DB Multiverse

La Guerrera de l'Espai empàtica

Traduït per Bardock

En Nizouki va visitar vila rere vila. No havia trobat res d'interessant. Cap camperol amb força desmesurada ni cap Guerrer de l'Espai sensible amb els ocells, les flors o els infants. Tenia la sensació d'haver visitat cent pobles, fins que va arribar al lloc on va finalitzar el capítol anterior. Aleshores, estava molt allunyat de la ciutat Reial.

En un indret tan remot com aquell, l'autoritat del Rei solia ser força controvertida. De fet, aquesta autoritat s'havia de renovar cada vegada que es desitjava quelcom d'un poble tan allunyat. Per aquest motiu, tots els missatgers enviats a llocs com aquell eren oficials superiors de l'exèrcit per tal de reprimir els vilatans i demostrar el poder de la capital. Molts generals visitaven poble rere poble per tal d'oferir als Saiyans que s'unissin a les files de l'exèrcit, però d'això ja feia més de 340 anys, quan el Rei d'aleshores va decidir atacar el món Tsuful.

Després de diverses setmanes de recerca volant per sobre del mar, l'exèrcit Saiyà va destruir una gran illa inhabitada creient que els Tsufuls vivien allà.

En el context històric que ens ocupa el present capítol, el Rei s'ocupava d'entrenar l'exèrcit per tal de fer front al Guerrer Mil·lenari, encara que la seva existència no fos oficial.

Era un poble de dimensions mitjanes, amb cases en bon estat i estructures ben organitzades, com aquell lloc al ben mig del poblat on els Guerrers de l'Espai s'hi reunien per festejar, fet que implicava tenir un líder intel·ligent i eficaç. En Nizouki va descendir i va aterrar a la vora del poble, i va dirigir-se caminant al centre del llogaret.

La seva armadura brillant no va passar desapercebuda -ja que era el seu objectiu-, i els Guerrers de l'Espai el van afitorar amb els ulls i, fins i tot, alguns el van seguir. Com era habitual, va ser aturat per una intrèpida. Una jove Guerrera de l'Espai es va creuar en el seu camí i el va desafiar clarament. S'havia presentat al poble sense que ningú no el convidés. I, a més a més, era aparentment vell. La Guerrera de l'Espai tindria opcions contra ell. Va escopir a terra, però no va ser a temps de girar el cap quan, de sobte, va veure que la mà del seu adversari s'abalançava sobre seu a tota velocitat colpejant-li la seva espatlla i projectant-la enrere sense ni tan sols tenir temps a reaccionar. En Nizouki va fer-la volar diverses desenes de metres amb la consegüent rialla dels presents, i aleshores va reprendre el seu camí.

En Hartich va percebre l'enrenou i va esperar aquell desconegut en el centre del poble. Quan va veure la seva armadura va reconèixer de seguida la seva funció.

"Vostè és un gran general del Rei. Benvingut al nostre poble."

No sempre era tan ben rebut. Aquell líder era ben culte.

Es va improvisar un banquet per parlar amb el nouvingut -no podien conversar sense menjar- , i tots els habitants del poble van acudir-hi per tal de no desaprofitar aquella ocasió per endrapar.

En Nizouki va explicar sense embuts que estava buscant un deixeble, un guerrer per entrenar-lo.

"És un honor que no podem rebutjar", digué en Hartich. "Voldrà provar les persones que vostè cregui que tenen potencial?"

"Bé... vostè és el líder. Mostri'm aquell que sigui el més fort del poble."

En Hartich va dubtar un instant i es va aixecar quan va engolir el seu tros de carn.

En Hartich fou tirat a terra quatre vegades seguides pel general. Es va aixecar i es va netejar la polseguera i la poca sang que li rajava. Va reprendre la seva posició amb dignitat. No havia aconseguit tocar en Nizouki ni una sola vegada. Els habitants del poble estaven desconcertats. Estaven orgullosos del seu líder. Per a ells, el seu líder era increïblement fort! Havia estovat de valent els líders dels pobles del voltant sempre que hi havia problemes de veïnatge.

I aquell paio, que venia la ciutat, l'havia batut sense ni tan sols despentinar-se.

"Vostè és molt fort", digué en Nizouki. "No és habitual en una terra tan remota. Ha viatjat molt, oi?"

Els espectadors van fer uns ulls com taronges quan van escoltar aquell comentari.

"Em sembla que vostè no és el paio que estic buscant. Crec que el mataré."

Lentament, va fer aparèixer una bola de foc a la seva mà.

Els espectadors van contenir la respiració. No era gens net matar l'adversari en un combat amistós. Però no podien interferir-hi. Respecte en Hartich, no tenia la intenció de morir d'aquella manera. Va abalançar-se contra el seu oponent i el va atacar amb ràbia.

Motivat, en Hartich era molt més eficient i en Nizouki fou colpejat fent-li desaparèixer la bola de foc de la seva mà. Però el general va aconseguir alliberar-se del seu contrincant.

