DB Multiverse

Capítol 3: Resisteix!!

Traduït per Rei Vegeku

Tothom tenia un mapa amb una franja marcada en vermell als seus dits: aquell era el tros de camp que els tocava llaurar. En Krilin i en Vegeku es somrigueren:

—Em recorda els vells temps! —exclamà en Krilin.

—Sí, a mi també em porta bons records... —murmurejà en Vegeku.

—Hem de fer-ho a mà? —preguntà en Trunks fent morros.

—Així anirem més ràpid —respongué en Vegeku alhora que s'estirava—. A més a més, també faràs exercici.

—Au, en lloc de queixar-vos tant, aneu a treballar! —rondinà la Bulma.

Els homes assentiren i s'enlairaren.

Quan en Vegeku arribà al seu terreny, va posar les mans al sòl. Notà com la nostàlgia l'omplia. Va veure unes mans més petites, les mans d'un nen llaurant el camp amb certes dificultats. Pensatiu, tancà els ulls uns instants i després els obrí per veure les seves pròpies mans. Sentí una llàgrima a la vora de l'ull, però no la deixà caure. Amb ímpetu, enfonsà les seves mans a terra i començà a treballar, amb el seu cap a la lluna de València...

Més enllà, en Krilin treballava el més ràpid que podia. Després de trenta minuts, es va permetre un petit descans. Havia llaurat uns cinquanta quilòmetres quadrats de terreny, aleshores podia reposar un xic, no? Expirà profundament i es deixà caure a terra amb els ulls centrats en el cel blau. Records d'en Goku i d'ell de jovenets aparegueren. No importava que en Vegeku s'hi assemblés, atès que no era el mateix. D'altra banda, tampoc no tenia ningú a qui culpar. A més a més, només havien uns quants mesos des que havia marxat. El temps ho curaria. En Krilin tancà els ulls, plens de llàgrimes pels pensaments del seu millor amic, que era quasi com un germà. Una estoneta després, s'eixugà les llàgrimes amb les mànigues, s'aixecà i s'estirà. Aquells camps no es llaurarien solets!

En Gohan estava treballant més ràpid. Ni tan sols es prenia deu segons de descans. Volia acabar el més de pressa possible per tornar amb la Videl, que s'havia quedat al campament amb les altres dones. Aquestes, havien decidit que llaurar era feina d'homes, i no hi havia cap manera que canviessin de parer. Però tant era. Segons els seus càlculs, necessitaria dues hores i mitja si mantenia aquell ritme per acabar la seva feina. Revitalitzat per aquests pensaments, incrementà el seu ritme.

En Goten i en Trunks treballaven junts el seu tros de sòl. Parlaven, l'un al costat de l'altre, mentre efectuaven amb tranquil·litat la seva feina. De tant en tant es prenien uns descansos de força minuts, però després posaven fil a l'agulla per tal de no enrederir el seu ritme de treball. Cap al migdia, en Vegeku va anar-hi per ajudar-los. I així fou com tothom va passar el dia. L'endemà, van plantar les llavors de mongeta màgica, i el dia següent van regar i tirar-hi adobs. Durant un mes, van estar mimant els cultius. Ja estaven al cas que podien passar diversos mesos fins que fossin recompensats per la seva feina, però, veient que en Vegeku empitjorava dia rere dia per culpa de la seva fam crònica, encara van treballar més durament. El Mixet Murri els havia donat dues mongetes, però en Vegeku les rebutjà categòricament al·legant que preferia guardar-les per èpoques de vaques magres. I tenia raó.

En aquell moment encara faltaven onze mesos per a la collita. En Vegeku es volia esperar, fos com fos, dos mesos més abans de menjar-se la primera mongeta màgica. Els dies anaven passant pacíficament en el seu petit món. Tres mesos després, en Vegeku es menjà la primera mongeta màgica. Encara faltaven vuit mesos. Si es menjava la segona al cap d'uns quatre o cinc mesos, podria aconseguir-ho. Havia d'aconseguir-ho. No obstant, en Vegeku se sentia més i més afamat i cada cop estava més feble. Es prengué més temps per treballar, semblava menys enèrgic i més cansat, i cada cop menjava més, però sense sentir-se mai tip. Encara li quedaven tres mesos per menjar-se la propera mongeta màgica. El seu entorn començava a preocupar-se. Cada nit, la Bulma li deia que s'ho prengués en calma i que descansés, i cada matí els seus fills li feien arribar les seves preocupacions. Però, per orgull, negava el seu cansament dia rere dia. Alguns cops, fins i tot, havia arribat a enrabiar-se, però els seus atacs d'ira duraven poc. Tres mesos abans de la primera collita, en Vegeku caigué desmaiat per primer cop. Caigué a plom mentre cavava un nou canal de reg. Alarmats pel sobtat descens de la seva energia, en Gohan s'afanyà a esbrinar què havia passat. Va aterrar i va agafar el Saiyà per l'espatlla tot sacsejant-lo:

