L'ATAC DEL PUNY DEL DRAC (PART 1/3)

Traduït per Bardock

Petit retrocés en aquest capítol. Permeteu-me tornar un mesos després d'en Bu, quan en Vegeku s'ajustava lentament a la seva nova vida.

Es tracta d'una història que molts de vosaltres ja coneixeu des de la vessant de l'univers 18. El que heu vist a la pel·lícula d'animació només és una versió reduïda, atès que conté algunes incoherències. Espero que aquesta història us agradi.

L'atac del Puny del Drac! Si en Vegeku no ho aconsegueix, qui ho farà?

Els estudis d'en Son Gohan en aquella època li deixaven suficient temps lliure per fer el ridícul en públic -afortunadament, es disfressava-. Estava acompanyat en tot moment de la Videl, i tots dos aprofitaven l'excusa de combatre el crim per passar més temps junts. Aquesta relació era malvista pel pare de la mossa, el "Campió del Món", el Sr. Satan. Sovint es preguntava si era un avantatge o una llauna el fet d'estar lligat a aquell grup de mutants superpoderosos que havia vist per primera vegada en els terribles Jocs d'en Cèl·lula. La seva filla sabia volar i, per tant, la seva força ja no era humana. Però, en realitat, no era res en comparació a la família Son i als seus acòlits.

En Satan s'havia cregut capaç de fer aflorar un bri d'humanitat dins d'en Bu, el qual havia terroritzat tota la Terra. Aquella humanitat que va perdre en transformar-se provocant que exterminés tots els humans tret d'ell, en Satan. Després, el pare d'en Son Gohan va suprimir el dimoni. Es tractava del primer guerrer d'aquell grup a combatre contra en Cèl·lula. Tenia un aspecte força diferent des d'aleshores, però els seus cabells encara eren punxeguts.

En aquella època, el Sr. Satan tan sols era un vell inútil que havia perdut dues vegades en el darrer torneig. La primera vegada per culpa d'una simple garrotada d'un dels marrecs de la família, i la segona contra una jove dona, qui li havia cedit el títol a canvi d'una contraprestació econòmica desproporcionada.

En Satan estava mirant la televisió, canviant de canal a tota velocitat per trobar l'única informació li interessava des que s'havia retirat: les tribulacions del Gran Saiyaman i la seva gran ajudant.

Vés per on! Les càmeres ampliaven les imatges del duo que feia la seva representació ridícula. Eren força lluny de Ciutat Satan, però els vilatans els coneixien prou bé. El grup de bandits que s'havien escapat de la policia havien agafat dues persones com a ostatges i es pensaven, com moltes altres persones, que aquella parella de justiciers eren personatges ficticis i que les seves intervencions eren una autèntica pantomima. No obstant això, es quedaren perplexes en veure'ls arribar en directe des dels aires.

—Foteu el camp! —cridà un d'ells amb el seu revòlver situat a la templa d'una dama fràgil—. O li faré volar el cervell de...

L'heroi emmascarat es teletransportà davant d'ell situant una mà sobre l'arma. En aquell instant, va dirigir el canó vers el cel. Aleshores, com que el bandit el mirava amb perplexitat, va esclafar el revòlver com si fos mantega a temperatura ambient.

L'altre bandit estava tan absort que no va veure arribar l'heroïna emmascarada a sobre d'ell. Aquesta, va desarmar-lo amb un cop ràpid abans d'allunyar-lo del seu ostatge enviant-lo a Can Pistraus amb un cop de peu.

—Els revòlvers són perillosos i no hauríeu de jugar amb ells —digué l'heroi amb un to moralitzador. Mentre l'ostatge fugia, va deixar caure a terra nombrosos trossos de metall.

En Satan s'inclinà per veure-ho millor. Aquells actes no li interessaven i el que ell volia era vigilar la parella. Si aquell tal Gohan gosava coquetejar amb la seva filla, aleshores... llavors, què? Quan era petit, aquell dimoniet va liquidar en Cèl·lula! Sí, en Cèl·lula! El pobre Satan no podia fer-hi res.

Bip, bip, va fer el rellotge de la Videl. Cridaven els herois perquè salvessin una persona que es volia suïcidar. Que potser els confonien amb els bombers?

La Videl va grunyir, però en Gohan hi anà de tot cor i aleshores el seguí.

Era un vell estrany, menut i no era humà -cosa que era habitual a la Terra-. Semblava desesperat i, retrospectivament, no ho van saber mai.

Un cop fou salvat, va parlar-los-hi amb entusiasme d'un superheroi anomenat Tapion que havia salvat el seu planeta mil anys abans. En Gohan escoltava el seu relat amb la ingenuïtat que el caracteritzava. La Videl es preparava per marxar, quan l'ancià va treure una caixa ben maca decorada amb una petita maneta al lateral. En Tapion havia estat empresonat per culpa d'un poder diabòlic.

