DB Multiverse

Capítol 45

Traduït per Bardock

A una certa distància de la ciutat fumejant, dues siluetes comentaven el combat homèric. En Krilin, clarament tens, va estrènyer els punys amb nerviosisme:

—Ja ha perdut... ella el rematarà quan li vingui de gust...

En Son Gohan va adoptar un aire un pèl trist:

—No entenc per què ell no l'ha eliminat quan encara tenia tots els mitjans...

En Krilin va respondre amb seriositat:

—Només hi ha una explicació: el seu nivell no és suficient. El vostre any a la Sala de l'Esperit del Temps no ha estat suficient...

El jove Guerrer de l'Espai va mormolar ofegant un sospir tot acotant el cap:

—És culpa meva... ha perdut massa temps ocupant-se de mi...

El tap de bassa pelat va respondre de forma iracunda:

—No és culpa de ningú... aquells ninots de llautó són, simplement, invencibles!

A continuació, va alçar la petita carcassa que la Bulma li havia confiat:

—Tant se val que hi hagi un o diversos Superguerrers... aquesta andròmina és la nostra última esperança...

La seva mirada es va emplaçar sobre el combat llunyà:

—Encara sort que ella no l'ha liquidat...

Després, es va dirigir cap a un punt precís d'aquella escena. Aproximant-se, s'adonà que l'A-17 estava tranquil·lament instal·lat sobre una teulada com a espectador del combat:

—No sereu mai més de dos acaparant tota la seva atenció sense que no us intentin matar...

Va abaixar el cap amb una fisonomia profundament trista:

—No és que pateixi per en Vegeta... sinó per la Bulma...

Durant aquell temps, mans contra mans, en Vegeta i l'A-18 demostraven una vegada més els seus poders en un enfrontament de força. L'expressió impassible del visatge de l'androide contrastava amb aquell deformat per l'esforç rabiós del Saiyà mentre el cràter circular causat per llurs desplegaments d'energia no cessava d'incrementar la seva profunditat.

Les pulsacions de la seva aura, el seu alè precipitat, la suor profusa del seu rostre ensangonat, el tremolor que percebia arreu de tot el seu cos empès a l'extrem... tot això indicava que el guerrer havia arribat als seus límits. Fins i tot l'expressió de la seva mirada denotava els senyals de còlera causats pel sentiment d'impotència més enllà de la seva determinació de vèncer.

Va intentar un nou cop de cap, però el dolor que martellejava encara el seu front va fer-li descartar aquesta possibilitat. Un cop de genoll tampoc no seria eficaç. Sabia que no tenia la força necessària per fer recargolar aquell bloc d'acer. Per tant, havia de trobar una solució de seguida. Ni parlar-ne d'agenollar-se davant d'aquella femella mecànica!

Semblant endevinar la seva reflexió, la noieta començà a somriure mentre intensificava la pressió. L'orgullós Príncep, sota el dolor i la coacció, va començar a cedir...

Justament trobà, en l'orgull, la força necessària de desplegar una formidable explosió d'energia amb un crit de ràbia. Aquest sobresalt li va permetre de reprendre l'avantatge... per poc temps.

La brutalitat d'un primer cop de genoll va plegar en Vegeta en dos. L'increïble trompada va ser seguida per uns altres dos cops d'una potència inaudita que van fer esclatar, literalment, la seva armadura ja esquerdada, mentre l'androide implacable el mantenia fermament inclinat endavant.

La mossa va deixar anar el guerrer apartant-se ràpidament per evitar el vòmit sagnant que va escopir amb força. El Príncep dels Guerrers de l'Espai va caure de genolls a terra, incapaç de reprendre la seva respiració amb les mans crispades sobre la seva cavitat toràcica enfonsada.

L'A-18 li va aixecar el cap empunyant la seva cabellera on la llum daurada pampalluguejava. Després, es va apagar. Va col·locar una mà sobre el front caigut a terra i enfonsat del Guerrer de l'Espai, tot parlant amb tranquil·litat:

—Quina llàstima per a un príncep de sang el fet d'acabar agenollat...

Mentre l'energia començava a irradiar de la mà de la màquina implacable, unes llàgrimes de ràbia i de desesperació naixeren a les parpelles d'un Vegeta crispat esperant el cop de gràcia anunciat.