DB Multiverse
DBM Univers 16: La fusió de dues vides
Escrit per Syl & Salagir
Adaptació per Bardock, Mutaito el gran, Neferpitou, Rei Vegeku
Quan en Vegeku va entrar dins del cos d’en Bu, va haver de prendre una decisió: mantenir la seva barrera protectora (U16) o treure-se-la (U18). Aquesta és la història d'allò que va succeir després... Encara que en Vegeku salvés l’univers, en Goku i en Vegeta no tornaran mai més...
Aquest còmic s'ha acabat!
Part 1 :12345678
Part 2 :91011121314
Part 3 :15161718192021222324
EN VEGEKU CONTRA LA MÀFIA UNIVERSAL
Part 1
Traduït per Bardock
La Bulma donaria llum en dues setmanes. En Vegeku detectava la força del seu infant, una nena, -sabia el seu sexe a través de l'ecografia del ginecòleg i pel seu propi escrutini de l'energia-, per tal d'assegurar-se que les puntades de peu des del ventre no tenien cap poder. Millor per a la mare.
En Vegeku havia marxat uns dies però tornaria abans de la data fatídica. Cercava en les profunditats de diversos planetes un animal idiota. Es preguntava freqüentment si realment existia. Algunes missions dels Kaitoxins eren delirants. El guerrer no era d'aquells que tornava a casa al capvespre després de vuit hores treballant per tal de sopar i dormir, sinó que treballava vint-i-quatre hores per finalitzar la missió el més aviat possible.
Era com si la seva absència pesés feixugament a la Terra.
...
Oi?
En Goten es burlava del seu germà gran. Aquest es trobava en el seu escriptori, rere una pila de llibres, quaderns i un ordinador sobreescalfat.
Però la cosa més important és que duia ulleres.
—Cec! Ceeeeec!
—Au, ja n'hi ha prou. Llegeixo molt, i tot això està farcit de lletres petites i em fatiga la vista.
—En Gohan és un intel·lectual! Es passa tota la seva vida al seu escriptori! S'engreixarà un munt!
—És cert que no treballo els meus músculs, però el meu cos no canvia. Estic igual que quan... el Venerable Kaitoxin va augmentar la meva força...
En Gohan restà un instant pensarós. Tot d'una, va sentir una força poderosa i maligna!
Va adreçar una mirada a l'esguard interrogatiu d'en Goten. Però la força va desaparèixer.
—Somiava? Estava immers en els meus pensaments...
Va asseure's de nou, restant desconfiat.
En Goten, que començava a avorrir-se, descendí les escales esperant trobar-se un pastís sense vigilància a la cuina.
Al cap d'un moment, en Son Gohan, que estava estudiant de valent, va sentir el desplaçament d'una força, així com de moltes altres! Uns braços entraren per la finestra i el subjectaren per darrere!!
Al jardí, en Goten ho va percebre amb totes les seves forces i es va girar per veure unes grans ombres malèfiques allà on era la seva mare. S'envolà a ras de sòl vers ella.
—Mare! —cridà mentre rebia un cop de peu que el feia canviar de direcció. Es va transformar en Superguerrer i arremeté contra aquell que l'havia atacat etzibant-li un gran cop de puny.
L'extraterrestre, colpejat, va escopir sang i va caure sol mig mort. El vailet tombà el cap tot colèric. Una de les ombres es precipitava cap a ell. Va evitar fàcilment el seu atac i s'estavellà contra el sòl. El més gran dels alienígenes havia capturat la seva mare, la qual es mantenia totalment immòbil. Els seus diversos braços empresonaven la Chichi amb les fulles de les seves urpes terrorífiques.
—Si no deixes anar la mare et mataré! —exclamà colèricament en Goten.
El seu germà Gohan arribà des del cel. O de la finestra de la casa, més aviat. Carregava dos monstres inerts en cada braç. Els va deixar caure al seu costat.
—Ja veieu que no teniu cap oportunitat —li digué al monstre—. Allibereu-la i toqueu el dos amb els vostres amics.
El monstre la retenia com a ostatge. Esguardava, impressionat, el lluitador més poderós que, aparentment, havia estat fàcilment vençut pel Guerrer de l'Espai més gran.
—Me l'emportaré amb miiiii... —taral·lejava el monstre.
En Goten s'abalançà a sobre d'ell però va ser aturat pel seu germà. Les urpes eren afilades com navalles d'afaitar i fregaven la seva mare. Ella es mantenia immòbil per una bona raó! La Chichi no gosava parlar per culpa de les urpes situades a la seva gola. Tenia por de matar-se a si mateixa sacsejant aquelles fulles esmolades.
En Gohan tenia por d'espifiar-la. Va fer una gran inspiració i va carregar la seva energia.
Un vent s'arremolinà al seu voltant.
—No t'apropiiiiis... —va fer el monstre cada vegada més inquiet.
