DB Multiverse

Part 3, Capítol 38.

Revolta? No, revolució!

Traduït per Bardock

 

Quin desgavell a la sala del tron! La Dijicharate adorava l'ordre. Generalment, l'ordre fet bocinets que no es movia i que vessava hemoglobina.

 

Tot desplaçant-se a gran velocitat, va observar els combats visualment i va arribar a una conclusió precisa: els rebels massacraven els guàrdies. Igual que a l'emperador, això no l'entristia. Ella soleta podria netejar aquella sala. Pel que fa a l'emperador... bé, el simple fet que les boles d'energia d'aquell bombarder caiguessin a sobre d'ell amb el mateix efecte que unes gotes de pluja, deia molt sobre la distància entre ell i els altres guerrers de la sala.

 

El bombarder duia a terme una missió digna d'ell. La criatura, amagada sota un gran llençol, disparava únicament cap a baix, cosa que era normal ja que havia assolat gairebé el sostre. Al seu voltant, tres rebels resistents atacaven tot allò que se'ls apropava. Un bon equip. Però el sostre pertanyia a la Dijicharate.

 

Durant el semisegon necessari per donar una bona trajectòria que li conferiria un atac òptim, va decidir el tipus d'assalt. Podria aniquilar el rebel davant d'ella i continuar directament a través d'ell fent xixines al bombarder, tot deixant com un parell de babaus els altres guàrdies del cos. Però no seria tan fàcil. Eren bons. Sí, se n'havia adonat. L'armadura que portaven contenia una fina porció de katchin i una mica de metall d'estrella. No podria trencar-la per la meitat. Les seves armes hi lliscarien. Ell moriria però ella es quedaria immobilitzada. I els altres dos s'abalançarien a sobre d'ella.

 

Havia de decidir ràpid. Ben aviat el bombarder seria a sobre d'en Blizzard i la Dijicharate no gosaria mai fer caure sang i trossos de guerrer sobre l'emperador.

 

Aproximant-se a tota velocitat, va trobar un defecte en l'armadura. Pobret, s'havia pensat que estava protegit! I la seva fulla va entrar amb una precisió quirúrgica entre dos trossos irrompibles, una juntura mal acabada. Va continuar per la pell, tallant el braç del rebel i la va fer sortir mentre el darrer cridava de sorpresa i de dolor. Per tal de dur-ho a terme, va abaixar la testa lleugerament enrere tot revelant la juntura del coll. Era de bona qualitat, per tant, l'ombra assassina va picar més fort. Va deixar de volar i va caure amb el seu adversari mort.

 

Per assegurar-se, va tallar-li completament el cap i va desaparèixer rere un desenfocament.

 

Els altres dos rebels van tremolar com una fulla i van canviar de posició per cobrir més superfície de defensa deixant una obertura massa gran entre ells. El seu proper atac seria el definitiu.

 

L'Yshar va veure el forat i va pensar a reemplaçar el guàrdia mort, però sabia que es faria matar d'un cop per la terrible Dijicharate. Va preferir etzibar alguns cops amb la seva mà del perdó a la seva poderosa rival de rostre

desfigurat.

 

Les dues armadures restants estaven a l'afust del proper atac, però estaven tan ben posicionades com un conill que es posa sota el punt de mira d'un llop. I no va fallar.

 

L'assassina sortida del no-res es va llançar contra ells. Un va alçar el braç però el cop ja s'havia expedit. Només van ser a temps de veure una forma difuminada arribant entre ells dos i un dels cops circulars més tallants raspant l'aire amb tal força que una llarga escletxa es va crear al sostre.

 

Increïble, aquella velocitat. Quina precisió, quina força, quin cop tan admirable!

 

Sota la llum enlluernadora de l'espasa gegantesca, el cos tallat per la meitat de la reina de la velocitat i de les ombres, la Dijicharate, va tocar el sostre en dos indrets i les persones rares que seguien el combat aeri sense oblidar els seus adversaris, es van quedar bocabadats. Això va ser fatal per a un rebel i per a un guàrdia.

 

L'actiu més poderós de la cort acabava de morir a mans del més poderós dels rebels, qui es va fer veure en aquell instant.

 

Afortunadament, ningú no havia comprès del tot què acabava de succeir. Però l'emperador descobriria que allò que volava per sobre d'ell era un simple bombarder.

 

—Ara! —va cridar en Kramm d'Istaal.

