DB Multiverse

Capítol 34

Traduït per Bola de 8 estrelles

Finalment, la Bulma es va demorar dos dies dins dels túnels habitables de la família Fork, el temps necessari per reparar un dels generadors elèctrics espatllats. Un aparell d’emergència estava òbviament instal·lat per assegurar el relleu, però aquell enginy no estava dissenyat per a un ús prolongat. El corrent elèctric era essencial en el mode de vida subterrani dels seus hostes tant com per la supervivència del bestiar com pel funcionament d'una part de les seves instal·lacions agrícoles. La Bulma no va dubtar ni un instant a utilitzar els seus coneixements per ajudar-los en un tema que aquella bona gent no dominava. Els hi hauria estat gairebé impossible trobar un especialista en electrotècnia en aquell cau perdut on els saltamarges feien regnar el terror.

Intimant amb la petita família, va aprendre que, com tots els seus veïns, aquests pagesos rendien totes les setmanes un tribut a la banda dels "Gossos Negres" en forma d'aliments amb la promesa de no veure'ls devastar els seus cultius i destruir la part visible de les seves instal·lacions. L'astuta jove dona va començar a felicitar-se maliciosament per endavant mentre reparava un vell alambí per produir unes pólvores que, incorporades anys enrere a un caramel, havien demostrat ser d’allò mes útils per fer anar de bòlit el pobre Oolong. En aquell estat, el producte totalment indetectable tenia l'avantatge de poder ser barrejat amb gairebé tot allò que es mengés o es begués.

Els adéus van ser emotius. La Mugie l'abraçà una llarga estona amb els seus petits braços que tenien olor de palla, de violetes i de galetes; l'Erna, la seva mare, hauria emplenat la cabina de la nau amb provisions si la Bulma li hagués deixat fer.

Després d'una darrera promesa que segurament no compliria –era poc probable que retornés allà– i un últim gest de comiat, l’inventora empenyé la palanca de comandament per marxar a tot gas. Aquesta gent faria part del sac de bons records propis per seguir tenint fe en la humanitat. Eren nombrosos, joves i vells, gent de ciutat i rural, veïns propers i llunyans estrangers, solament culpables de viure en una època maleïda els que obsessionaven la ment de la científica. A aquelles alçades tots lluitaven per sobreviure, i en aquell moment més que mai l’hereva de la Corporació Càpsula estava decidida a posar tota la carn a la graella per metre punt i final al doble malson que havia convertit llurs existències en un veritable infern.

Durant una pausa per fer quatre reparacions, la Bulma va tenir temps de reflexionar. Havia visitat tots els llocs que tenien alguna possibilitat de procurar-li les peces d'alta tecnologia que necessitava. Tots a excepció d'un. Bé, de fet, ja havia tornat d’allà amb les mans buides, però quan l'esperança es comença a difuminar i encara s'hi vol creure, sempre es poden trobar mitjans per forçar la barrera d’allò impossible. Prudent, com sempre, primer es va connectar al senyal de ràdio per informar-se sobre la posició dels androides. Afortunadament, la solidaritat funcionava de meravella en aquest sentit i arreu del món hi havia voluntaris que mantenien emissores clandestines i nombrosos testimonis assenyalaven la presència del duo assassí. Encara que aquests dos monstres viatgessin molt ràpid, assabentar-se que eren lluny d’allà representava un avantatge inqüestionable. Reconfortada sabent que es trobaven a l'altra banda del món, la Bulma teclejà ràpidament les seves instruccions a l'ordinador de vol del seu aparell. Amb el seu rumb ràpidament programat, el mini jet bifurcà sobtadament sobre la seva ala dreta per sorgir disparat a una velocitat supersònica en direcció del seu objectiu.

Dempeus, amb la metralleta en bandolera, la Bulma es va quedar palplantada un cert temps per contemplar simplement el desastre.

Allà, temps enrere, la vida salvatge hi regnava. El bosc era opulent, els paisatges rics de crestes, de valls i de cascades, majestuosos. No hi quedava res. Uns monts calbs en gran part arrasats, àrids, i polsegosos envoltaven la seva zona d'aterratge. Els seus amics, els guerrers Z, no havien anat pas a mig gas per destruir el laboratori del Dr Gero, i els bessons, pel que semblava, també havien alliberat una part del seu excés d'agressivitat sobre la resta dels voltants.

Una pressió del dit activà el seu petit detector ajustat en els metalls rars continguts dins de certs elements que buscava. Tot seguit, es posà a recórrer el terreny a pas lent seguint la divisió geomètrica que podia observar sobre la pantalla del seu estri.

Igual que a les zones anteriors, el resultat es mostrava decebedor. El sòl d'un semblant lunar estava tacat de minúsculs fragments fosos, vestigis de tecnologia desintegrada per la potència de foc desplegada contra l'antre del creador dels androides. Res que fos ni de lluny parcialment explotable.

