DB Multiverse

Capítol 20

Traduït per Bola de 8 estrelles

El Guerrer de l'Espai es llençà sobre ell amb tal vivacitat que en Zarbon va estar a punt de deixar-se sorprendre. Aquest, va evitar el primer cop in extremis. Velocitat, força, tècnica; en Vegeta sempre havia sabut dominar immediatament cadascun dels seus augments de poder. El seu estatus d'elit no era injustificat i havia demostrat un cop més ser capaç de progressar. Llàstima que tal talent fos malbaratat per un caràcter tan abjecte. Tant se val, ningú no és imprescindible; com sempre, el Governador trobaria algú altre per servir-lo. Reemplaçar aquells temeraris Guerrers de l'Espai no seria un enuig. No s'ha d'alimentar un gos que t'intenta mossegar la mà. El millor era desfer-se'n!

L'aire violentat xiulava sota els cops d'en Vegeta invisibles a ull nuu. De cintura cap a dalt, el cos del gran guerrer blau semblava borrós a causa de la velocitat de les seves esquivades, però, tot i que la seva postura denotava que estava a la defensiva i que reculava a poc a poc, en Wigner s'adonà que no estava realment en dificultats. De quina pasta estaven fets aquells paios per ser tan ràpids? Cap cosa vivent no podia moure's a aquella velocitat! Aquell tal Vegeta havia afirmat poder alliberar-los de la nova amenaça. Tanmateix, no aconseguia tocar el seu adversari. Encara pitjor: la fenedura feta per l'Espasa de Déu li travava els seus cops amb l'esquerra... menys ràpids, menys precisos que els del puny vàlid; per a l'Heloïta, la diferència era evident malgrat les seves dificultats per seguir els moviments dels dos lluitadors amb precisió.

En Zarbon se'n reia en el seu fur intern. Aquell mico babau repetia més o menys els mateixos encadenaments de cops; entre això i la diferència de nivell, el joc ja començava a esdevenir avorrit. Tot i així, el favorit d'en Freezer seguia sense contraatacar. Volia que el traïdor s'enfonsés sota el pes dels seus propis errors. Creure's prou poderós per desafiar l'autoritat de l'Amo, quina estupidesa! Una arrogància que mereixia que li posés els punts sobre les "is" abans del càstig final. En Zarbon refrenava les seves ganes de polvoritzar aquell badoc... i, a més, no hi havia res millor que una petita demostració de força per engegar en orris les eventuals vel·leïtats de resistència dels Heloïtes. Helior no era cobejada per les seves riqueses naturals, sinó per les tecnològiques, és a dir, pels seus científics. Menys danys significaven menys pèrdues, i, per tant, més beneficis garantits. La destrucció sols era una estratègia entre tantes altres, un mitjà a emprar segons les circumstàncies. Aquesta era la diferència entre una bèstia sense cervell per molt poderosa que fos i el fundador d'un imperi. Aquí residia el geni dels Dimonis del Fred... i el seu propi, es congratulà en Zarbon per a si mateix, molt orgullós de la seva posició privilegiada tant pròxima al poder suprem.

El ritme de l'atac d'en Vegeta afluixava. En Zarbon va decidir que ja era hora d'acabar aquella pantomima i va iniciar un gest, quan, de sobte, arribà l'impacte d'un directe des de l'esquerra tallant-li la respiració! Amb els sentits esvalotats, l'alienígena fou incapaç d'aturar el cop següent. Rabiós per la humiliació, redreçà el cap just a temps per veure com s'abatia a sobre seu una pluja d'atacs d'energia.

En Vegeta exultava mentre feia sorgir el seu poder alternativament dels seus palmells a un ritme frenètic. Aquell gamarús d'en Zarbon s'havia deixat aixecar la camisa com l'últim dels dròpols, i, en aquell moment, el tenia a la seva mercè sense haver hagut d'encaixar ni el més mínim cop per aconseguir-ho! L'espectacle del núvol de l'explosió al voltant de la gran silueta d'aquell a qui li agradava tant menysprear-lo l'omplia de joia. Ja s'imaginava que allò no seria suficient per derrotar un guerrer del nivell d'en Zarbon, però aquell no era pas l'objectiu. En Vegeta ja es delectava per endavant amb l'expressió que faria aquell imbecil quan, afeblit i ja tocat un primer cop en el seu orgull, s'hauria d'empassar la veritable xifra de la seva nova força de combat. Finalment, tots aquells anys rebaixant la gloriosa raça dels Guerrers de l'Espai al rang de vulgars primats es pagaria amb escreix.

