DB Multiverse

Capítol 25

Traduït per Bardock

Amb el Guerrer de l’Espai, en Zarbon acabava de desfer-se d’una vegada per totes de la muralla defensiva i de l’última estratègia dels darrers Ultres en lliça. L’alienígena es va llançar sobre aquestes preses fàcils amb un esguard que brillava triomfalment. Els seus rostres tintats amb els colors de l’horror el van emplenar d’èxtasi; aquella petita expedició en solitari en valia el risc, sens dubte. Des de la seva posició podia divisar unes successions de personatges desconeguts desfilant sobre les curioses viseres Heloïtes, però les formigues-soldat havien d’estar agitats tant sí com no, donat que la colònia ja havia perdut per avançat! Les qualitats estratègiques d’en Zarbon, així com la seva extraordinària força de combat, li valien la seva notòria longevitat en el si de l’estat major del Governador Freezer. Així, va començar a mobilitzar la seva energia de seguida. La seva mirada va desfilar vers l’impressionant anell solar que blocava l’horitzó rere les siluetes dels seus dos objectius. A plena potència, el doll energètic s’arriscava a fer malbé aquella bonica part del botí, o sigui que a la porra la demostració de força. Tanmateix, aquells Ultres no estaven a l’alçada de la seva reputació; Helior pertanyia al Governador Freezer, per tant valia més evitar danys innecessaris atès que això formava part de les consignes. A més d’haver controlat la rebel·lió Saiyana, la joia Heloïta lliurada intacta acabaria de consolidar la seva bona predisposició, per tant no hi havia cap risc conseqüent per no haver informat rigorosament de la seva petita escapada. L’altre parell no s’havia mogut ja que restaven com estaquirots. Així doncs, en Zarbon va decidir esperar una mica més. En lloc d’un tret directe, preferí optar per una càrrega adequada a través del proper atac dels drons. Aquells dropos no s’esperarien i seria una delícia veure els seus rostres de rates deformats per l’estupor una vegada més, abans d’enviar-los amb en Vegeta a l’infern!

Les neurones d’en Wigner es van posar en marxa a ple rendiment. L’estat major estava aclaparat, era inútil esperar-ne un miracle. Sacrificar la seva vida i la d’en Waals ja no era una opció, sinó una realitat. No, el problema no era això, si no un mitjà de preservar la llibertat, la supervivència del poble Heloïta, ni més ni menys. La hipotètica “aliança improbable” s’acabava d’anar en orris i els drons d’en Mox eren prou nombrosos per a constituir un desviament efectiu; havia de trobar un altre mitjà, una altra solució per desempallegar-se ràpid d’aquell monstre! Després d’en Vegeta, ells serien, sens dubte, els següents en la llista d’aquell paio amb boca de gripau, i una vegada fossin liquidats... la flota seria superada, els reforços Ultres esborrats del mapa, la situació desesperada i el planeta devastat. Els reforços... per bé que no fossin abatuts abans d’arribar. No, havien d’aniquilar aquell cataclisme vivent abans no fos massa tard! De moment, l’ubicació seguia sent ideal: ell davant l’anell i ells d’esquenes a aquest... Només calia trobar una forma de distreure’l suficientment per a passar a la fase final. Un renec va interrompre la seva comunicació en curs.

—Ho faré jo!

En Waals ja n’estava tip. Fart d’esperar, de patir, de veure l’altre burlar-se d’ells. Contenir la seva ràbia el feia tremolar de dalt a baix. Sempre havia confiat en en Wigner, però ja era massa! Massa llarg! Massa frustrant! Insuportable! Ni parlar-ne de deixar-se massacrar sense intentar res!

En Wigner va actuar com un raig. En Waals es trobà de seguida plegat endavant amb les mans situades a les temples fent una ganyota.

—Estàs sonat! —cridà redreçant-se immediatament.

El seu capità acabava de llançar a plena potència a través dels seus implants el so més agut, el més insuportable de la seva biblioteca personal: el crit amorós de les plantes gegants del planeta Saïba.

—Saps perfectament que no estaves en condicions d’escoltar-me. Ara que he atret la teva atenció, guaita què t’envio —va anunciar en Wigner amb calma.

—Però l’altre... —fou tallat en Waals pel to sobtat autoritari del seu oficial:

—Calla, llegeix!

Malgrat el perill, en Wigner continuà esguardant el seu impulsiu camarada amb la seva mirada més incisiva: allò que estava en joc era massa important per a deixar-lo escapar del seu control.

—Tens raó, tots dos tenim prou energia per intentar el cop —va concedir en Waals de mala gana després d’haver consultat algunes línies que tot just desfilaven per la seva visera.