—Pare! Pare! Vinga, contesta'm!

En Vegeku obrí els ulls i romangué mut abans de provar moure el braç, però el cos no l'obeïa. En Gohan va carregar-se'l a l'esquena i demanà a totes les divinitats que coneixia que en Vegeku es recuperés ràpidament. Quan la Bulma veié arribar en Gohan amb en Vegeku al damunt, es llançà a sobre d'ells bastant sobresaltada. En Gohan col·locà suaument el seu pare a terra i sospirà profundament.

—Gohan! Què li ha passat, al teu pare?

El jovenet no va respondre en aquell moment ja que estava submergit profundament en els seus pensaments. De cop aixecà el cap i pronuncià les següents paraules:

—He notat com la seva energia descendia de cop. M'he afanyat a comprovar què estava passant i me l'he trobat així, estirat a terra...

La Bulma es posà una mà a la boca per tal de retenir el xiscle d'horror que estava a punt de deixar anar. En aquell moment, la Chichi sortí corrent de la casa:

—Què ha passat? Us he vist arribar des de la finestra!

—En Vegeku s'ha desmaiat —respongué la Bulma.

—Doncs no el deixeu aquí! —exclamà la Chichi—. Porteu-lo cap a dins i feu-lo estirar al llit.

En Gohan va seguir les seves ordres. La Chichi bullia aigua per preparar suficients plats com per atipar un regiment mentre la Bulma vigilava en Vegeku. Aquest últim, tenia febre i murmurava en somnis.

—Recupera't aviat... —deia la Bulma un cop rere l'altre com un disc rallat.

—Bul... ma... la Bola de Drac... —balbucejà en Vegeku.

La Bulma va reconèixer alguns passatges de la seva adolescència entre aquestes paraules. Aquells moments compartits amb en Goku. Però, al cap de res, en Vegeku parlava d'esdeveniments d'una altra vida. Els records es barrejaven dins el seu cap. Començava a delirar, obria els ulls i deia coses sense sentit, com per exemple: Bulma, digues-li al conill que marxi, abans d'adormir-se profundament durant una hora. Tothom estava molt preocupat i per aquest motiu van treballar encara més dur. Durant els escassos moment de consciència d'en Vegeku, la Bulma, esperant que es trobés millor, feia que es mengés alguns plats, però se'ls empassava amb molta dificultat. Davant la seva impotència, rompé el plor. La Chichi va sentir-la i va anar-hi per consolar-la:

—Plorar no servirà de res. Fes servir la teva energia per altres coses més útils.

—Ja ho sé, però... encara queden tres mesos per a la collita.. i em fa por que no se'n surti...

—Se'n sortirà —digué la Chichi tan segura de si mateixa que la Bulma només va poder assentir.

L'endemà, en Vegeku va reunir les forces suficients com per incorporar-se. Després de rebre crits i alguna amenaça de mort si mai tornava a treballar, el Saiyà finalment va acceptar descansar. Passava el dia menjant i dormint, i odiava això per sobre de tot. Li va ser permès tornar a la feina després d'una setmana amb aquell horrible tractament. Un mes abans de la collita, va reunir tothom:

—Escolteu, ja només queda un mes. M'agradaria parlar sobre què farem després...

—Què vols dir? —preguntà en Krilin.

—No ens estarem aquí per sempre! Ens hem d'assegurar que tindrem prou menjar per tal que no hagi de viatjar aquí i a la Terra constantment. És molt esgotador! Els nois no van a l'escola, i necessiten aprendre i rebre una educació. Per això haurem de trobar un mitjà...

—Puc construir màquines que facin la feina per nosaltres... —s'oferí la Bulma.