La Bulma començava a pensar que estava perdent el seu temps quan un petit tros de metall retorçat plantat directament al sòl va atraure la seva atenció. Es tractava d'un simple cilindre d'acer balmat que intentà d'extreure en va d'entre les pedres. Era impossible bellugar-lo. Després de desenterrar-lo uns pocs centímetres de profunditat, li va començar a clavar unes puntades de peu per alliberar-lo de la roca, però ni tan sols va tremolar. Intrigada, va treure la seva capsa de càpsules. Pocs instants després, a cops de pic i de pala, va treure a la llum el que semblava ser la part de dalt d'una escala metàl·lica de les que es troben en els edificis de guerra.

Entusiasmada pel seu descobriment, la Bulma es dotà ràpidament de mitjans més eficaços. Amb un telecomandament a les mans, aquesta observava l’excavació a cada cop de cullera produït pel robot- excavadora de la marca Corporació Càpsula.

Gairebé una hora més tard de recerca delicada –hauria estat una llàstima trencar involuntàriament algun element preuat–, la Bulma descobrí, amb els nervis a flor de pell, que el darrer cop de pala havia desembocat en una cavitat que insinuava una sala... un espai preservat de l'antic laboratori del genial Gero!

Impacient per saber-ne més, la mare d'en Trunks deixà de banda tota precaució i no va perdre temps ni per guardar el robot excavadora dins de la seva càpsula.

Va ser gairebé tremolant que descendí els esglaons de metall per desaparèixer verticalment dins les entranyes de la terra. Mentre estava aferrada al munt de runes que s'havien precipitat cap al fons tota preparada per desenfundar la seva llanterna de butxaca, element indispensable que havia après a portar sempre a sobre en tots els seus desplaçaments, va constatar amb sorpresa que l'indret seguia estant perfectament il·luminat. Deixant de costat la pols i alguns fragments de guix caiguts del sostre, era una sala tècnica embalumada per l’enorme silueta envoltada de braços articulats d'una unitat central d'antiga generació, màquines diverses, cables, canonades, provetes i papers encara posats sobre les taules. Es mostrava en un excel·lent estat de conservació. El discret brunzit d'un generador autònom estava acompanyat per periòdics sons electrònics de funcionament alhora que les díodes que animaven diversos panells de control testimoniaven el bon estat de marxa de la instal·lació.

Un element estrany va atraure més particularment l’atenció de la científica. Dins d'una mena de gran incubadora plena d'un líquid verdós on ascendien bombolles, flotava el que semblava un fetus. Malgrat una observació exhaustiva, la filla del Pr. Brief no aconseguí determinar-ne l’espècie d'origen de l'animal gairebé tan gran com un gat. El color verd de la bestiola la deixava perplexa... cap mamífer ni cap marsupial abordava un color com aquell. Dotada de quatre potes, la criatura no podia pertànyer ni a l'ordre animal dels peixos, ni al dels ocells ni al dels insectes... potser era un rèptil? O més aviat un tipus de dinosaure, vista la seva estructura anatòmica... Quina altra bogeria s'havia pogut empescar un cop més el maquiavèl·lic Dr. Gero? Una vella rancúnia li tornà a la ment. Tot aquell talent, aquell geni, desaprofitats, perduts d'una manera tan cruel, quina llàstima, quin drama! Quines meravelles, quins avenços podria haver aportat a la humanitat, al planeta sencer, una ment tan brillant si no hagués dedicat tota la seva energia a cercar el mal? Dins de la seva presó de vidre, aquella cosa semblava inofensiva i sens dubte en una altra vida la Bulma li hauria permès sobreviure. Però el seu creador ja havia causat prou dolor. No volia córrer cap risc. Va recular unes quantes passes i va aixecar la seva metralladora.

Quant tot just havia tret la seguretat de l'arma i es disposava a obrir foc, el terra començà a tremolar, com si tingués espasmes!

A dins del laboratori, entre la llum oscil·lant de les làmpades del sostre que dansaven a cor, desenes de llums d'avís il·luminaren l'espai amb les seves pampallugues. Algunes alarmes tècniques es van activar i sota els ulls atònits de la Bulma, la unitat central es despertà. Alguns dels braços mecànics de la intel·ligència artificial s'afanyaren sobre els panells de control. La detecció i reparació de cada falla havia estat prevista aparentment, programada. En pocs instants, el frenesí general s'apaivagà. El brunzit del generador havia tornat a la seva activitat normal tot acompanyat pels senyals sonors i visuals vitals de la instal·lació.

La Bulma es quedà paralitzada un llarg moment sense saber ben bé què fer.