Tot això era estrictament real.

D'això se'n diu mentida pietosa.

A la Corporació Càpsula, aquella caixa fou un dilema molt frustrant per als nostres herois invencibles.

Ni tota la força no era capaç d'obrir-la, trencar-la, ni esclafar-la. Ni a través de la maneta, ni tractant d'arrancar la coberta, ni llançant-la amunt i metrallant-la amb boles de foc. Res no era capaç de tocar-la. La caixa tenia un poder estrany. Els dits, les mans i els atacs energètics lliscaven sobre ella. La força bruta no tenia cap impacte.

Deu anys més tard, en Vegeku, després d'haver viatjat i après molt, hauria estat capaç d'obrir aquella caixa de música. Però, aquell dia, estava essent ridiculitzat per la protecció màgica d'aquell petit objecte.

No obstant, el vell els havia convençut: volien alliberar aquell tal Tapion del seu malefici i, a petició seva, partiren en la recerca de les Boles de Drac. Gràcies a dos radars i a diversos viatges a gran velocitat o mitjançant la teletransportació, les set boles foren reunides en un no res. Amb la seva excessiva utilització en les darreres dècades, les trobaren en plena natura i no pas en possessió d'altres persones. Amb tan poc temps de marge, no gaire gent havia tingut l'oportunitat de trobar-les casualment i col·locar-les en un museu o en una vitrina.

El sempre tan gran i impressionant Shenron aparegué al bell mig de la capital.

Mentre la Videl emmudia davant d'aquell drac immens, en Gohan es preguntava si el sauri seriós no pensava: "Què? Un altre cop ells?"

—Podria alliberar en Tapion d'aquesta caixa de música, sisplau, gran Drac? —preguntà el vell.

—És molt fàcil... —digué la veu gruixuda. Els seus ulls s'il·luminaren d'un vermell intens.

La petita maneta de la caixa començà a girar de forma natural, tot produint una melodia. I la coberta s'obrí després de fer un clic discret.

Una gran lluïssor emergí de l'objecte i una silueta aparegué súbitament a través d'ella. Un gran poder estava essent alliberat i el vell bruixot Hoï somrigué tot victoriós.

La fumarada rodejà els nostres herois, tanmateix com un parell d'aures... una maligna i l'altra benèvola. Dos senyals forts i heterogenis. I la caixa de música es destruí en trossets petits.

La llum s'abaixà i la silueta esdevingué visible. Era un home. Malgrat que no era humà, el seu físic s'hi aproximava. Tocava la flauta o, més ben dit, l'ocarina.

L'aura malèfica va desaparèixer tot d'un plegat. En Vegeku no va tenir temps de detectar la seva posició exacta.

L'heroi alliberat, en Tapion, tocà el sòl i deixà de tocar l'instrument. A continuació, fità els espectadors amb un aire sever:

—Per què m'heu alliberat? —els preguntà amb un to rancuniós.

—Què passa? No te n'alegres? —va preguntar-li en Gohan.

La Videl va cercar el vell amb els ulls, però ja havia desaparegut. Havia guillat en el moment en què totes les mirades estaven clavades sobre en Tapion.

—No hauríeu d'haver-me alliberat. Tots correu un gran perill!!

En Tapion els va donar l'esquena i va allunyar-se.

Aquella mateixa nit, organitzaren una barbacoa a la Corporació Càpsula i tothom era allà. En Trunks i en Goten, pensant-se que eren discrets, van escampar la boira amb broquetes i begudes i anaren a una de les fàbriques abandonades on sabien que trobarien sense dificultats el rastre d'en Tapion, l'heroi alliberat. Amb la seva presència i la seva gran espasa a l'esquena, havia causat un efecte en els marrecs que es podia descriure en dos mots: "Molt guai!" I, erròniament, es pensaven que estaria afamat.

Van deixar el menjar no gaire lluny d'ell, però en el moment d'entaular la conversa, els va adreçar un esguard tan obscur que marxaren cames ajudeu-me.

Durant la nit, en Gohan, que dormia a la Corporació Càpsula després d'aquell sopar tan llarg, fou despertat per uns sorolls d'atac i de destrucció.

S'envolà per sobre de la ciutat vestit de Gran Saiyaman i s'encreuà amb la Videl, també disfressada.

Uns edificis havien sigut destruïts i alguns incendis il·luminaven les ruïnes. Aquells rastres de destrucció donaven la impressió del passatge d'una gran bèstia. Com si en Godzilla hagués travessat la ciutat. No semblava pas l'acte d'un combatent capaç de disparar boles d'energia.

