DB Multiverse

Capítol 43

Traduït per Bardock

Amb nerviosisme, l'A-17 va enlairar-se verticalment per endinsar-se directament a l'espessa boira immaculada.

Encara pres per l'impalpable boira blanca, va accelerar crispant-se, per, finalment, aturar-se al cap d'una estona esmaperdut per culpa de la por, mentre s'adonà, girant sobre si mateix, que aquella boirina singular semblava estendre's fins a l'infinit en tres dimensions.

El seu cor biònic s'embalà sota l'idea de romandre presoner d'aquella trampa inesperada, sempre sol i lluny de la seva germana!

El pànic li va fer llançar diversos trets d'energia successius pertot arreu i cridant pel seu esglai.

A continuació, va aturar-se per escoltar l'increïble silenci que l'envoltava.

Va cridar:

—No cal que us amagueu... us acabaré trobant!

Possiblement amb l'esperança d'escoltar una rèplica, va retenir la seva respiració i va parar l'orella durant uns instants que li semblaren interminables. Però res més llevat de la circulació de l'energia pròpia dels circuits del seu cos gairebé artificial va ressonar a les seves oïdes. Va adonar-se, llavors, que la seva veu no havia emès cap eco i que semblava englotida per l'infinit.

Va cridar la seva desesperació, enfonsant, aquesta vegada, el seu visatge a les seves mans:

—No pot ser!!

Tot seguit, va obrir els ulls esparverat contemplant les seves dues mans que mantenia obertes davant d'ell.

De cop i volta i amb determinació, va començar a descendir a una velocitat frenètica. A tal velocitat que va acabar colpejant brutalment el sòl blanc que no podia distingir.

Ple de ràbia, va percudir amb furor el curiós revestiment, i va constatar, perplex, que no havia causat cap estrall. Va alçar-se i va obrir el palmell de la mà per disparar una canonada directa que va rebotar amb una xiulada de bala perduda sense aconseguir sotraguejar la superfície llisa.

Va prendre un aire resolutiu serrant els punys abans d'estendre la seva mà oberta davant d'ell. Després, metòdicament, va disparar descàrregues d'energia horitzontals a intervals molt regulars, les quals es desplaçaven a la dreta en tot moment.

Va continuar la seva canonada sistemàtica tot atent al soroll del trajecte de cada tret, fins que l'eco d'una explosió va atènyer-lo il·luminant el seu rostre amb un somriure d'orella a orella.

Semblant visionar la direcció de la detonació amb el seu braç i el seu dit índex estesos, va envolar-se sobtadament a ras de sòl cap al seu objectiu invisible.

Finalment alleugerat, l'androide va tancar brutalment la porta de la sala infernal, restant un moment immòbil amb el front sobre la fusta gruixuda, la textura de la qual era tan tranquil·litzadora. Al final no havia estat tan lluny!

La cortina obscura dels seus cabells va donar lloc a un esguard diàfan que s'endurí amb una ganyota d'empipament que deformava els seus llavis a mida que s'incorporava.

Sense inconvenients de dissenyar un camí amb un tret d'obertura, l'A-17 va travessar súbitament el sostre amb un enlairament brutal.

L'instant següent, va estacionar-se al cel de sobre el palau esventrat per on s'escapaven diverses fumarades. Un rictus d'odi va distorsionar el seu visatge mentre estenia les dues mans.

Una gegantesca bola d'energia englotí, literalment, tot el complex. El palau i la terrassa semblaven dissoldre's sota aquell foc infernal que els consumí de cop i volta.

L'explosió fou titànica, abrasant el cel amb un foc ardent. Semblava batzegar tot el món fins a l'infern. La seva lluïssor incandescent reduí, literalment a cendres, el bastó màgic de l'avi Son Gohan abans de polvoritzar la vivenda del Mixet Murri i una bona part de la columna interminable que conduïa a la mateixa.

Al lluny, molt més lluny... els murs d'una gran ciutat vibraven a l'uníson sota el terrabastall sord de l'eco d'una increïble deflagració.

L'A-18 i en Vegeta, per sobre les ruïnes d'alguns edificis ensorrats, estaven davant per davant a pocs metres. Van girar el cap alhora vers la direcció del desplegament d'energia.

La mirada precoç d'estupefacció d'en Vegeta va donar lloc a una expressió de contrarietat mentre l'A-18 manifestà el seu descontent remugant en veu baixa:

—A-17... espero que no siguis tu...

La roba dels dos combatents, especialment la d'en Vegeta, mostraven estripades de l'enfrontament violent que havien disputat fins aleshores. L'A-18 observà la ciutat i els enderrocs que els envoltava, a més de les despulles emergents d'alguns cossos inerts i unes sirenes d'uns vehicles de seguretat que brunzien al lluny. Va esclafar una joguina malmesa d'un infant amb el seu taló abans de somriure amb malícia:

—No és fàcil de limitar els danys, oi?

En Vegeta es va netejar amb el seu canell enguantat el fil de sang que rajava per la comissura de la seva boca tot fixant amb una llambregada glacial la mossa de somriure burleta. Després, va alçar lentament la seva mà per sobre de la seva testa fins que el seu braç va estar completament estès. En obrir els dits, va emetre un petit grunyit irònic abans de llançar una dotzena de boles de foc verticalment per sobre d'ell.

Va abaixar tranquil·lament la seva mà tot parlant sense retirar els seus ulls penetrants encara més durs de la rossa biònica:

—Et penses que aquests cucs de terra m'interessen?

Amb prou feines va pronunciar els darrers mots que diversos xiulets precediren tota una sèrie d'explosions devastadores que s'abatien de forma aleatòria sobre tot el conjunt de la ciutat i les seves rodalies. Una d'elles fou tan pròxima que van fer voletejar els cabells d'en Vegeta mentre l'A-18, instintivament, va protegir el seu rostre de la bufada bullent que els escombrava amb força, provocant que una part de les ruïnes fossin projectades per l'enorme deflagració.