DB Multiverse
Hanasia, la Reina dels Saiyans
Escrit per Salagir
Adaptació per Bardock & Neferpitou
Aquesta història té lloc al planeta dels Saiyans, molt abans que la seva població terroritzés tota la galàxia sota el lideratge del Rei Vegeta...
Si alguna vegada us havíeu preguntat com havien conviscut aquests éssers tan poderosos; si voleu saber el destí d’aquests Guerrers Mil·lenaris abans d’en Broly; o si us fascinen les aventures d’uns lluitadors exhaltats en un món bàrbar, aleshores endinseu-vos en el món de la Saga Hanasia.
Part 1 :123
Part 2 :4567891011121314151617
Part 3 :1819202122232425262728293031323334
Recapitulant
Traduït per Neferpitou
La Hanasia ja no sentia el poder del Guerrer Mil·lenari.
En el planeta, tothom mirava cap al cel pensant que es desplomaria. Però no va succeir això.
—Bé, almenys ja és mort —va dir volant cap al seu poble lentament. La meitat d’ells va mirar cap al cel i l'altre meitat vers la Hanasia.
—El senyor vermellenc t’ha retornat a la vida! —plorava en Harik.
—No era morta, només m'ha curat. La gent no pot reviure.
—Les pedres gegants estan marxant!
—Què són aquestes coses? —li va preguntar veient com les naus dels Tsufuls marxaven volant. Algunes havien llançat raigs làsers i s'enduien les restes de les naus destruïdes per en Romanesco.
—Ehm... Francament... no ho sé.
—I tots aquells paios d’allà baix?
—L’exèrcit, òbviament. Han generat conjuntament una enorme bola de foc i han enviat el Guerrer Mil·lenari al cel.
—Ho he vist. De fet, això em recorda... Nizouki!!!
L’exèrcit dels Guerrers de l’Espai escrutaven el cel.
—No ha caigut.
—Però és mort?
—Veient tot el que ha rebut abans, no crec que el seu cos hagi estat destruït. Ha de caure.
—Ha travessat el cel! Ha superat l’alçada on no es pot respirar i s'ha estavellat contra el cel!
—Estàs dient ximpleries, el cel és infinit.
—Sí, com el fons dels oceans!
—Tenint en compte el nostre assalt, crec que encara deu estar ascendint. Pujarà durant dies i dies... i finalment caurà.
—I serà mort!
—És clar!
I així van concloure. Havien vençut en Romanesco i el general n’estava molt orgullós. Però, de sobte, va notar una presència hostil.
—Nizouki.
—Aaahhh!! —va dir en descobrir que la Hanasia era darrere d’ell, dempeus i volant, i, el més important, viva i totalment guarida.
—Em pensava que t'havia liquidat!
—Hauria sigut el més convenient per a vostè, oi general?
—No, no... Ans al contrari, me n'alegro... El teu combat ho ha demostrat... tenia raó. Ets l'única Guerrera de l’Espai al món capaç de competir contra el Guerrer Mil·lenari! I fins i tot els Tsufuls ho creuen —va acabar dient afirmant amb el cap.
—Li havia prohibit que tornés aquí.
Una bufada de fred va recórrer la planura, i els elements més propers de l'exèrcit, la majoria d’ells generals, observaven, glaçats per la sobtada tensió acumulada amb l’estranya aura d’aquella noia que semblava molt forta malgrat la seva aparença i edat, que gairebé estava fent tremolar el llegendari general Nizouki!!
—No només ha tornat, sinó que, a sobre, ha portat el monstre que ha destruït el meu poble... Però el pitjor de tot... Ha tornat després del que va fer... Gosa aparèixer aquí, quan ahir vau enviar el vostre dimoni assassí, el vostre maleït assassí! Felicitats, això m’ha fet ser més forta... Però això no el beneficiarà!!!
—Oh, vaja... sembla que no parles d'en Romanesco, oi?
—Sigui quin sigui el nom d’aquest degenerat, va matar els meus vilatans... i el meu pare!!
—Em pensava que els vilatans del teu poble estarien segurs —va dir en Nizouki mentre observava les persones volant i apropant-se en la llunyania, però, inevitablement, eren molt més lents que la Hanasia. Encara trigarien una mica a arribar.
—Doncs anaves ben errat!!!
L’aire calent al voltant de la Hanasia i un vent arremolinat la rodejaren. Tots estaven sorpresos. Va estendre la seva mà i, simplement apuntant cap a ell, es va sentir esclafat, aclaparat per la seva força. Tremolà i reuní millor la seva energia al màxim.
