DB Multiverse

Capítol 14

Traduït per Bardock

En Son Gohan es va refer tot sacsejat per un rugit imperiós:

—TORNEM-HI!!

El xaval, extenuat i baldat per culpa del dolor, es va alçar ofegant un gemec.

Amb un últim esforç, va esguardar l'infatigable guerrer que l'esperava més amunt. Aquell mestre despietat que no admetia ni queixes ni febleses.

Aquells llargs mesos de promiscuïtat li ensenyaren a reconèixer les petites variacions d'humor d'aquell company irascible.

Havia descobert els petits defectes que rarament deixava al descobert el cor ben amagat del Guerrer de l'Espai. Fins i tot de vegades adoptava una actitud quasi paternal. Els gests retinguts d'afecció no eren gaire usuals, però sempre eren reconfortants i benvinguts.

Unes atencions fugaces que consolaven aquell infant brutalment arrancat de l'acollidor afecte de dos pares amorosos.

Però no era el moment d'entendrir-se. Coneixia aquella llambregada que li etzibava quan no li concedia ni la més mínima indulgència.

Mentre alçava el seu cos martiritzat, en Son Gohan seguia absort en el seus pensaments. Va prendre's el seu temps aprofitant aquell preuat moment de respir per tal de reprendre el seu alè.

No sofria que en Vegeta es mostrés tan intractable. Sabia que, talment com el seu amic Cor Petit uns anys abans, tenia raons de sobres per tal d'exprimir-lo fins a l'última gota de suor, d'empènyer-lo més enllà dels seus propis límits per sobre de la seva pròpia còlera, de la seva pròpia frustració.

En Son Gohan estava dret. L'esguard del jove Guerrer de l'Espai s'enfosquí abruptament amb una determinació furiosa. Va estrènyer els punys sotmetent el seu cos adolorit a la mossegada ardent d'un nou esforç que encengué totes les seves cèl·lules.

Va cridar per anul·lar la fatiga i el dolor d'aquelles llargues hores lluitant sense descans, per ignorar deliberadament el gemec de foc que embolcallava cada àpex vegetatiu del seu ésser. Només volia sentir la calor de l'energia que enfilava dins seu. Aquell desencadenament semblava un flux de lava fosa. Una marea de força pura que, tot d'una, va embolcallar la seva aura i els seus cabells d'una lluïssor daurada llampant.

Sens dubte, gràcies a la intransigència cruel imposada per aquell mestre, havia aconseguit travessar el mur d'aquell nivell increïble. Un nivell que no podria haver assolit sense la determinació i l'obstinació d'aquell adult intractable.

Li havia dit secament:

—Si no ets digne del teu pare, no sortiràs viu d'aquí!

Sobtadament, el vailet va comprendre que no era pas una fanfarronada. Va retenir les seves llàgrimes pensant en el dolor de la seva mare en trobar-se tota sola. Estava convençut que no la tornaria a veure mai més. Com podria ser capaç d'igualar, ell, a aquell guerrer fantàstic que tant admirava?

Com podria sobreviure als assalts furiosos d'un Vegeta endut gairebé per la frustració a causa d'aquell combat somiat i que la mort d'en Goku l'havia privat per sempre, i que, a més, havia estat humiliat per aquelles dues màquines quan tot just acabava de renéixer transformat en Superguerrer?

El jove guerrer havia rebut tota classe de pallisses memorables amb hemorràgies i ossos trencats i va comprendre que, de fet, el guerrer inflexible sempre frenava en sec el càstig quan arribava al límit extrem.

Finalment, va declarar que no el mataria fins que no estigués segur que no podia assolir el seu objectiu. Realment, valia la pena tot aquell patiment per poder gaudir d'una petita treva com aquella? El jove guerrer basculava permanentment entre un sentiment profund de desmoralització i l'amargura de sentir-se víctima de tal crueltat.

Potser d'aquella manera podria reunir-se, finalment, amb el seu pare! Però, aleshores, qui protegiria la seva mare?

Un dia, en sortir d'un coma profund, va interceptar, amb les parpelles a penes entreobertes, la mirada plena d'inquietud del Príncep. Tenint cura de no moure's, va sentir la dolçor amb què el Príncep l'havia alçat per transportar-lo amb precaució fins arribar a l'abric reconfortant del refugi de l'habitació.

Sí, aquell dia finalment ho va entendre.

Va recordar també el primer rencontre a Namek. Aquell gest inesperat en què el Príncep li amanyagava els cabells just abans de rebre un dolorós cop de genoll que el va plegar en dos. Recordava aquell gest i "quelcom" que s'havia entrecreuat en l'esguard d'en Vegeta mentre aquest evocava el que restava del seu poble delmat, un "quelcom" bruscament camuflat per aquell sobresalt de brutalitat.

Va adonar-se que el ferotge Guerrer de l'Espai tenia molta cura d'amagar aquell "quelcom", encara que, de tant en tant, els seus actes deixaven entreveure'n l'existència. Aquell "quelcom" era la seva humanitat.

No, en Vegeta no era pas el monstre cruel i fred que volia fer creure a tothom. Era un home amb cor i sentiments. Un home, després de tot.

Com podria oblidar-ho?

Va ser amb l'esperit alliberat del pànic i de la profunda tristesa que l'havia paralitzat fins aleshores que va poder desplegar tota l'energia possible. S'havia desempallegat d'aquell pes i podia redimir desenfrenadament la seva ràbia per anar encara més lluny. Treure'n profit d'aquella frustració per satisfer les exigències d'un adversari sempre tan draconià i cada vegada més estricte.

Però fou en va. Ni els seus progressos fantàstics, ni la seva determinació, ni l'agressivitat del Príncep dels Guerrers de l'Espai van ser suficients. Aquell nivell tan preuat era inaccessible. Li mancava una futesa tan ínfima que no el permetia d'assolir-lo.

Finalment, en Vegeta va transparentar una sobtada onada de desil·lusió en desencadenar un cop de còlera... un crit de ràbia dirigit a la faç del vailet que era, a la par, com un insult... una escopinada de menyspreu perquè el marrec l'havia decebut un cop més

—N'estic fins al capdamunt. Torna a casa teva amb la teva mare Terrícola de pa sucat amb oli. No ets digne de ser un Guerrer de l'Espai!

Els mots "mare Terrícola" van ressonar a la seva ment amb la força ardent del fuet de la infàmia. Eren les paraules que més l'havien ferit. No eren grolleres, però el to vomitiu empleat parlava per si sol.

Era massa per a un infant que enyorava la tendresa de la seva mare. Massa per a un mestís que coneixia el fort lligam existent entre seu pare desaparegut i aquell planeta. Massa per a un jove que duia l'orgull genèric dels Guerrers de l'Espai als seus gens.

La còlera, la fúria i la ràbia foren immediates. Un diluvi incontrolable s'havia apoderat del fill d'en Son Goku davant mateix de la mirada d'estupefacció d'en Vegeta.

Per fi havia trobat el catalitzador, el gallet. Havia tractat de trobar-ho mitjançant la humiliació, el dolor, la tortura, la memòria del seu pare difunt, la descripció dels milions de víctimes, l'evocació de la massacre de la seva mare a mans dels dos androides... però no havia funcionat res.

I va ser quan va perdre tota l'esperança i havia esgotat totes les seves possibilitats que va succeir el miracle. Els seus ulls color esmaragda visualitzaven, per fi, el reflex d'un altre esguard verd.