Per a en Gohan, el temps s'alentí mentre s'abalançava a la velocitat de la llum cap a la seva mare. Restava concentrat sense entrar en pànic. El monstre va fer un cop d'ull on estava situat en Gohan un microsegon abans. En Gohan va agafar delicadament amb les seves dues mans la fulla emplaçada en el mentó de la seva mare. Va subjectar una urpa des de la seva base, al costat del dit, i va estirar-la, trencant-la com si fos un tros de vidre vulgar molt fràgil. A continuació, va fer el mateix sobre una altra i així successivament fins que foren totes esmicolades.
La primera urpa encara no havia caigut a terra que ja les havia trencat totes. El monstre havia començat a reaccionar, però, davant d'un Gohan al màxim nivell, fou molt lent. Tractava d'aferrar la seva presa.
En Gohan va agafar cada braç i va obrir-los, notant que dislocava tots els músculs i tots els ossos de l'extraterrestre. La seva mare no havia tingut temps de reaccionar, atès que restava amb els ulls closos a causa del vent produït pels moviments del seu fill. Quan ja era lliure, va agafar-la i s'enlairà per tal de refugiar-la.
L'única cosa que la Chichi fou capaç de veure fou el seu fill desapareixent de la seva vista, amb l'ai al cor en els aires. Tot seguit, va escoltar els sorolls de les urpes caient a terra i el monstre cridant de dolor.
Ho havia aconseguit.
En Gohan va abaixar un braç i va disparar una gran bola d'energia sobre el monstre, destruint-lo per complet i provocant un petit cràter. El seu tret era ben concentrat.
Va col·locar la seva mare al sòl, unint-se a un Goten absort.
—Oh, fills meus... —digué ella agafant-los dels braços i amb una llàgrima a l'ull. Malgrat que sabia que eren molt forts, havia patit més per ells que no pas per si mateixa.
En Gohan alçà la testa.
—És en Trunks —va dir en Goten reconeixent l'energia del seu amic. Aquest, s'havia transformat en Superguerrer i la seva aura es detectava arreu de la Terra.
—Tu et quedes aquí, Goten —va dir-li el seu germà—. Aplega aquests monstres i vigila'ls. No els deixis el benefici del dubte. Atonyina'ls al mínim moviment i resta en Superguerrer.
Va retirar la subjecció de la seva mare i s'envolà a màxima velocitat vers l'energia d'en Trunks i vers la Corporació Càpsula.
Va arribar-hi en qüestió de segons. La casa gegantesca estava parcialment destruïda.
—Oh, no...
No es disputava cap combat, només hi havia l'energia d'en Trunks. Va fer un tomb per l'edifici i aprecià, a través d'un sostre enterament destruït, una habitació amb la Bulma dins el llit! Potser aquells monstres havien fet mal a aquella dona sola i indefensa...
També veié els cossos d'alguns extraterrestres carbonitzats en el jardí de la gran casa. I en Trunks situat al centre de l'habitació. Així doncs, la Bulma estava protegida. Els mobles i algunes parets havien estat destruïts i d'altres restaven intactes. En Gohan ho comprengué: les destruccions s'estengueren al voltant d'un cercle.
En Trunks restava dempeus, com paralitzat, en Superguerrer.
En Gohan es situà davant d'ell:
—Bravo, Trunks. Has protegit la teva mare ferotgement —va fer un cop d'ull a la Bulma, situada a deu metres darrere d'ell. Ella li va fer un somriure còmplice.
—No, en resta un! —va dir en Trunks, concentrat.
En Gohan tornà a passar al seu mode de precaució. Restà quiet a fi de cercar i detectar un altre enemic. El més fort del grup era qui havia atacat i amagat perfectament la seva presència. Llavors...
En una fracció de segon, en Gohan creà una bola d'energia explosiva que va disparar a la seva dreta sense ni tan sols girar-se. La bola explotà contra la resta de la paret i tocà el monstre. A continuació s'abalançà a sobre d'ell i li etzibà un cop de puny ben col·locat.
En Trunks va començar a compassar la respiració i va caure de genolls a terra. No estava acostumat a passar tanta ànsia i tenia la sensació que els seus sentits eren menys aguts que els d'en Gohan, atès que no s'havia entrenat per notar les forces.
Els sobrevivents eren massa poderosos com per ser continguts en una presó. Per tant restaven sota la vigilància permanent d'en Gohan i d'en Cor Petit. Quan un d'ells intentava dir un mot, era electrocutat per un atac provinent dels ulls o de les antenes del Namekià. En Cor Petit era intransigent i en Gohan, en canvi, no deia res, encara que aquells monstres havien amenaçat la seva família!
Òbviament, aquells monstres estaven petrificats, ja que havien estat vençuts tan fàcilment. I temien els seus carcellers. Però, quan en Vegeku arribà, la por es transformà en terror.
La còlera d'en Gohan no era equiparable a la del seu pare, l'odi del qual es multiplicà per deu per culpa del sentiment de culpabilitat d'haver deixat que la seva família patís un atac en la seva absència.
—Qui us ha enviat? —rugí el guerrer.