Llavors, de sobte, va escapar-se del seu embadaliment, i, instintivament, es va precipitar cap a ella per envestir-li un cop mortal. Però, quan estava a punt de tocar-la, va ser rebutjat per una aura sobtada desplegada per ella, una aura brillant i inflada per l’energia que el va empènyer com un vent superpoderós.
—La teva veritable força... és la d’un Guerrer Mil·lenari empàtic... malgrat això, tens la intenció de matar-me...?
A les files de l’exèrcit, aquesta transformació els atemoré a tots. Mai no havien vist el Guerrer Mil·lenari de prop i, en aquell moment, acabava de aparèixer dins d’una aura brillant. Veient això, només significava que... havia sobreviscut!!
Tots van tornar a les seves posicions d’atac i es van moure al voltant de la Hanasia per tenir-la a la vista. L’ambient estava esdevenint feixuc...
En Nizouki ho va percebre i va comprendre llurs reaccions. Ell mateix es sorprenia de veure la Hanasia brillar com mil feixos de llum, però, tot i les similituds, sabia que no era la mateixa aura que la del Guerrer Mil·lenari.
Podia ser el moment de salvar la seva vida:
—Aquest no és el Guerrer Mil·lenari —va cridar als altres—. Aquesta és la guerrera que vaig entrenar perquè lluités contra ell!
Davant el silenci atònit dels altres, va continuar:
—Estava disputant un combat igualat amb ell quan hem arribat! Sense ella, el Guerrer Mil·lenari hauria tingut temps de destruir tot el planeta! Ella és la Hanasia, la Guerrera de l’Espai més poderosa del món! No és la nostra enemiga, al contrari, heu de donar-li les gràcies!!
Hi va haver un murmuri general entre els presents. Els comentaris, que provenien de l’anonimat de la multitud, eren abundants:
—Ja ens em topat amb un, podem enfrontar-nos amb un altre!
—Aquesta llum no és normal, només t'aviso!
—Si ella és tan forta, aleshores per què no és la reina?
—És una trampa, ella és el Mil·lenari!
—A qui hem de disparar? A un núvol, potser?
—Bé, pot ser.
—Silenci!! —va cridar en Nizouki a l'exèrcit—. Tingueu en compte que hem empès ben lluny el veritable Guerrer Mil·lenari. Us puc assegurar que ara mateix està perdut en la infinitat del cel.
—És ben mort.
—Què? —feren dir diverses persones a l'uníson.
—És mort —va dir la Hanasia—. He sentit que la seva presència s'allunyava des que ha sortit expedit... He notat que la seva presència es distanciava més i més ràpidament, i, de sobte, ja no l'he detectat més. És mort.
—De debò pots “sentir” la seva presència? —va preguntar el general, incrèdul.
—Creus que només tinc força i una mica de llum...?
—No... no —va dir en Nizouki que va notar que el tutejava però estava menys decidida a matar-lo. S'adreçà de nou a l'exèrcit—: És mort! Missió completa!
Hi va haver un lleu alleujament a les files. Alguns Guerrers de l’Espai van començar a partir. En Nizouki també va fer un pensament.
Al cap de la Hanasia va tornar la imatge del nen del seu poble que havia estat assassinat violentament. La imatge del seu tors esquinçat la va trasbalsar.
—Espera, Nizouki —la seva veu era freda, molt freda i es va adonar que aquella vegada no podia escapar-se'n—. Algú més va participar en la decisió d’enviar el guerrer d'ahir? Heu entrenat altres assassins com ell?
—Quin guerrer d’ahir?
—En Romanesco.
—Ha arribat fa tan sols una hora!
—El Guerrer Mil·lenari, no! L’assassí foll d’ahir!
—Ahir?!
—Menteixes.
—Només vaig tenir temps de tornar a la capital, i avui he vingut fins aquí! Jo no he enviat a ningú! Qui és, aquest assassí?
La Hanasia sabia que aquell vell general no era tan covard com per mentir i salvar la seva vida. L'estupefacció del seu rostre realment delatava que no tenia ni idea del que parlava.
—Quin desengany... —va abaixar el cap i rompé el plor de nou. Es va destransformar i va tornar juntament amb els membres del seu poble.
—Hanasia! —va cridar en Nizouki—. Ara ets la més forta dels Guerrers de l’Espai! No vols anar a la capital?