—Casum l'olla —va fer en Gohan—, qui deu haver destruït la ciutat?

Va trobar la seva resposta en una aclucada d'ulls. El monstre encara era allà. Però no era en Godzilla. Era la meitat d'un Godzilla! Un parell de cames gegants amb una cua llarga havia destruït els edificis.

La Videl volà vers aquella cosa, però en Son Gohan va aturar-la:

—Aquesta criatura emana un poder immens. Sobretot, no t'hi apropis!

La seva ordre fou seguida per una transgressió per part seva. En Gohan va envolar-se en un centelleig sota el monstre i va etzibar-li un cop de puny tan potent en una de les seves cames que es pensava que l'hauria rebentat d'un sol cop.

El monstre va notar el dolor i va reaccionar ràpidament. La seva cua va destruir un parell de cases al seu pas.

«Merda... —va dir-se en Gohan.»

Les cames no havien estat esmicolades i començaven a calcigar pertot arreu, tractant d'esclafar el justicier.

Però fou una causa perduda, atès que en Gohan era força més ràpid. Va dirigir un altre cop, però aquesta vegada cap amunt a fi d'expedir el monstre fora de la ciutat. No va tenir efecte. Les cames encaixaren el cop amb dolor com si fossin fetes de cautxú i van aconseguir mantenir-se amb fermesa.

Aleshores, es precipità sobre la cua gegantesca i atrapà el seu extrem amb dificultats tot i que era molt llarga. Tot seguit, s'enlairà al cel.

El semimonstre no podia escapar-se. En Gohan l'arrossegà entre els núvols i el va llançar. Un cop a baix, el bombardejà amb atacs energètics superpoderosos.

«És increïble que aquesta cosa hagi estat capaç de resistir els meus cops de puny —pensava—, però el destruiré mitjançant el foc!»

Però els seus atacs només van causar que esclatessin a la superfície de la ciutat ja que rebotaven contra les cames del monstre. La bèstia estava a punt de desplomar-se al mig de la ciutat.

—Ni parlar-ne!

En Gohan va tornar-lo a atrapar i va enviar-lo als aires. Potser l'hauria de desplaçar en un racó desert.

Sobtadament, les cames van recargolar-se com si estiguessin preses d'un patiment i es van transformar en fum, el qual semblava desaparèixer.

L'energia malèfica del monstre havia desaparegut.

Què havia passat? En Gohan no es podia respondre aquesta pregunta.

Quant a en Vegeku, havia observat com el seu fill s'ocupava del monstre. El que més li interessava era el seu origen. Era l'aura malèfica que havia sentit en obrir-se la caixa de música.

Si posseís l'oïda d'en Cor Petit, hauria escoltat el so de l'ocarina que havia fet desaparèixer aquell parell de cames. En Tapion havia passat inapercebut entre el fum i la complexitat de la ciutat. Per contra, quan el monstre havia esdevingut fum, en Vegeku s'havia concentrat per saber on es dirigia. I ho tenia davant dels seus nassos, a centenars de metres de distància. L'ancià Hoï corria entre els edificis com si fos un ninja.

«Força impressionant —pensava el guerrer—. Aquest monstre és realment poderós i, una vegada dins el cos del vell, és totalment indetectable. Tanmateix és increïble la resistència demostrada als cops d'en Gohan, els quals l'haurien d'haver polvoritzat. Per quins set sous volia fer sortir el monstre, aquell vell? Quina relació té amb en Tapion? Per què ha dit: "Tots correu un gran perill"?»

En Vegeku seguia vigilant des de lluny.

«Esperaré que tornis a alliberar la bèstia, homenet. Però ara no t'ho permetré i estic segur que acabaràs revelant-me els teus secrets...»

Unes hores més tard, abans no s'alcés el dia, en Vegeku començava a avorrir-se tot vigilant a distància. Aleshores, va percebre l'energia malèfica. Però no procedia del lloc on era en Hoï!!

Fent servir el seu do de la ubiqüitat, en Vegeku va enviar un dels seus cossos a seguir aquella energia. En arribar-hi, va ser a temps de veure un monstre gegantesc sense cames transformar-se en fum. Al centre de l'escena, en Tapion tocava el seu instrument...

En Vegeku havia observat on marxava aquella altra part d'energia i estava segur que havia anat dins d'en Tapion!

«O sigui que és això! —va fer—. Un monstre tallat per la meitat i dos homes que el custodien al seu interior. Un no voldria que sortís mai i, en canvi, l'altre ho desitja! Un gran enemic, en perspectiva. Llàstima que el seu poder sigui ben poca cosa...»