé la intel·ligència i les informacions com haurien...

 

En tot cas, els millors elements adversos eren allà, considerant llurs nivells. El seu palau estava rebent una estocada brutal, però, almenys, aquella força d'aürt seria definitivament eliminada. No eren aquells guerrers d'elit lamentables qui havien d'ocupar-se d'allò, anava pensant. Des de la desaparició d'en Chatterton i de l'esquadró Hot, la força dels seus exèrcits era ridícula. El seu primer fill havia tocat el dos amb els dos millors elements restants... Quina murga.

 

Ell mateix hauria de lluitar... excepte si la Dijicharate entrava a la sala i posava fil a l'agulla seriosament.

 

I vet aquí que s'esclafava lamentablement sobre el terra, provinent d'un dels passadissos.

 

En Blizzard va fer un sospir llarg d'avorriment.

 

Un cop d'ull circular va permetre a l'Yshar de veure que tenien l'avantatge. Era una sort tenir en Kramm, el més poderós del grup, qui encara no havia etzibat cap cop.

 

Va veure que una persona es desplomava tot projectada a la sala del tron. Quan amb prou feines va tocar el sòl, va desaparèixer rere un difuminat estrany.

 

L'Yshar el dretà no va tractar d'entendre-ho. Va esquivar una bola d'energia perduda i, mentre deixava el cadàver del seu primer adversari, s'endinsà dins la batussa amb un sol objectiu al cap: ajudar al bombarder i a en Kramm que s'aproximessin a l'emperador Blizzard, l'ésser més poderós de l'univers.

 

L'Yshar era una mica més menut que la mitjana. Val a dir, però, que era gros en comparació a la gent de la seva espècie. Malgrat els seus trets facials forts que el feien veure com un paio dur, la gent de l'imperi no s'estava de colpejar-li el cap de forma amistosa. En els bars, abans de demanar, el cambrer obria el frigorífic amb ampolles de llet i sucs de fruites. L'Yshar va aprendre sobre la relativitat de forma molt estranya. En un combat conjunt era un trumfo monumental.

 

Ningú no l'atacava mentre es desplaçava entre els duels. Amb la seva mà destructora va colpejar al seu passatge un guàrdia d'elit a la seva esquena. I un altre. I un altre va eludir el cop però va colpejar de nou hàbilment. Era difícil parar atenció a tot el que succeïa al voltant. I entre les nombroses boles d'energia d'aquell bombarder i del seu adversari designat —els combatents estaven acostumats a lluitar u contra u—, no ens hem d'oblidar que el menut Yshar volava entre els combatents. El seu primer cop havia estat molt eficaç. El rebel que pugnava contra el guerrer tocat aprofità el seu dolor i la seva mala situació per etzibar-li un cop tallant en plena caròtida. El segon també va guanyar un cert avantatge i, probablement, la seva vida. El tercer rebel que l'Yshar volia ajudar sols es va desplomar, inert. El lluitador d'elit que l'havia eliminat va colpejar l'Yshar, però aquest, amb dolor, va aconseguir parar el cop amb el seu braç del perdó.

 

En lloc de caure a terra, l'Yshar va preferir envolar-se enredera utilitzant la velocitat del cop per fugir d'aquell adversari i així descansar una mica. Va recuperar l'alè mentre la guàrdia de l'emperador se li llançava al damunt. Quina velocitat! L'Yshar estava vivint els seus darrers instants.

 

—Mou-te a la dreta! —li ordenà una veu telepàtica al seu cap.

 

L'Yshar va reconèixer la veu d'un amic. El va obeir. Es va desplaçar a la seva dreta, fet que només el situava més enmig de la trajectòria del puny que li era destinat. I darrere d'ell, una bola d'energia vermella, brillant i molt lenta fregava la seva mà allà on havia romàs per precipitar-se contra el seu adversari.

 

Sense poder esquivar-la, el gran vigorós esclatà en ple vol. L'Yshar sabia que no era suficient i va carregar en el seu puny una bola d'energia. No podia comptar amb l'ajuda de l'altre rebel. Volà a plena velocitat vers el núvol de fum bullent que emanava el visatge del guàrdia. Primer, una puntada de peu. Una mà l'atrapà. No era realment un adversari fàcil. Però l'Yshar ho va preveure i va avançar el seu peu. Una altra puntada i una altra mà. Ximplet. Els braços menuts de l'Yshar no podien atènyer-lo, oi?

 

Va disparar la seva bola d'energia sobre el rostre ferit del guàrdia a boca de canó.

 

 

La Hanasia dormia amb dificultats a causa del dolor permanent del seu cos. No era el dolor habitual i plaent d'una bona antiga ferida oberta. Es despertava cada dos per tres i queia en un son poc reposador amb somnis poblats de visions estranyes.

 

Uns éssers amb testes d'animals que lluitaven en una gran sala amb un monstre gegantesc assegut al seu tron situat al centre. Uns Tsufuls tips de carn que discutien violentament al voltant d'una taula. Uns éssers poderosos que s'apropaven al seu planeta...

 

Per ventura, en el somni també hi havia diversos homes joves al seu voltant que li feien coses d'allò més agradables amb les seves mans i les seves llengües.