Els dos adversaris estaven encarats a una certa distància i, mentre en Hartich dubtava, en Nizouki observava la multitud de Guerrers de l'Espai que volien aturar el combat.

Degut a que no mataven ningú en un combat amistós, un Guerrer de l'Espai empàtic, o bé interessat, reaccionaria davant d'una injustícia com aquella. Degut a la diferència de nivell entre ells, només un covard mataria en aquelles condicions algú més feble que ell.

Una interessada va reaccionar. Una jove Guerrera de l'Espai de la mateixa edat que la Hanasia, que volia viure amb líder ja que havia quedat lliure. La diferència d'edat no era pas un impediment per als Saiyans.

"Tu no ets el més fort del poble", digué ella.

"Ah, bé", respongué en Nizouki. "Hi ha algú més que vulgui lluitar contra mi?"

"O que mereixi ser liquidat...?", respongué cruelment en Hartich.

En Nizouki tractà de cercar allò que s'amagava darrere d'aquelles paraules. La noia estava tractant de salvar el seu líder mentre assenyalava a una altra persona. El líder, per la seva part, semblava llest i segur que guardava algun as a la màniga per tal de no morir.

Era necessari saber quines eren les seves determinacions.

"Liquidar? Potser. Segurament. De fet, sí. Si no liquido a una altra persona, serà vostè qui liquidaré."

En Hartich es va posar en guàrdia.

"No hi ha ningú més fort que jo en aquest poble."

En Nizouki somrigué interiorment. Aquella frase era una fal·làcia! Estava protegint a una altra persona, tal i com la noia l'havia protegit a ell feia un moment. Quan un Guerrer de l'Espai ajudava a un altre significava obediència -com el cas dels oficials de rang elevat, o simplement per submissió-, o perquè se l'estimava profundament. En tots aquells casos, davant d'una amenaça de mort inevitable, els Guerrers de l'Espai sempre canviaven de bàndol. Excepte en aquelles situacions que li havien explicat en la biblioteca, en les quals aquells éssers estrambòtics no podien suportar que els altres patissin! I la força dels quals provenia de les seves motivacions de protegir. Només havia de posar tota la carn a la graella.

Es va girar cap a la noia per desafiar-la, però ja havia tocat el dos.

En Hartich va aprofitar aquella distracció per atacar-lo i prosseguir el combat. En Nizouki va rebre alguns cops, però el líder va acabar a terra dominat pel guerrer de la ciutat. Quan era a punt d'etzibar algunes puntades de peu a en Hartich, que es trobava desplomat a terra, fou interromput per un crit colèric:

"Aturaaaaaaaa't!"

Era una altra noia jove. L'havia portat aquella que havia marxat anteriorment. Aquesta nouvinguda va impressionar gratament a en Nizouki. Degut a la seva gran experiència com a guerrer, havia conegut una gran quantitat de Guerrers de l'Espai i era capaç de jutjar amb precisió la seva força, el seu nivell, la seva experiència i el seu potencial mitjançant la forma de moure's, la tensió al seu voltant i la seva mirada. Sens dubte, era la més forta del poble. Aleshores, per què no era ella la líder? Només podia considerar una raó...

"Deixa el meu pare tranquil."

Justa la fusta; l'única raó possible. En els pobles remots, i com a mostra de respecte, els pares no eren destronats pels seus fills fins uns anys més tard. Aleshores, hi havia un tercer individu sospitós. La primera noia es va allunyar i va mirar cap a una altra banda i pensà 'aquí no hi pinto res'. Va esborrar mentalment el gran interès que tenia en aquella petita família. Que un pare protegís la seva filla era una reacció típica en les famílies Saiyanes de tan sols un fill, però no fins a aquest extrem.

"Un de vosaltres ha de morir. Qui em vol desafiar?"

"Jo", respongueren pare i filla a l'uníson.

En Nizouki no se'n sabia avenir. Aparentment, l'empatia era una facultat hereditària. Quelcom el va cridar l'atenció. Es va girar vers la noia per analitzar-la més a fons. Tenia els ulls vermells evidenciant les seves llàgrimes.

Els costums dels Guerrers de l'Espai canviaven segons les contrades, però en Nizouki no havia vist mai en cap indret que ningú s'atrevís a mostrar la seva feblesa en el seu rostre.

"Per què plores?", preguntà amb tranquil·litat.

"No n'ha de fer res", respongué ella rotundament.

"M'interessa particularment perquè podria canviar de parer sobre les morts. Sempre i quan no em menteixis, és clar."

"Què?"

La Hanasia estava desconcertada per l'actitud adoptada per aquell desconegut. Estava ocultant quelcom. Els estava provant. En portava alguna de cap.

Ella no el podria vèncer.

"La meva mare és morta."

"I què?"

"Ploro perquè la meva mare és morta."

