DB Multiverse

Capítol 21

Traduït per Bardock

En Krilin es va situar davant el grup de manera discreta, tal com havia fet anteriorment.

En Yamcha, havent comprès que els havia distret, es desplaçà en direcció oposada a en Krilin a fi de distanciar-se del grup, tot emprenent la seva posició a l'altre flanc dels nouvinguts amb precaució.

La petita clariana pacífica semblava el taulell d'un joc d'estratègia... un joc on els propis jugadors actuaven com a peons... uns peons que cercaven la millor tàctica per al joc de massacre que s'estava desenvolupant.

Entrant al seu torn al sorprenent joc amb una conversació fútil sobre els colors de llurs uniformes de combat, en Krilin pensava mentrestant a cent per hora desplaçant-se a poc a poquet prop d'en Gyumao i de la Chichi.

Amb tots els seus sentits a l'aguait, intentava desviar el mínim possible el seu esguard dels dos perillosos interlocutors. Era una tasca difícil, considerant que estaven postrats a ambdues bandes de la clariana.

Es desplaçava tot conservant, el millor possible, la seva posició de guàrdia, llest per reaccionar en una dècima de segon!

Va fitar en Yamcha. Li hauria agradat estar dotat del don de la telepatia en aquell precís instant per poder establir una tàctica comuna i eficaç.

L'esguard dels dos guerrers s'entrecreuaren. Un pèl sorprès, però sobretot amb un gran alleujament, en Krilin va assentir mudament a en Yamcha. El seu vell amic semblava haver arribat a la mateixa conclusió que ell!

Al cap i a la fi, havien de seguir la lògica encara que no fos la solució més adient... però era l'única forma de sobreviure.

Ni ell ni en Yamcha tindrien el dret al miracle de la resurrecció. Si morien, es reunirien eternament amb en Tenshinhan i amb en Goku als llimbs de l'Altre Món.

El Totpoderós tenia raó. Eren massa capsigranys. Per bé que no se'n penedien de res. No haurien pogut afrontar la mirada càndida d'en Gohan per fer-li saber que havien permès que la seva mare fos massacrada durant la seva absència. Li devien a en Goku, l'amic de tota la vida. Quantes vides estaven en deute amb el darrer?

En Krilin es va sobresaltar. No era pas el moment més idoni de somniar despert, sobretot perquè la conversa havia canviat dramàticament de to!

Vet aquí que la presumptuosa començava a perdre els estreps. Tenia la pipa inflada d'aquell corcó d'història d'uniformes!

Quanta paciència li quedava? No ho sabia, però, sens dubte, la perdria enterament en un tres i no res. Havia de trobar un altre tema de conversa a fi d'ajornar una lluita que, malauradament, de ben segur que es disputaria.

Un moviment va atraure la seva atenció.

Era en Gyumao el qual, amb un esforç sobrehumà, arrancava peniblement la seva enorme massa del sòl gemegant sota la influència del dolor. El gegant es va aixecar amb malaptesa.

Finalment dempeus, torçat i encorbat sota la tirania d'un patiment agut, va avançar algunes passes d'una manera graponera per cobrir amb la seva ombra gegantesca la petita silueta de la Chichi que s'havia assegut a la molsa verda.

El darrer peó estava al seu lloc i percebia que la partida estava a punt de canviar de ritme.

En Krilin va arrufar les celles. Evidentment, aquell miserable de l'A-17 es burlava de la gran pena que contusionava el gran Gyumao! Què sabia, aquell taral·totlirot, sobre el dolor?

En Krilin va canviar de pensament en fitar les formes femenines de l'A-18 de l'altre costat. Després de tot, ells sabien més que ningú què era el dolor. Segons la Bulma, aquell sonat del Dr. Gero els havia construït a partir del metabolisme de dos bessons autèntics. Quin bàrbar més immund!

Va ser amb un sentiment intens de pietat que el menut guerrer va prendre en consideració la jove noia maca. Al cap i a la fi, tots dos androides eren víctimes d'aquella història. Quina murga!

Potser podia trobar una porta inesperada de sortida. La clau per metre fi a la seva follia martiritzadora.

Va decidir provar sort, si bé no tenia res a perdre. Malgrat que no funcionés, podria arravatar-li uns segons preuats... potser minuts. Era l'hora de mostrar-se hàbil:

—Una pregunta... què és el que més trobeu a faltar?

La pregunta inesperada va fuetejar, literalment, els dos androides. Tots dos el miraren amb incomprensió. L'A-17 fou el primer a reaccionar:

—Què t'empatolles, microbi?

En Krilin va somriure. Havia funcionat. Estaven intrigats. Tenia la paella pel mànec:

—Bé, de fet... el Dr. Gero us va fer superpoderosos, invencibles, invulnerables i insensibles al dolor. Fins i tot podria dir-se que sou immortals. Però, forçosament, deu haver-hi alguns elements de la vostra humanitat perduda que enyoreu, no?

Els dos joves es miraren i van obrir els ulls a causa de l'estupefacció.

L'A-18 semblava enrojolar-se. El seu germà acotà lentament el cap dissimulant parcialment el seu rostre rere la pantalla llisa dels seus cabells negres...

...havien estat desestabilitzats.