 

Llavors, el bombarder envià tots els seus atacs vers l'emperador mentre els dos guàrdies del cos restants s'abalançaven també sobre ell amb l'esperança d'entretenir-lo així com la massa gegantina del paladí queia amb una acceleració superior a la gravetat del planeta.

 

El bombarder va apuntar els ulls. En Blizzard els va tancar. No hi havia gaire fum. Els atacs energètics havien estat escollits en aquest sentit per saber on s'havia de colpejar. El primer guàrdia del cos va carregar el seu puny amb una energia bullent de color blanc, així com l'armadura del seu voltant. Va percudir l'espatlla de l'emperador com si fos mantega. L'altre rebel va apuntar una mica més avall i, amb el seu genoll plegat, tot impulsat pel seu vol descendent per augmentar la seva velocitat, el va plantar com una agulla a l'avantbraç esquerre del monarca. Un rebel situat als seus peus va oblidar el seu adversari per precipitar-se sobre la immensa cua enroscada a terra. Va aferrar els seus braços i les seves cames el membre reptilià a través de dos llocs —ja que feia diverses voltes, cosa que impediria la seva utilització durant un semisegon—. L'Yshar era massa lluny per ser útil. Per tant, pregava amb força com a forma d'ajuda.

 

L'espasa d'aliatge d'estrelles, una de les fulles més pesants i tallants de l'univers, s'abatia sobre el Dimoni del Fred. I el temps semblava aturar-se.

 

En Kramm d'Istaal, eliminant en el mateix segon l'emperador i la Dijicharate, guanyaria la batalla tot solet.

 

 

 

Talment com tota la gent civilitzada, l'Avoka, el gran telecinètic, detestava en Yikoun. Aquell monstre bavós va sortir del domini animal per la seva facultat de parlar, però, per la resta, era un insult als mots "intel·ligència superior" que hom atorga generalment a tot ésser que frega dues roques per fer foc. De fet, el foc no havia estat inventat en el seu planeta natal.

 

Els Glaviots, l'espècie d'en Yikoun, van ser descoberts ja feia una desena de milers d'anys com a mínim. Des d'aleshores, no s'ha percebut cap evolució en el seu comportament. El seu planeta tenia una particularitat singular: igual que la Lluna que orbita al voltant de la Terra i que només ens mostra una sola cara, el seu planeta girava al voltant d'un sol amb un hemisferi permanentment de cara al sol i l'altre amb una nit permanentment eterna. La seva única lluminositat procedia de les estrelles i aquestes generalment restaven amagades per núvols espessos. Molt pròxim al seu astre ardent, el costat de la nit no era fred. Una trentena de graus en el punt més fred, un centenar si ens apropem a les vores. Evidentment, cap vida no s'havia aventurat a dipositar un termòmetre en el costat lluminós.

 

Els Glaviots tenien un parell d'ulls globulosos que veien els infrarojos, és a dir, les fonts de calor. Veien amb una gran nitidesa. Fins i tot un assortiment d'objectes a temperatura ambient amb una petita diferència de dècimes de graus era netament visible als seus ulls. La llum del "espectre visible" era, per contra, invisible per a la seva mirada com els infrarojos per a nosaltres, i romandre en plena llum no els molestava gens ni mica. Per tant, no tenien cap preferència particular per els racons ombrívols.

 

Aquestes bèsties van viure durant molt temps. Dos-cents o tres-cents anys. Els més intel·ligents d'ells no dominaven el llenguatge fins als 34 anys com a mínim. Estaven naturalment dotats en sumes i restes però només fins a 2.931 i mai en nombres negatius. Els matemàtics més motivats van renunciar definitivament a fer-los aprendre el mètode de multiplicar, ja que no n'eren capaços. Un dels millors estudiants d'entre els Glaviots va afirmar: "És complicat. Dos per dos fan quatre, i dos més dos també fan quatre. Per contra, u per u no fa dos i tres per tres no fa sis. Quina bestiesa".

 

Els Glaviots menjaven de vegades energia pura, generalment lluminosa. Més d'una vegada havien estat enxampats aspirant un foc o una llum, ja que, com deien, no podien resistir-se a una llum tan bona. Es referien evidentment a la llum infraroja que aquells elements generaven i no pas a la part visible de l'espectre per a nosaltres.