Un d'ells respongué fent el gest de silenci. Això no agradà pas a en Vegeku. Va afusellar-lo amb una bola d'energia i morí instantàniament.
—QUI?
Es va necessitar l'ajuda d'en Dende i dels Kaitoxins a fi d'obtenir informació d'aquells éssers. Els Kaitoxins interrogaven aquells que havien mort abans no desapareguessin a l'infern.
Entre les entitats que desitjaven el mal a en Vegeku hi havia una mena de màfia interestel·lar, les seccions de la qual havien sofert els actes de bona fe del Guerrer de l'Espai.
Un gran líder d'aquest grup que s'anomenava Don, havia fet àmplies investigacions sobre en Vegeku. No havia dubtat a utilitzar mètodes paranormals com mèdiums i bruixots. Ho sabia pràcticament tot després de passar uns mesos molt llargs recopilant informació. Tot sobre en Vegeta i en Kakarot -també anomenat Goku-, els quals mataren, directa o indirectament, en Freezer, en Cold i en Cooler. I que aquests dos darrers supervivents Saiyans s'havien fusionat per combatre un monstre superpoderós.
I que tenien dues famílies. A la Terra.
Un cop el Déu invencible estigués immers en una missió ben lluny de casa durant força temps, enviaria les seves tropes d'elit, la força de les quals s'aproximava a les Forces Especials d'en Ginew. Capturant els seus fills, tindrien un mitjà per tal de fer-li xantatge.
Talment com en Goku, en Vegeku, només per la seva existència, havia posat en perill la Terra.
Quan aquesta informació fou compilada, en Vegeku matà sense contemplacions els darrers supervivents.
El Guerrer de l'Espai fusionat medità sobre el que havia de fer.
Aquell tal Don ho havia de pegar. Tota la màfia ho havia de pagar.
Va teletransportar-se al reialme dels Kaitoxins. Tal com els havia promès, els consultaria en cas de hesitació.
—Tornarà a ocórrer, oi? —va dir—. Si no actuo, tornaran a atacar.
Els dos Déus no sabien què respondre, la qual cosa va enfurismar en Vegeku.
—Ni parlar-ne que la Terra i tota la meva família, la gran majoria de la qual són humans i dèbils, siguin l'objectiu de tots els manefles de l'univers!
—El que pensaves fer —va intervenir el Venerable Kaitoxin—, hauria empitjorat les coses. Vols combatre la màfia? Ja saps que està absolutament pertot arreu.
—Que siguin mil o un milió no canvia absolutament res —va fer en Vegeku donant-los l'esquena—. He exterminat poblacions senceres, dones i nens. Puc tornar-ho a fer.
Els dos Kaitoxins es sobresaltaren.
L'antic Kaitoxin de l'Est començà a llegir els pensaments d'en Vegeku. Era una cosa que el Venerable Kaitoxin no podia executar, una tècnica rara que aparegué quinze generacions després. En Kibitoxin, per educació, no llegia mai els pensaments dels seus convidats. Només ho feia amb la gent que amb prou feines coneixia per tal de determinar la seva personalitat. Però, en aquell moment, necessitava comprendre el fons del pensament del Saiyà fusionat. Per creure's realment que volia cometre un genocidi de debò.
«No sé què fer —pensava el fons d'en Vegeku sense realment admetre-ho—. L'únic que puc fer és matar milions de persones a l'atzar. Però no ho vull fer. Trobeu-me una solució. Vosaltres no voleu que mati milions de persones, oi?».
Això era el que en Vegeku els volia fer comprendre. Era la seva manera brusca de demanar-los ajuda.
En Kibitoxin va inspirar i va prendre la paraula:
—Vegeku, totes les organitzacions tenen un líder al capdavant. L'únic que has de fer és que s'agenollin davant teu i els altres el seguiran.
—Si els mato o amenaço en nomenaran d'altres.
—Justa la fusta, però tu pots anar més enllà. Pots deixar-los una ferida al cor que no se'ls curarà mai. Absolutament mai i sense violència. Perquè tu ets en Vegeku. Tu pots aconseguir-ho tot.
—Ah, sí? I què proposes?
En Kibitoxin va fer una pluja d'idees amb diversos detalls, esbargint-se del pla que estaven intentar traçar. Parlaren durant força estona fins que en Vegeku quedà satisfet. Tot seguit, els Déus posaren fil a l'agulla per tal d'obtenir les noves informacions que cercaven sobre les ànimes dels homes que havien atacat la família d'en Vegeku.
Després d'una mica d'investigació, sabien tot el que necessitaven, així com la localització d'en Don.
Reiniciem la novel·la!
Després d'uns quants anys aturada, reiniciem la novel·la de Multiverse!L'última pàgina recent publicada, la 145, és l'última pàgina que va deixar feta en Bardock, però a partir d'ara ho aniré fent jo com i quan pugui (accepto ajuda!), així que no hi haurà la periodicitat que hi va haver en el seu dia.
Salut!