Dins del mòdul no molt més gran d'una desena de metres quadrats, en Mox no parava de donar voltes a un sentiment complex de ràbia i de dol barrejats. Des que la cèl·lula de salvament s'havia autoconstruït al voltant d'ells a la velocitat del llamp, el comandant del Thetor no havia gosat entrecreuar la mirada dels altres dos supervivents. Era l'únic responsable del desastre com a oficial encarregat de la nau. Aquesta idea li rondava pel cap una vegada i una altra talment com el rebombori de l'explosió i les últimes imatges de la sala de comandament. Hauria volgut rebentar alguna cosa a cops de puny, a cops de cap, mossegar algú amb totes les seves forces, però es retenia per no cridar, per no plorar. Les rampes de les seves espatlles i de les seves mandíbules, juntament amb el nus a la gola, es feien cada cop més dolorosos igual que la seva culpabilitat de seguir viu... hauria preferit morir amb els seus homes. El cor d'en Mox bategava massa fort per a un home d'aparença tan calmada, però estava decidit a restar digne en presència dels seus dos navegants que s'aplicaven a observar els monitors desplegats al seu voltant en un silenci pertorbat solament pel marcadors sonors dels instruments. Un d'ells era molt jove i no havia retingut les seves llàgrimes, i fins i tot havia plorat abundantment i l'altre sanglotava massa sorollosament per poder amagar la seva tristesa. Les seves mans havien tremolat llargs minuts després del drama, però en Mox no els havia fet cap reprotxe. Aquelles llàgrimes també eren les seves, eren humanes.

Una veu de to inhabitualment suau per a un post militar trencà la comunicació silenciosa.

—Comandant, tot estarà llest a M-2.

Un moviment convulsiu dels llavis animà breument el rostre d'en Mox. No havia obtingut l'autorització esperada, mes faria bon ús dels mitjans a la seva disposició. S'ho havia jurat!

L'infern de flames generat pels atacs d'en Vegeta acabà arribant al sòl. El Guerrer de l'Espai continuà uns quants instants més la cadència de foc. Seguidament cessà, curiós per veure el resultat de la seva petita ensarronada. Era inútil malgastar la seves forces; l'energia d'en Zarbon s'havia estabilitzat i sabia que no tenia mitjans de ferir-lo encara més sense malbaratar seriosament les seves reserves, sobretot en el seu nivell actual. Se li va ocórrer que potser podria intentar modular-la breument per disposar de més potencia de foc sense alertar el seu adversari... interessant pista a seguir tan bon punt pogués entrenar-se amb calma. Decididament, els descobriments fets gràcies al viatge d'en Raditz a aquella roca on vivia el seu germà es revelaven cada cop més genials!

Les incandescències encara no havien donat pas al fum que un míssil percudia l'arrogant Príncep en plena cara!

Tenia la capa feta parracs i la seva bella pell socarrimada, esgarrinxada, amb el llavi partit. El gran Zarbon havia perdut tot rastre d'aquella temprança mitjançant la qual tant li agradava fer gala per marcar la seva superioritat. Aquella tifa amb cua comprendria el seu dolor!

El cel Heloïta vibrava sota els impactes d'uns cops d'una potència fenomenal i, ràpidament, en Wigner constatà que en Vegeta no els havia entabanat. Finalment, era capaç de plantar cara al seu impressionant adversari. Com treure profit de la situació? La velocitat dels lluitadors no permetia d'intentar atènyer l'objectiu sense estar segur de no tocar el seu improvisat aliat... Atreure l'atenció de l'altre li podria permetre de guanyar un avantatge decisiu. Eliminar-los a tots dos solucionaria qualsevol tipus de perill immediat encara que perdés una preuada font d'informació. D'altra banda, ferir el líder dels bàrbars, sobretot lleugerament, també suposaria veure'l girar-se en contra d'ells.

«Maleït sia, quin dilema! —pensà el líder Ultra.»

Tot i que en Zarbon havia aconseguit colpejar en Vegeta, l'expressió dolorosa dels atacs encaixats s'afegien al sentiment d'exaltació guerrera d'aquest últim com a nou estímul. Un poder joiós a penes destorbat per les queixes del seu braç esquerre que es ressentia a cada sol·licitud un pèl enèrgica era l'única nota discordant en la simfonia d'aquell dia tan preciós.

Amb l'última explosió tot just esquivada, un cop de peu tallà l'alè d'en Zarbon. Increïble! Aquell mico fastigós l'estava superant! Mai no l'hauria cregut capaç de tal proesa!

El gran fatxenda gairebé escopí els budells. En Vegeta va jutjar que ja era hora d'ensenyar-li l'aparença real d'un Superguerrer de l'Espai!