La Hanasia va apropar-se als vilatans. Va agafar en Harik que corria cap a ella i el va abraçar. Després es va girar cap a la seva millor amiga i també l’abraçà. Després continuà amb els Guerrers de l’Espai més propers mentre les llàgrimes no deixaven de fluir per la seva cara.
I tots ells van tornar a la seva planura feliços perquè la Hanasia mostrava una cara feliç, ja que les seves llàgrimes eren de felicitat. La felicitat que finalment tot s'havia acabat.
—Som-hi, anem a trobar un bon lloc. Hem de reconstruir el poble.
—Podries ser la reina! —va cridar en Nizouki al lluny.
Va mirar la gent del poble tot desapareixent per ignorar-lo. Ell també es va donar la volta i va tornar a la capital.
—Mantingueu la tortuga ben a prop, serà útil com a mitjà de comunicació amb la noia mentre ella no es trobi a la capital dels Guerrers de l’Espai —va dir la Chiin-Lee mentre endreçava tot l’equipament gestionant el retorn dels seus exèrcits.
—Però aquesta noia...
—De moment no hem de preocupar-nos. Farem una reunió i tractarem aquest tema. Ara hem de descansar tots una mica.
—No cal atacar la mossa. El seu cor és pur.
Tots els Tsufuls es van girar bruscament cap al gegant rogenc que acabava de reaparèixer:
—He vingut per confirmar-vos la mort del vostre oponent.
—Hem detectat que ha desaparegut en direcció al sol. Gràcies a vostès, ara estem segurs. Moltíssimes gràcies.
—Us torno això —en Kibito va deixar caure de la seva mà un objecte esfèric brillant. Hi va haver un crit mentre alguns Tsufuls s’afanyaven a refugiar-se rere les seves cadires.
La Chiin-Lee va romandre impassible ja que sabia que la seva bomba nuclear en miniatura no explotaria per un petit xoc. La bomba va rebotar una o dues vegades i després va rodar innocentment a la sala de control. En Kibito esguardà la sala amb una expressió seriosa i moralista. No tenia res a dir. Només esperava que el missatge hagués calat amb èxit. Moltes persones van acotar el cap com nens ben escarmentats.
—Ens les vam haver d'apanyar en funció dels nostres mitjans, senyor —va dir la Chiin-Lee sostenint la seva mirada—. Tot el planeta estava essent amenaçat. No pateixi, ara destruirem aquesta arma.
—Feu el mateix amb el verí.
Com ho sabia? Ell era un Déu, però aquella pregunta no era qüestió de la Chiin-Lee.
Quan va començar a dir: “Per descomptat”, va ser tallada per un arrogant impetuós que mai no li havia agradat. Un Tsuful que va dir:
—Encara ho necessitem, perquè n’hi ha un altre.
La Chiin-Lee bullia interiorment de còlera. Aquell imbècil no s'havia adonat que aquell Déu rogenc havia reviscut a la Saiyana? Un tècnic es va posar les mans al cap i va pensar: Morirem! I ho va pensar amb tanta força que en Kibito el va sentir.
—Suprimiu el verí. Pel que fa a l'altre ésser, actualment és la vostra millor protecció. Us esperen altres perills i aquesta guerrera és el vostre millor mitjà de supervivència.
Es va fer un silenci a la sala. El missatge va ser del tot entès.
—No ens tornarem a veure mai més.
—Oh, esperi un moment abans de desaparèixer! —la Chiin-Lee no podia deixar la seva pregunta sense resposta—. Per què... no ha vingut, el Déu del Nord?
—Perquè és mort.
I el Déu vermellenc desaparegué.
La Chiin-Lee va sospirar. Un Déu mort! La teologia rebia un fort cop.
Llavors, va mirar cap a una de les pantalles que mostraven la Guerrera de l’Espai que deixava fluir les seves emocions a la seva cara radiant. Ella somrigué i va notar que els seus ulls també s'humidificaren. Ja no hem de tenir por, va pensar. Estem protegits pels Déus i per la Guerrera de l’Espai que plora.
La Chiin-Lee va sortir de la sala, feliç.
Reiniciem la novel·la!
Després d'uns quants anys aturada, reiniciem la novel·la de Multiverse!L'última pàgina recent publicada, la 145, és l'última pàgina que va deixar feta en Bardock, però a partir d'ara ho aniré fent jo com i quan pugui (accepto ajuda!), així que no hi haurà la periodicitat que hi va haver en el seu dia.
Salut!