En Mox fou incapaç d’esborrar del seu visatge el rictus en forma de somriure provocat per la intensitat del moment. Era conscient d’haver pres un enorme risc en malbaratar l’avantatge de l’armada de drons en els successius atacs insignificants. Per primer cop en la seva carrera, havia omès les ordres per a aplicar el SEU pla sense demanar consell ni consentiment a ningú. Una batalla perduda provoca un impuls a la combativitat i no a la inversa. Que l’aliat alienígena fos abatut abans de començar a lluitar d’acord al pla inicial era mala sort, però no constituïa un fet negatiu després de tot. Un groondas de menys. Segons en Wigner, els dos Ultres encara tenien poder suficient per a aplanar-li les costures a l’abominació restant i ferir-lo abans de ser abatuts. El pla ideat pel capità preveia que la llum de l’anell encegués el monstre mentre els dos Ultres acumulessin energia i disparessin a boca de canó boles de foc sinèrgiques. Els drons havien de cridar l’atenció per a permetre’ls aproximar-se suficientment a l’objectiu sense fer-se matar massa d’hora. En Mox havia promès fer tot el necessari i, estigués o no el planeta en perill, no rompria mai la seva paraula per qüestió d’honor tot i que se li havia acudit una altra idea.

«És increïble el meu don imaginatiu quan van maldades —es congratulava l’almirall en arribar a la resclosa del seu mòdul de socors».

En Zarbon començava a impacientar-se quan un soroll d’aire estripat va atraure la seva atenció darrere d’ell. Es disposava a girar-se però a la seva dreta i a la seva esquerra hi creixien uns eixams foscos. Per sobre d’ell, un núvol compacte amb reflexes metàl·lics es precipitaven en la seva direcció. Només les vistes del sol i les dels Ultres romanien lliures. Va dubtar un petit segon, suficient perquè dos eixams d’artefactes petits amb prou feines més grans que un insecte es llancessin sobre la seva pell cuirassada. Aquelles andròmines eren tan ridícules que a penes sentia els impactes provocats per les seves explosions. Un gran riure sincer va sacsejar la seva gola gegantesca. Aquells gallines Heloïtes eren allà? La seva hilaritat es va detenir en sec. El gros de l’ofensiva s’apropava a tota velocitat i tots els ginys no eren autòmats utilitaris, ans al contrari, per sobre d’ell, alguns escopien els seus làsers mentre s’havia distret. Va obrir els seus palmells vers el cel com una invocació sagrada per generar múltiples boles explosives. Ho comprengué. Els que manipulaven els ginys volien distreure’l a fi que els Ultres l’agafessin de sorpresa... Quina murga! Es va arraulir tot d’un plegat sobre si mateix tot suportant la coïssor dels làsers que l’atenyien malgrat la seva protecció d’energia. Alhora que concentrava el seu poder i mitjançant un cop sec, va desplegar els braços i les cames en forma de creu abans de llançar una explosió energètica arreu de tots els azimuts del seu voltant.

En Wigner va deixar escapar un Merda! mentre en Waals desplegava el seu escut per a protegir a ambdós de l’esclat de l’explosió carregada de projectils, restes fetes a miques de la tecnologia Heloïta.

En Zarbon continuava generant energia per a defensar-se de la caiguda dels trossos de ginys que acabava de destruir quan l’estupor va deformar els trets gruixuts de la seva forma animal.

Les runes es van alentir abans d’estabilitzar-se. Sorprès, es preguntava què havia pogut causar aquell estrany fenomen quan el moviment va invertir-se brutalment. Les ruïnes tornaven amunt... no, començaven a girar! Encara més esbalaït, el núvol format no cessava de fer-se més espès. L’alienígena va dirigir la mirada més a baix per a jutjar l’amplitud del succés i va constatar amb sorpresa que les restes de la ferralla del Thetor es desfeien de la gravetat per unir-se al núvol que l’envoltaven pertot arreu.

—Què està fotent? Això no és el que havíem acordat! —s’exclamà en Waals.

En Wigner li respongué amb un grunyit, una forma d’expressió molt habitual en ell.

—Jo li he demanat.

El globus en moviment que empresonava l’alienígena no cessava de prendre amplitud. En Wigner, aprofitant el perill, va ordenar en Waals que reculés amb ell per a allunyar-se de la massa que s’expandia i que s’apropava a ells.

Van entomar-la. Una deflagració titànica va escombrar de sobte el conjunt de runes i les va projectar vers l’exterior amb tal violència que alguns projectils van ser disparats al lluny a una velocitat vertiginosa.

—MOX! —va cridar en Wigner, de nou a l’abric de l’escut d’en Waals.

Amb prou feines podien distingir la silueta grotesca de l’alienígena a través de la protecció un pèl dispersa tan bon punt la massa es reformava al seu voltant.