 

La seva gran mida i el seu exosquelet, proveït de grans urpes, així com d'unes potes en forma d'hèlix, els conferia una gran velocitat que col·locava a aquests monstres en el top universal de les espècies més poderoses. Sota, és clar, dels Guerrers de l'Espai, dels Namekians, dels Dimonis del Fred i dels Dracs Negres del planeta Dromor. No obstant això, un Guerrer de l'Espai experimentat podria tenir problemes lluitant contra un Glaviot adult. Val a dir que un Drac Negre també. Però el que diferenciava els Guerrers de l'Espai d'aquestes dues altres espècies era que Plant comptava amb alguns centenars de milers d'individus mentre que les dues altres espècies mencionades vivien molt de temps i procreaven tan sovint com els pandes gegants i com a molt només hi havia un o dos milers d'ells.

 

En Yikoun era el Glaviot més poderós i havia assolit l'elit. Ningú de la seva espècie no havia crescut tant en termes de força. L'únic que el sobrepassaria un miler d'anys després s'anomenaria Yakon i, igual que ell, periria a mans d'un Superguerrer.

 

La notícia de l'atac al palau imperial era lluny d'arribar a la seva nau mentre navegaven cap a Plant.

 

En Frosty esperava impacientment arribar allà. Estava quasi preparat. Contràriament als seus germans, romania en la seva forma original, aquella en la qual havia nascut. Per tal d'aconseguir-ho, havia hagut d'entrenar-se durament per dominar el terrible poder del seu cos, encara que hauria estat més fàcil decidint d'aplicar una forma de reducció.

 

Però el guany era immens. En Frosty sempre estava al màxim de les seves capacitats. Ningú no el podria posar en perill si intentava sortir d'una forma de reducció. Durant un atac, estava calmat i segur de si mateix, al contrari dels seus germans que perdien el cap en el desplegament del seu poder. En Frosty no era pas el més fort dels prínceps només perquè fos el més vell, sinó que també era el més assenyat en el combat i en l'autocontrol. No dubtava pensant que devia ser més fort que el seu pare, qui dormia al seu tron des de feia força temps en una forma de reducció.

 

L'únic dels dimonis que seguirà els seus passos molt temps després serà en Cooler, qui descobrirà millors beneficis.

 

—Yikoun, no pares de tremolar, de saltar i no pares quiet. I baveges pertot arreu. Calma't una mica —va dir l'únic ésser capaç de parlar amb aquell to al gran monstre.

 

—Faig el que puc, Senyor Frosty —va respondre la bèstia—. Si trobem el guerrer de la llum, serà la lluita més increïble de tots els temps! És tan fort! És tan... hm, lluminós! No puc dormir, no paro de pensar en la seva llum. Se'm cau la baba perquè penso en la seva llum! De vegades, quan miro una llum, penso en la seva lluminositat.

 

—Au, va, distreu-te, esbargeix-te, aquí hi ha lloc de sobra.

 

—Ja ho he fet, Senyor. He fet mil vegades la volta a l'estadi de l'espai. La gran volta amb les plantes grans incloses. I els arbres. I bé, encara segueixo excitat.

 

—Has comptat fins a mil, Yikoun? —va demanar-li el Dimoni del Fred com si li parlés a un nen.

 

—No en sé, Senyor. Però crec que el número mil és maco.

 

—Avoka, quantes voltes ha fet el nostre Yikoun? —va preguntar el dimoni tombant-se vers el seu guerrer, situat al lluny per tal d'ignorar la pudor d'en Yikoun.

 

—Dues mil tres-centes disset voltes, Senyor —va dir l'Avoka sense alçar la testa.

 

En Frosty sabia que obtindria la resposta. Considerant la sensibilitat i la intel·ligència de l'Avoka, conèixer els fets i els gests de tothom en aquella nau gegant i recordar detalls anecdòtics era tan natural com per a un humà recordar què ha menjat pel matí. Els Dimonis del Fred també posseïen una agudesa terrorífica dels sentits i una gran intel·ligència, i ells també podien fer el mateix que un geni o un artista savi gràcies a la concentració. Però l'Avoka els sobrepassava en això i en Frosty estava meravellat i sempre aprofitava una ocasió com aquella per posar-lo a prova.

 

—Oh —va fer el Glaviot—. M'he equivocat. Ho hauré de reparar.

 

—Anul·laràs les teves mil tres-centes disset voltes de més? I com?

 

—Les faré en sentit contrari.