En Nizouki no ho va entendre. Alguna cosa se li escapava de les mans. Per a ell i tots els Guerrers de l'Espai, la mort d'un ésser estimat podia comportar, com a molt, una lleugera depressió, nostàlgia... Tractava d'establir una relació entre això i el fet de patir pels altres... al cap i a la fi, els morts no pateixen perquè ja són morts! Però en aquell moment era millor concentrar-se en descobrir aquelles forces amagades que s'alliberen quan es desitja protegir algú.

"Et desafio. Si no ets capaç d'aturar-me, et mataré a tu i al teu pare."

La Hanasia es llançà sobre aquell desconegut i li etzibà un cop directe que el seu oponent va evitar. Va atacar una vegada rere l'altra però en Nizouki aturava els atacs amb facilitat. Estava impressionat amb el poder d'aquella noia, ja que no ho feia gens malament. Va tractar de finalitzar aquella envestida de cops mitjançant un cop violent, però, sorprenentment, ella l'esquivà. Va pensar que, com encara no havia atacat, ella no ho hauria d'haver previst, i per tant tenia uns reflexes ben aguts.

En Nizouki va prosseguir atacant a tota velocitat, mentre que la Hanasia es trobava en una mala posició. Ella no havia lluitat mai contra algú tan fort. No era només qüestió de poder. Tenia una tècnica gairebé impecable, ràpida, eficaç... Els seus cops gairebé sempre atenyien el seu objectiu, i els seus moviments... eren incomprensibles. La seva tècnica de combat no tenia res a veure amb la d'aquell poble ni amb la dels pobles veïns.

La Hanasia començà a panteixar. En Nizouki va creure que era el moment de tornar-la a provar.

"Ja estàs cansada? M'ho imaginava."

Movent-se a tota velocitat, en Nizouki va disparar una bola de foc al pare de la Hanasia. Els ulls de la filla es van adonar massa tard i no va tenir temps de reaccionar. En Hartich va saltar després de l'explosió i va caure desplomat a terra i malferit.

Aleshores, en Nizouki es va girar per veure la reacció de la noia, la qual s'abalançava enfurismada contra ell.

No va tenir temps d'aturar-la i, per primera vegada des que havia començat el combat, va rebre de ple un potent cop. Fou projectat cap enrere esquitxant el terra amb diverses gotes de sang. Va somriure, es va deixar caure i no va ser a temps de reaccionar: era feliç d'haver trobat el Guerrer de l'Espai que tant havia buscat.

Va ser esclafat a terra per un altre cop violent. La Hanasia va deixar anar tot el seu pes a sobre d'ell -és a dir, d'alguna manera 'volava' fent pressió contra el terra per tal d'immobilitzar-lo perquè d'una altra manera s'hagués alliberat amb la mateixa facilitat que un Guerrer de l'Espai esmicola una pedra-, i va colpejar-lo múltiples vegades al rostre.

En Nizouki no havia de perdre la concentració. Havia rebut de ple diversos cops i no podia reaccionar. Ximpleries. Havia anat massa lluny i moriria per culpa d'un error estúpid.

La Hanasia va aturar-se i va deixar anar en Nizouki. El podria haver matat. De fet, tenint en compte tot allò que havia passat, era estrany que no el matés. Havia amenaçat clarament a ella i al seu pare. Era lògic que el rematés. Sobretot perquè era clarament més fort que ella, i podria dur a terme la seva amenaça de mort.

Encara que els vilatans creien que l'hauria d'haver mort, no digueren res.

"He guanyat", digué la Hanasia. "Et prohibeixo que amenacis els habitants del nostre poble."

"Em perdones la vida?", articulà en Nizouki amb les seves dents adolorides i mirant el cel. "Realment, ets la persona que buscava."

Després d'un instant d'estupefacció, la Hanasia es va girar vers el seu pare.

"Estàs bé?", li preguntà.

En Hartich no va respondre aquella pregunta degut a l'absurditat i el context de la mateixa, -que un Guerrer de l'Espai es preocupés per l'estat d'un altre no era habitual-, i es va aixecar. Estava atordit però es va recuperar ràpidament.

"Respecto la teva decisió, però valia més eliminar-lo."

"No serà necessari. Ei, vell!", cridà vers una altra direcció. "Fot el camp del nostre poble. La nostra plaça central no és pas un dormitori."

Els vilatans rigueren burlescament perquè sabien que, després d'aquell incident, si el desconegut estava tan ferit com per marxar pel seu propi peu, la Hanasia no dubtaria ni un sol instant en agafar-lo pels cabells o per la cua i llançar-lo ben lluny.

En Nizouki es va aixecar lentament amb la poca dignitat que encara li restava. Quan ja era prou lluny, va cercar aigua per rentar-se el seu rostre ferit i va marxar en busca de menjar. En uns dies es recuperaria i tornaria.

Quan havia començat la seva missió, ni tan sols creia en l'existència d'aquell Guerrer de l'Espai que buscava. Però ara que havia trobat aquella noia estranya, volia saber d'una vegada per totes si seria capaç de fer augmentar el seu poder fins arribar a dominar tots els Guerrers de l'Espai.