DB Multiverse

Capítol 13

Traduït per Bola de 8 estrelles

El dolor reviscut pel record d'aquella horrible jornada arrencà un sanglot silenciós al Sr. Satan. Els batecs furiosos del seu pobre cor torturat li recordaven aquells que l'havien ensordit durant aquella espantosa pausa.

Aquell dia, en l'indescriptible angoixa de veure la vida de la seva petita estimada suspesa a l'abast de l'assassí més gran de tots els temps, s'hi havia sumat la por d'aquelles eixordadores sacsejades internes del cos ressonant fins a les orelles cibernètiques dels dos terrors brutals.

Què havia de fer? Ai las, què havia de fer?!

L'excampió es sorprengué en notar com la grava s'enfonsava sota els seus genolls, atès que s'havia posat a resar amb el seu front religiosament recolzat sobre les seves mans juntes que tancava amb força l'una contra l'altra per tal de no tremolar.

Creient? Mai no ho havia estat, realment. No pas més del que els convenis socials demanaven per estar integrat, però, en aquell instant crucial, la necessitat havia estat més forta que els prejudicis.

Sí, aquell dia, enmig de les runes polsegoses, va pregar de genolls com un penitent amb els dits crispats i amb el cor en un puny. Aquell dia, va voler creure que una mà divina podria salvar la seva nena, la llum de la seva vida, la raó per la qual bategava el seu cor... és a dir, tot el que comptava realment per a ell!

Va pregar volent creure, de cop amb totes les seves forces, en els poders divins d'un Déu Totpoderós perquè no tenia cap altra alternativa, perquè el destí no podia mostrar-se tan cruel, perquè era completament impensable que res ni ningú pogués fer quelcom per evitar el drama anunciat!

Lluny d'allà, en una altra ciutat devastada, un altre cor es col·lapsava sota el pes del mateix tipus de desesperança com aquella que torturava l'esperit d'un excampió presoner dels seus funestos records.

La Bulma es va despertar lentament i, en un primer moment, li costà comprendre què feia allà, arraulida sobre si mateixa en el sòl del seu estudi, amb una caçadora d'en Trunks pressionada contra el pit entre les seves mans garratibades.

Aixecà de nou el cap i una migranya immensa li lacerà immediatament el crani amb les seves urpes d'acer. Les seves parpelles eren pesades i li costava que s'obrissin sobre una mirada que encara era glauca. També tenia mal a la gola i sofria d'estranyes contractures en tots els músculs de la cara, on la pell seca semblava captiva d'una màscara d'argila.

De sobte, la Bulma ho va recordar! Comprengué el perquè de tots aquells dolors estranys, els qual uns quants li eren, tanmateix, desgraciadament familiars.

Un sanglot pujava des del més profund de la seva ànima i va enterrar el seu rostre al folre de la caçadora. Va omplir els seus narius, els seus pulmons, tot el seu ésser de la càlida olor que impregnava aquell teixit sedós, la fragància de la vida, la de l'alegria... de la felicitat desapareguda.

La jove dona es quedà un llarg moment omplint la seva ànima amb aquell rastre de la presència del seu fill desaparegut.

Després, va alçar el cap amb una gran inspiració per empassar, apartar tots aquells sanglots, aquell patiment, aquell horror.

Seguidament, es va aixecar. La seva mirada semblava com si es quedés blocada sobre la caçadora tèbia de la seva pròpia escalfor.

Un grunyit ronc, gairebé un rugit de tigressa, estripà, de sobte, el silenci del refugi que fins aleshores sols estava pertorbat per un sorollet atenuat del material informàtic:

—Això no quedarà pas així!!

No! Els fets no haurien d'haver passat mai, així!

El Sr. Satan maleïa, amb ràbia, contra si mateix.

Sabia en quin moment havia succeït el punt de no retorn. I el pitjor de tot era que era conscient d'haver tingut en aquell moment, ELL, el poder de canviar el destí... d'apartar l'ombra glacial de la mort.

Havia tingut, durant un instant, la vida de la seva filla entre les seves mans de pare... i l'havia deixat escapar... s'havia mostrat massa feble, no prou reactiu... no prou autoritari, una vegada més i, a sobre, la més important.

Un grunyit envaí també aquest refugi, però era el de les explosions ensordidores que semblaven multiplicar-se en la proximitat.

La mirada d'en Satan s'endurí alhora que una pols gruixuda recobria els seus cabells ja grisos. Cridà en direcció al sostre tancant el puny:

—Maleïts carallots! No en tindreu mai prou?!!

Seguidament, rondinà amb la mirada negra i amb ràbia als llavis:

—Què, doncs? Encara no heu matat ni demolit prou?