 

El monstre va marxar davant el somriure del dimoni i la joia de l'Avoka, el qual no es va poder estar de remarcar que, malgrat comptar-les en veu alta, en Yikoun havia fet en realitat 1.412 voltes en sentit contrari.

 

L'Avoka passava el temps jugant a escacs, un joc de taula amb 63 peces diferents que es jugava per torns sobre un tauler. Jugava contra l'ordinador perquè ningú de la sala no era capaç d'aguantar un instant contra ell. Inclús les funcions cerebrals generalment superiors dels Dimonis del Fred eren esclafades per les seves estratègies. L'Avoka només havia perdut 12 de les seves 31 peces. El seu Rei estava ben protegit rere una muralla de fortificacions i aquestes estaven custodiades per les seves peces més poderoses. A l'ordinador només li quedaven 8 peces, però havia maniobrat hàbilment atacant a tort i a dret perquè el seu rei obrís camí a la 63ena peça, la qual estava situada al bell mig del tauler i que decidia aleatòriament de suprimir una línia sencera. Aquella peça s'anomenava l'emperador i decidia qui vivia i qui moria.

 

El problema dels ordinadors era la seva forma tan previsible de jugar. Els seus algoritmes calculaven simplement milions de cops i després seguien el camí menys arriscat vers la victòria. L'Avoka jugava sovint en mode "bogeria" i l'ordinador intentava cops desesperats. D'aquesta manera havia perdut la majoria de les seves peces. Però la seva defensa total de l'últim torn era molt interessant. L'Avoka va anotar mentalment que seria una estratègia útil per a una partida posterior si es trobava en dificultats. L'Avoka no s'hi trobava normalment, però valia més prevenir.

 

Encara quedaven alguns dies per arribar. Aquell planeta-trampa, Plant, segurament li reservava unes sorpreses que estaria encantat de descobrir.

 

A menys que en Frosty posés en marxa el seu pla, que era destruir-lo tan bon punt hi arribés.

 

 

La Hanasia dormia i gràcies a la seva força que li conferia poders extra sensorials, somiava amb els grans esdeveniments que la concernien.

 

En Bourgo estava dormint i a causa de la seva natura superior de Namekià no somiava del tot. Va obrir un ull i va esguardar els monitors. Encara quedava força temps.

 

Per què no s'havia unit a l'atac dels rebels del palau?

 

No n'estava segur. Per por de trobar-se davant l'emperador? O per por de ser inútil, o de ser derrotat? Quan havia tingut accés a aquella nau, essent menut i dels més ràpids, va veure una oportunitat. Però no perquè fos possible de realitzar significava que fos una bona idea.

 

La seva consciència li afirmava que fugia de quelcom sota el pretext de córrer vers una altra cosa.

 

D'altra banda, hi havia pocs guerrers rebels a prop del Planeta Plant i a sobre no eren els més forçuts! Els havia d'ajudar, no?

 

De fet, la seva motivació real era poder trobar l'ésser més poderós de l'univers. Era força egoista.

 

Esperava que l'atac del palau estigués rutllant.

 

 

La desesperació no pren a la gent per sorpresa. Generalment, és el resultat d'una llarga successió de desgràcies i de fracassos. En casos singulars, pot ocórrer instantàniament, com quan algú veu anar-se en orris l'obra de la seva vida. El cas d'en Kramm fou una mica similar a això quan es va trobar blocat a l'aire, amb la seva espasa apuntant a baix i sostinguda pels dos dits gegants d'en Blizzard. Dos dits de la seva mà a l'extrem de l'avantbraç on encara forcejava un guerrer amb armadura. En Kramm hauria trencat a plorar si hagués tingut temps. Però la dècima de segon on tot semblava congelar-se, no va permetre als seus ulls d'omplir-se d'aquell líquid. L'altre rebel amb armadura estava paralitzat al costat de la testa del seu enemic. Semblava un lloro, amb el seu puny a milers de graus Celsius fumejant sobre l'espatlla que no tenia ni una sola esgarrinxada.

 

No va ser la simplicitat apostrofant amb què en Blizzard havia aturat el seu cop que omplia de vida i de desesperació el cor d'en Kramm. Era la mirada que li etzibava amb el cap amb prou feines tombat cap a ell. Una llambregada avorrida que deia: "Pfff... i pensar que en tindria prou amb això..."

 

Estaven fumuts, l'havien feta bona. Ningú no pot tocar un Dimoni del Fred.