Un rugit rauc acompanyà l'aura que agità de sobte l'aire al voltant del Príncep mentre una tempesta sorgida del no-res roncà com si fos una advertència divina. En Zarbon, estupefacte veient les xifres del seu dispositiu de combat pujant cada cop més, es quedà petrificat davant la demostració del rebel. Aquella mosqueta morta no havia alliberat tota la seva força de combat. Havia aconseguit dissimular-ne una part malgrat el calibre dels seus atacs! L'alien es fixà en aquella cua de mico. Si a aquell pollós se li ocorria transformar-se, mai no podria lluitar contra tal poder multiplicat per deu... ja no podia triar, quina vergonya!

Amb el rostre aureolat d'exaltació assassina, en Vegeta carregà d'energia la seva mà dreta mentre en Zarbon l'interpel·lava.

—Espera!

Amb la condescendència pròpia d'una au de presa vers un mosquit, el Príncep li acordà el temps mort demanat.

Els dos invasors van marcar una pausa distanciats l'un respecte l'altre. Era ara o mai!

En una explosió d'espurnes, en Wigner, que s'havia quedat fins llavors a bona distància dels dos combatents, es llençà de cap vers el més gran amb el braç estès preparat per obrir foc...

El capità Heloïta no va sentir el crit d'indignació que havia sorgit amb força. El puny gegant d'una ona d'energia l'entomà a una velocitat al·lucinant, projectant-lo dins de les profunditats del mar de runes al sòl creant un gran esclat d'acer i de carboni.

La llum de l'Espasa de Déu emergí dels guants d'en Waals, qui també havia pres cura de quedar-se a una distància segura oposadament al seu líder, just a l'esquena d'en Vegeta. Les ordres eren intentar mantenir la situació sota control sense liquidar-lo, mes no podia deixar impune aquella agressió sobre el seu capità!

Un improperi a penes retingut, sortí disparat dels llavis de l'Ultra. Aquell insuportable groondas de la tofa punxeguda el mirava de reüll. Fins i tot, un petit somriure explícit a la comissura del llavis il·luminava el seu rostre d'imbècil mentre una energia irradiava de la mà que acabava d'utilitzar per disparar a en Wigner. Si més no, en Waals s'havia confiat que ja no se'n recordaria d'ell. A més, aquest el creia fora de combat. Que potser havia endevinat que podria recuperar la motxilla propulsora de la Nim? Maleït sia! Sense l'efecte sorpresa, sabia que el duel estava perdut per endavant. Les armes làser es van apagar.

—No he matat el teu company, i aquest d'aquí és meu! —deixà anar el bàrbar adreçant-se a ell mentre designava l'altre alienígena—. Ho has entès? —va afegir amb un to tan arrogant que fastiguejà a en Walls.

L'Heloïta, sense arronsar-se, apuntà un dit amenaçador vers aquell petulant dels guants blancs tot cridant:

—Afanya't a pelar la teva xicota abans no hagi d'involucrar-me!

Seguidament, va girar ostensiblement l'esquena al flabir per marxar sense perdre ni un segon vers el punt d'impacte on havia caigut el seu càpita.

En Zarbon somreia.

—Petits desacords amb els teus nous companys? —va mofar-se tot netejant-se la sang del seu mentó amb un gest delicat.

—Res que no duri gaire. Ja saps com va, això. Quan annexiones un nou planeta, sempre hi ha uns quants que no entenen la paraula derrota. Però tu no ets d'aquests, oi? —digué, sobreactuant, en Vegeta.

—Per què creus haver-me guanyat? —contestà el gran ésser blau amb un rictus carnisser—. Pots notar l'energia de la força de combat, no és cert? —demanà seguidament abans d'afegir sense esperar resposta amb una mirada d'excitació—: Llavors, observa bé!

En Zarbon es corbà sobre si mateix amb els punys crispats. L'energia començà a agitar-se dins de l'aura apareguda al seu voltant mentre cridava. La seva veu pujà en decibels quan es redreçà lentament per mostrar a la vista de tots els presents una de les metamorfosis més horribles mai presenciades. El guerrer que duia l'elegància per bandera doblà progressivament de volum per donar lloc a una horripilant criatura amb pell de gripau. La gola desmesurada d'aquella bestia s'obrí mostrant unes impressionants fileres de dents esmolades.

—Hauries d'estar content, Vegeta. Moriràs abans de poder presumir d'haver-me obligat a recórrer a això!

En Vegeta es quedà mut,garratibat per la sorpresa com pel nou poder que emanava del monstre en què s'havia convertit el seu adversari.