Va aixecar la fotografia per tornar-la a mirar i la seva vista es torbà sota la pujada de llàgrimes:

—La ciutat ja no és res més que ruïnes. Heu delmat els meus milers o, fins i tot, milions de fidels admiradors, i destruït tots els estadis...

La seva veu s'escanyà:

—M'heu pres la meva petita Videeel...

L'excampió deixà caure el cap amb els ulls tancats. Volia deixar la ment en blanc... oblidar-ho tot...

Mes els records, els sentiments, les imatges eren més forts que ell i envaïen de nou la seva ment. El soroll eixordador de les detonacions que feien tremolar el seu humil refugi cedien lloc al so molt més cru de la veu de l'A-18:

—És la teva xicota?

El Sr. Satan aixecà de nou el cap tot empal·lidint-se. Aquella meuca no veia pas que la seva petita Videl era sols una nena? Que li faltava molt per tenir l'edat de ser la xicota de qualsevol... i encara menys d'un monstre manxol!

Però si aquells idiotes eren capaços de creure tal estupidesa, llavors la seva filla estava realment en una perillosíssima situació!

Afortunadament, l'altre gran babau ho desmentí a l'instant tot enrojolant-se. Un moment, de fet, per què s'havia tornat roig, aquell gamarús? Potser per insinuar que aquella veritable meravella no era prou bona per a ell!!

El vell home sospirà amb el seu dit gros fregant el vidre que protegia la foto tan estimada. Era l'únic maldecap que el pare d'una noieta d'aquella edat hauria de tenir: protegir-la de la cobdícia de tots aquells gallets arrogants. Però ell, sols estava resignat a reviure els records espantosos mentre plorava sobre una miserable fotografia situada en el seu petit marc ornat amb un cinta negra. Per què era tan injusta, la vida?

Per què havia de ser la SEVA Videl qui es trobés just davant dels nassos de la mort amb vambes? Per què?

Llavors recordà que era allà quan tot va bascular bruscament, fent-se justament les mateixes preguntes, agenollat una mica més lluny de la parella formada pel caçador i la seva filla estimada.

En un moviment infernal, animat amb un sorprenent vigor renovat, el jove guerrer de taronja primer havia clavat l'A-18, no gaire lluny d'ell, a terra. Després va desaparèixer dins d'una crepitació per, de sobte, ejectar amb una terrible puntada de peu l'altre androide que era a moltes desenes de metres d'allà.

Abans que les dues maquines no recuperessin el componiment, era allà, just davant del seu nas depositant la seva filla per tornar tot seguit amb aquell estrany sorollet. El Sr. Satan tingué la impressió que ja no era allà quan va sentir la seva veu dir:

—Fugiu... ràpid!

Ni ell ni la seva filla havien tingut temps de començar el més mínim gest que el rebombori improbable d'un xoc de titans ressonà. El jove manxol acabava de percudir de ple les dues màquines que arribaven a tota velocitat a sobre d'ells!

Va ser finalment la Videl qui tingué el reflex de treure el seu pare del tràngol en què la represa de l'increïble combat els havia submergit. Tot atrapant-lo per la màniga, el va portar, estirant-lo, fins a un clot parcialment tapat per la carcassa d'un cotxe capgirat. L'entrada era ben estreta i, mentre la noia jove hi lliscà sense problemes, el seu pare, en contrapartida, s'hagué de recargolar, i, fins i tot, empènyer una mica la ferralla per introduir-s'hi.

Per ventura, en fer-ho va constatar que el vehicle reposava en equilibri sobre el seu sostre. De fet, aquest pivotava fàcilment sobre un eix format per la xapa plegada i no tingué cap dificultat de fer girar la carcassa per camuflar completament el sot. A més, el vidre del sostre del cotxe havia explotat. Podrien passar el cap per aquella claraboia improvisada per continuar presenciant la successió dels esdeveniments.

Beneficiat d'aquells minuts de descans gràcies a la intervenció de la Videl, el jove guerrer aconseguia de nou aguantar un cos a cos amb les dues màquines. A banda i banda d'ell, els dos androides no s'ho prenien pas amb calma i no li deixaven ni un moment de respir.

La Videl mirà el seu pare. La llàgrima que lliscà per la seva galta li semblà enorme al seu pare comparada amb aquell preciós rostre:

—Digues-me que se'n sortirà... sisplau, pare...

La va reconfortar el millor possible:

—És clar que sí, no passis ànsia. Mira, aquest noi és molt resistent, i, a més, no és el primer cop que es baralla contra ells. Segurament deu estar acostumat a deixar-se apallissar...

Ups! En Satan s'adonà que allò no era realment el que la seva filla volia escoltar en veure aquella carona reprendre un aire tan disgustat i que era tan nou per a ell.