La seva mirada escombrà el conjunt de la sala. El forat pel qual havia entrat era l’única sortida. Va tancar els ulls maldient-se. El robot excavadora! L’aparell de construcció es devia veure a quilòmetres, palplantat d’aquella manera sobre aquell turó desèrtic!

Sabia prou bé que aquell terrabastall no era gens natural. Més sovint del desitjat, havia tingut l’experiència de sentir els androides desfogar-se a sobre d'on es trobava. Eren ells o una banda de saquejadors amb l'objectiu d'intimidar? Hm... sens dubte, uns saquejadors no haurien destruït pas un material en perfecte estat de funcionament. Però... per què l'A-17 i l'A-18 es trobarien precisament en aquell cau perdut en meitat del no-res quan poques hores abans es trobaven a l'altre banda del món? La coincidència seria enorme! Fins i tot admetent que poguessin retornar regularment al lloc del seu naixement, seria d'una mala sort del dimoni que es produís just en aquell moment!

Un enorme calfred sacsejà la científica.

Els responsables de tal aldarull no podien ser ningú més que els bessons, n'estava segura. Posant-se de puntetes, va contornar la unitat central prenent molta cura de no fer cap soroll. Coneixia l'odi de l'A-17 i l'A-18 envers el seu creador. Què decidirien fer?

Fer esclatar aquell cau de rates?

Baixar per destruir-ho tot a l'interior?

Simplement segellar l'entrada?

Reprendre el camí sense fer res?

No, això seria massa bonic! I cap ni una de les altres hipòtesis era gaire reconfortant.

La Bulma esperà arraulida darrere d'un tanc de contingut indeterminat. Les hores passaren. Res no destorbà la rutina persistent dels indicadors de funcionament de la instal·lació. Cap soroll no li arribava des de la superfície. Cap senyal de vida, ni tan sols cap roc caient des de l’obertura del sostre. Un gran no res. De tota manera, la Bulma encara es quedà amagada prudentment una llarga estona i va acabar adormint-se.

Quan es va despertar, res no havia canviat. Quant de temps havia durat la seva petita becaina? L'hora que mostrava el seu rellotge la sorprengué. Segurament el matí ja es llevava, allà fora! Com havia pogut dormir tanta estona si es trobava al límit de l’angoixa? La naturalesa humana tenia uns pactes estranys amb la lògica per moments. Tota encarcarada, es redreçà amb precaució. Ja començava a notar el pas dels anys! En la seva joventut, poc importava l'indret o les condicions. Sempre es despertava fresca com una rosa i preparada per a tot... en aquella època, fins i tot dormint en un bon llit, certes parts del seu cos li recordaven sense delicadesa la seva existència. Encara uns quants anys més i seria una vella. La imatge li va fer pensar en el seu fill. El record de la seva tardança inexplicable remuntà dolorosament a la superfície. Va lluitar contra unes llàgrimes que tenien un horrible gust de fatalitat. S'apropà a la unitat central per col·locar les seves dues mans amb devoció sobre l'acer de la seva estructura externa tot adreçant una pregària muda a l'esperança. Era un tresor vertader! Tot el que li faltava per a la construcció d'una nova màquina del temps es trobava allà mateix, entre els components de l'ordinador gegant. Coneixia molt bé l’estructura d'aquell tipus de material i, tot i no haver vist mai els plànols d'aquella unitat, els deduïa. Tots els aparells d'una mateixa generació compartien la mateixa estructura base.

Un lleuger somriure va néixer sobre el rostre de l'antiga companya d'en Vegeta.

L'esperança, finalment! Tenia gana. Era més aviat un bon senyal. Dirigint-se amb prudència vers l'escala, l'incubadora i el seu contingut li tornaren a la ment. La seva mà agarrà fermament la seva arma però després canvià d'idea. Primer de tot, sortir. Seguidament, aguaitar. Sobretot anar amb peus de plom.

Va pujar els esglaons amb tranquil·litat. Per sobre, un cercle de llum anunciava un sol radiant. Retrobar l'aire fresc li faria un gran bé. Quan va haver arribat a la superfície, s'arriscà amb prudència a fer un cop d'ull circular prenent cura de no treure el cap més del necessari.

Tal com s'imaginava, el robot excavadora havia estat destruït. Les seves restes semblaven les d'un insecte esclafat pel peu maldestre d'un gegant. Ni un sol núvol destorbava el blau del cel. Una petita brisa agitava l'aire de manera força agradable en comparació a l'atmosfera carregada de pols del laboratori secret. Més tranquil·la després d'haver escrutat metòdicament el conjunt del paisatge tres cops seguits, la Bulma sortí finalment de l’incòmoda lloriguera. Una càpsula la proveí de nevera i d'una vaixella de pícnic i s’instal·là amb l'arma als genolls sobre un dels elements del robot desarticulat.

No tingué temps de començar el seu refrigeri que dues ombres sorgiren de sobte a la seva esquena.