Aproximant-s’hi ràpidament, en Mox, ben estabilitzat en el seu petit mòdul antigravetat, va fer un somriure franc. Havia posat en sordina el seu comunicador i després l’havia silenciat. No tenia la necessitat de saber allò que en Wigner i el comandament havien de dir. Sí, havia modificat el pla acordat. Sí, sabia que forçar en Waals a desplegar contínuament el seu escut reduïa el seu poder explosiu disponible en el moment de fer-lo volar enlaire amb l’enemic. No, gràcies a la idea que se li havia ocorregut, no havien de fer servir l’anell solar. No, no necessitava ningú que es sacrifiqués amb ell. Molts Heloïtes valuosos ja havien mort i ja era hora d’acabar amb les morts i les destruccions. En Mox, com a soldat que sap més que set bisbes, coneixia prou bé les marques que deixa les urpes de la mort amb cada pèrdua... sobreviure a la massacre de TOT el seu equip mort d’un sol cop? Veure’ls reemplaçats per nous rostres, noves víctimes en possessió d’una altra nau? No. Hi ha límits fins allò que és insuportable, ferides irremeiables. Quan el cor i l’honor estan tan afectats, la resposta ha de ser un cop de puny sobre la taula.

L’esfera mòbil abruptament deformada es desplaçà per a reprendre una bella forma esfèrica mitjançant la qual una part de la seva massa havia estat projectada en forma de punxa des de l’interior.

Mentre el propulsor de fotons el dirigia a la seva destinació, en Mox es divertia tot descobrint els petits punts en el cel que indicaven la posició de les grans grues electromagnètiques emprades per a manipular les enormes naus espacials Heloïtes en construcció o en manteniment. Des de feia dècades estaven programades amb la finalitat de desplaçar les runes com si es tractés d’un joc de nens i era sorprenent que a ningú no se li hagués acudit abans. En Mox, en havent arribat a la seva destinació i indiferent als crits d’en Wigner, que martellejava l’escut amb què estava envoltat el seu mòdul, es va submergir en el globus mòbil sense etzibar ni una sola mirada al capità dels Ultres. Ningú no aturaria el seu objectiu, res no el soscavaria de la seva determinació.

Durant uns moments, els fars del mòdul van topar amb les tenebres impenetrables de l’aglomeració de ruïnes que lliscaven contra la superfície invisible de la seva protecció. Quan va haver arribat a prop de l’espai buit al centre del fenomen giratori, l’almirall va fer pivotar el seu vehicle per trobar-se, finalment, davant per davant amb la mort. Déu del cel, que lleig era! Tan horrible com les seves accions, les seves intencions... un monstre.

En Zarbon havia apercebut la intrusió del mòdul gràcies a l’alteració del cant produït per les peces esmicolades que no paraven de fregar-se entre si, de col·lidir en aquella rotllana infernal. Amb tot, havia decidit esperar en lloc de continuar malbaratant energia per intentar sortir d’aquella trampa ridícula. Va encreuar els braços en adonar-se que es tractava d’un home solitari assegut en un aparell que li permetia volar. Tal com s’esperava, havia vingut a fer un sermó.

—Soc en Mox, almirall de la flota d’atac d’Helior, comandant del destructor Thetor, em repugna conèixer-lo.

L’acudit arrancà un somriure al transmorf.

—Un oficial d’alt rang per a mi solet, el comandament Heloïta em malcria —comentà en Zarbon amb dents carnisseres àmpliament descobertes per a subratllar la indirecta.

Un tic nerviós sacsejà la joia de l’almirall. Aquella immundícia amb potes es permetia, a més, ser arrogant!

—Soc perfectament conscient que pot matar-me quan ho desitgi malgrat el meu escut —començà en Mox tot estenent la seva mà esquerra aferrant un petit cilindre—. Tan bon punt el meu polze premi aquest control, la seva càrrega de protonita generarà tal calor un cop alliberada que no en restarà ni una sola traça seva ni meva en el rovell de l’ou de la matèria fosa creada per la reacció en cadena.

En Mox considerà breument les parets de runes que giraven al voltant d’ells. Quina ironia, un ou estèril seria el punt final d’allò que restava del gloriós Thetor!

—Una tomba indigna d’una criatura de la seva espècie, o sigui que hauria d’agrair-me que li hagi concedit un honor que no es mereix —va prosseguir tot d’una sostenint la mirada cruel del seu interlocutor.

En Zarbon no sabia què era la protonita, però sens dubte seria una invenció dels enginyosos científics Heloïtes. Va fer un cop d’un ràpid al vehicle d’en Mox. Una màquina essencialment composta de tubs, d’una butaca, d’una espècie de cofre perfilat en l’esquena de l’ancià que devia contenir els elements de propulsió i una esfera negra mat de mida mitjana fixada per sobre.