—Jo pensava en persones.

—Qui creus que vindria aquí? Els habitants de la Terra no són tan ximples...

—I si ho demanem a extraterrestres...? —començà en Krilin.

—Com? I encara més important, a qui? —preguntà en Gohan.

—No oblidem que va salvar l'univers quan va matar en Bu! —exclamà la Bulma—. La galàxia sencera l'hi deu una. Podríem demanar-ho amb l'ajuda d'en Kaito —acabà mormolant la científica, amb una mà al mentó.

—Bona idea! —s'exclamà en Vegeku—. Ho faré ara mateix!

En Vegeku arrugà el front fent un esforç per concentrar-se:

—Mestre... Mestre, em sent?

—Et sento alt i clar, Vegeku —respongué la veu d'en Kaito.

—Podria fer arribar un missatge a pobles de confiança? Com per exemple, els Namekians?

—I és clar que puc. Digues-me el teu missatge.

—Digues que la meva supervivència depèn de la seva resposta i que necessito la seva ajuda per cultivar les meves mongetes màgiques.

—Molt bé. Espera't un moment...

A en Vegeku l'espera se li féu eterna fins que no va sentir de nou la veu d'en Kaito ressonant a les seves orelles:

—Fet. Amb algunes respostes incloses. Tal com em pensava, els Namekians han respòs positivament, i també tenim els Haïteku. És un poble pacífic i molt nombrós que viu al mateix racó d'univers que els Namekians.

—M'esperava més... Fet i fet, vaig salvar l'univers!

—Sí, però l'univers no ho sap, això... A més a més, tampoc no podem escampar-ho a tort i a dret!

En Vegeku sospirà i agraí a en Kaito la seva ajuda i la comunicació va tallar-se. Els altres havien seguit la conversa i s'havien quedat de pedra. Com s'ho farien per tirar endavant?

En Vegeku passava el dia entrenant. Ja només faltaven dues setmanes. Dues miserables setmanes. Evidentment, era impensable entrenar en aquelles condicions, però si no ho feia intensivament, tampoc no passaria res, oi? Si més no, ho faria de totes maneres. Malgrat les prohibicions de la Bulma i les reprimendes de la Chichi, necessitava moure's i exercitar-se. Era l'única manera de sentir-se viu. Mai no reflexionava tant que quan s'entrenava. Estava intentant efectuant un nou encadenament de puntades de peu quan en Gohan aparegué davant seu.

—No hauries de fer això —digué—. Què passaria si et tornessis a desmaiar?

—Quasi ho prefereixo —respongué en Vegeku—. La sang de Guerrer de l'Espai corre per les teves venes i hauries de saber que la inactivitat em mataria. I tu t'entrenes sempre que pots, ja sigui amb en Krilin o amb els nanos.

—Sí, però estem parlant de la teva salut! —cridà sobtadament en Gohan—. Si et passés res dolent, què faries?

—Em diria que, si més no, m'ha succeït fent allò que m'agradava.

En Gohan estava a punt de deixar una de les seves rèpliques eloqüents, però en Vegeku va ser més ràpid:

—D'acord. Pararé d'entrenar-me, però només si em promets una cosa.

—Quina?

—Com que veig que portes algunes mongetes màgiques a la mà, m'agradaria lluitar contra tu.

—Deus estar de broma! Estàs en un altre nivell.

—Mai no havia estat tan seriós. Sé que tens un potencial immens, i vull trobar el seu límit.

—Saps perfectament que no m'ha agradat mai lluitar...

En Vegeku esclatà de riure:

—Sí, i, coneixent els teus pares, és molt estrany. Sisplau, fes-ho per mi. Em sento tan rovellat que fins i tot en Freezer em podria plantar cara.

—Estàs exagerant... —digué en Son Gohan amb un somriure.

En Vegeku féu una ganyota. Sabia que en Gohan era fort; ho notava al seu interior. Tant de bo el seu fill hagués tingut un esperit més competitiu... una mica més guerrer... Li encantava enfrontar-se amb lluitadors formidables! I vet aquí que li prohibien el seu gran plaer! Ajuntà les mans i insistí:

—Vinga... en contrapartida, no em transformaré...

En Gohan pensà durant uns instants.