Però, malgrat que estigués empipada, estava content que la seva noieta fos allà amb ell, d'una sola peça... i no es pogué contenir d'abraçar-la amb força:

—No et preocupis més, cuqueta meva. El teu pare sempre estarà aquí a la teva disposició!

Però la Videl el repel·lí amb un aire de fàstic. El Sr. Satan se n'aterrà. Ella mai no li havia refusat ni una sola moixaina!

—Deixa't estar de romanços!

Desconcertat, en Satan balbotejà:

—Cuqueta meva?!

No tingué temps de prosseguir. Per sorpresa seva, la Videl acabava de tancar-li la boca amb la ma dreta fent-li el senyal de silenci amb el seu índex esquerre davant la seva boca.

No molt lluny del seu refugi improvisat, uns passos ressonaven en el silenci sobtat i impressionant que havia caigut sobre la ciutat en ruïnes.

Girant el cap, el Sr. Satan va distingir un parell de cames boniques realçades per uns pantis negres caminant vers ells. Al lluny, el manxol desconegut lluitava amb el rostre esclafat al sol mentre el noi mecànic retorçava cruelment el seu únic braç aixafant-li la nuca amb un peu conquistador.

Instantàniament, va projectar la seva filla al fons del clot. Aquesta, sorpresa, deixà escapar un petit soroll que va aturar en sec aquelles cames amb botes. L'excampió es llençà sobre la Videl per cobrir-la amb el seu gran cos.

El soroll de les passes recomençà... per aturar-se molt a prop del seu amagatall.

En Satan no respirava, i tingué la impressió que la seva filla feia el mateix. Ja no escoltava res més que el rebombori dels batecs del seu cor que bategaven a un ritme esgarrifós.

De sobte, la penombra del refugi donà lloc a la llum radiant del sol. Uns instants encegat, el Sr. Satan observà amb estupefacció una ombra fràgil xinesa separar-se de la silueta lacerada dels edificis parcialment demolits. Una ombra gràcil que subjectava a pols per sobre del seu cap i amb una sola mà la ferralla que els arrecerava.

La carcassa metàl·lica s'esmicolà en un estrèpit d'infern contra l'aparador d'una botiga que s'acabà de derruir.

D'un bot, mut per la saludable pujada d'adrenalina, el Sr. Satan es posà dret per agafar la seva filla amb la seva gran alçada. Hauria volgut fanfarronejar, insultar aquella porcada amb faldilla, però no aconseguí emetre cap so des de la seva gola tancada.

L'androide s'inclinà per mirar-lo amb un somriure a la cara:

—Vés per on, què hi tenim, aquí?

Es va inclinar encara més per agafar l'home pel coll de la roba i extreure'l del forat on estava amagat. Ple d'energia per la pujada d'adrenalina i per la presència de la Videl, aquest cop l'excampió l'esbroncà:

—T'aconsello que em deixis anar!

L'A-18 el deixà caure amb desgana. Més lluny, el seu germà s'exclamà:

—Òndia! Conec aquesta veu... i aquesta silueta!

El Sr. Satan tingué nàusees. Vet aquí que l'altre ja l'havia reconegut!

La noia esclatà de riure:

—Però si és veritat, és el nostre campió en versió ros platí...

Aquesta s'acotxà vers ell picant-li un enorme ullet:

—Tens ganes d'una altra classe d'iniciació al vol?

L'A-17 es pixà de riure, deixant anar, i tot, la clau amb què subjectava el seu adversari sorprès:

—No sols va succeir allò del vol!!

Confús i roig de vergonya, el Sr. Satan mirà la seva filla que s'havia aixecat dins del forat. La incomprensió es podia llegir sobre la seva bonica carona.

De cap manera tornaria a reviure l'infern de l'altre cop... NO davant la seva estimada filla!

—No em fas cap por, meuca!

L'insult havia sortit disparat sense tenir temps de pensar-s'ho, tan violent com la mossegada del record de la humiliació.

La reacció de la dona androide fou igual de violenta. La seva mirada clara passà sobtadament d'una expressió burlesca a una altra increïblement cruel. Va subjectar fermament el coll de l'insolent tot aixecant-lo de terra.

En Satan es quedà immediatament curt d'oxigen. La presa era d'una fermesa implacable i havia tallat instantàniament tota circulació de sang i aire del coll que estava esclafant.

Com si es tractés d'una fera acorralada, la Videl sorgí del sot per colpejar amb totes les seves forces l'assassina. El seu puny menut s'esclafà amb sonoritat contra la cara de la jove dona, però la noia jove sacsejà tot seguit la seva mà adolorida fent una ganyota.

Després de fer un cop d'ull al rostre del seu pare, que en aquell moment era escarlata, va emprendre tot un seguit de puntades de peu judiciosament emplaçades aplicant-hi totes les seves forces i tot el seu cor, cridant:

—Deixa'l anar, no t'ha fet res!!