No tenia sentit, i ho sabia. Encara que intentés portar una vida tranquil·la i rutinària, sempre es trobava enmig d'algun combat. Amb una suau rialla, li concedí el seu desig:

—D'acord, lluitarem. Però has de jurar que al menor signe de debilitat pararàs i tornarem cap a casa.

Com a resposta, el Saiyà es llançà contra el seu fill amb els punys endavant. En Gohan aturà els dos cops de puny directes de dreta llançats pel seu pare, però va ser agafat per sorpresa per un ganxo d'esquerra, que el pegà amb totes les seves forces. Va sortir disparat una bona desena de metres abans de xocar contra el terra. En aixecar-se notà un tall al llavi.

No era un bluf!, pensà mentre s'eixugava la sang amb el revers de la mà. Hauré d'utilitzar tota la meva força, per plantar-li cara.

En Vegeku somrigué i es llançà novament contra ell. Aquest cop, en Gohan aconseguí respondre a temps i contraatacà clavant-li una puntada de peu a la mandíbula. En Vegeku, marejat, va sacsejar el cap. En Gohan aprofità el moment de confusió per aparèixer darrere d'ell i clavar-li un bon cop al cap amb les mans juntes. En Vegeku es recolzà amb el terra per saltar contra en Gohan i llançà una bola d'energia que impactà contra l'estómac del seu fill. En Gohan xisclà de dolor amb el contacte i es posà una mà a la cremada, mentre amb l'altra aturava una molt ràpida puntada de peu de la que només va veure'n l'ombra. Veient una obertura, en Vegeku disparà una altra bola d'energia que aquest cop xocà contra el pit d'en Gohan. La resposta d'en Gohan fou un Kamehameha rabiós que en Vegeku aconseguí esquivar per pocs centímetres.

El semi Saiyà aprofità aquell segon de respir per incrementar el seu poder rodejant-se d'una aura blanca. En Vegeku somrigué feroçment. El jovenet es llançà contra el seu pare i li clavà un cop de puny a l'estómac, que féu corbar en Vegeku. Aquest últim, satisfet, va mirar els ulls del seu fill:

—Sorprenent, Gohan, el teu potencial és aclaparador! El regal del Venerable Kaitoxin va ser d'allò més útil! És molt més impressionant en viu i en directe que no pas quan ho veia des de lluny.

—Vols dir? Quan vaig aconseguir aquest poder em sentia l'amo del món, era el número u com contra en Cèl·lula... però tu em vas superar de molt en un tres i no res!

—Vinga! Aquest combat tampoc no està tan desequilibrat.

—Estàs de broma, no? Ni tan sols t’has transformat en Superguerrer!

—Tu tampoc.

—Sí que ho he fet, però simplement no ho pots veure. T’asseguro que la potència que tinc ara és equiparable a la d’un Superguerrer de tercer nivell i tot gràcies al regal del Venerable Kaitoxin. A més, el meu cabell no es torna daurat.

—Però si no havies assolit el tercer nivell mai!

—Ara sí, però sense els seus desavantatges. Quan vaig lluitar contra en Bu, em vaig adonar que era més fort que el pare en tercer nivell.

En Vegeku va fer un somriure peculiar, amb els ulls immersos en la nostàlgia. En Gohan arrufà les celles en veure-ho. Un instant després, tots els senyals de sentiments del Saiyà van desaparèixer del seu rostre, i digué amb un somriure més franc:

—Parles d’en Son Goku com a “pare”, però, tot i així, amb mi parles d’ell en tercera persona.

—Estic confós —respongué en Gohan gratant-se el nas—. Crec que, tal com ens vas demanar, hem de diferenciar-vos. El meu pare, bé... l'original, ja no existeix... però els hàbits i costums triguen a esfumar-se.

—Estic orgullós que facis aquesta diferenciació. Però seràs capaç de considerar-me el teu pare?

—Ja ho faig! Simplement, és que a vegades... me n’oblido.

—No ens molesta... —respongué en Vegeku, parodiant la seva veu a propòsit, en referència a aquells que encara creien que aquell cos contenia dues persones.

En Gohan rigué amb aquella imitació que pretenia treure ferro a la situació, quan, de sobte, en Vegeku féu un crit i es desplomà a terra.

—Merda! —xisclà en Gohan mentre volava envers el seu pare—. Veg... Pare!! Et trobés bé?

—M’he passat de la ralla... —murmurà dèbilment.